APARAULA'M: SARNATXO

En l'any de la Paraula Viva, l'IEC i Víctor Pàmies ens convoquen perquè participem en la iniciativa d'apadrinar una paraula de la nostra llengua (veure enllaç). Jo he apadrinat la paraula SARNATXO.

A l'Alcover quan busques sarnatxo et remet al de senatxo i en una de les accepcions explica que és una bossa de xarxa que serveix per a portar-hi animals caçats. En aquest significat, propi del País Valencià, la forma del mot és sarnatxo.
Ara bé, si cerquem senalla (amb la mateixa etimologia) trobem que és un cabàs d'espart o de palma, més ample de boca que de baix, quasi tan alt com ample de boca; cabàs. Més a prop del significat que lo donem actualment al mot sarnatxo en les comarques de L'Alcoià o el Comtat.

Segons el Coromines l’etimologia d’aquestos mots és una mica incerta, però argumenta que el seu origen està en el mot mossàrab sannâg, que a la vegada té el seu origen en el plural neutre llatí cenacula, de cenaculum, que significava 'cambra alta' (de cenare ‘sopar’ perquè és on solia estar el menjador) i també 'graner', d’on hauria desplegat el significat de ‘recipient per a tenir o transportar grans’.

En terres valencianes escasseja o desapareix l´ús del mot senalla i començant per l'Ebre el substitueix el mossarabisme: senatxo. Al País Valencià apareix amb variant pròpia sarnatxo per a definir un sarró de caçador o pescador. Cenacho és la forma prístina, i aquesta variant té una explicació en la contaminació dels sinònims sària, sarió, sarró. Per tant senalla (cat) i cenacho (cast) signifiquen el mateix i tenen radical comú.

És a dir, originalment al País Valencià al sarró per a transportar caça i pesca se li deia sarnatxo, i amb el temps aquest mot s’amplià per a designar la cistella d’espart per a transportar fruita, verdura i d’altres queviures.

POLÍTICA LINGÜÍSTICA DE BANKIA

Queda ben clar quina és la política de Bancaixa (ara Bankia) davant la llengua.

Us imagineu que un banc espaNol us envia un paperet com aquests on hi diguera, per exemple: "solo por aver hutilisado". Què en pensaríeu? És fàcil que molts canviaríem els diners de "forat". I per què hem de consentir-ho en el cas del valencià/català?

"A la Universitat tots són uns catalanistes"

Vinc d’imprimir els primers temes per a preparar les oposicions de professor de llengua i literatura. A la copisteria he coincidit amb un home –un client– indignadíssim perquè a la universitat tota la documentació està en català, que li toca descarar-se perquè li la donen en castellà i ha de conformar-se en la versió en bilingüe; que allà tots són uns catalanistes –ja voldria jo, que eixa afirmació fóra certa– que parlen català i no valencià, que diuen “aleshores” i “gairebé”. Un altre com el Rus, he pensat jo, que dirà que som uns “gilipolles”. I que estava fart de llegir el nom de Burjassot amb dues “s”, quan el nom oficial, tothom ho sap, és amb una, i que no hi ha dret que donen subvencions per escriure-ho a la manera valenciana. Ara bé, ell cedia perquè la pela és la pela. I el pitjor de tot era que ell no ho explicava en el valencià de l’Horta, sinó en un perfecte castellà.

Em bullia la sang, però m’he quedat callada perquè la conversa no era amb mi.

LA VALÈNCIA FESOL

Dissabte passat una amiga de l’Olleria em contà que farà un parell d’anys en un fullet editat per la Generalitat s'informava d'uns cursos i seminaris programats per als mesos de gener a març de 2008 al Centre de Turisme de València on hi havia un amb un títol ben suggeridor: La València Fesol. Com que no fan res en valencià -el català que parlem ací- sense que hi haja la corresponent versió en castellà, en aquesta quedava un poc més clar sobre què versaria aquest seminari: La València Jueva. Sí, havien traduït al valencià, de forma literal, el programa en castellà i ni tan sols es van dignar a fer-li una ulladeta. És el que tenen els traductors informàtics (com el SALT), però no ens enganyem, la causa d'aquesta aberració lingüística -i tantes altres- rau en la incompetència de molts treballadors i el desinterès dels qui ens governen per la nostra -que no seua- llengua.

18 de gener de 2008

Levante EMV pg. 6

PA NEGRE

Ahir vam anar al cinema per veure la pel·lícula d’Agustí Villaronga: Pa Negre on el director pasta els temes d’algunes novel·les i narracions d’Emili Teixidor per oferir-nos uns personatges somnàmbuls que andaregen per la seua pròpia devastació moral. Tampoc no vull fer una crítica. Em va agradar i molt. Feia temps que no gaudia tant d’una història en el cinema.
Fou als Cinemes Babel, úniques sales on encara passen pel·lícules d’autor –eufemisme per a designar que no són comercials i per tant no tenen opció de formar part de la cartellera d’altres cinemes– i en versió original. He de dir és la primera pel·lícula que he vist en català a un cinema, símptoma de com va el nostre País.
Quina va ser la nostra sorpresa quan davall del títol PA NEGRE figurava el subtítol PAN NEGRO. Per sort a la petita sala on hi estaven se sentiren paraules de desaprovació. És clar, com que a València són molt liberals, van pensar que potser algú podia no entendre el català –perquè és evident que és força diferent d’un valencià que cada vegada més s’apropa al castellà– o que la llengua de l’imperi podia posar-se en perill amb actituds com aquestes –em referesc a passar una pel·lícula en la llengua del poble–així és que haguérem de veure tota la pel·lícula amb l’entrebanc dels subtítols. Em vaig sentir com els personatges de la pel·lícula que no eren prou dignes per menjar pa blanc i havien de conformar-se amb el pa sense sabor ni aroma, amb el pa sense ànima: amb el pa negre.

Tenir la teulada de vidre

Avui he recordat una expressió que fa anys i paranys que no he escoltat: tenir la teulada de vidre. L’expressió significa bàsicament: tenir una persona els mateixos defectes que ella critica o voldria criticar en els altres

A casa, si havíem fet alguna cosa malament, i després ens burlàvem d’algun germà o criticàvem qualsevol cosa, mon pare ens llençava el punyal en forma d’advertència: Tu calla, que tens la teuladeta de vidre (ell ho deia en diminutiu). Era fulminant, durant unes hores o potser dies tu tenies la teuladeta de vidre.

Què significava això? Bàsicament que no podies dir ni fer res negatiu, perquè tu acabaves d’obrar malament. Quan eres el destinatari de l'expressió et senties malament i callaves avergonyit de tu mateix. El pare t'havia enxampat, et tornaves roig, et bullia la sang de ràbia... Tanmateix engolies el teu orgull ferit i t’entestaves a que eixa teulada imaginària es trencara d'una vegada.

COCOTETS

[...] I et busques a la cuina vella de la casa de Muro, amb set o vuit anys menys, seguint cada moviment del iaio per elaborar aquestes coques tapades. L’observes amassant la pasta amb una mica de dificultat perquè a la mà dreta li manquen tres dits. Et dóna un trosset perquè comproves la seva textura i proves d’imitar-lo. Costa més del que sembla. En un recipient de plàstic deixa una gran bola de farina treballada i una de més menuda no tant –la teva–, i les cobreix amb un drap perquè el llevat vaja fent la seva.

Mentre espereu, t’explica com es cuina el farcit i com si desvetllara un secret, et diu que si el prepares un dia o dos abans, els ingredients i els sabors s’assentaran i, per tant, els cocotets estaran molt més saborosos. Les paraules acompanyen la cullera que t’acosta a la boca perquè comproves que allò que diu no és cap mania de vell. I arriba el moment més desitjat –i el més difícil– donar forma als cocotets. Sobre un redolinet de massa has de col·locar la justa mesura de samfaina; amb poqueta quantitat quedaria escarmentat i amb molta el pastís no tancaria bé. Doblegar la massa requereix una certa habilitat perquè no se’t trenque, però tancar-la correctament encara més. Amb el polpís dels dits has d’anar fent lleus pressions i en arribar a l’extrem has de donar-li una mena de pessic de monja, que tu mai aconsegueixes. El resultat és un pastisset en forma mitja lluna que caldrà enfornar durant alguns minuts, fins que la pasta estiga bronzejada.

Fer cocotets requereix molta destresa, però també temps i paciència; i de menuda, ja se sap, que hi tenies tot el temps per davant, però de paciència et mancava encara un bon grapat...

PER RIURE...

Aprofitant que avui Francesc Mompó ens parla en “La iseta” de l’expressió “Contes més mentides que alenes i alenes més que un porc” us contaré la meva experiència amb ellla.
A casa la utilitzaven sovint:
–Contes més mentides que Alenes...
No sé per què però només pronunciàvem la primera part, de tal manera que jo vaig arribar a creure que Alenes fou un personatge mític que havia contat moltes mentides. Per a més inri la meva ment l’havia ubicat en l'època de l’Antiga Grècia o una cosa així.
Vaig anar creixent i Alenes de tant en tant tornava a aparèixer quan volia dir que algú era un mentider.
Un bon dia, farà només tres o quatre anys, xerrant amb Francesc va i em desmunta el mite d’Alenes i en plena conversa diu la frase tota sencera:
–Conta més mentides que alena i alena més que un porc.
En primer lloc Alenes s’havia convertit en Alena. Mmmh... estrany. I després... què era això d'utilitzar un porc com a símil de persona que conta mentides? Que jo sabera els porcs mai no n’han dit, de mentides; ni de res.
Em vaig quedar pensant i li dic tota convençuda:
-I per què més que un porc?

Em va explicar el significat de l’oració. Jo em vaig sentir molt ridícula –el més curiós és que d’aquestes anècdotes en tinc unes quantes–, però el pitjor de tot és que aquell dia Alenes morí. Potser el recupere en un conte...

JUGAR ALS PATACOTS

Recorde quan féiem una jugada dolenta de cartes o de dòmino i el meu iaio ens bonegava amb una expressió molt peculiar: Sembla que esteu jugant als patacots!

Però, què és això dels patacots (o com en altres moltes zones diuen patacons)?

Al diccionari un patacó es defeneix com a moneda d’una unça retallada; també com a conjunt de dos bocins de cartolina de carta de joc, doblegats encaixats dins l’altre, que serveix als infants per a certs jocs. Una de les modalitats es posar en terra un patacó –la “peça” que s’anomena– i anar tirant per torns els patacots des d’una certa distància intentant tocar la peça i fer-la firar, en aquest cas es guanyen tots els patacots de la parada, fora la peça que sempre és del seu propietari. (S’entén per tant que són com una mena de moneda que es pot guanyar, col·leccionar o bescanviar). Aquell joc seria l’originen dels tazos actuals, fitxes redones i de plàstic que es troben a les bosses dels snacks.

El nom del joc té l’origen en la paraula patac, onomatopeia del soroll sec d’un cop o d’una cosa que es trenca violentament i que després passà a designar un cop fort; el necessari per fer girar els trossets de cartó elaborats amb cartes. (Com ja hem anat veient, també anomenats peces, patacs, patacons o patacots).

Però els patacots amb què jugava mon pare eren d’una altra mena. Els feien amb els talons de les sabates velles i gastades. Clar, imagine jo que guanyar un d’aquests patacots tindria més valor que els fets amb cartró, ja que en aquella època de fam i de misèries no es llençarien les sabates al fem així com així.

Així, doncs, ja en sabeu una altra, d’expressions.

Les llengües territorials oficials a la Universitat

En el pla d’estudis de Filologia Hispànica de la UNED (Universitat d’Educació a Distància) consta que el segon any de carrera s'han d'obtenir 10 crèdits troncals corresponents a una segona llengua, a triar entre l’anglès –com no–, l’alemany, el francès o l’italià, i 5 més per a la literatura de qualsevol dels esmentats idiomes, cosa que no entenc molt bé, perquè se suposa que la societat espera d'aquests titulats que siguen persones competents en la llengua i la literatura espanyoles.
Deixant de banda aquest tema, tampoc no comprenc per què les llengües regionals oficials de l’Estat Espanyol (gallec, català i euskera) i les seves literatures no poden sumar-se a l'anterior llista. Autoodi? Discriminació? Jo diria que un poc d’ambdues coses.

Però la cosa encara és més greu. A l'inventari d’assignatures optatives –ja es donen per satisfets considerant-les optatives en compte de troncals, com l’anglès o el francès– sí que hi figuren la Llengua i Literatura Catalana / Gallega / Basca I, II i III; i és clar, les pots escollir i cursar-les, sabent i assumint que no tindràs tutor al centre on estàs matriculat, perquè ja pressuposen que poca gent les escollirà i, per tant, no paga la pena aquest servei a l’alumnat; i hauràs d’anar a “morir” a la seu central de la UNED: a Madrid, quina paradoxa!. (Jo vaig tenir uns professors meravellosos de català, tot s’ha de dir, malgrat la distància).

Per a més inri si curses un segon any d’alguna d’aquestes assignatures optatives, els crèdits ja no computaran com a tal, sinó que passaran a ser crèdits de Lliure Elecció. Em sembla una manera elegant i discreta de que els alumnes no les cursen, ja que aquests tipus de crèdits es poden obtenir per altres camins: assistint a ponències i xerrades, fent pràctiques en empresa, cursant assignatures oferides per altres carreres o fins i tot cursos que poc o res tenen a veure amb la carrera, com ara de piragüisme, d’automaquillatge o de massatges (açò és verídic) molt més fàcils d’aconseguir, on va a parar!, que cursant assignatures amb un temari completíssim, de les quals, a més a més, s’ha de fer treballs i exàmens.

Que algú em done una explicació, que jo puga entendre, a aquesta infravaloració de les llengües que es parlen als territoris de Galícia, Euskadi, Catalunya, País Valencià i Balears, i que teòricament hi comparteixen oficialitat amb l’espanyol.

Expressió: fer barcella

Segons el diccionari català-valencià-balear d'Alcover, la barcella és una mesura de gra, equivalent aproximadament a la sisena part d’una quartera. Així a les Balears es divideix en sis almuds; i a la regió de València, en quatre almuds. (A Mallorca un almud són 1,954 litres i al País Valencià al voltant dels 4). Continuant amb la definició que fa Alcover de barcella, també rep eixe nom el recipient que té la capacitat de la dita mesura i que serveix, per tant, per mesurar.

Al diccionari etimològic de Coromines trobem que barcella és una "mesura agrària" o "mesura de capacitat", variant de la forma estrictament mossàrab bartxella, també aplicat a una peça de terra; potser provinga del llatí vulgar *particella, diminutiu del llatí "Particula", que significava “petita part, bocinet”, “parcell·la”.

En temps passats les dones i, quan feia mal oratge, també els hòmens "feien barcella", és a dir, teixien barcelles (cabassos d’aquesta mesura o també del doble) –normalment d’espart, vímet o margalló– i mentrimentres anaven xerrant. Així doncs, s'entenia que fer barcella era passar el temps parlant quan ja s’havia perdut el costum de fer eixes feines, i avui encara es manté viva l'expressió en algunes comarques, com ara l’Alcoià i el Comtat (que jo conega).

Origen del terme "propina"

Açò de la lingüítica dóna per a molt... L'altre dia per exemple vaig descobrir l'origen de la paraula propina. Us faré cinc cèntims.
L'Alcover defineix propina com: gratificació voluntària que el superior, el client o el consumidor dóna a qui el serveix. Sí, ja, però això ja ho sabíem tots.
La paraula té el seu origen en el terme grec propinein: el prefix pro més el verb pínein, que significa beure. És a dir, venia a dir alguna cosa així: “beure a la salut d’altre”. A la xarxa he trobat que existia el costum de beure part del contingut de la copa, i la resta ho bevia la persona per la qual es trincava –o brindava, com vulgueu.
En llatí, “propinare” mantenia el mateix significat però agregà també el de beure convidat per un altre. Més tard aparegué la paraula “propina” per a designar “regal, present, convit”, significats que es mantenen actualment. La paraula propina en català seria un clar exemple de neologisme lèxic originat per via culta.
Ara bé, si observem altres idiomes, com el francés (pour-boire) o l’alemany (trinkgeld), propina significa literalment diners per a beure. És a dir, ells van optar per la traducció de cadascuna de les parts del vocable grec. I si tinguérem la sort d’entendre què diu ací давать на чай (dabatch na tchai), sabríem que en rus indica literalment “donar per al te”.

L'origen del terme biquini

El terme Bikini apareix per primera vegada per anomenar un dels atols que conformen les Illes Marshall, famós per les proves nuclears que s’hi dugueren a terme. Com a part dels Territoris de Prova de l’Oceà Pacífic, fou un dels llocs on es provaren més de 20 bombes atòmiques i d’hidrogen entre 1946 i 1958.
Aquesta paraula té el seu origen en el marshalés "Pik" que significa "superfície" i "Ni" que significa "coco".
No ve al cas d'aquest post però un poc de cultura mai està de sobra. Un atol és una illa de les mars tropicals, de forma més o menys circular, constituïda per esculls coral·lins que formen un cinyell al voltant d'una llacuna central d'aigua salada. Es forma quan un escull coral·lí creix al voltant d’una illa volcànica, la qual posteriorment s’enfonsa en l’oceà.
L’estilista francés Loius Réard presentà l’any 1946 per primera vegada en la seua col·lecció de vestits de bany, un de dos peces al que anomenà bikini, en honor a aquesta illa del Pacífic, possiblement per l'efecte explosiu que estava segur provocaria.

Dit açò, els termes monoquini, triquini o fins i tot burquini, s'haurien originat per un procediment completament antietimològic, propiciat per la relació semàntica de caràcter associatiu d’identificar la primera part de la paraula biquini amb el prefix llatí “bi” = dos.

Les «Musiquetes» de la Bressola sonen a l'Auditori de Barcelona

Ahir, 22 d’octubre, agafàvem el tren destí a Barcelona per oferir el nostre suport a les escoles catalanes de la Catalunya del Nord, molt ben acompanyats pel president del Associació d’Amics i Amigues de la Universitat de Prada N'Antoni Teruel i la seva dona, Carmina Naval.

La ciutat amfitriona ens rebia amb els carrers banyats, un cel de tonalitats rogenques i un preciós arc de Sant Martí. A les 20h en l’Auditori de la ciutat tenia lloc l’acte Musiquetes per a la Bressola en què 130 cantaires de les corals de l'escola de la Bressola i Clau de Lluna de l'escola pública Sant Martí d'Arenys de Munt interpretaven meravellosament cançons populars com ara: Muntanyes de Canigó, La lluna la pruna, Allioli o Una mosca volava per la llum; guiats per les notes i veus del grup Fem sonar les Musiquetes integrat per Marc Serrats, Núria Lozano, Oriol Casas, Arnau Berenguer, Albert Vila i Ramonet.

A la banda i al cor de nens també se'ls uniren alguns dels músics que van participar en el disc "Musiquetes per a la Bressola", com Carles Belda, Sicus o Gerard Jacquet. D’altres que també han donat suport en forma de veu per al disco són Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra o Feliu Ventura. (Les cançons es poden descarregar gratuïtament i de manera legal a la web: http://www.cançonetes.cat/. Paguen la pena).

Durant l'acte hi va haver parlaments d'històrics de la Bressola, com ara el seu fundador, Miquel Mayol; l'actual director, Joan Pere le Bihan; el president de l'Associació d'Amics de la Bressola, Ricard Gené; o l’escriptor i professor, Enric Larreula.

Fa 33 anys, l'escola Bressola iniciava la seva activitat a la Catalunya del Nord. El projecte va començar amb una mestra i només set alumnes –2 dels quals eren fills seus–, per arribar ara a més de 700 alumnes, amb mestres que fins i tot paga el govern francès. Un gran pas, però encara insuficient per cobrir tota la demanda d'educació en català, de centenars de nens que la Bressola cada any es veu obligada a refusar inscripcions. Un acte emotiu, on un grup de xiquets, amb les seves veus, reivindicaven la presència de l'escola catalana, així com la seva/nostra llengua a la Catalunya Nord i que s'acomiadava dels centenars d'assistents d'aquesta manera:

Homenatge Primer Aplec del País Valencià a Llíria

Allà per l’any 1960 –en plena dictadura franquista– una vuitantena de joves impulsaren el Primer Aplec de la Joventut del País Valencià. Fou al Parc de Sant Vicent de Llíria, on quasi mig segle després, els seus fills i els fills dels seus fills -amb el Casal Jaume I del Camp de Túria com a amfitrió i organitzador de l'efemèride- retíem un merescudíssim homenatge a aquells que encara són joves d’esperit i de força per continuar lluitant. El 18 d’octubre de 2009 el recordarem com un diumenge festiu. Envoltats d’un paisatge idíl·lic, quasi bucòlic; els homenatjats –en presència i en absència– rebien el calor del públic i el color de les quatre barres en un socarrat amb versos de Marí i Pol. Entre d'altres Lluís Alpera, Vicent Arlandis, Antoni Bargues, Empar Bargues, Alfons Bonafont, Eliseu Climent, Josep Lluís Codonyer, Francesc Codonyer, Francesc Cuevas, Enriqueta Matalí, Àngel Sàez, Enric Tàrrega, Ferran Zurriaga... La dolçaina i el tabal posaven fi a aquesta primera part de l’acte commemoratiu. La muixeranga alçà de les cadires a tot el públic assistent i les quatre barres en forma de dits s’enlairaven, com un prec, al cel. La música de Dani Miquel + Dos ens acompanyà fins l’hora de dinar. Cap a les dos, cadira en mà, ens dirigírem cap a la zona habilitada per menjar. Vora dos-centes persones ens combregàrem davant de dues enormes paelles, l’estelada i la mirada escrupulosa d'un tronc, que com nosaltres, també aixecava un braç reivindicatiu. A l’hora del cafè tornàrem de bell nou a la crua realitat. Un “poliol” desencadenà la batalla de cada dia. “¿El què?... ¿Cómo?... Yo llevo toda la vida detrás de la barra y nunca me han pedido eso. Es la primera vez que lo oigo. Todos los valencianos dicen poleo” Fotre, no em digues; no serà perquè t’ho diuen en castellà. Avui no teníem ganes de discutir, així que ens menjàrem un poc l’orgull i deixàrem que la sang ens bullira durant uns minuts. (Vos convide als que aneu al restaurant Porta d’Aigua que en demaneu un altre poliol a veure si ho senten algun cop més).
Deixàrem que les hores s’esmunyiren dolces acompanyats per les cançons de Titot i de David Rossell.

Sarnatxo

Quan jo era menuda i anava al mercat amb mon pare sempre agafava un parell de sarnatxos per a guardar i transportar la compra. Res de cistelles ni cabassos. Avui per fi m’he decidit a buscar el significat i l’etimologia. Vull reivindicar aquest nom, de la mateixa manera que ja ho vaig fer amb el joc de l’enxanc.

A l’Alcover quan busques el mot sarnatxo et remet al de senatxo i en una de les accepcions explica que és una bossa de xarxa que serveix per a portar-hi animals caçats. En aquest significat, propi del País Valencià, la forma del mot és sarnatxo.
Ara bé, si cerquem senalla (amb la mateixa etimologia) trobem que és un cabàs d'espart o de palma, més ample de boca que de baix, quasi tan alt com ample de boca; cabàs. Més a prop del significat que lo donem actualment al mot sarnatxo en les comarques de L'Alcoià o el Comtat.

Segons el Coromines l’etimologia d’aquestos mots és una mica incerta, però argumenta que el seu origen està en el mot mossàrab sannâg, que a la vegada té el seu origen en el plural neutre llatí cenacula, de cenaculum, que significava 'cambra alta' (de cenare ‘sopar’ perquè és on solia estar el menjador) i també 'graner', d’on hauria desplegat el significat de ‘recipient per a tenir o transportar grans’.

En terres valencianes escasseja o desapareix l´ús del mot senalla i començant per l'Ebre el substitueix el mossarabisme: senatxo. Al País Valencià apareix amb variant pròpia sarnatxo per a definir un sarró de caçador o pescador. Cenacho és la forma prístina, i aquesta variant té una explicació en la contaminació dels sinònims sària, sarió, sarró. Per tant senalla (cat) i cenacho (cast) signifiquen el mateix i tenen radical comú.

És a dir, originalment al País Valencià al sarró per a transportar caça i pesca se li deia sarnatxo, i amb el temps aquest mot s’amplià per a designar la cistella d’espart per a transportar fruita, verdura i d’altres queviures.

PAÍS MALALT

Mentre esperava torn a l’ambulatori, em vaig fixar que hi havia alguns cartells de l’empresa NOVARTIS en català. Molt estrany, vaig pensar. Dissortadament només ocupaven un trosset de paret, el que proporcionalment corresponia a la consulta del meu metge de capçalera. Per iniciativa pròpia els havia penjat, això sí per no ferir sensibilitats i desesperar a aquell que “esperi”, canvià a mà l’acabament –i per –e. No fos cas que algú el titllaren de catalanista o agafara allí mateix un batistot perquè “mos ho volen furtar tot estos catalans”.
Encara com i hi ha gent individual i conscienciejada que, dia a dia, malgrat les contínues discussions i escoltar sovint que ets un mal educat i un radical, intenta suplir les mancances permanents de l'Administració, tot i que per a fer-ho hagen d’emprar mètodes primitius.
I és que hi ha massa persones que s’escaroten per una lletra, però en canvi no tenen cap empatx en substituir-les totes a favor del que ells anomenen la llengua comú "con la que nos entendemos todos, porque lo importante es comunicarnos".

El nostre país està malalt...

Valencià-català

L'altre dia fent-nos un barrejat (d'orxata i granissat de llima) ma mare ens va treure a taula un paquetet de neules per acompanyar -ai! mai no deixaran de cuidar-nos- concretament les de la caixa. Bé, el desfici per la llengua féu que encetàrem una conversa sobre el mot neula i la seva equivalència en castellà (barquillos, obleas...). Però quina fou la nostra sorpresa en veure a la part de darrere del paquet la llista d'ingredients en dos idiomes tan dispars com són el català i el valencià (2a i 3a línia). La curiositat ja ens havia picat -com al gat- i paraula per paraula analitzàrem les diferències que l'empresa havia trobat entre ambdues llengües. Quasi havíem arribat al final sense obtenir cap divergència, però ves per on en l'última paraula hi havia la solució al dilema: la diferència rau en la sufixació d'un substantiu.
En català -segons ells- diuen llimona i en valencià llimó.

Encara com i l'empresa DICAR no havia fet una despesa inútil amb el traductor i amb una etiqueta més gran per incloure els dos idiomes. Però ara a mi em surgeix un dubte: com és diu la llengua que jo parle i que utilitza per fer aquestes neules la llima? Aprofitant l'avinentesa m'oferisc a fer de traductora de valencià-català (o viceversa) per a aquesta empresa -o qualsevol altra tan preocupada per informar en totes les llengües de la Península- ja que fa poc vaig adquirir una bona fotocopiadora.

Jocs populars: l'enxanc

Al Museu del Joguet de Catalunya (Figueres) trobem uns socarrats que il·lustren alguns jocs populars de la nostra terra. El de la imatge de seguida cridà la meva atenció. L'enciclopèdia catalana defineix xarranca com: "Joc consistent a saltar a peu coix damunt unes figures geomètriques dibuixades a terra, dividides en caselles o compartiments numerats, fent córrer a cops de peu un palet o un tros de teula que cal fer passar d'una casella a l'altra segons un ordre determinat". Ací, a la zona de València, tothom l'anomena sambori -o derivats d'aquest mot, com ara salambori- i, malauradament, encara no he coincidit amb cap persona que jugara, com jo, a l'enxanc. Fins i tot havia arribat a pensar que aquesta paraula passava de ser un localisme (de les comarques de l'Alcoià i del Comtat) a una invenció de la família del pare.

La troballa a Figueres a més de fer-me evocar aquell temps en què érem infants, em féu rememorar aquell concepte que creia perdut i que avui aprofite per a recuperar. És evident que tant la xarranca com l'enxanc reben el nom pels verbs eixarrancar-se i eixancar-se que defineixen l'acció de separar les cames.

Potser al llarg dels Països Catalans algun noi, al·lot o xiquet -o no tant- també juga, com jo, a l'enxanc.

En español, por favor

L'altre dia al voltant de les 2 del migdia sona el telèfon. El primer que pense és que l'hora és bastant intempestiva, a eixes hores la gent honrada està dinant. Bé, el despenge i una veu melodiosa de plàstic em pregunta per "Franchés Món..." Li costa pronunciar-ho. Ni tan sols acaba de dir el cognom. Si haguera sigut Paul Newman o Arnold Schwarzenegger no haguera tingut cap inconvenient en esforçar-se una mica més. Imagine que es refereix a Francesc Mompó així que li conteste que no està. Ella no perd el seu posat de comercial, perquè no falla, esta gent sempre actua de la mateixa manera. S'identifica per fi, és de Carrefour. Em pregunta quan el podria localitzar. Imagine que serà per alguna enquesta o alguna cosa d'estes. No li penge perquè a Carrefour anem sovint a comprar, així que un poc seca li conteste que no ho sé, que potser per la vesprada. I ella em diu: "¿què? no la entinedo!" Li ho torne a repetir com si fóra de preescolar. "I-ma-gi-ne que per la ves-pra-da". Torna-li, "no lo entiendo, dímelo en español". I ja farta que em tocara allò que no sona li dic: "Mira, jo a tu tampoc t'entenc però intente fer un esforç!" Irònicament em diu que sóc molt educada, em desitja bon dia i em penja, plena d'orgull, el telèfon.

És clar jo sóc la maleducada per parlar en la meva llengua i ella que em telefona a casa a les dos del migdia, quan jo no l'he cridada, per alguna cosa que de segur no m'interessa, que destrossa el nom de la meva parella, que em pega amb la seva bandera d'imperialista... Com li hauríem de dir a ella?

El pitjor de tot açò és que ella es quedaria tan fresca, però a mi em rebolicà totes les entranyes, i és per això que fins i tot li dedique un post en el meu blog.