XI PREMIS LITERARIS CIUTAT DE TORRENT

Ahir 29 d'octubre a la sala d'actes de la Casa de la Cultura de Torrent tenia lloc el lliurament dels Premis Literaris de la ciutat, que arribaven a la seva onzena edició i, com cada any, tancaven la Setmana de les Lletres Valencianes.

Rubén Herrero Belda (al violí) i José Boscá Candel (al piano), professors del conservatori professional de música, obrien l'acte amb unes magistrals interpretacions de peces tan famoses com Nessun Dorma de Puccini o Them from Schinder's list de J. Williams.
Abans d'obrir i de llegir les actes, Francesc Mompó, escriptor i jurat d'aquests premis, agraïa a l'Ajuntament el recolzament per la celebració d'aquest premi, veritablement consagrat; a tots aquells autors que havien sigut guardonats i en especial als que no; i a l'editorial TABARCA, molt especialment al seu editor Josep Llorens, prohom que ha dedicat tota la seva trajectòria professional i entusiasme personal a la digníssima tasca d'oferir-nos l'ambrosia dels déus, que són els llibres. Com no, referncià l'altíssima qualitat literària de les obres presentades en la modalitat de narrativa i, per tant, la dificultad de triar les obres finalista i guanyadora. I arribà el moment més esperat, la lectura de les actes i per tant de conèixer la decisió dels membres del jurat (entre d'altres els esciptors Francesc Mompó i Josep Palomero, el poeta Berna Blanch o el dramaturg Manuel Molins). Decideixen declarar desert el IV Premi de poesia desert i acumular la quantia del guardó per a la pròxima convocatòria, de 3000 a 6000€.

El II Premi de teatre juvenil fou per a una escriptora novell: Carme Carceller, professora de valencià en un institut de Castelló i amant incondicional de les arts escèniques, amb l'obra "El somni on hi havia massa gent". Història que recorda la vella cançó de Jaume Sissa, "Qualsevol nit pot sortir el sol", on se'ns presenta, a través de la lluita entre els personatges del passat -la Fada, el Príncep, Noel, la Rateta Marieta...- i els del present -Maquillatge, Moda, Internet...-, el pas de la infantesa a l'adolescència, el joc entre el passat encara immediat, el present estrany per les tranformacions del propi cos i de tot el que l'envolta i el futur que ja s'apunta i es desitja.

L'obra finalista XI Premi de narrativa juvenil recaigué en l'obra "El secret original del collar de diamants" de Joan Pla (que no pogué assistir-hi per motius personals), un dels escriptors més importants de literatura juvenil en valencià a l'actualitat. És una obra feta amb ofici, on l’amor de dos joves trumfa per damunt de l'enfrontament de les seues famílies. De la mà dels seus protagoniste ens endinsaran en una trama que enfonsa les arrels de dues generacions abans i que resseguint el leiv motiv d'un possible robatori ens acararan a situacions que van des de la guerra civil fins al moment present.

I finalment el guardonat amb el XI Premi de narrativa juvenil fou un joveníssim escriptor consagrat en el gènere de narrativa curta: Ivan Carbonell Iglesias, amb la novel·la "El secret del Mas de la Pedra", una història plena de misteri, que es desenvolupa al cor de la serra Mariola, on una colla d'adolescents investigaran sobre l'assassinat que ocorregué temps enrere a causa d'una partida de cartes -bac o ronda, segons la zona- en què s'hi jugaren un mas i un molí. Obra feta amb una prosa molt madura que presenta un tremp literari alt, on el lector tindrà l'oportunitat d'assaborir el què i el com literari. Una jove promesa en la nostra literatura, amb estil propi, capaç de maridar amb mestria i ofici la prosa assagística amb la prosa poètica.

L'enhorabona a tots tres!

La vetllada conclogué amb un exquisit sopar al restaurant Ca Lluïset, on es reuniren al voltant de la taula premiats, membres del jurat, presentador de l'acte, representants de l'ajuntament i de l'editorial Tabarca...

Xàtiva, per segona nit consecutiva, als peus de Pep Gimeno, Botifarra

Ahir, 24 d’octubre ens desplaçàrem a la comarca de la Costera per veure la presentació del nou disc de Pep Gimeno, Botifarra: Te’n cantaré més de mil. I per segon dia consecutiu, la Veu del País emplenà el Gran Teatre de Xàtiva.
Cançons del primer disc (Si em pose a cantar cançons...) i, principalment, del nou (... te’n cantaré més de mil). Albaes i cants de batre, jotes i romanços, dites i refranys, i com no, la meravellosa dansa del vetlatori. Artistes convidats, com ara els Obrint Pas i Miquel Gil; cantaors, entre ells la sempre esplèndida Lola Tortosa, Jorge Cobos o Jacint Hernández; dansaires; músics i més músics. I sempre presents el retrat de Felip V cap per avall, és clar; i els versos d’Estellés:

Seràs l'ocell i seràs la bandera,

l'himne fecund del retorn de la pàtria,

tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons

i en arribar al terme entonaré

el prec dels béns que em retornaves sempre.

Els assistents gaudirem d’un gran espectacle que s’allargassà fins a la una de la nit. Riguérem amb les dites i els acudits, ens emocionàrem amb cada cançó i aplaudírem fins al punt de sentir un dolor insuportable als palmells.
I després del concert, retrobament i xerrades amb coneguts que només Botifarra podia combregar. I la nit ens regalà una hora i unes copes al voltant del gran artista i de molts amics. Una gran vetlada. I una altra nit màgica per al record.

Un dels moments més emotius del concert:

Les «Musiquetes» de la Bressola sonen a l'Auditori de Barcelona

Ahir, 22 d’octubre, agafàvem el tren destí a Barcelona per oferir el nostre suport a les escoles catalanes de la Catalunya del Nord, molt ben acompanyats pel president del Associació d’Amics i Amigues de la Universitat de Prada N'Antoni Teruel i la seva dona, Carmina Naval.

La ciutat amfitriona ens rebia amb els carrers banyats, un cel de tonalitats rogenques i un preciós arc de Sant Martí. A les 20h en l’Auditori de la ciutat tenia lloc l’acte Musiquetes per a la Bressola en què 130 cantaires de les corals de l'escola de la Bressola i Clau de Lluna de l'escola pública Sant Martí d'Arenys de Munt interpretaven meravellosament cançons populars com ara: Muntanyes de Canigó, La lluna la pruna, Allioli o Una mosca volava per la llum; guiats per les notes i veus del grup Fem sonar les Musiquetes integrat per Marc Serrats, Núria Lozano, Oriol Casas, Arnau Berenguer, Albert Vila i Ramonet.

A la banda i al cor de nens també se'ls uniren alguns dels músics que van participar en el disc "Musiquetes per a la Bressola", com Carles Belda, Sicus o Gerard Jacquet. D’altres que també han donat suport en forma de veu per al disco són Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra o Feliu Ventura. (Les cançons es poden descarregar gratuïtament i de manera legal a la web: http://www.cançonetes.cat/. Paguen la pena).

Durant l'acte hi va haver parlaments d'històrics de la Bressola, com ara el seu fundador, Miquel Mayol; l'actual director, Joan Pere le Bihan; el president de l'Associació d'Amics de la Bressola, Ricard Gené; o l’escriptor i professor, Enric Larreula.

Fa 33 anys, l'escola Bressola iniciava la seva activitat a la Catalunya del Nord. El projecte va començar amb una mestra i només set alumnes –2 dels quals eren fills seus–, per arribar ara a més de 700 alumnes, amb mestres que fins i tot paga el govern francès. Un gran pas, però encara insuficient per cobrir tota la demanda d'educació en català, de centenars de nens que la Bressola cada any es veu obligada a refusar inscripcions. Un acte emotiu, on un grup de xiquets, amb les seves veus, reivindicaven la presència de l'escola catalana, així com la seva/nostra llengua a la Catalunya Nord i que s'acomiadava dels centenars d'assistents d'aquesta manera:

Presentació nou disc de Botifarra "Te'n cantaré més de mil" al Gran Teatre de Xàtiva

Els dies 23 i 24 d'octubre, a les 22.30 h, al Gran Teatre de Xàtiva tindrà lloc la presentació del esperadíssim nou disc de Pep Gimeno, Botifarra: Te'n cantaré més de mil. Acompanyaran la veu del País els percusionistes Elies Fuster i José Maria Hernández “Reïllo”; el multi-instrumentista Dani Miquel; l’acordionista Pau de Luis; el baixista Xavi Alamán; el guitarronero Vicent Carrasco; la violinista Carmen Pura; els cantaors Jorge Cobo i Jacint Hernández; el grup Obrint Pas; els cantants Toni de l’Hostal i Miquel Gil i, segons s'anuncia per la xarxa, s'espera alguna sorpresa més.

Jo ja fa setmanes que tinc entrada. El Teatre estarà a gom els dos dies, de ben cert serà el concert de l'any. I és que per alguna cosa Botifarra s'ha convertit en un dels nostres homenots.

El disc serà tota una joia, i no només per la música i la veu, sinó pel llibret que el conté, obra del pintor ollerià Jordi Albinyana, autor també del cartell anunciador.

Adjunte un vídeo que he trobat al youtube aquest matí: La dansa del vetlatori, cantada per Pep Gimeno i per Miquel Gil. Sempre que sent aquesta cançó m'esborrone i se'm posa un nus a la gola. No sé si haurà sigut per la posada en escena o per la veu trencada del Miquel, però avui se m'han saltat les llàgrimes escoltant-la. Com diu l'amic Gàlim és una de les peces més emotives del nostre bagatge musical i cultural. Escolteu la lletra detingudament.

Torna Escriptors al Terrat amb Gemma Pasqual i Manel Joan i Arinyó

Dijous 22 d'octubre, a les 19.30 h, tornen els Escriptors al terrat. Serà, un any més, al Centre Octubre de Cultura Contemporània de València, al carrer Sant Ferran 12.

El cicle 2009/2010, organitzat per l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana), s'inicia amb dos grans de les lletres catalanes: Gemma Pasqual, tot un referent en la literatura juvenil; i Manel Joan i Arinyó, poeta i novel·lista.

Aquest cicle, que es va iniciar amb el nom de “Poetes al terrat” amb una sessió d’homenatge a Miquel Garcia Grau, ha assolit un notable èxit en les diverses convocatòries que s’han anat succeint. Gràcies a aquest motiu, l’AELC va decidir ampliar el programa d’actes a d’altres gèneres literaris a més de la poesia.

Així és que les golfes del Centre Octubre acullen, el darrer dijous de cada mes, dos escriptors en llengua catalana, entre els quals s'estableix un diàleg d'allò més interessant.

L'any passat vaig assistir a totes i cadascuna de les conferències i va ser tota una experiència poder escoltar novel·listes, periodistes i poetes tan coneguts com Toni Cucarella, Francesc Bodí, Salva Company, Miquel de Palol, Montse Anfruns, Àngels Gregori, Marisol González, Teresa Pasqual, Isabel Robles, Encarna Sant-Celoni, Joan Pla, Pep Castellano, Emili Piera i Alfons Llorenç, acompanyats sempre pel vicepresident de l’AELC al País Velencià i poeta, Ramon Guillem.

Aquest dijous, però, hauran de posar-me falta perquè no hi podré anar. I tant que m'agradaria! Això sí, recomane a qui puga -l'entrada és lliure-que no deixe d'assistir.

Més informació ací.

Homenatge Primer Aplec del País Valencià a Llíria

Allà per l’any 1960 –en plena dictadura franquista– una vuitantena de joves impulsaren el Primer Aplec de la Joventut del País Valencià. Fou al Parc de Sant Vicent de Llíria, on quasi mig segle després, els seus fills i els fills dels seus fills -amb el Casal Jaume I del Camp de Túria com a amfitrió i organitzador de l'efemèride- retíem un merescudíssim homenatge a aquells que encara són joves d’esperit i de força per continuar lluitant. El 18 d’octubre de 2009 el recordarem com un diumenge festiu. Envoltats d’un paisatge idíl·lic, quasi bucòlic; els homenatjats –en presència i en absència– rebien el calor del públic i el color de les quatre barres en un socarrat amb versos de Marí i Pol. Entre d'altres Lluís Alpera, Vicent Arlandis, Antoni Bargues, Empar Bargues, Alfons Bonafont, Eliseu Climent, Josep Lluís Codonyer, Francesc Codonyer, Francesc Cuevas, Enriqueta Matalí, Àngel Sàez, Enric Tàrrega, Ferran Zurriaga... La dolçaina i el tabal posaven fi a aquesta primera part de l’acte commemoratiu. La muixeranga alçà de les cadires a tot el públic assistent i les quatre barres en forma de dits s’enlairaven, com un prec, al cel. La música de Dani Miquel + Dos ens acompanyà fins l’hora de dinar. Cap a les dos, cadira en mà, ens dirigírem cap a la zona habilitada per menjar. Vora dos-centes persones ens combregàrem davant de dues enormes paelles, l’estelada i la mirada escrupulosa d'un tronc, que com nosaltres, també aixecava un braç reivindicatiu. A l’hora del cafè tornàrem de bell nou a la crua realitat. Un “poliol” desencadenà la batalla de cada dia. “¿El què?... ¿Cómo?... Yo llevo toda la vida detrás de la barra y nunca me han pedido eso. Es la primera vez que lo oigo. Todos los valencianos dicen poleo” Fotre, no em digues; no serà perquè t’ho diuen en castellà. Avui no teníem ganes de discutir, així que ens menjàrem un poc l’orgull i deixàrem que la sang ens bullira durant uns minuts. (Vos convide als que aneu al restaurant Porta d’Aigua que en demaneu un altre poliol a veure si ho senten algun cop més).
Deixàrem que les hores s’esmunyiren dolces acompanyats per les cançons de Titot i de David Rossell.

Escriptors al casal: Isabel Robles i Jaume P. Montaner

Ahir, 16 d’octubre de 2009 el Casal Jaume I de Catarroja iniciava el seu cicle Escriptors al Casal amb dos grandíssims poetes de les lletres catalanes: Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner.
En la presentació que féu d’ells el vicepresident de l’AELC al País Valencià, Ramon Guillem, en desvetllà un fet sorprenent: era la primera vegada que Jaume i Isabel llegien junts –almenys en públic– al País.
Els poetes recitaren sobretot composicions dels seus últims llibres: El llibre dels adéus i Solatge, però també tinguérem el gran honor d’escoltar alguns d’inèdits. Els versos anaven enllaçant-se amorosívols i majestuosos; les mirades, còmplices, parlaven de records i de vivències; els somriures murris callaven secrets i renovaven il·lusions; i les seves veus ens acaronaven l’ànima a tots els assistents.
Raimon Guillén, responsable del casal i amfitrió de l’acte, clogué la vetllada amb un sincer agraïment als dos rapsodes per una vetllada de POESIA en majúscules.
I la vesprada donà pas a la nit, i el recital de dos esdevingué conversa d’onze en un sopar d’allò més agradable –per les menges i sobretot per la companyonia, al restaurant canari Arepera.
Que siguen les paraules d'Isabel Robles -tendríssima declaració d'amor- qui concloguen aquest post.

Per si fos necessari
ratifique l’antiga declaració
dels anys de la pluja i els rius
en la ciutat llunyana de les roses:
igual que adés,
et vull part d’aquesta història
petita i quotidiana,
puix la seua magnificència
encara rau, precisament,

en ser la nostra.

130è Joc literari Tibau

El 130è joc literari que proposa Tibau es què contem la història d'aquest animalot amb 100-200 paraules. Bé, ací va la meva proposta:

Sí, Cacati ha marxat. Fa set dies que ens castiga amb l’absència més feixuga: la seva.
Ella sola emplenava de llum i de color les nits al local del carrer Sant Pere. Majestuosa i exquisida rebia als clients que gosaven visitar-nos un o dos cops per setmana. Jo sabia que hi acudien només per veure-la a ella, tanmateix m’hi conformava. Ens seduïa amb la seva veu i aquell vestit de plomes verdes –com l’esperança que tots buscaven allí.
Algunes nits, mentre es desfeia de les ombres i del seu vestit de plomes, la trobava plorant. Jo li feia carantoines i ella em parlava de la bellesa dels cignes. En realitat mai no li vaig fer massa cas. Estava convençut que només eren pensaments fugissers... Però llavors un dia se’m féu fugissera. Arrancà el vol i s’allunyà del local i del carrer Sant Pere; del verd i de la nit; de la veu i de la dansa; de tots... i especialment de mi.
Diuen –em diuen– que de tard en tard s’aboca al blau de les aigües on conten que nasqueren elefants de la reflexió d’uns cignes.

Ella em parlava de la bellesa dels cignes, i jo no la vaig escoltar...

PLAGA DE NOMOS I BLAVENYOLS A VALÈNCIA

Avui 9 d'octure, diada al País Valencià m'he regalat una passejada pel centre de València i amb ella he tingut l'oportunitat de veure uns quants personatges curiosos que habiten pel cap i casal.

Tornant al títol, més que plaga havia d'haver-me referit a ells com a plagueta, perquè en realitat n'eren ben poquets -encara que a canal 9 s'entesten a posar imatges des dels millors angles-. No sé jo si encara caldria fer una instància per protegir-los. En primer lloc tenim els NOMOS, que són uns éssers que surten dies com els d'avui, plens d'orgull i de fanfàrria, amb el cos decorat d'enganxines i la blavera al coll o grapada a un palet de fusta. I van pel carrer traient pit i fent que es veja l'anganxina que duen on podem llegir "No mos faran catalans", d'ací el nom de NOMOS, és clar.

Tenim un altre grup d'especímens, els BLAVENYOLS, que són aquells que sempre parlen castellà, defensen l'espanyolitat de València i únicament (mal) parlen en valencià quan arriba l'època de les eleccions i han de fer algun míting en zona catalano-parlant.

M'he creuat -i promet que em desinfectaré en arribar a casa- amb dos blavenyols de primera línia: Juan Costa (germà de l'ESPIJO PÚBLICO) i Carlos Fabra, amb les seves millors gales, els millors vestits de jaqueta, vaporitzats amb els millors perfums i abillats amb els millors rellotges.

Ais! Llástima de país!

100 POSTS!!!

Aquest és el meu post número 101. Ja he passat la barrera dels 100. Qui anava a dir-ho!

Recorde el dia que vaig obrir aquest blog, una vesprada calorosa de juliol de 2008. En realitat no em veia capaç de dur una seguida i només ho vaig fer per explicar-li a una altra persona, per telèfon, els passos que havia de seguir per fer-se'n un. Però ja veus, el cuquet em picà i l'1 de gener d'aquest mateix any -segurament per allò dels nous propòsits- m'hi vaig enganxar a escriure, sense saber ben bé l'objectiu del blog. I amb el temps li vaig donar títol: Els primers gestos del verd (per un vers de mon pare) i amb el temps la cosa creixia i començava a tenir un poc de sentit...

És bonic saber que hi ha gent repartida per tot el país que em llig, i a aquests -tant els que deixen comentaris com els que lligen en silenci- vull donar-los les gràcies, perquè sense ells no tindria massa sentit escriure.

Doncs això, moltes mercès a tots i a totes, i d'aquest pastisset virtual que sapieu que us correspon un trosset.

In memoriam: Alfonsina Storni i Mercedes Sosa

Ahir per la vesprada rellegia la novel·la L’ull de Zeus, de Francesc Mompó per fer-ne la guia de lectura. A les primeres pàgines hi ha una escena preciosa en què dos de les protagonistes s’emocionen escoltant la cançó Alfonsina i el mar en un pub mexicà de la platja de la Malva-rosa. No l’havia sentida mai, així que vaig buscar la lletra en internet. Hi ha moltes versions però vaig anar a parar a la de Mercedes Sosa, a qui tampoc no tenia individualitzada.
Aquesta cançó està basada –com molts sabreu, però que jo fins ahir no– en uns versos de la poetessa argentina Alfonsina Storni. Els últims que escrigué abans d’endinsar-se a les aigües del Mar de la Plata als seus 46 anys, per calmar el sofriment d'una malaltia que se li arrelava per dins i que estava consumint-la. Aquests estaven dirigits al seu únic fill, Alejandro, i fou ella mateixa qui els envià al periòdic “La Nación” on foren publicats juntament amb la seva necrològica.

VOY A DORMIR

Dientes de flores, cofia de rocío,
manos de hierbas, tú, nodriza fina,
tenme prestas las sábanas terrosas
y el edredón de musgos escardados.

Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.
Ponme una lámpara a la cabecera;
una constelación; la que te guste;
todas son buenas; bájala un poquito.

Déjame sola: oyes romper los brotes...
te acuna un pie celeste desde arriba
y un pájaro te traza unos compases

para que olvides... Gracias. Ah, un encargo:
li él llama nuevamente por teléfono
le dices que no insista, que he salido.

Avui mentre llegia les Prosas Profanas de Darío, tombada al sofà, m’ha semblat reconèixer la veu de Mercedes Sosa per la ràdio de la cuina. M’hi he dirigit emocionada pensant en les casualitats de la vida. Però no era Alfonsina i el mar la que sonava, sinó Gracias a la vida. I és que avui mateix Mercedes Sosa també se n’ha anat a dormir.

Històries del paradís a Benimaclet

Ahir per la nit Xavi Sarrià presentava la seva opera prima -Històries del paradís- a l'Assemblea de Veïns de Benimaclet. Ho llegírem al seu blog i decidírem anar-hi. Com que ens agrada passejar pel barri, que encara respira flaire de poble, anàrem amb temps i ens férem una cerveseta al Tam Tam. Asseguts a les taules emblemàtiques de ferro i marbre imaginàrem què en faríem d'aquest pub per fer-lo renàixer, perquè la sensació que ens donà era de brutícia i deixadesa total. Quina llàstima!

Bé, per a variar, arribàrem prompte al lloc on se celebrava la presentació. Cinc anys vivint a Benimaclet i mai havia sigut conscient d'aquest local que fomenta la llengua i cultura catalana. En un ambient distés i acollidor pegàrem un mosset i férem alguns glops de cervesa i de vi. Com no, xerràrem de llengua, de sarsueles i de Brasil.

Ja amb la panxa plena començà la presentació. Un dels membres de l'associació -professor de llengua i literatura a un institut valencià- trencava el gel (o millor dit el xivarri que s'havia creat) i referenciava algunes històries que li havien impactant. Després Antoni Rubió ens donava el seu testimoni sobre les neures i preocupacions del seu amic Xavi durant el procés creador de les Històries del paradís. Gemma Pasqual, abans de donar pas a l'autor, parlà de la qualitat de l'obra i destacava el seu caràcter europeu. Sarrià féu un col·loqui -ple d'humiltat i proximitat, alhora- en què tocà molts aspectes: la dualitat de cantant d'Obrint Pas i d'escriptor novell; la seva manera de treballar tan metòdica; les seves pors davant la publicació del llibre; les intencions de les seves Històries... Tot seguit s'obria el torn de preguntes, suggerències, opinions i d'altres menesters als assistents. Damunt la taula es posaren sense por conceptes com intrusisme o oportunisme, es parlà d'etiquetes comercials, de la tipologia de l'escriptor, dels riscos i la valentia de Sarrià...

He de reconèixer que encara no m'he llegit el llibre i ja fa algun temps que el tinc a casa, però ahir se m'encomanaren les ganes de fer-ho. Avui mateix l'he tret de la prestatgeria i l'he col·locat a la tauleta del sofà, on comencen a acumular-se ja massa llibres...

XENOFÒBIA: 'valencià' per 'català'

Amb motiu de la Diada al País Valencià (9 d'Octubre) s'interpretarà al Palau de la Música de la ciutat del Túria la sarsuela "Roger de Flor" del valencià Ruperto Chapí.

Avui mentre em desdejunava se m'ha parat el bocí en sentir a la SER la següent notícia: Alguns dels membres del Cor de la Generalitat valenciana que participen en els assajos d'aquesta sarsuela han denunciat que se'ls ha exigit -segons el director, per "ordres de dalt"- canviar el text original i substituir les al·lusions al "poble català" per "valencià o aragonès".

Si voleu llegir la notícia a l'AVUI feu clic ací.

Al cap acudeixen les paraula xenofòbia i xenòfobs. Les busques al diccionari, enciclopèdia i wikipèdia. Clares les definicions.

• Xenofòbia: odi o adversió a l'estranger, o a persones o coses estrangeres; o, en general, als grups ètnics diferents o a les persones amb fisonomies socials, polítiques i culturals diferents.
• Xenòfob: Que sent xenofòbia.

Crec que no calen més comentaris.
País malalt, xenòfob dels seus propis orígens.