dissabte, 28 de gener del 2012

Somiant amb Aleixa a l'Olleria



Ahir, 27 de gener, Somiant amb Aleixa es presentava a la Biblioteca de l’Olleria (la Vall d’Albaida), la localitat d’un dels seus autors: Francesc Mompó. L’obra, guardonada amb el XVII Premi de Literatura Erótica la Vall d’Albaida, viatjava per primera vegada a aquesta comarca.
Tot i que el dia no acompanyava –pel fred, per la humitat i, sobretot, per la pluja inclement que queia– una trentena de persones assistiren a l’acte.


Fou una presentació un tant atípica ja que començàrem amb la signatura d’exemplars. Després férem un parell d’entrevistes per a les televisions MK d’Ontinyent i la Comarcal TV.

Finalment fou el jove escriptor ollerià, Ángel Cano, qui ens presentà, ja que Josep Albinyana per causes de salut (no greus) no pogué anar-hi com estava previst.
Nosaltres parlàrem de la gènesi de l’obra, del procés de creació i férem un tast de la novel·la llegint-ne un fragment (per aquells qui ja la coneixen, part de l’escena que ocorre a la llibreria). En acabant s’obrí un diàleg amb el públic força interessant.


Aprofitant la Nit de Sant Valentí que se celebra a Ca les Senyoretes d'Otos el dissabte 11 de febrer, Somiant amb Aleixa tornarà a estar a la Vall d’Albaida. Més informació ací.

Crònica: Mompó i Climent
Fotos: Vicent Martí

"Corre, Tango Bob, corre!" (Ed. Tabarca, 2011), de Maurici Belmonte



Una altra nova travessia en la qual m'he embarcat: fer breus ressenyes per a l'apartat de Panorama del diari valencià Levante, una columna que porta com a títol El llibre de la setmana. M'estrene amb una novel·la molt recomanable de l'escriptor Maurici Belmonte, Corre, Tango Bob, corre!, guanyadora del I Premi de Narrativa Juvenil de la Safor i publicada per l'editorial TABARCA .

divendres, 27 de gener del 2012

"Fronteres de vidre" al Club de Lectura de l'Alcúdia de Crespins



Ahir, a les 19.00h l’escriptor Francesc Mompó tingué un encontre amb els membres del Club de Lectura de l’Alcúdia de Crespins (la Costera), per parlar del llibre Fronteres de vidre (Ed. Germania) que s’havien llegit amb anterioritat. Ja fa vora tres anys que els lectors que el formen es reuneixen una vegada al mes per parlar d'un llibre i, moltes vegades, trobar-se amb els mateixos autors. Alguns autors que han estat convidats han estat Toni Cucarella, Manel Alonso, Esperança Camps, Francesc Bodí o Xavier Aliaga. És curiós que la major part dels lectors no viuen a l'Alcúdia, sinó que es desplacen des d'altres localitats pel plaer de compartir una estona parlant de literatura.
Josep Manel Vidal, organitzador d’aquest club de lectura, fou l’encarregat de presentar Franesc Mompó, que tot seguit parlà de la gènesi i del procés d’escriptura d’aquests relats que riberegen la frontera entre el món real i el fantàstic, esguitats d’elements surrealistes i de realisme màgic.
Un grup de lectors interessadíssims per la literatura estigueren interactuant amb l’autor al llarg de tota la sessió, en amical i acollidora conversa. En acabant, l’autor signà exemplars del llibre.

dimecres, 25 de gener del 2012

M'ESTRENE EN EL DIARI GRAN DEL SOBIRANISME




Una nova travessia en la qual m'he embarcat: col·laborar en el periòdic digital Diari Gran del Sobiranisme (DGS). Vull que els meus "articles" siguen una finestra a la cultura del País Valencià, majoritàriament em centraré en matèries relacionades amb la llengua i la literatura catalanes, temes que més domine, això no vol dir que en algun moment no puga parlar de música, teatre o d’altres actes.
L’encete amb la ressenya d’un excel·lent llibre de poesia Simfonia per a un estat de coma (Ed. Perifèric, 2011) de Ramon Ramon, aprofitant que la setmana passada el presentà a València.

"Ramon Ramon (Catarroja, 1970) ens ofereix amb Simfonia per a un estat de coma un poemari molt atrevit, perillosament pretensiós arribà a dir ell en la presentació del llibre fa pocs dies a València.
Més que d’un recull de poemes es pot parlar d’un sol poema, un poema llarg dividit en estrofes de vuit versos, sempre decasíl·labs amb rima consonant –que mai no es repeteix– i cesura en la quarta (l’endecasíl·lab clàssic, el d’Ausiàs March)..." 

divendres, 20 de gener del 2012

Presentació de "Simfonia per a un estat de coma", de Ramon Ramon



Ahir, 19 de gener, tenia lloc la presentació del darrer llibre del poeta catarrogí Ramon Ramon, Simfonia per a un estat de coma (Ed. Perifèric).

L’acte estigué presentat pels també poetes Ramon Guillem i Jaume Pérez Montaner. El primer, ens parlà de la col·lecció de poesia de Perifèric Edicions en qualitat de director i la travessa personal que havia fet per aquest últim treball de Ramon Ramon, després de llibres com A tall d’incendi, Primavera inacabada, Contra el desig i Cor desmoblat.


Pérez Montaner, recordà l’estudiant brillant i callat que assistia a les seves classes, a qui havia d’arrancar-li les respostes; però amb qui mantingué fora de l’aula moltes hores de converses davant d’un cafè o una cervesa, juntament amb l’altre alumne destacat que havia de rendir-se també a les lletres: Antoni Martí Monterde.
No s’estigué de parlar de l’obra que precedeix aquesta Simfonia per a un estat de coma i també oferir-nos un tast d’ella.
Potser per alguns resulte un llibre de versificació rígida, forçat i engarrotat en la forma –com ben bé explica el propi autor al final del llibre–, però ell ho ha volgut fer així i no es pot negar la gran ductilitat de la seva dicció poètica, continuava Pérez Montaner.

Més que un recull de poemes és un llarg poema dividit en estrofes de vuit versos amb rima consonant (ABBA ABBA), que mai no es repeteix. Pérez Montaner el definia com un gran mural d’aquest inici del segle XXI, que ens mostra la visió global i ètica del que significa viure en aquest temps i en aquest món, amb la visió fugaç i el record del segle anterior; un gran mural obert que admet múltiples lectures. Gran part del poema –o poemari– se centra en l’atac mordaç i directe a Déu, una cosa inèdita en la nostra literatura.

Costa trobar precedents en les lletres catalanes, però Pérez Montaner no pot deixar de veure la influència del Paradís perdut de John Milton. Quant a les influències poètiques de Ramon Ramon, que es repeteixen al llarg de la seva obra, cita Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés.

Com explicà el propi autor el llibre està bastit sobre un fil argumental banal que li serveix per introduir personatges (simbòlics i reals) i circumstàncies, algunes de les quals enllacen amb fets passats (atac de les torres bessones) o malauradament encara ben presents en la nostra societat (malaltia i pobresa en Àfrica, deteriorament de la ciutat de València...), amb referències clares a la Bíblia (com ara el Gènesi des del punt de vista de l’Àngel rebel).
L’acte acabà amb la lectura d’alguns poemes per part de Ramon Ramon i la signatura d’exemplars.

A la solapa del llibre podem llegir un escrit que ens parla del contingut del llibre, jo diria que un avís al lector: A Simfonia per a un estat de coma hi apareix un Déu que no parla, un dimoni que parla massa, un Crist que es droga, un cec que també parla massa, la seva filla que plora, uns pinxos que no perdonen... Hi ha una violació, una venjança, una esperança, un dubte... Sobretot hi ha un dubte, un tic-tac que ni dorm ni es desperta, com el so repetitiu d’un estat de coma. En definitiva, la lectura d'aquest llibre de poesia no us deixarà indiferents.

Cinc escriptors de Catarroja: Albert Hernández Xulvi, Ramon Guillem,
Ramon Ramon, Enric Monforte, Armand Company.

Crònica i fotos: Mompó i Climent

dijous, 19 de gener del 2012

POLÍTICA LINGÜÍSTICA DE BANKIA




Queda ben clar quina és la política de Bancaixa (ara Bankia) davant la llengua.
Us imagineu que un banc espaNol us envia un paperet com aquests on hi diguera, per exemple: "solo por aver hutilisado". Què en pensaríeu? És fàcil que molts canviaríem els diners de "forat". I per què hem de consentir-ho en el cas del valencià/català?

dilluns, 16 de gener del 2012

Simfonia per a un estat de coma, de Ramon Ramon


Aquest dijous, 19 de gener, el poeta Ramon Ramon (Catarroja, 1970) presenta el seu darrer llibre Simfonia per a un estat de coma a la Casa del Llibre de València. Serà a les 19.30h i l'acte estarà presentat pels també poetes Jaume Pérez Montaner i Ramon Guillem.

Perquè en feu un tast, us deixe aquests versos que enceten el llibre:

Feliç és Déu, que és mort al paradís,
que no és prenyat, ni violen la filla,
ni es droga mai, ni espera a la cruïlla
com l'embrió d'un úter malaltís.

L'Àngel rebel, que ho veu tot des d'un pis
al gratacel més ruïnós de l'illa,
apaga els llums i el televisor brilla
com un llampec que s'engoleix l'abís:

dissabte, 14 de gener del 2012

ESCRIT INÈDIT: "Gener de 2002. L'assumpció"


(foto de la xarxa)

Gener de 2002. L’assumpció.

He tornat a abocar-me a la pàgina en blanc, als meus temors, a mi mateix. Sempre he escrit quan he sentit que em mancava quelcom per sentir-me feliç –és difícil definir la felicitat– almenys sí, tranquil. I ara em falta allò més important: temps.

Fa uns dies que torne a ser a casa, no sé molt bé quants, sembla que un parell de setmanes, potser menys. M’han extirpat un tumor cerebral: glioblastomanosequemés s’anomena el bitxo que ha volgut furtar-me la vida.

L’oncòleg m’informà que l’operació duraria quasi vuit hores. Mentre el meu cos patia jo m’he limitat a dormir. No recorde haver somniat res durant l’estança. M’he despertat en una sala menuda i connectat a un fum de màquines. El primer pensament que he tingut ha sigut estic viu. Sent una pressió espantosa al cap i veure el tub que em surt de l’embenatge no em tranquil·litza massa. El llit està situat una mica de gaidó i això encara augmenta la sensació de mareig i d’embotament.

Em diuen Joan Antoni Climent, tinc quaranta-quatre anys i m’acaben d’operar d’un tumor cerebral, em dic a mi mateix per comprovar que les facultats mentals han quedat intactes. Era un dels riscs, juntament a quedar-me en una cadira de rodes o, fins i tot, quedar-me fet un vegetal. Menege un dit, dos dits, la mà sencera. El braç dret. L’esquerre. No, pel moment no sóc un vegetal. Continuaré sent animal.

S’acosta a mi una dona jove vestida de verd. Em pregunta com estic mentre m’il·lumina les ninetes amb una llanterneta, tafaneja alguns botons de l’aparell i finalment em canvia l’ampolleta del degoter. No sé si espera resposta, però li dic que tinc molta set. Ella somriu, i diu que pel moment hauré d’estar unes hores sense ingerir líquids ni aliments. Amb el somriure encara dibuixat als llavis em diu, mira, assenyalant-me una finestreta que hi ha just enfront.

La meva dona, els meus fills, el meu germà. Què fa ací el meu sogre? Desapareix i apareix vestit de verd al meu costat. Em dóna paraules d’ànims. En un altre temps potser li haguera preguntat què fas ací, com és que entres abans que Adela i els meus fills. Ara, no. Només s’està uns segons. Sent entretallades les paraules dels meus fills que em parlen per una mena de telèfon. Papà, com estàs? Els tremola la veu i a estones fugen del marc de la finestra, per retornar amb els ulls rojos i enfonsats. Els somric i els dic que estic bé. Però, estic bé? Adela, que han dit els metges? li demane quan és ella la que emplena de verd l’habitació. Em diu que tot ha anat bé, que era un tumor benigne, però perquè no es torne a reproduir hauré de seguir un tractament de quimioteràpia i de radioteràpia. Vull creure’m això, però li he vist el dolor enganxat al rostre i l’absència de mirades darrere del vidre. No insistesc més, amb eixa “veritat” serà més fàcil.

Escrit publicat en la web

dilluns, 9 de gener del 2012

Qüestionari per a omplir el temps lliure




Fa una setmana em feren un breu qüestionari per al suplement d'oci i temps lliure Pericana d'Alcoi. Us anime a contestar aquestes mateixes preguntes (de manera breu) i que les pengeu al vostre blog, així anem coneixent-nos una miqueta més i engrandint les possibilitats per a gaudir del nostre temps lliure.

1. Quina pel·lícula ens recomanes per a vore en casa en un cap de setmana de pluja?
Per a una vesprada llarga de pluja: Lawrence d'Aràbia, de David Lean.

2. I quin llibre ens aconselles?
Un parell: un de relats màgics “Fronteres de vidre” de Francesc Mompó i una novel·la eròtica “A foc lent” de Ramon Guillem.

3. A quin restaurant ens duries a dinar i per què?
Restaurant Ca Pau de l’Olleria (la Vall d’Albaida), on es poden menjar i degustar els millors arrossos valencians.

4. La teua copa preferida? I en quin bar?
Un gintònic, al Café Lisboa de València, just darrere de La Llotja.

5. Recomana'ns un espectacle que es faça damunt d'un escenari (tant se val si és teatre, dança o concert de música)
Per les dates que són recomanaria anar a veure el Betlem de Tirisiti (no cal tenir xiquets menuts per a fer-ho).

6. I quina és l'escapada de cap de setmana que no haurie'm de perdre's?
A Otos (la Vall d’Albaida) per conèixer la ruta dels rellotges de sol, per dormir a l’hotel rural Ca les senyoretes que dirigeix la família de l’escriptor Joan Olivares.

dimecres, 4 de gener del 2012

AVUI ÉS LA BURRETA



Ja manca molt poc per a la nit més màgica de l’any, aquella en què els Reis de l’Orient passejaran per totes les localitats alhora -què voleu?, són màgics- i repartiran llum i color entre els més menuts.

A Alcoi, el dia 4 de gener al vespre se celebra el preludi de la Cavalcada dels Reis Mags, l’arribada de l’Ambaixador Reial i el seu seguici a Alcoi, un acte que data de 1924. L’emissari de Ses Majestats, que va muntat en una carrossa tirada per dos bous, fa un recorregut per la ciutat i anuncia, mitjançant la lectura del Ban Reial on s’anuncia la imminent arribada de Melcior, Gaspar i Baltasar, vinguts de l’Orient.

El seguici de l’Ambaixador està format pels personatges del Betlem de Tirisiti, els patges amb les torxes, grups de música, balls tradicionals i les Burretes, dos ases que porten sobre els lloms dues alforges buides. A mesura que el seguici avança en el seu recorregut, la mainada d’Alcoi va dipositant dins aquestes particulars bústies les cartes que han escrit als Reis. Per aquesta raó aquest dia rep el nom de La Burreta. Aquesta nit, Ses Majestats llegiran totes les cartes i a s'endemà portaran els regals.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...