diumenge, 30 de desembre del 2012

LECTURES 2012




 
Sí, ho reconec: sóc una amant de les llistes. Ja fa uns anys que m'agrada fer-ne una amb els llibres que han passat per les meves mans i, sobretot, pels meus ulls. Aquesta és la de 2012.

LITERATURA INFANTIL I JUVENIL


1. El franceset, de Jaume Miquel
2. L'homenot del barret, de Gemma Pasqual    
3. El conte del pardalet, de Neus Carañana    
4. Enigmes en l'interior de la terra, de Joan Pla
5. Qüestió de feromones, d'Enric Lluch
6. La Plaça del Gall, de Josep Usó
7. Corre, Tango Bob, corre!, de Maurici Belmonte
8. Barça ou barzakh!, de Gemma Pasqual    
9. PQPI Connection, de Lluís Miret    
10. Morgana la dels ulls verds, de Pasqual Alapont    
11. La biblioteca fantàstica, de Jesús Cortés
12. El secret de Meritxell, de Vicent Enric Belda    
13. Resurrecció, de Silvestre Vilaplanta
14. Quantes rondalles, de Francesc Gisbert
15. Poemes a la carta, de Fina Girbés    
16. El vampir Ladislau, d'Enric Lluch    
17. Entre cel i terra, de Fina Girbés    
18. Poemes per descobrir el món, de Miquel Juan Garcia    
19. Clàudia i l'esperit de la muntanya, de Maria Josep Picó
20. Vull ser muixeranguera!, d'Enric Lluch    
21. Amic fidel busca casa, de Roser Barrufet i Soldevila
22. La col·leccionista de taques, de Pep Castellano
23. El botó de nacre, de Joan de Déu Prats
24. Bruixíssima, de Vicent Pardo
25. La màquina i els somnis, de Lourdes Boïgues
26. La bruixa sense granera, de Teres Bertral
27. El barret de la bruixa, de Carles Cano
28. David i el nyítol, de Pasqual Alapont
29. La iaia és una segrestadora, d'Elisabet Roig
30. Els primers poemes, de Fina Girbés
31. Àlex i les portes estel·lars, de Xavier Mínguez
32. Ara va de neu, de Josep Chapa Mingo
33. Embolic de poemes, d'Isabel Mingo
34. El ratolí i les disfresses, d'Irene Verdú
35. On s'amaga la son, de Teresa Broseta
36. Els papers àrabs, d'Ivan Carbonell
37. La copa dels orígens, d'Isabel Canet Ferrer
38. El Club dels Quatre Secrets, de Francesc Gisbert
39. Aixa arriba a l'escola, de Joaquina Barba
40. La dolçaina màgica, de Joaquina Barba
41. L'Alba somia, de Catalina Pallàs i Mara Cebrián
42. L'Alba aprén, de Catalina Pallàs i Mara Cebrián
43. La revolta de les llapisseres, de Marina Guillén
44. Tonet agermanat, de Manel Alonso
45. Tonet i l’avi Pasqual visiten Sagunt, de Manel Alonso
46. El  matí de Martina, de Manel Alonso
47. En les mars perdudes, de Raquel Ricart 
48. El petit príncep. Antoine de Saint-Exupéry.

ASSAIG


49. Aforismes, Joan Fuster
50. Nosaltres els valencians, Joan Fuster
51. Diccionari per a ociosos, Joan Fuster
52. El món groc, d’Albert Espinosa.
53. El amor y los dos sexos. Agustín García Calvo.
54. Deseo de ser piel roja. Miguel Morey.

NOVEL·LA


55. Camí de sirga, Jesús Moncada
56. Vides desafinades, de Xavier Aliaga
57. Un tros de cel, d’Isabel-Clara Simó
58. El quadern de les vides perdudes, de Silvestre Vilaplana
59. La flor de Hanako, de Xavier Mínguez
60. Les veus del Pamano,  de Jaume Cabré
61. Júlia, d’Isabel-Clara Simó
62.  Les 120 jornades de Sodoma. Marqués de Sade (R)

CONTES


63. Planeta Lluç,  de Joan Pinyol

POESIA

 
64. Simfonia per a un estat de coma, de Ramon Ramon
65. I ser d’on no sóc, de Roger Costa-Pau
66. Quadern dels torsimanys, de Manel Alonso i Català
67. L’arquitectura de la llum, d’Antoni Clapés
68. Altazor, de Huidobro
69. L’ombra queixalada, de Roc Casagran
70. Vetlla, de Jordi Llavina
71. Poesia completa. Joan Vinyoli.
72. Desert encès. Ponç Pons
73. Archipiélago. J Botella i J A Climent (R)
74. Abisme i ocell. Ramon Guillem (R)

DIETARIS


75. Diari d’infantesa, d’Anaïs Nin

 

diumenge, 23 de desembre del 2012

dissabte, 22 de desembre del 2012

EL SUPREM ENS DÓNA LA RAÓ

 

La Generalitat Valenciana decideix acatar la sentència del Tribunal Suprem sobre les emissions de TV3 al País Valencià, per la qual cosa anul·larà la multa imposada a Acció Cultural, propietària dels repetidors que emeten el senyal, així com la prohibició de les remissions de la televisió autonòmica catalana.

Després que el Superior de Justícia Valencià desestimara l'any 2007 el recurs d'ACPV contra la decisió del govern valencià de tallar les emissions i multar l'entitat, aquesta hi va recórrer al Tribunal Suprem que ara li ha donat la raó. I és que fa tan sols uns dies, el jutge ha donat la raó a ACPV, i sentencia que el consell no és competent per decidir si es pot veure o no TV3 i, per tant, no pot aplicar aquestes sancions. La sentència anul·la una altra del Tribunal Superior de Justícia valencià, que avalava la prohibició de les emissions.

Faig balanç: quasi dos anys sense TV3, des que el passat 17 de febrer de 2011 Acció Cultural es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià després de més d’un quart de segle, cosa que implica estar dos anys sense cap televisió digna en la nostra llengua; degradació i tancament de casals arreu del país; restricció d’activitats culturals; reducció de plantilla i de jornades laborals; eliminació en 2011 de l’emblemàtica nit del Lliurament dels Premis Octubre... i, a més a més, a la llista s’ha de sumar l’estrés, l’agobi, la impotència, el patiment, el temor i tantes altres qüestions intangibles de la gent que forma part d’aquesta gran família que és Acció Cultural.

I tot perquè l’intocable president Francisco Camps, va decidir, ara fa quasi sis anys, obrir una sèrie d'expedients administratius contra ACPV responsable d'aquestes emissions. És evident que es tracta d’una llarga persecució política i econòmica, un atac a la construcció d’un espai de comunicació de la llengua catalana i de persecució de la llibertat d’expressió i del dret dels ciutadans a elegir lliurement quin canal de televisió volen veure. Però al final jo crec que no era tant el fet de privar-nos d’una televisió en la nostra llengua i de qualitat, sinó més bé ofegar fins a la mort l’entitat cultural –i a nosaltres mateixos– que tant li tocava els nassos al senyoret que jugava a ser el rei d’una terra que no estimava. Com pot ser que a una associació cultural sense ànim de lucre se li imposen multes que han acabat sumant vora 800.000 euros, una quantitat absolutament desproporcionada per a una que pot posar en perill la seva continuïtat?

Tant el projecte de llei impulsat per la iniciativa legislativa popular (ILP) Televisió sense Fronteres per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic (651.650 firmes recollides) com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem han acabat donant la raó a l'entitat en aquest conflicte artificial. Ara, ningú no els lleva –ens lleva, al cap i a la fi– els anys d’angoixa  per intentar fer front a aquestes xifres que semblaven inassolibles, amb l’espasa de Dàmocles de veure embargats els seus comptes corrents i béns mobles i immobles; i les conseqüències tràgiques anteriorment citades, que per molt que es tornen els diners de les multes47, han deixat seqüeles de per vida. 

I ara què? Acció Cultural convida al diàleg al nou Govern valencià i trencar així amb el llegat del president Camps, posar fi a la persecució a l’entitat, retirar els expedients administratius contra Acció Cultural, retornar l’import de les multes, posar fi a la censura i reobrir les emissions de TV3 al País Valencià el més prompte possible. No oblidem que queden pendents altres dos processos jurídics oberts: el Tribunal Suprem encara ha de pronunciar-se sobre un segon recurs a una segona multa de 100.000 €, i hi ha un tercer recurs en el Tribunal Superior de Justícia valencià per una tercera multa de 300.000 €. Encara queda feina, però la força no falta.
  
el 18 de desembre de 2012

dilluns, 17 de desembre del 2012

UNA NOVA NOVEL·LA...

 
 
 
Encara no la tinc a les mans, però al catàleg de novetats de l'editorial Onada ja apareix la novel·la "Marc i el poder sobre el temps". Quina il·lusió!

divendres, 14 de desembre del 2012

Un bolic de sentiments fet paraules...

 

 
FORA

Hem tancat la porta amb clau:
tu romans a una banda
i jo a l’altra,
però tots dos fora.

dimecres, 5 de desembre del 2012

On ets, Gigi?, de Bernat Capó



On ets, Gigi?

Desembre em torna a mirar amb ulls foscos i mans de glaç. Fa fred i abelleix quedar-se a casa, arrecerat a sota les faldes del tendur, amb un bon llibre a les mans. Regire per la lleixa de llibres dedicats, la que més m’estime, i aviat un d’ells m’acarona els dits amb el musell. On ets, Gigi? Sí, recorde que fa uns mesos vaig tenir la sort immensa, mercès a un bon amic, de conèixer el Bernat Capó i també el seu despatxllibreria. Ho reconec m’encanta descobrir els llocs des dels quals les pàgines blanques i les pantalles nívies s’omplin de nous viatges, de vides que ja no moriran, de móns paral·lels –i   perpendiculars– al nostre.

El periodista i escriptor de la Marina, tot un referent al País Valencià, em regalà un exemplar d’aquest llibre, el mateix que ara fullejant m’evoca aquella vesprada màgica on ens explicava, amb un tel líquid de vidre a les ninetes, com era –com és– Gigi i com encara, molts anys després, l’enyorava.
 

Després de llegir aquest llibre, també per a nens, se m’ha encomanat una mena de tristor per la desaparició de Gigi, aquell gosset d’ulls vius i preguntaires, que arribà a la vida de Capó un dia de Sant Valentí. Ajuda molt la prosa senzilla, pausada i plena de tendresa que empra l’autor perquè ben prompte ens quedem captivats per ells: llibre i animal. Inevitable sentir que l’he conegut, a aquest ca que té por als coets, les campanes i els xiquets entremaliats; que adora viatjar en el seient de darrere del sis-cents de l’amo, ja siga per anar a la caseta de Moraira, a conèixer la seva família canina o senzillament a comprar el periòdic; que es queda hipnotitzat amb la dansa de les volianes o dels vil·lans –uelos també diguem nosaltres–; que s’entreté soterrant ossos i jugant amb les sabatilles velles; que endolceix el musell amb la mel de les bacores o s’enfita amb unes copetes de vi... Darrere d’una gossa gran de pèl blanc i taques d’un negre descolorit es perdé Gigi, fins ara, per sempre. També hi ha una Dama Blanca en el món dels gossos? Espere que no.

 
L’absència del company de quatre potes i cua joguinaire anà ocupant tant d’espai en el cor de Bernat que no pogué estar-se’n d’escriure-li. Diu l’autor: El pas del temps vol deixar buit l’espai que ha ocupat en el meu cor, però no vaig a permetre-ho. El seu record romandrà ferm per a sempre. És ben cert que tot canvia, que tot és mudable, però t’assegure Gigi que encara que jo no siga el mateix que vaig ser ahir, ni seré demà, no podré oblidar-te. Tampoc nosaltres podrem oblidar-lo perquè tenim a les mans un llibre ple d’emotivitat i, en alguns moments (especialment el darrer capítol) de poesia. I ara pense si no fou necessari que el matrimoni Capó es quedara una mica orfe perquè nosaltres, els valencians, tinguérem la nostra versió del Platero y yo de Juan Ramon Jiménez. Vint anys d’aquest llibre i encara resta l’esperança: Jo no renunciaré a l’esperança. Des del llostrejar fins capaltard i a la nit, sempre, sense importar-me el temps que haja passat, no deixaré d’escorcollar el blau del cel, els núvols viatgers, els arbres verds d’ombra plaen, els barrancs i fondals, cridant a la lluna i els estels, al vent i als ocellets matiners: On ets, Gigi?

4 de desembre de 2012

dissabte, 1 de desembre del 2012

ELEGIA, escrit de Jordi Botella



 
1 de desembre, fa fred, a fora també... Avui ja fa 7 anys (no sempre el 7 és un número màgic) que Jordi Botella escrivia aquesta preciosa Elegia al seu amic Fullana, a Alcoi, el seu poble i el nostre, perquè se'ns morí l'amic, el company, l'home, el pare... amb qui tant estimàvem. Mercès.

ELEGIA

Jo vull ser plorant el braç on et penjaves, company de molts anys. Tan prompte te n’has anat que hui et trobaran a faltar les oliveres de Muro i l’asfalt de l’Alameda; els cronopis de Cortázar i la bicicleta des d’on xerràvem de poesia en qualsevol cantonada; el somriure d’Adela que t’acompanya des del batxillerat al “Pare Vitòria” i els ulls de bellesa asiàtica dels teus fills; el bastó d’home savi i el silenci que havies triat des de feia temps.

Tant dolor se’ns concentra aquest matí d’hivern que per doldre’ns ens dol tot el cos. Un colp fred, com la lenta ganivetada d’un adversari covard, t’ha tombat. Has mantés, però, la mateixa dignitat que aquell heroi de Borges que a l’hora de morir diu : “Tápenme la cara”. I és que per a nosaltres tens la malenconia i el coratge dels herois – i amb tu tota la teua família- que no els val el dolor com a redempció. Per això són herois. I tu ja ho eres, tot un heroi, quan jugaves a futbol al Barranquet amb les teues cames de fil d’aram; o fugíem de la Policia Armada en gener del 76 per la Plaça de Bous de València; o cremaves totes les naus a canvi d’un amor total.

Tornaràs, Fullana. Els valents com tu sempre tornen. En bicicleta o en bastó. Tornaràs amb el teu rostre esmolat de mosqueter francés i l’esguard clar d’un murer noble. I jo t’esperaré en qualsevol cantonada per a mamprendre la conversa que sempre deixàvem a mitges en els últims trenta anys: la victòria de la poesia contra la mesquinesa.

Tornaràs, Fullana. Els poetes com tu sempre tornen. Sempre a la recerca d’una veritat tant fosca com els plisplais que ens emboiregaren moltes nits de l’adolescència. Penja’t del meu braç, amic, i torna ara recitant a tota veu els teus versos:

m’és tot sagrat i al mateix temps profà,
sense miraments¡ i jo em sent el guerrer,
sense sentiments, pagat per a dur la victòria.
 
 
Elegia, Jordi Botella
Alcoi,  01/12/2005
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...