dissabte, 29 de setembre del 2012

100 ANYS DE PERE CALDERS



Avui, fa tot just cent anys, naixia Pere Calders (i Rossinyol). Com a homenatge aquesta petita selecció de 10 microcontes. 

1. Nota biogràfica
Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.

2. El fill de Venus

Es pot declarar un incendi, una guerra o el contingut d’una maleta, però no un amor. A propòsit de l’amor, totes les declaracions són indiscretes, fins i tot aquesta.

3. Venim de la pols

Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la base d’una glorieta. «Es tracta d’una sorpresa» responien a cada pregunta d’ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren allò que se’n diu cristiana sepultura.

4. Obituari

Males notícies: s’ha mort aquella vella que no es volia morir mai. La baixa és particularment sensible, perquè l’aguantava la fama de la seva curiositat desperta, no es volia perdre res. I ha passat —no ens enganyem— allò que ja era de témer.
Ara, el problema és buscar-li substitut. Queda oberta la convocatòria.

5. Discreció

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

6. Miratge

L’altre dia, mentre m’afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m’era pas desconeguda, s’assemblava a la d’un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d’aleshores em tinc mania i m’odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix.

7. Copyright

Algú m’ha fet a mi i he estat venut. Mai no he pogut saber qui ha cobrat els drets ni si he estat un bon o un mal negoci.

8. Qüestions de tràmit

Van dir al reu que tenia el dret d’una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s’entendrien pas.

9. L’ordre dels factors
Va tocar-li un entrevistador d’aquells que es volen lluir amb preguntes impertinents. L’invitat al programa era un prohom il·lustre i el locutor va preguntar-li de sobte:
—Vós seríeu capaç de donar la vida per una idea?
L’entrevistat s’obrí de cor i, tot oferint el perfil afavoridor a la càmera, respongué:
—No. M’estimaria més de trobar una idea que em salvés la vida.

10. Ganes de buscar-se-la
—Vinc a cobrar el gas- digué el cobrador.
—No tenim gas –respongué la senyora.
—Doncs que sigui l’electricitat –insistí el funcionari.
— No tenim electricitat.
—I què me’n diu de l’aigua?
—No tenim aigua.
—En aquest cas, i si em fa el favor, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust.

dimecres, 26 de setembre del 2012

Marc i el poder sobre el temps, la meva pròxima novel·la

 
 
 
Marc i el poder sobre el temps és la pròxima novel·la que sortirà al mercat. Encara no puc dir la data exacta, només dir-vos que estic en procés de revisió de les galerades. Es publicarà dins la col·lecció La Feram (a partir de 10 anys) d’Onada Edicions.
 
Estic molt molt contenta, no cal que ho diga. Com en l'anterior novel·la infantil Lina Panxolina i el quadern màgic ha estat il·lustrada de manera deliciosa per la meva germana Àgueda Climent. La història, la de Marc Fullana, un xiquet que té el poder d’aturar el temps, amaga molts homenatges a la infantesa del pare i de la nostra mateixa. Pel moment no puc avançar-vos res mes...

dimarts, 25 de setembre del 2012

LA FLOR DE HANAKO

 
La flor de Hanako (Ed. Bromera, 2012) és la darrera novel·la publicada per l’escriptor Xavier Mínguez, amb què va obtenir el XVIII Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida. Aquesta història ens submergeix en el cor de Tòquio, una ciutat plena de contrastos, amb una cara que es vol mostrar i una creu que queda oculta als ulls que no volen mirar. Una societat amb una rígida jerarquia, on la formalitat i la cortesia poden semblar en ocasions excessives, completament asexuada i un tant glaçada, fins el punt que en un moment donat hagué d’importar paraules de l’anglès per dir besada o abraçada; i a l’altra cara de la moneda una societat fetitxista, on el sexe s’ensuma amb facilitat en els programes noctàmbuls, un Tòquio que no apareix a les guies turístiques.
Un botó innocentment descordat de la camisa d’una hostessa de convencions japonesa, Hanako, serà suficient perquè Jordi Llopis es quede captivat per ella. I és que perquè una tassa de te siga perfecta ha de tenir alguna imperfecció. Aquell forat que deixa entreveure la pell finíssima dels pits de Hanako suposarà l’inici de tot un viatge per la pell del desig. Un viatge amb el rerefons dels pètals de sakura i l’aroma de flor de cirerer, un viatge als llocs somiats i alhora més prohibits, un viatge que no tots estan preparats a iniciar. I a cada paratge visitat els odiosos espills que ens recorden qui som, què volem ser i fins on volem arribar. El debat etern sobre si hi ha d’haver límits i si tot el que té relació amb el sexe és bo.
Hanako es converteix així en el blanc de totes les fantasies sexuals del protagonista d’aquesta història. Una japonesa amb cara de nina de porcellana i un cos tornejat pels mateixos déus que coneix a la perfecció les arts de la seducció i el joc del desig. L’amant eterna i perfecta. Una dona excepcional amb nom de xicoteta flor, però amb cognom d’abisme, potser vaticini del que vindrà.
 
18 setembre de 201

dijous, 13 de setembre del 2012

LLADRES!


 

 
Ahir vaig a BANKIA perquè m'explicaren perquè s'han embutxacat 23 euros pel morro. Resposta: 6 euros trimestral per manteniment de la targeta i 17 euros anuals per manteniment del compte. I jo pense: hi ha dret a d'açò? Ells fan el que els plau amb els meus -nostres- diners, quan tenen beneficis no reparteixen, quan necessiten calès l'Estat els en dóna... Manteniment de targeta? La targeta la duc jo en la cartera, no veig que ningú li traga la pols. Manteniment del compte? A hores d'hara havien de pagar per mantenir els nostres diners en el seu banc. Lladres!

dimecres, 12 de setembre del 2012

D’allò absurd i anacrònic del català


 

D’allò absurd i anacrònic del català


L’altre dia evocava la conversa que vaig tenir durant la meva estada a Itàlia amb un xic d’allà. No sé per quina raó estava encisat amb Espanya i de tant en tant hi viatjava. Fins ací tot molt respectable. Ens calgueren pocs minuts per comprovar que entre nosaltres no hi havia allò que s’anomena feeling o complicitat. Presentacions, dues besades i la pregunta de torn –més bé afirmació per part d’ell– «així que ets espanyola?». El primer que penses és i jo a tu què t’he fet, però ix la vena de professora i comences a fer classe de tot: historia, sociologia, filologia... Li explique que no, que jo no em sent espanyola, que jo em sent ciutadana d’un territori que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i que té com a llengua històrica i pròpia el català. S’estranya de la meva resposta, i em diu –encara de bon humor– que és antieconòmic això mantenir dues llengües i absurd, perquè al cap i a la fi tots ens entendríem en espanyol. Ara ho recorde bé, la paraula que emprà fou anacrònic. Em pregunte que hi ha d’anacrònic en un poble ben viu que vol que la seva llengua gaudesca de tots els drets de què gaudeix qualsevol llengua en un país normal. Que jo sàpiga anacrònic és aquella situació no pròpia del temps al qual es vol referir. No és suficient el desig d’alguns perquè el català i els catalans esdevinguem anacrònics. I és clar, segons aquesta persona i tantes altres, és absurd que una persona que ha anat creant el seu món en una llengua determinada la vulga continuar utilitzant, perquè és molt més lògic que faça servir una altra, que no és la seva.

Com és d’avorrit fer sempre el mateix discurs. Passe de remuntar-me al segle XVIII i explicar com ens aboliren els nostres drets, cultura i llengua per la força de les armes i el just decret de conquesta. Qui vulga saber que estudie, que jo per fer classe cobre (manllevant la frase a una persona que m’estime molt). Em pose al seu costat i li dic que compartesc la seva postura. Crec que està content d’haver-me convençut amb el seu discurs ranci. Sí, és antieconòmic mantenir dues llengües en un territori i també, per què no dir-ho, utòpic. Ho demostra la història, sempre que han conviscut dues llengües, una ha acabat imposant-se sobre l’altra i finalment aquesta darrera ha desaparegut. Li dic que la independència dels Països Catalans solucionaria la despesa de mantenir dues llengües, i que ens llevaríem la rèmora de mantenir la llengua del país veí, la que se’ns va imposar. No vol dir-me radical, però sé que ho pensa.

És evident que no ens telefonarem, però jo em vaig sentir satisfeta que se sentira la nostra veu, la de tot un país, a Itàlia. Siguem amfitrions del nostre país, cultura i llengua allà on anem. No defallim, alcem els nostres estendards, onegem les nostres banderes i continuem la lluita. Que no ens facen callar, que se’ns senta, i en la nostra llengua, la que hem mamat des del bressol i la que posa nom a totes les coses que coneixem. Estiguem orgullosos de les nostres arrels, del que som i d’allò a què aspirem: uns Països Catalans lliures.
Salut!
 
 
14 d'agost de 2012

dimarts, 11 de setembre del 2012

BONA DIADA!!!!


 
 
Avui, pels carrers de Barcelona, s’hi passejarà un cor sense cos i l’eco del meu crit es fondrà amb milers de veus: IN-DE-PEN-DÈN-CI-A // ♥ //
Bona Diada a tothom i totadona!

diumenge, 9 de setembre del 2012

L'arquitectura de la llum, d'Antoni Clapés


 
 
 
El viàtic del jo poètic cap a la llum
 
Justament fou el poeta i editor de Llibres del Segle, Roger Costa-Pau, que em digué que sempre aconsellava als amics novel·listes que no perderen mai de vista l’aspiració a deixar escrit un bon vers.
 
Un bon consell sí, però sobretot una declaració d’intencions la d’aquesta editorial gironina, amant i col·leccionista de bons versos, com els que serva el darrer llibre d’Antoni Clapés.
 
En L’arquitectura de la llum, el poeta s’emmiralla en el full en blanc i aquest li retorna la veu del poema, l’essència del vers. O el desordre, el silenci, el buit. Mur o mirall que escruta el món, escriurà en un dels poemes. L’eterna condemna per cercar el camí de la perfecció, de la llum, amb només una eina: la paraula. El poeta definitivament és un malalt, ferit de lletra.
 
És aquest el viàtic del jo poètic fins arribar a la casa de la llum, on s’amaguen l’essència i la perfecció del poema, però també l’ésser despullat d’artificis. I la paraula és l’amalgama necessària per convertir el no-res en tot, l’oblit en memòria, el silenci en veu, la foscúria en llum. La paraula es l’única clau per entrar al món, que és a la vegada mirada i poema. Ja ho diu Clapés habitar just a la llinda de la paraula / allí on la llum / és invisible i tot esdevé visible.
 
 
L’arquitectura de la llum
Antoni Clapés
Ed. Llibres del Segle
103 pàg.
 
4 de setembre de 2012
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...