dijous, 29 de setembre del 2011

UN PROJECTE MOLT INTERESSANT A VERKAMI



El cantant i músic Carles Pastor també s’ha decidit per la plataforma VERKAMI per a la realització del videoclip de la cançó Dona, inclosa en el seu darrer disc: Els ulls de Bob.
Dona, amb lletra del poeta Manel Alonso, ens parla de la violència de gènere i amb la gravació d'aquest videoclip «es pretén fer una denúncia sobre el maltractament cap a les dones que tan present tenim a la nostra societat, posar un poc de la nostra part des de la música i la poesia» explica Carles Pastor.

En aquest enllaç podeu llegir més sobre aquest projecte.

Jo ja he col·laborat. L'objectiu és aconseguir 400 euros en 40 dies. Animeu-vos, és una manera d'impulsar la cultura en la nostra llengua i, a més, en aquest cas és per una bona causa.

Ací podeu escoltar la cançó durant la presentació del disc Els ulls de Bob a Ca Tarsi, en l’Olleria. Fixeu-vos com se li desgarra la veu a Carles Pastor cada vegada que pronuncia "dona" i com la bandúrria de Paco Lucas sembla que plore.
 

dimecres, 28 de setembre del 2011

DIVENDRES LA NOSTRA LITERATURA A ALACANT



Divendres, 30 de setembre tindrem una trobada amb els alumnes de la Universitat d'Alacant per parlar de la nostra literatura i, per descomptat, respondre qualsevol pregunta.

Per la vesprada (a les 20.00h) presentarem la novel·la Somiant amb Aleixa a la Seu de la Universitat, on intervindran l'escriptor Carles Cortés, que presentarà i dirigirà l'acte i el poeta Lluís Alpera que parlarà de l'obra.


dilluns, 26 de setembre del 2011

MOMO, DE MICHAEL ENDE



No vull fer cap crítica literària, tan sols una reflexió: Qui diu que les novel·les infantils i juvenils són només per als lectors més joves?

Acabe de rellegir la novel·la Momo, de Michael Ende i m’ha tornat a meravellar. Aquest llibre disfressat d’història per a nens (o no tant nens) és tot un llegat de filosofia sobre el temps i l’home davant d’aquest. La primera vegada que la vaig llegir tenia 12 anys, i és cert que no vaig aprofundir en el vertader concepte del temps, perquè amb 12 anys encara penses que tens tota la vida per davant i el temps en compte de córrer, s’hi passeja. Algunes qüestions que se’n deriven d’aquestes pàgines són: Què és allò realment important i allò imprescindible en les nostres vides? Què fa que la vida pague la pena i es convertesca en vidassa (com un dels personatges defineix la vida d’uns altres)?

És clar, les aventures, els personatges entranyables (com Beppo Agranador o Gigi Cicerone), els elements fantàstics (com la tortuga Cassiopea), els escenaris sorprenents (com el carreró del Mai Més o la Casa d'Enlloc)... embolcallen la història de Momo, una xiqueta que haurà de lluitar contra uns homes grisos que estan apoderant-se del temps de les persones, uns éssers que es dediquen a buscar clientela que vulga obrir un compte per a estalviar temps, uns homes incapaços de somniar, de riure o de gaudir del silenci, uns homes amb vides pobres, uniformes i fredes.

Segurament molts ja l’haveu llegit, però jo recomane la relectura, especialment si hem perdut el somriure, les ganes de somniar o, senzillament, el plaer per les petites coses.

diumenge, 25 de setembre del 2011

CASSOLA LITERÀRIA A XÀTIVA



Ahir, 24 de setembre, dia a de la Mercè, Xàtiva, capital de la Costera, esdevenia també capital literària del País Valencià. Mig centenar de persones, entre les quals una trentena llarga d’escriptors i poetes, es reunien al ja mític restaurant “Ca l’abuela” de la ciutat per festejar literàriament –amb permís de la pituïtària- les excel·lències d’un plat tan nostrat que fins i tot el gran Ausias March el necessità per a un dels seus poemes: Bullirà el mar com la cassola en forn. Sí, la cassola reuní voluntat i lletres a la lleialtíssima i socarrada, per les ventades històriques que li vingueren de ponent, ciutat de Xàtiva.

És el tercer any consecutiu que la gola reuneix al seu voltant, de forma natural i consecutiva, part de les plomes més excelses del país. Si el primer any fou la crida de l’anguila qui ens convocà al port de Cataroja (a Casa Baina), i l’any passat foren les excel·lències boscanes del bolet les que ens feren acudir als peus del Benicadell a Otos (a l’hotel rural de Ca les Senyoretes), enguany ha estat la capital de la Costera qui ens ha obert els braços al voltant de la Cassola.


L’acte començava amb la convocatòria a les 12.00h a la Font del lleó de l’Albereda de Xàtiva; on Toni Cucarella i Toni Martínez ens esperaven per fer d’experts cicerones de tan meravellosa ciutat. Restes de la murada que l’estrenyia i defensava, portes d’accessos a la ciutat, estratègiques i històriques fonts d’abeurar que donaven la benvinguda a ramats i traginers que s’endinsaven per les seves artèries, edificis renaixentistes que havien aconseguit romandre malgrat la tènia capitalista i malabava que els volia terra edificable –hereva d’aquells que li calaren foc i penen simbòlicament amb la sang al cap in saecula saeculorum-, tot adobat de la saviesa, intel·ligència i saborosos anecdotaris dels dos Tonis, poca broma.

Després del trajecte a peu, pujada amb el trenet turístic –també gentilesa del cicerones mecenes–, només per a nosaltres, al majestuós castell. Un suc de civada o un martini tenien la culpa que descansàrem bressolats per una fresqueta que la ciutat al fons (no és cap rústic acudit) ja desitjava per a ella per la basca (xafogor, que teníem tres representants de la germanor Ebre enllà). Al fons, la ciutat als nostres peus, i després lliurada a les veus primigènies dels fills d’aquesta terra.

Acabades gerres i copes refrescants, el trenet ens deixava a la Plaça de la Bassa a les portes del restaurant Ca l’Abuela. Allí, a taula parada, començàrem a regalar-nos ulls, nas i gola amb el següent menú:

- Coquetes de la comarca
- Mullaoret de tomaca en conserva cassolana i bonítol sec
- Formatge de la Llosa amb confitura de taronges primerenques
- Sardina, pimentó amb ceba i ou de corral a baixa temperatura
- Arròs al forn de Xàtiva (CASSOLA)
- Monjàvena i gelat de llet merengada amb xocolata

Tot adobat amb vins de la terra, cervesa fresca i bon cava.

El local reunia a Sergi Pitarch, M. Carme Arnau, Joaquima Barba, Josep Albinyana, Joan Torró, Fede Cortés, Carles Pastor, Berna Blanch, Jordi Pijoan, Ivan Carbonell, Paco Collado, Toni Teruel, Joan Olivares, Núria Cadenes, Manel Alonso, Toni Prats, Núria Sendra, Àngel Cano, Lluís Alpera, Manel Joan i Arinyó, Francesc Arnau, Vicent Penya, Lluís Roda, M. Carmen Sáez, Eusebi Morales, Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner, Ramon Guillem, Toni Martínez, Xavi Aliaga, Toni Cucarella, Mercè Climent i Francesc Mompó; a més d’acompanyants i amics.

Acabades les delicioses menges i per ordre invers de l’alfabet foren cridats un a un perquè ens deleitaren amb les composicions que cadascú havia dedicat a la cassola. Poemes, relats, dietaris, combois i facècies diverses aniran sent publicades a poc a poc en el blog del Francesc Mompó (ja sabeu,el Uendos, Greixets i Maremortes) amb la corresponent fotografia de l’autor.

Concloguérem l’acte amb la seguretat que el proper any, un nou plat en alguna de les nostres comarques ens reunirà al seu voltant.

Ps. Enguany, a més de comptar per segona vegada amb la participació de l’amiga Núria Cadenes, que ens és conciutadana i germana, també hem comptat amb la presència de l’escriptor tortosí Jordi Pijoan i de l’escriptor de Falset (el Priorat) Fede Cortés.

Algunes fotografies del dia:


dilluns, 19 de setembre del 2011

Inici de votacions 2ª edició Premi a les Millors Entrades



Ja s’ha acabat el termini per presentar entrades per a la segona edició dels Premis a les Millors Entrades, que organitza el Ramon del blog Una imatge i mil paraules. Aquesta edició ha vist minvada la participació, la meua teoria és perquè molta gent ha substituït els blogs per les xarxes socials, que requereixen menys treball i són molt més ràpides, això sí, la qualitat dels blogs que encara resten van adquirint més qualitat. Al final 25 entrades participants per a la segona edició i 1 entrada per la secció “una imatge i mil paraules".

A partir d’ara comencen les votacions, hi ha de temps fins a l’1 d’octubre. Les normes les trobareu en aquest enllaç. Només cal que llegiu les entrades (són curtes) i valorar-les d'1 a 10, i si us ve de gust deixar un comentari (també apareixeran publicats al llibre).
A més a més, es poden enviar encara entrades que formaran part del llibre, això sí, quedaran fora de concurs. Jo he participat amb 3 entrades ben diferents: un conte fantàstic, un microconte infantil i una prosa poètica: Àgata, ulls de gata; Gespi i Melpomenh.


diumenge, 18 de setembre del 2011

II FESTA ESTELLÉS A BENIMACLET



Benimaclet, per segona vegada, se suma a la crida feta per Josep Lozano per reivindicar la figura de Vicent Andrés Estellés a la manera dels Sopar Burns escocesos.
La II Festa Estellés, organitzada pel col·lectiu Benimaclet Viu i el Centre Social Terra, congregava ahir de vesprada-nit més de 200 persones al carrer Reverend Rafael Tramoyeres del barri.
L’acte començà a les 18.30h amb la presentació a càrrec de Xavi Sarrià d’un altre gran poeta valencià i especialista en Vicent Andrés Estellés: Jaume Pérez Montaner, que durant quasi una hora ens parlà del poeta de Burjassot, subratllant per damunt de tot la faceta del poeta del poble, en un dia en què el poble s’apropa al poeta i li ret merescut homenatge. En acabant, s’inicià un torn de debat, preguntes i reflexions al voltant del poeta i de la situació de la nostra llengua i del nostre petit país.



A les 20.00h el Grup de Danses de Benimaclet ens regalava balls populars mentre saludàvem amics i encetàvem converses.


Al voltant de les 21.30h tenia lloc el sopar popular, també al carrer, i després la lectura de poemes d’Estellés. Els primers foren els alumnes i pares del col·legi Pare Català de Benimaclet que a la manera de cor i seguint la veu de l’Ovidi interpretaren el poema M’aclame a tu. Tot seguit anaven pujant a l’escenari gent relacionada amb la cultura i, d’una o altra manera, arrelada al barri de Benimaclet. Així, el poeta d’Alcoi Manel Rodríguez-Castelló recità, amb aquella veu que et fa estremir, uns versos d’El primer llibre de les Èglogues, remarcant que Estellés no escrivia èglogues sinó que les parodiava. Després tocà el torn de llegir a duets, com ara els cantants Rafa Xambó i Xavi Sarrià, els poetes Josep Mir i Jaume Pérez Montaner o l’escriptora Raquel Ricart amb la seua filla. També el dramaturg Manolo Molins ens llegí una carta dirigida al poeta de Burjassot. Finalment tothom que volgué llegir poemes tingué l’oportunitat de fer-ho. Amb un poc de música de la terra anàrem acomiadant-nos de la gent i plegant amb els versos d’Estellés enganxats a la pell. 

Algunes fotos de les lectures:

Alumnes del col·legi Para Català de Benimaclet

Manel Rodríguez-Castelló

Rafa Xambó i Xavi Sarrià
Manolo Molins

Josep Mir i Jaume Pérez Montaner

divendres, 16 de setembre del 2011

CRÒNICA DEL CAP DE SETMANA A BARCELONA (IV)


Diumenge estiguérem al Parc de la Ciutadella, perquè l’Associació d’Editors del País Valencià ens havia convidat a participar a la Setmana del Llibre en Català, raó per la qual havíem organitzat el cap de setmana a Barcelona.

Només arribar a la caseta 18 –la de l’AEPV– ens feren unes gravacions individuals i una conjunta per parlar de la novel·la que presentàvem: Somiant amb Aleixa. En aquella caseta de fusta tan maca també hi era la Lina Panxolina fent malifetes amb el seu quadern màgic. Quina alegria poder saludar-la.


Però hi havia més sorpreses reservades per a aquell dia. Un grapat d’amics blogaires –Carme Rosanas, Onatge, Antaviana, Elfreelang (que també ens enviava salutacions de Fanal Blau)– es deixaren caure per allí i tinguérem el plaer de saludar-nos ja al món real. Discutírem si el terme “desvirtualitzar” seria l’adequat per a definir el canvi d’estat de virtual a real. Moltes gràcies per venir, amics.



Mentre es feia l’hora de la presentació –a ple migdia i amb la calor que queia!– estiguérem signant exemplars de les nostres obres. A la 13.00h tenia lloc l’acte on es presentaven tres llibres: Columnes de paper, de Salvador Vendrell; Les ulleres de Bartleby, de Josep Ballester; i Somiant amb Aleixa, de Francesc Mompó i meva. Nosaltres parlàrem els últims, llegírem un fragment de la novel·la i férem uns cèntims de la psicologia del nostre personatge, d’alguns aspectes narratius i de l’estil. En acabant saludàrem més amics, entre ells a Jordi Pijoan i a Àngels Gregori.


Dinàrem en un restaurant grec i a la vesprada estiguérem una estona més al Parc de la Ciutadella. Encara que cansats per un cap de setmana tan intens, el viatge de tornada fou d’allò més divertit, ple de converses per arreglar el país i d’anècdotes dignes per estar en algun dietari.


A reveure, Barcelona.

dijous, 15 de setembre del 2011

CRÒNICA DEL CAP DE SETMANA A BARCELONA (III)


 La Sagrada Família

Dissabte ens alçàrem ben d’hora per fer una mica de turisme per Barcelona. Primer que res, un bon desdejuni a l’hotel per agafar força.
La primera estació fou a la Sagrada Família. El record que em quedarà sempre és anar pujant les escales del metro, veure un munt de turistes fent fotos i l'emoció anar creixent a mesura que ascendia. En arribar a l’últim graó, em vaig girar i la vaig veure. Imponent, majestuosa, única. La mateixa emoció que quan vaig veure la catedral de Florència. L’havia vist milers de vegades en llibres, en la televisió, en internet... però veure-la en la realitat era una altra dimensió. De seguida vam pensar que el parc que hi havia tot just enfront es deia “Gaudí” perquè era la sensació que ens havia de quedar en marxar. No entràrem perquè les cues, i això que encara no eren les 10, eren llarguíssimes. Potser al pròxim viatge.

La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia

La següent parada era el barri gòtic. Baixàrem a l'estació Passeig de Gràcia i quasi que ens oblidàrem del mapa. Així que anàvem un poc a les palpentes i abandonats a l’atzar: la catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia, la Casa de la Vila, el Mercat de Santa Caterina, l'Església de Santa Maria del Mar (la de la novel·la de Falcones), el Fossar de les Moreres, la Rambla, el Liceu, la façana plena d'ulls de l'Hotel Ohla...

Plaça Reial

Mercat de Santa Caterina

Església Santa Maria del Mar

El moment més emocionant fou, sens dubte, al Fossar de les Moreres, on van ser enterrats els caiguts de l'onze de setembre de 1714, quan Barcelona va ser presa per les tropes de Felip V. El cementiri desaparegué, però en aquesta placeta s’ha convertit en un símbol. Hi ha una flama que no defalleix, el roig del paviment que simbolitza la sang vessada i els versos de Frederic Soler “Pitarra” com a homenatge: Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. Perdura el record.

També em quede amb els minuts de conversa que mantinguérem amb una dona, ja major, que venia samarretes, banderes, xapes i altres productes de la terra per a la Diada. La mateixa conversa que es repeteix, però que t’ompli d’esperança i de ganes de continuar lluitant cada dia.

Fossar de les Moreres


De vesprada tornàrem a l’hotel, amb les ninetes plenes d’imatges i els peus ben adolorits, per preparar una miqueta la presentació del dia següent a la Setmana del Llibre en Català.

Continuarà...


dimarts, 13 de setembre del 2011

"A la Universitat tots són uns catalanistes"




Vinc d’imprimir els primers temes per a preparar les oposicions de professor de llengua i literatura. A la copisteria he coincidit amb un home –un client– indignadíssim perquè a la universitat tota la documentació està en català, que li toca descarar-se perquè li la donen en castellà i ha de conformar-se en la versió en bilingüe; que allà tots són uns catalanistes –ja voldria jo, que eixa afirmació fóra certa– que parlen català i no valencià, que diuen “aleshores” i “gairebé”. Un altre com el Rus, he pensat jo, que dirà que som uns “gilipolles”. I que estava fart de llegir el nom de Burjassot amb dues “s”, quan el nom oficial, tothom ho sap, és amb una, i que no hi ha dret que donen subvencions per escriure-ho a la manera valenciana. Ara bé, ell cedia perquè la pela és la pela. I el pitjor de tot era que ell no ho explicava en el valencià de l’Horta, sinó en un perfecte castellà.

Em bullia la sang, però m’he quedat callada perquè la conversa no era amb mi.


CRÒNICA DEL CAP DE SETMANA A BARCELONA (II)



El viatge en tren continuà sense més incidents. Saludàrem a una amiga que festeja Barcelona amb freqüència, i ens recomanà, quan li explicàrem que només teníem un dia per fer turisme, que no deixàrem de visitar el barri gòtic. Amb aquesta ja són tres les vegades que he anat a Barcelona, però les dos anteriors va ser d’arrapa-i-fuig: la primera fou l’any 2004, per veure la Fira Alimentària amb els companys d’especialitat de la carrera d’Enginyer Agrònom; l’altra, fa un parell d’anys per oferir el nostre suport a les escoles catalanes de la Catalunya del Nord en l’acte Musiquetes per a la Bressola.

En arribar a l’Estació Sants agafem un taxi cap a l’hotel. El taxista no amollà ni una, ni mitja, ni cap en català; això sí ni ens donà permís per a parlar-lo ni ens digué alguna cosa tipus: “Yo no entiendo catalán, háblame en español” com ens passa sovint per València. També era mala sort, vam pensar. Però a mesura que parlàvem amb la gent ens vam adonar que era més que habitual que no parlaren català. Malament. Fins i tot vam dir mig en broma mig seriosament que tornaríem a València amb accent castellà.

En arribar a l’hotel: Hotel Villa Olímpica Suites: un quatre estrelles amb spa molt maco, però situat en un barri allunyat de tota civilització, una antiga zona d’indústries encara sense rehabilitar. Encara com i la parada de metro estava a cinc minuts, i la xarxa de transport subterrani a Barcelona és immillorable: l’abonament és barat, els combois passen amb moltíssima freqüència, està molt ben indicat i quasi que arriba a qualsevol punt de la ciutat.

A l’hotel un parell d’anècdotes, però de les divertides. A l’habitació s’accedia per la cambra de bany. No ho havia vist mai, però el disseny era realment encertat ja que donava moltíssima amplitud a tota l’habitació. L’altra: la pantalla de la televisió ens donava la benvinguda amb un missatge amb el nostre nom complet; això sí podies seleccionar l’idioma, però el català no estava.


Estàvem cansats del viatge, així que desférem l’equipatge, ens dutxàrem i ens canviàrem de roba decidits a buscar un lloc per a sopar. Ja ho he dit abans, la zona deixava molt que desitjar. Trobàrem dos barets de mala mort i decidírem que el sopar seria a l’hotel. Ens gitàrem prompte perquè a l’endemà ens esperava Barcelona.

Continuarà...

dilluns, 12 de setembre del 2011

CRÒNICA DEL CAP DE SETMANA A BARCELONA (I)



No sé com ens ho fem però últimament sempre que viatgem tenim alguna anècdota de bolet –per allò d’un bolet, una lliçó– per a contar. L’última, aquest cap de setmana. Havíem d’agafar un tren cap a Barcelona a les 16.04h. Doncs bé, dinem a casa ben d’hora i abans de les 15.00h ja estem a l’Estació del Nord de València. Ens dóna temps fer-nos un cafè, fer una primitiva per a dissabte, entrar a alguna tenda... Encara ens sobra temps que dediquem a planificar el viatge mentre esperem. Avancen els minuts i al taulell d’eixides i arribades no apareix el nostre tren. A les 15.50h s’engega una llumeneta i se’ns acut mirar els bitllets (no els havíem comprat nosaltres) i veiem que posa: Eixida: Valècnia JS. JS? Les inicials de Joaquín Sorolla! El nom de la nova estació de trens de València, aquella que han fet per al famós i polèmic AVE València-Madrid. Busquem ràpidament un taxi. Són exactament les 15.55h. Li expliquem al taxista que hem d’agafar un tren a les 16.04 a l’estació Joaquín Sorolla, que si creu que ens donarà temps. Diu que sí, molt convençut, nosaltres no n’estem tants. Més tard de les 16.02h ja no deixen accedir al tren. Carreguem l’equipatge al maleter, pugem, li paguem per avançat: la tarifa mínima més la propina. 16.02h. El taxi es detura enfront de l’Estació. Baixem la maleta i sortim escopetats cap a la porta. Mai no hi hem estat, el que a priori complica les coses. 16.03h. Passem la maleta i les bosses pel control. 16.04h lliurem els bitllets a les hostesses de l’Euromed. Encara com i el tren s’ha endarrerit uns minuts. Busquem el cotxe 4. Encara hi ha gen pujant al comboi. Sospirem alleugerits, això sí, suats i amb el cor ben accelerat. Ho hem aconseguit. Semblava impossible. Riguem. Encara ens enganyem de seients, però això és pecata minuta, ja estem camí de Barcelona.

Però... i si no haguérem pogut pujar a eixe tren? Buscar bitllet un divendres de vesprada cap a Barcelona haguera haguera estat missió impossible. Torna-te’n a casa amb resignació, perd la primera nit d’hotel, resa perquè a l’endemà hi hagen places per a un nou tren, paga de nou dos bitllets, el dia que pensaves fer turisme per Barcelona l’has perdut... Això en els millors dels casos, i si no trobes bitllet en tot el cap de setmana? Millor no pensar-ne.

Continuarà...

divendres, 9 de setembre del 2011

Quins llibres heu llegit aquest estiu?




A la ment sempre tinc una llista de llibres pendents: clàssics, d’amics, de temàtica concreta, poemaris (vaig fluixa en aquest gènere)... i arriba l’estiu, temps teòricament de més tranquil·litat, i dic: ara! ara tindré temps de llegir força. I com tots els estius, el temps em cau damunt i m'adone que he llegit menys del que haguera vulgut.

M’agrada elaborar una llista amb els llibres que he llegit –sóc una amant de les llistes, no puc evitar-ho, m’agrada que s’allargassen i m’agrada també ratllar les tasques acabades– i aquest estiu no ha estat diferent. Les meues lectures d’estiu han estat les següents:

  • La familia de Pascual Duarte, de Cela.
  • La Regenta, de Clarín.
  • Hòmens i falagueres, de Toni Cucarella.
  • Els somriures de la pena, de Manel Alonso.
  • Els papers àrabs, d’Ivan Carbonell.
  • Barça ou Barzakh, de Gemma Pasqual.
  • Georges Brassens de Ramón-Luis Chao
  • Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart.
  • Antologia poètica de Vicent Andrés Estellés (introducció i selecció de Jaume Pérez Montaner).

 I vosaltres, quins llibres heu llegit al llarg de l'estiu?

dijous, 8 de setembre del 2011

Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart


Raquel Ricart la nit del lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians.


Les ratlles de la vida és la darrera novel·la publicada per l’escriptora Raquel Ricart, amb què obtingué en 2010 el XXXIX Premi Andròmina de Narrativa (dins dels Premis Octubre) i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat de narrativa.

Les ratlles de la vida és una novel·la coral que ens parla d’una família al llarg de quatre generacions. No podem parlar d’un cognom que definesca la nissaga, com els Buendia de Cent anys de solitud, ja que en l’obra de Ricart són les dones les que fan continuar l’estirp i per tant el cognom va variant generació rere generació: Bisquert, Alemany, Monfort, Llobet i Climent. I és que són les dones les que prendran el protagonisme les més de les vegades. Dones senzilles, meravelloses, úniques; no per ser heroïnes de grans aventures, èxits o fites, sinó perquè al final la grandiositat d’una vida rau en les petites coses, com ara la lluita diària per tirar endavant els fills, la recerca inesgotable dels somnis o l’estima incondicional a la família.

El llibre comença amb l’apoplexia d’Ermerinda Monfort, que li ha esborrat la meitat dels records i pràcticament el futur, a més d’ocasionar-li la paràlisi de la meitat del cos. I finalitza amb la primera ratlla escolpida al rostre de la seua néta: Regina Climent i el bategar d’una nova vida. Perquè les ratlles de la vida són això, les marques que ens van deixant a la pell cadascuna de les històries viscudes.

-Què tens a la cara, iaia?
-Les ratlles de la vida.
-I què vol dir això?
-Cada ratlla que veus és una història.
-Me la pots contar?
-Quina de totes?

La novel·la està narrada en tercera persona, l'omniscència del narrador transmet al detall els pensaments més íntims de cada personatge, potser perquè està més a prop de les petites històries que conta del que el lector espera. A més, es pren la llicència d’ordenar les escenes a partir de qualsevol punt de la història. El procés de vaivé, els feedbacks i els salts temporals són característiques narratives de l’obra de Ricart. Els fets se succeeixen de manera helicoidal, el temps avança i retrocedeix, i els personatges mai acaben de morir del tot perquè sempre retornen. Així, a poc a poc, el lector va sabent més coses d’ells fins a completar la història d’aquestes quatre generacions.

Les ratlles de la vida destaca també, i sobretot, per l’alt tremp literari. Cada pàgina, cada paràgraf, fins i tot cada línia, està esculpida amb maduresa i precisió. Les imatges, els paral·lelismes, les enumeracions, les sinestèsies, les gradacions, la tria del lèxic... constitueixen tot un treball d’ornamentació disfressat d'aparent senzillesa.

Molt recomanable per als addictes a la bona literatura.

dimarts, 6 de setembre del 2011

SOMIANT AMB ALEIXA EN LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ


Diumenge, 11 de setembre, al llarg de tot el dia estarem Francesc i jo signant exemplars de la novel·la Somiant amb Aleixa (Ed. Bromera) dins dels actes de la Setmana del Llibre en Català que té lloc al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Nosaltres estarem a la caseta  de l’Associació d'Editors del País Valencià, la número 18.

A les 13.00h està programada la presentació del llibre.

Per a més informació:

dilluns, 5 de setembre del 2011

DONA, poema de Manel Alonso traduït al castellà


Traducció que he fet al castellà del poema Dona de Manel Alonso, inclòs al llibre Correspondència de guerra (Premi de Poesia Paco Mollà. Editorial Aguaclara. Alacant, 2009)


Mujer, el galán y afable caballero que amas
y el dragón de mente sinuosa y torturada que temes
es un monstruo bicéfalo capaz de las caricias más tiernas,
generador también de una violencia inesperada y cruel.

Mujer, tu hogar es una caverna con hipoteca
un agujero lúgubre y amargo de lunas eclipsadas,
vives presa por una cadena de eslabones invisibles,
difícil de arrastrar, imposible de romper.

Mujer, el amor y el odio, el miedo y el desencanto
fornican inundando tu cabeza de enloquecidas mariposas,
mientras las últimas gotas envenenadas del amor llenan
con charcos de rencor el suelo por el que caminas.

Mujer, el paraíso es la huida soñada, inalcanzable,
el purgatorio, el habitáculo donde desmenuzas la pena,
el limbo, el surco húmedo donde muere la alegría,
el infierno, la moradura infligida sobre tu epidermis.

****
Dona, el galant i afable cavaller que estimes
i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems
és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres,
generador també d’una violència sobtada i cruel.

Dona, la teua llar és una caverna amb hipoteca,
un cau llòbrec i amarg de llunes eclipsades
on ets lligada a una cadena de baules invisibles,
difícil d’arrossegar, impossible de rompre.

Dona, l’estima i l’odi, la por i el desencant
forniquen farcint-te el cap d’enfollides papallones,
mentre les escorrialles enagrides de l’amor omplin
amb els bassals de la rancúnia el sòl per on camines.

Dona, el paradís és la fugida somniada, inabastable,
el purgatori l’habitacle on mastegues la pena,
els llimbs el solc humit on és occida la joia,
l’infern el blau infringit sobre la teua epidermis.

diumenge, 4 de setembre del 2011

II DIADA ESTELLÉS


Aquest 4 de setembre celebrem la 2a Diada Estellés, avui que el poeta de Burjassot compliria 87 anys, i la xarxa s'ompli de versos, d'imatges, de vídeos... de petits homenatges a la figura de Vicent Andrés Estellés.

Engrescada un any mes per la crida de Josep Lozano m'afig a la celebració penjant un vídeo on el poeta Manel Rodríguez-Castelló recita l'Ègloga I d'Estellés durant el I Sopar Estellés que se celebrà a Meliana, amb un poc de retard això sí, el passat mes de gener. Paga la pena deixar-se acaronar pel vellut de la veu del poeta alcoià:

dissabte, 3 de setembre del 2011

FINALISTA EN EL CONCURS LITERARI GRAU MIRÓ



Aquesta setmana m’han donat la noticia que un escrit meu ha quedat finalista en el Premi Literari Grau Miró, en la modalitat d'hiperbreus en català. La temàtica era: Paraules en femení i l’extensió màxima eren10 línies (veure bases). El lliurament dels premis es avui a Barcelona, al Centre Cívic de Coll, però jo no podré anar. Ara bé, des d’ací vull donar les gràcies als organitzadors per no defallir, malgrat els mals temps que corren per a la cultura en català, i per mantenir l’entusiasme sense el qual no hagueren acomplit 9 anys.

Llegiré (escriuré) el meu relat que vaig dedicar a la meua neboda quan complí 8 anys:


NO TINGUES PRESSA

Et despulles del vestit de xiqueta, avui que fas vuit anys. Has decidit no creure més en fades ni en princeses, i tanques les joguines i les nines al bagul de les andròmines. Davant l’espill t’emproves el vestit de dona, però encara no s’escau al teu cosset de nina gran.
No tingues pressa...
I et mire, Mar, petita. Se’m dibuixen les teves corbes en una aquarel·la de temps venidor i ja endevine la doneta que seràs.
I em mires, Mar, doneta. Amb l’esguard immens i inabastable, com la mar, com el teu nom. Tot ho mires, goluda d’instants, de paisatges... de vida.
Però no tingues pressa...

divendres, 2 de setembre del 2011

10 COSES EXTRAORDINÀRIES QUE L'ESTIU M'HA REGALAT


M'agrada setembre. El cercle s’ha esborrat i torne a estar a l’inici per tornar a dibuixar-lo. Perquè aquest mes és un tornar a començar. Per davant, un any àvid de dies, una nova vida, encara que breu. Però no cal tenir pressa. Que tal si ens deturem a pensar en les coses extraordinàries que l’estiu ens ha regalat. Aquí us deixe la meua llista de 10 coses que han fet d'aquest estiu un estiu inoblidable. Us anime també a fer el vostre decàleg, que podeu penjar al vostre blog o adjuntar als comentaris (no cal que completeu les deu):

1. He recuperat el plaer de passejar per un cementiri, no debades he visitat en menys d’una setmana quatre: el de Colliure (on descansa Antonio Machado), el cementerí marí de Sète (on jeu Paul Valéry), el dels pobres de Sète (on reposa Georges Brassens) i el de Portbou (on hi ha un monument que homenatja Walter Benjamin).

2. He recitat versos de Paul Valéry al costat de grans poetes davant de la tomba del primer al cementeri marí de Sète.

3. He tornat a la infantesa mentre pujava a un cavallet de fusta al carrussel de la Plaça de les Comèdies de Montpeller.

4. He tornat a Cadaqués.

5. He programat per a setembre un cap de setmana a Barcelona, ciutat on he estat dues vegades i sempre d’arrapa-i-fuig.

6. He llegit La Regenta, considerada per alguns crítics com la millor novel·la espanyola del segle XIX.

7. M’he obert un compte de facebook que m’ha permés recuperar amistats i fer-ne de noves.

8. He gravat un programa de TV (Tens un racó dalt del món). Des del Club Disney que no ho havia tornat a repetir.

9. He acabat la carrera de Filologia. Ja mai no podré dir que em quedà eixa espineta clavada quan em vaig decidir per una carrera de ciències.

10. He treballat de valent en una nova novel·la que tinc entre mans.

dijous, 1 de setembre del 2011

Com Virgili ho féu amb el Dant, poema de Manel Alonso traduït al castellà


(Foto de Manel Alonso)

Aquest estiu, entre d'altres coses, he estat engrescada traduint al castellà alguns poemes de l'escriptor Manel Alonso. Avui, al seu blog Els papers de can Perla (espai virtual que recomane visitar), ha penjat la versió que he fet d'un dels poemes de Correspondència de guerra (Premi de Poesia Paco Mollà. Editorial Aguaclara. Alacant, 2009). Ací la copie:

A Vicent Penya

Como Virgilio hizo con Dante,
hoy el poeta-amigo me ha guiado
por las abruptas sendas del infierno
y allí no hemos encontrado más que la sombra
oscura de los verdes intensos
que habitaron el paraíso.
Entre los negros esqueletos de los árboles,
los matojos como corales de azabaches
y las rocas y las peñas ahumadas,
he buscado la omnipotente presencia del maligno,
los espectros de los pecadores sufriendo calvario eterno,
y únicamente he tropezado con la mano voraz,
depredadora y criminal, del hombre.

***

A Vicent Penya.

Com Virgili ho féu amb el Dant,/ hui el poeta-amic m’ha guiat/ per les sendes abruptes de l’infern/ i allí no hem trobat més que l’ombra/ obscura dels verds intensos/ que habitaren el paradís./ Entre els esquelets negres dels arbres,/ els matolls com coralls d’atzabeja/ i els rocs i les penyes fumades,/ he buscat l’omnipotent presència del maligne,/ els espectres dels pecadors sofrint calvari etern,/ i només he ensopegat amb la mà voraç,/ depredadora i criminal, de l’home.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...