dilluns, 19 d’octubre de 2009

Homenatge Primer Aplec del País Valencià a Llíria

Allà per l’any 1960 –en plena dictadura franquista– una vuitantena de joves impulsaren el Primer Aplec de la Joventut del País Valencià. Fou al Parc de Sant Vicent de Llíria, on quasi mig segle després, els seus fills i els fills dels seus fills -amb el Casal Jaume I del Camp de Túria com a amfitrió i organitzador de l'efemèride- retíem un merescudíssim homenatge a aquells que encara són joves d’esperit i de força per continuar lluitant. El 18 d’octubre de 2009 el recordarem com un diumenge festiu. Envoltats d’un paisatge idíl·lic, quasi bucòlic; els homenatjats –en presència i en absència– rebien el calor del públic i el color de les quatre barres en un socarrat amb versos de Marí i Pol. Entre d'altres Lluís Alpera, Vicent Arlandis, Antoni Bargues, Empar Bargues, Alfons Bonafont, Eliseu Climent, Josep Lluís Codonyer, Francesc Codonyer, Francesc Cuevas, Enriqueta Matalí, Àngel Sàez, Enric Tàrrega, Ferran Zurriaga... La dolçaina i el tabal posaven fi a aquesta primera part de l’acte commemoratiu. La muixeranga alçà de les cadires a tot el públic assistent i les quatre barres en forma de dits s’enlairaven, com un prec, al cel. La música de Dani Miquel + Dos ens acompanyà fins l’hora de dinar. Cap a les dos, cadira en mà, ens dirigírem cap a la zona habilitada per menjar. Vora dos-centes persones ens combregàrem davant de dues enormes paelles, l’estelada i la mirada escrupulosa d'un tronc, que com nosaltres, també aixecava un braç reivindicatiu. A l’hora del cafè tornàrem de bell nou a la crua realitat. Un “poliol” desencadenà la batalla de cada dia. “¿El què?... ¿Cómo?... Yo llevo toda la vida detrás de la barra y nunca me han pedido eso. Es la primera vez que lo oigo. Todos los valencianos dicen poleo” Fotre, no em digues; no serà perquè t’ho diuen en castellà. Avui no teníem ganes de discutir, així que ens menjàrem un poc l’orgull i deixàrem que la sang ens bullira durant uns minuts. (Vos convide als que aneu al restaurant Porta d’Aigua que en demaneu un altre poliol a veure si ho senten algun cop més).
Deixàrem que les hores s’esmunyiren dolces acompanyats per les cançons de Titot i de David Rossell.

5 comentaris:

Josep ha dit...

Fa anys que no hi vaig...

Anònim ha dit...

Aquest no serà Josep el de Benaguasil?

Josep ha dit...

En ma vida he visitat eixe poble. No sé ni a quina comarca es troba (ara ho miraré a la Wikipèdia)

Anònim ha dit...

Josep (Benaguasil).

No, Anònim, no. Jo sí que hi vaig ser. Fon un acte molt emotiu de reafirmació nacional i de luita vital.
Salut i llarga vida per aquells valents i valentes.

Anònim ha dit...

Josep (Benaguasil).

Aquell cambrer del "poliol" sabia ben bé de què li parlàven, de fet sembla ser, per les seves paraules, que ho entengué. No?

Sempre hi ha gent que aprofita la situació per posar la falca. Jo tinc el costum d'anar-hi de quan en quan per dinar (ho tinc a prop), sempre he demanat en català de València i sempre m'han entés a la perfecció. No m'agrada el poliol, sóc més de camamila, però la propera volta que hi vaja en demanaré un de poliol.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...