dilluns, 16 de novembre del 2015

"Infinitamant", X premi Ibn Jafadja


 

De vegades la millor manera d'expressar les emocions és escrivint-les. Estic feliç, i molt, després que el meu poemari "Infinitamant" haja estat guardonat amb el X Premi Ibn Jafadja de Poesia dels Premis Alzira. I aquestes són les paraules que la nit del divendres 13 de novembre se m'enredaven a la gola per tanta emoció.


"Bona nit, amigues, amics... M’he escrit unes paraules perquè no em passe com quan em telefonà l’alcalde Diego Gòmez per comunicar-me que era la guanyadora del premi Ibn Jafadja d’enguany. Crec que no vaig aconseguir articular ni una sola frase coherent. Tremolava, suava, em saltaven les llàgrimes, i un nus a la gola m’impedia parlar. Va ser un moment molt i molt emocionant, com el d’aquest mateix instant.

Estic molt i molt feliç esta nit, bé, en realitat tot el dia de hui. Pel premi, és clar, i per altres tantes coses. Voldria donar les gràcies a moltíssima gent, però sobretot als membres del jurat per confiar en la meua obra, a l’ajuntament d’Alzira i a l’editorial Bromera per fer possible un any més aquesta festa de la cultura i de la literatura, i molt especialment a ma mare, a la meua germana, i a Juli per acompanyar-me en aquesta nit tan i tan especial. Sense vosaltres no seria el mateix.

Recorde perfectament la primera vegada que vaig assistir a un Sopar de Lliurament  dels Premis Alzira, farà 6 o 7 anys. Jo començava a escriure més o menys seriosament. Aquella nit em vaig prometre que algun dia jo també guanyaria l’estatueta de Manuel Boix. I vés per on, aquest dia ha arribat. Ara, he de confessar que mai no em m’havia imaginat que seria en la modalitat de poesia. Jo sempre he fet prosa: contes, novel·la infantil, d’adults... Però durant quasi dos anys em vaig veure incapaç d’escriur’n: per falta de concentració, de rutina, d’estabilitat emocional... Arribà un punt que sentia una mena de desassossec per no estar escrivint –aquestes coses que ens passen als escriptors– però quina va ser la meua sorpresa quan vaig ser conscient que durant aquell temps havia esbossat desenes i desenes de poemes en llibretes que sempre porte al damunt. No havia deixat d’escriure, tan sols havia canviat de gènere. Vaig decidir donar forma a aquells poemes i els vaig estructurar en un poemari titulat finalment Infinitamant. M’han musicat algun poema, traduït a l’alemany, antologat en algun llibre, convidat a recitals poètics… però els meus poemes encara romanien inèdits i en contínua evolució. Com digué Garcia Márquez un llibre no s’acaba, s’abandona. Amb la publicació del llibre, per fi, abandonaré la visió i revisió d’aquests poemes, que ha acabat convertint-se en un treball obsessiu i inacabable.

Infinitamant és un llibre que parla de l’amor en totes les seues vessants: passió, felicitat, dolor, pèrdua, record, patiment... al llarg de les 5 parts que l’estructuren i els 44 poemes que el conformen. No vull dir molt més sobre ell, perquè ja sabeu que els poemes no s’han d’explicar, sinó llegir. I això és el que faré ara mateix, llegir-vos un d’ells per fer-vos un tast del llibre.

ADORMIDA EN EL TEU SOMNI

Desitjos? Només un:
esgolar-me entre els llençols
i vertebrar-me a la línia de la teua esquena,
així, arraulideta cada nit
sota la teua pell.
Cobrir-te la nuesa amb el vellut d’una carícia,
mentre els llavis, com un brunzit d’ales,
sobrevolen l’illa dels naufragis.
Tornar a respirar l’olor del desig
quan reposa sobre la teua epidermis,
alhora que em bressola el ritme lent dels batecs.
I així, com dues culleretes ben arreglades al calaix,
quedar-me, per sempre, adormida en el teu somni."



dilluns, 12 d’octubre del 2015

Manifest 9 d’Octubre a Alcoi



Un any més els valencians i les valencianes ens reunim per commemorar l’entrada a la ciutat de València, l’any 1238, del rei Jaume I. Hui, 9 d’Octubre, Diada del País Valencià, commemorem els 777 anys del naixement del nostre poble. La previsió de pluges ha fet que els actes oficials programats per a aquest dia a Alcoi es traslladen al Calderón. No imagine millor escenari que aquest teatre, que amb més d’un segle d’història ha sigut i continua sent un focus importantíssim d’art, cultura i, per què no, diversió a la nostra ciutat.  
Hui és un dia alegre i festiu. Tenim ganes de cridar als quatre vents que som valencians, i que ens sentim ben orgullosos de ser-ho. Dins d’aquest món que alguns pretenen uniforme, despersonalitzat i globalitzat, dominat per una sola llengua, vindiquem la diferència, la riquesa cultural, humana i lingüística, no solament dels valencians, sinó de tots els pobles. I ho fem des del respecte i la inclusió, sense discriminacions de cap tipus. Ser valencià és un valor únic i un bé cultural que cal preservar. Seria bo que l’esperit ecologista que portem a dintre no es limitara a protegir la varietat d’espècies, sinó també la diversitat de les cultures. Tan important és una cosa com l’altra. La desaparició d’una espècie, d’una cultura, d’una llengua, suposa un empobriment del món, quan no un assassinat amb premeditació, per culpa dels capricis, els interessos o la mala fe d’alguns.   

No podem permetre que la cultura es veja menystinguda, ni tan sols en època de crisi. Perquè la cultura i l’educació són condició sine qua non perquè l’individu, el poble, la societat, esdevinguen actius, crítics, competents, justos i lliures. Hem de tindre clar, a més, que la cultura estimula les ganes de conèixer dels infants, futurs homes i dones de la nostra societat; esperona a la creació d’obres d’art que potser es convertiran en nous símbols de la nostra identitat; incita a imaginar, a créixer, a evolucionar com a persones i també com a col·lectiu; ens anima, cada dia, a voler ser millors en allò que som i allò que fem... Què preferim, una societat creada per homes i dones bàrbars, amb una educació i cultura restringides, sense memòria ni esperança en el futur, amb unes polítiques rígides i inamovibles, amb un pensament únic possible i amb uns trets d’identitat rancis, obsolets, quan no cruels? O, per contra, volem una societat lliure, igualitària, organitzada per individus intel·ligents, formats i informats, amb capacitat crítica, creadors i lluitadors, coneixedors de les seues arrels, conscients del seu present i esperançats pel seu futur? Jo tinc molt clara la resposta, i vosaltres?

La cultura i l’educació, per tant, no són negociables. I d’això en sabem bona cosa els alcoians i les alcoianes. I és que és indubtable que Alcoi ha estat i continua sent bressol de cultura i valencianitat: pintors, músics, actors, escriptors... Alguns, fins i tot, ja s’han convertit en clàssics, com ara Ovidi Montllor, que sempre vestí amb orgull la samarreta d’obrer, persona justa i alcoià. Era impossible no citar-lo en aquest manifest, quan encara estem immersos en el seu any. Perquè vam voler que ho fóra, perquè no ens van deixar. Però nosaltres som cultes, justos, lliures i amb capacitat crítica i ens vam rebel·lar. Una vegada més. 

Aquestes paraules pretenen ser laudatòries, festives i encoratjadores, però també intenten ser paraules de reivindicació. No és possible que el País Valencià encara no siga reconegut com a nacionalitat històrica, com sí que ho són Catalunya, el País Basc, Galícia i Andalusia. Vam ser un regne, un país, amb furs propis des de 1261, quan Jaume I els va jurar i promulgar, fins al 1707, després de la derrota d'Almansa i el consegüent Decret de Nova Planta. Volem que ens reconeguen com a nació històrica. A més a més, necessitem un finançament més just. Les dades econòmiques no menteixen: la nostra és una de les comunitats pitjor finançades de l’Estat Espanyol.

Som una nació històrica. Per llengua, cultura i tradició política. La llengua és un dels trets d’identitat més importants dels valencians. D’uns anys ençà, però, l’ús del valencià ha patit una davallada preocupant per causa de la desídia, i fins i tot de l’hostilitat, dels qui ens van governar durant un parell de dècades. Però ara ens trobem en un moment d’il·lusió, esperançador. I bona prova d'açò n'és que Raimon ha estat reconegut amb l'alta distinció de la Generalitat Valenciana, i ja eren hores! Per cert, també ha estat distingida amb aquesta menció l'Associació de Víctimes de l'Accident del Metro de València. Per fi es fa justícia a una gent que ha patit moltíssim. És ara, més que mai, quan hem de procurar que augmente la presència del valencià en tots els àmbits socials. Encara hi ha centres educatius que no l’han incorporat com a llengua vehicular, a pesar de la demanda de les famílies. No tenim a penes mitjans de comunicació en la llengua pròpia: ni televisió, ni ràdio, ni premsa escrita. I hem de lluitar per guanyar-nos la dignitat i l’orgull del nostre poble. I això passa per la valoració i la promoció de la llengua del país, del valencià, una llengua que ha de ser i és de tots, dels valencianoparlants i també dels castellanoparlants. Perquè ha de ser inclusiva i cohesionadora de la nostra societat. La nostra llengua és un punt de trobada, una oportunitat, un instrument d’integració. 

Durant aquests anys, molta gent del món de la cultura, els escriptors, els artistes, els músics, els actors, ha utilitzat el valencià per bastir les seues obres. Una part de la societat civil, també. El món de l’ensenyament s’ha esforçat per preservar el valencià. I les Trobades d’Escoles en Valencià han sigut un model obert, tolerant, fins i tot festiu, de foment de la nostra llengua. 

Hem aconseguit moltes fites. Podem i hem d’estar-ne orgullosos. Per això hem de continuar. Perquè paga la pena. Perquè tenim un compromís amb el passat, però sobretot amb el futur. Perquè som i volem continuar sent valencians. Des del respecte per la diversitat, des de la tolerància, amb un sentit democràtic insubornable, plural, dialogant, integrador, positiu.  

Bona Diada, amics i amigues. Visca el País Valencià!

dimarts, 15 de setembre del 2015

M'emociona el meu país



M’emociona un país que d’una aixà, un morter o un càntir és capaç d’extraure’n un romanç. M’emociona un país que encoratja els seus homes a traure a ballar una dona quan un bolero o una jota sonen. M’emociona un país al qual només calen sis veus i un poeta per fer vibrar els cors de tot un auditori. M’emociona un país que a la crida d’homenatjar un dels seus grans poetes respon amb emoció, alegria i orgull envers la seua cultura. M’emociona el meu país.

A hores d’ara tots sabem que fa sis anys, l’escriptor Josep Lozano llançava una iniciativa que consistia a celebrar el naixement d’un dels nostres grans poetes: Vicent Andrés Estellés, a manera dels Burns Supper escocesos. Un ritual eficaç: reunir a la gent, conversar, maquinar, emocionar-se junts i conjurar-se un any més pel país i per la cultura. Els valencians hem batejat aquests sopars, aplecs, reunions, trobades... al voltant de la figura d’Estellés amb el nom de “festa”. Ben trobat! Si busquem festa al diccionari ens trobem amb aquesta definició: “solemnitat amb què hom commemora un esdeveniment important del passat o subratlla la transcendència d’una escaiença actual”. I és que nosaltres commemoren el naixement del poeta de Burjassot, ara fa ja 91 anys, com si mai no haguera mort. I, a més, aquesta celebració la fem amb la intenció que tinga continuïtat en anys futurs, per establir una tradició nostra per a la posteritat. La posteritat de què parlava al seus versos: No diràs la teua paraula / amb voluntat d’antologia, / car la diràs honestament, / iradament, sense pensar / en ninguna posteritat, / com no siga la del teu poble. 

L’organització ha de ser ben fàcil, pel seu mateix motiu: fer un dinar o sopar popular, amb el seu toc literari poètic, que pot reunir a famílies, amics o col·lectius més o menys nombrosos, amb tres coses comunes. Primera, sopar o dinar ben dinats o sopats, preferiblement a base d’algun plat del nostre país o països, amb la seua beguda corresponent. Segona, llegir un poema d’Estellés, el que més ens agrade; si no ens semblen bé les Propietats de la pena o Els amants, ben coneguts per tots, es pot indagar per la immensitat de la seua obra i escollir joies com ara els poemes Aquella olor que tenia el teu cos o Tot açò que ja no pot ser. I tercera, fer llegir o cantar altres poemes d’Estellés o d’altres poetes nostres, en una festa que pretén ser lúdica i popular, perquè aquesta festa és de tots, i és per això que entre tots s’ha de fer.

La terra fa saó i els sopars en honor al poeta nacional Vicent Andrés Estellés continuen rebrotant amb força arreu del País. Hi ha pobles que respongueren a la crida de Josep Lozano des del principi i, fidels a aquesta crida, enguany ja celebren la sisena edició. D’altres, com ara Muro (del Comtat), se sumen per primera vegada a la llista llarguíssima de localitats que volen retre homenatge a un poeta, a una llengua, a una cultura i a un país. Malgrat la pluja –referenciant el títol del darrer disc d’un dels cantautors valencians més coneguts, Andreu Valor–, l’Espai d’Art Arpella de l’Arxiu Municipal estava ple de gom a gom el passat 4 de setembre, el dia de naixement del poeta. I és que el poble valencià, malgrat tots els malgrats, està viu, potser més viu i esperançat que mai, i respon a actes com aquests que ens recorden d’on venim i qui volem ser. 

Les paraules de benvinguda les donava el nou regidor de cultura de Muro,  Sergi Silvestre Pérez. Seguidament l’escriptor i president de la coordinadora de l’Alcoià-Comtat per la llengua, Francesc Gisbert, dedicava unes paraules al poeta homenatjat i anava dirigint amb mestria el concert de veus recitades: Manel Rodríguez-Castelló, Joan Jordà i Mercè Climent. També durant el sopar se sumarien d’altres veus espontànies, vingudes d’Alcoi, Xàtiva i, fins i tot, del Principat. I el vi no podia faltar damunt la taula, així que l’Ajuntament serví coca de tomaca, espencat, farina, ametla i carabassa, regada amb el meravellós vi del Celler La Muntanya: Minifundi de Muro. 

Per a les postres es reservava el plat més exquisit i contundent de la nit: l’espectacle “Sis veus per al poeta”, conformat per Lola Ledesma, Eva Dénia, Maribel Crespo, Merxe Martínez, Patxi Ferrer i María Amparo Hurtado. El grup de dones valencianes ens contagià amb la seua força tel·lúrica, arrencada de la terra, i ens sentírem orgullosos de ser valencians, i volguérem ballar, i cantar, i fer palmes, i ens posàrem en peu per acomiadar-les perquè no sabíem com donar-los les gràcies per retornar-nos l’orgull immens de pertànyer a aquest país. 

8 de setembre de 2015

dilluns, 29 de juny del 2015

Amor a la ciutat dels ponts



Enguany he tingut la immensa sort de participar en la campanya "Llegir en valencià" que des de fa 10 anys organitza la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura. El lema d'aquesta nova edició és "Paraules d'amor", així que els onze llibres que forment part de la campanya giren al voltant de l'amor: primers amors, amors truculents, amors diferents, amors entre pares i fills, amor als animals, amor als fills furtats... Onze històries ambientades en pobles del nostre país i creades per autors valencians: Maria Jesús Bolta, Vicent Sanhermelando, Gemma Pasqual, Joanjo Garcia, Mercè Climent, Josep Millo, Pasqual Alapont, Joan Pla, Àngels Moreno, Francesc Gisbert i Vicent Enric Belda (per ordre de publicació al diari Levante).


El pròxim diumenge 5 de juliol apareixerà el meu llibre al Levante (i el 19 al diari Información). Amor a la ciutat dels ponts explica una preciosa història d'amor ambientada a Alcoi, on els ponts hi juguen un paper molt important. No vull desvelar massa coses de l'argument, perquè el que m'agradaria és que la llegíreu. Tan sols afegiré que la il·lustració de la coberta és de Luís Demano i que el llibre està maridat amb aquest poema de Manel Rodríguez-Castelló

Al capdavall tindrà sentit el viatge 
si alimenteu aquell foc primordial, 
solidaris en l'aliança que afermen les paraules;
si lliureu generosament la pròpia set
per fer una mica més bona la vida entre els homes.

Si sou dignes d'haver empès aquella porta 
que en arribar cada un deixa entreoberta
perquè continuen estenent-se les carreteres 
dellà del temps infinites,
amb el misteri d'Un mateix i l'Altre 
que ja per sempre ens acompanya
en cada revolt i en cada recta
on tirem pel dret cercant la vida 
recreant-se en carn oberta.

diumenge, 28 de juny del 2015

Quan l'avi xiula, obra guanyadora del II Premi Internacional d'Àlbum Infantil Il·lustrat Ciutat de Benicarló



El II Premi Internacional d'Àlbum Infantil Il·lustrat "Ciutat de Benicarló" ja té guanyadors: els valencians Clara Berenguer (escriptora) i Cèsar Barceló (il·lustrador), per l'obra Quan xiula l'avi, un llibre preciós que ens parla de la malaltia d'un iaio a través dels ulls de la seua néta. Una història atrevida, adobada amb grans dosis d'humor i de tendresa, que tracta temes sovint oblidats en la literatura per a nens, com ara el comportament davant una malaltia greu, la mort, com gestionar el dolor davant la pèrdua, la importància de recordar als que marxen... El text de Berenguer està molt ben maridat amb les il·lustracions de Barceló, que són força actuals, fresques, expressives i narrativament molt ben seqüenciades. Moltíssimes felicitats! 


He de dir que per a mi formar part d'aquest jurat ha estat una experiència increïble. Primer per haver pogut entrar en universos diferents (tants com obres presentades); segon, per conèixer a dos grans del món de la il·lustració: Ignasi Blanch i Miguel Angel Giner, que m'han descobert un món màgic que jo ja intuïa. Tercer, i malgrat haver una pantalla pel mig, conèixer la visió d'una experta en llibres infantils, Laura Santervás. Un plaer, (nous) amics, sincerament!

A la tardor podreu emocionar-vos tant com jo amb aquest àlbum que publicarà Onada Edicions.

dijous, 11 de juny del 2015

Autors a les aules: visita a l'escola Lledó de Valls (Tarragona)



El passat dia 18 de maig vaig visitar l'escola Mare de Déu del Lledó de Valls (Tarragona) perquè els alumnes de 5è i 6è havien llegit el meu darrer llibre: La flauta màgica (SM Arrels, 2014). El professorat havia sol·licitat amb antelació la meua visita a través de l’activitat “Autors a les Aules” que organitza cada any la Institució de les Lletres Catalanes. L’objectiu és afavorir la trobada de l’escriptor amb els lectors i que la lectura esdevinga encara més motivadora. 


L'experiència va ser sensacional. Primer els vaig anar explicant com havia nascut la idea de fer aquesta novel·la i els materials que havia emprat per escriure-la: vídeos i CD de l’òpera de La flauta màgica, llibret d’ Emanuel Schikaneder (traduït), fotografies amb diferents escenografies, biografies de Wolfgang Amadeus Mozart... Per a l’ocasió vaig preparar un joc que consistia en mostrar-los diferents escenes de l’òpera perquè identificaren els personatges i l’acció, això ens va permetre repassar una mica l’argument i descobrir les diferències entre l’òpera i la versió que jo he fet. Es notava que tots l’havien llegit en profunditat. 



A més a més, vaig escollir dues àries de l’òpera, per a mi les més emblemàtiques: la segona ària de la Reina de la Nit i el duet de Papageno i Papagena, subtitulades perquè pogueren entendre què cantaven literalment. Dos fragments antagònics on s’hi aprecia la crueltat de la Reina Astriflamant front a la bonhomia del personatge més emblemàtic de l’obra, Papageno. (Era inevitable, després marxarien taral·larejant el fragment de la Reina de la Nit).

Sempre ho dic, a mi el que m’agrada és que els alumnes siguen els protagonistes i pregunten, comenten, qüestionen, valoren, donen la seua opinió... Ells en tenien moltes, de preguntes, que vaig anar responent el millor que vaig saber. La canalla, a més, havia vist feia poc al Liceu de Barcelona una adaptació de La flauta màgica amb direcció escènica de Comediants. Justament el que jo volia amb aquest llibre: apropar l'òpera als més menuts. 
Vam reservar els últims minuts per a la signatura d’exemplars i fer-nos fotos de grup. 


Encara quedava una sorpresa més, així que abans que marxara em llegiren una carta que havien escrit entre tots que així deia:

Benvolguda Mercè,
Estem molt contents de tenir-te a la nostra escola i així compartir un temps de lectura ben diferent. L’experiència de l’escriptora a l’aula ens permet llegir amb més entusiasme i poder saciar la nostra curiositat. Desitgem que la teua estada entre nosaltres la recordis amb molta estima perquè aquesta és la nostra intenció.
Gràcies per acompanyar-nos aquest dilluns 18 de maig de 2015, a la ciutat de Valls.
Un petó de tots els alumnes del cicle superior del col·legi Mare de Déu del Lledó.


Només tinc paraules d’agraïment: als alumnes per l’atenció exquisida que mostraren en tot moment; al professorat, i molt especialment a Lídia Garzón, per ser tan bons amfitrions; i, com no, a l’Institució de les Lletres Catalanes per organitzar aquests tipus d’actes que dignifiquen la nostra llengua i cultura, en general, i la tasca dels escriptors, en particular. 

A l'enllaç podeu trobar les fotos d'equip que ens fèrem:


dijous, 19 de març del 2015

LLIBRES CHUS




DADES LLIBRERIA

Nom: Llibres Chus
Propietària: Maria Jesús Seva Cutillas 
Adreça:  C. l’Ordana, 14
Població: Sant Joan d’Alacant
Web: www.llibresinfantils.es
Blog: www.chusllibres.blogspot.com
twitter: @ChusLlibres

Torne a casa amb una bossa de cartó, on algú ha dibuixat amb retolador permanent un regal, també permanent. Tatuat amb lletres de colors, un nom: «CHUS» i una adreça: www.llibresinfantils.es, amb unes ve dobles que semblen papallones dansaires. Hui he conegut Maria Jesús Seva Cutillas i la seua llibreria, situada en el número 14 del carrer l’Ordana de Sant Joan d’Alacant. L’atzar, de vegades, té aquestes coses, i et regala un lloc, una persona, un llibre (o molts). O com és el cas, les tres coses alhora.

Llibres Chus és una llibreria especialitzada i de referència en literatura infantil i juvenil en la nostra llengua, el que no vol dir que no hi tinguen cabuda llibres en altres llengües, els clàssics de sempre o els més venuts del moment. La propietària aposta, a més a més, per editorials xicotetes i independents, que normalment no tenen la capacitat de distribució que tenen les grans. Una tasca admirable i necessària, sobretot ara que els xiquets ja no poden veure dibuixos en valencià i cada vegada més juguen en la llengua que no els és pròpia. 

El nou local, obert ara fa ja tres anys, està dividit en tres zones àmplies i clarament diferenciades: la llibreria com a tal, la sala destinada a tallers i contacontes i la terrasseta on poder fer activitats amb els més menuts quan fa bo. Els llibres estan organitzats per edats i per temàtiques, amb un gust exquisit. De seguida els ulls busquen els raconets més acollidors, com aquell de la tauleta de fusta amb un sofanet i tamborets al voltant, o el de les dues butaques florejades que ens acullen, ens abracen, ens conviden a seure-hi per viatjar a les primeres pàgines de l’aventura escollida. 



La llibreria virtual (www.llibresinfantils.es) manté el mateix ordre i bon gust que la física. Així, comprovem que els llibres apareixen ordenats per edats: «els més petits», «pre-lectura», «inici a la lectura», «ja llegim», «el pas a grans lectors», «espai juvenil» i «pares i educadors»; i per temes: «l’art», «les pors infantils» com ara la mort, els malsons o el rebuig, «el món infantil», o «els grans temes» com l’amor, l’amistat, la felicitat o la llibertat... Chus, a més, ens fa recomanacions d’àlbums il·lustrats, ens parla dels imprescindibles de l’any i aporta la seua opinió sobre cada història. Si li demanes un llibre que no té a les prestatgeries –reals o virtuals– s’abilla amb barret i fuet per iniciar l’aventura i la recerca. És tota una Indiana Jones de llibres. 


Chus és una enamorada de la literatura infantil i juvenil, d’açò te n’adones als pocs minuts d’estar parlant amb ella. Molt probablement aquesta passió li ve de l’època en què son pare tenia un quiosc i ella començava a llegir còmics, una passió que anà en augment quan la seua filla obrí els ulls al món. Li he vist estrelletes als ulls quan li he demanat que em recomanara un llibre, o dos, o tres. N’ha obert, destapat i desplegat desenes . De tots els temes, d’autors de tots els indrets del món i per a totes les edats. És fantàstica. En un moment donat m’ha posat a les mans un llibre i m’ha convidat a llegir-lo per dir-li què en pensava. El monstre, de Daniel Martin i Ramon Trigo. No el coneixia. M’he esborronat sencera i quan he arribat al final només he pogut articular un sospir. Un llibre atrevidíssim que parla de la violència que pateixen els xiquets i no tan xiquets a casa. És el llibre que porte a la bossa de cartó decorada de manera tan naïf. Però no és solament el llibre: és la sensació viscuda, les paraules que no he pogut dir a la llibreria, el record de la conversa amb una dona tan extraordinària.


Hem parlat d’altres títols com ara L’ànec i la mort, de Wolf Erlbruch; Salvatge, de Emily Hughes; Allà on viuen els monstres, de Maurice Sendak; Amagar-se en un racó del món, de Jimmy Liao («presentar» Jilly Liao a la gent és una de les coses que la fan sentir orgullosa)... Títols no tan fàcils de trobar a les llibreries convencionals. I és que la selecció de llibres infantils que té és amplia i acuradíssima, i, molt important, canviant, perquè ella sempre va a la recerca de nous tresors. Chus és molt generosa i comparteix les seues troballes amb els lectors i els oients, i és que aquesta llibretera també conta contes als més menuts, sempre que la història se li haja clavat ben a dintre i puga ser capaç d’expressar tot allò que li haja fet sentir.

Més que una llibreria és una caseta de conte –de contes, més bé–, on setmanalment es fan activitats per a la canalla: cumplecontes, tallers de pintura, de cuina o d’arquitectura, animacions lectores... Sobretot m’ha cridat molt l’atenció una activitat que porta com a títol: Pa, xocolate i contes, que consisteix a que els xiquets berenen un trosset de pa amb xocolate mentre escolten un bon conte o un grapat d’ells. De seguida he evocat aquelles vesprades fredes en què sèiem al voltant del foc i els iaios ens contaven relats, faules o rondalles. Tots aquests tallers i activitats giren sempre al voltant d’un llibre. És importantíssim que els xiquets palpen, miren, òbriguen, fullegen els llibres, i entenguen que amaguen aventures fascinants. Si els creem l’hàbit d’escoltar històries quan encara no saben llegir, amb tota certesa quan aprenguen, agafaran ells sols un llibre, voldran anar a la llibreria del barri, passejar-se per les fires del llibre o visitar la biblioteca del poble. Així de senzill i així d’important. Un xiquet que llig serà un adult que pensa. 



Molts tenen la idea preconcebuda que la literatura infantil és un petit món –quasi un submón–, d’autors mediocres, incapaços de fer una novel·la per a adults, i unes poques obres, generalment clàssics, que paguen la pena. Com d’equivocadíssims que estan! Precisament, hui anava acompanyada de la meua germana, arquitecta de professió, que només entrar s’ha assegut en una de les cadires a fullejar un llibre d’arquitectura... per a xiquets! Sé que al·lucinava. Després s’ha sumat a la conversa que manteníem Chus i jo i ha anat endinsant-se en aquest món infinit i màgic –quasi un supermón– que és la literatura infantil. «Jo pensava que la literatura infantil eren els llibres de Peppa Pig, Geronimo Stilton i els contes de sempre». És un dia important: almenys un adult hui ha recuperat la seua ànima de xiquet.

El cor d’una llibreria batega al mateix ritme que ho fa el cor del llibreter que en té cura. Una llibreria és el seu llibreter, sens dubte. Maria Jesús Seva Cutillas s’ha guanyat a pols l’apel·latiu de «llibretera». Perquè un llibreter no és solament aquella persona que ven llibres –això ho sabríem fer tots–, un llibreter és algú que regala somnis i il·lusions, que ens convida a viatjar a indrets meravellosos per conèixer personatges entranyables, que ens dóna claus per entendre el món i així poder arribar a ser millors personetes. Ella, sens dubte, fa tot això. 



Reportatge publicat en el núm. 39
de la revista Lletres Valencianes

dijous, 12 de març del 2015

La flauta màgica al col·legi Claret de Xàtiva



Ahir vaig estar tot el dia en el col·legi Claret de Xàtiva. Els alumnes de 5è i de 6è havien llegit "La flauta màgica" i, com que el centre celebrava la seua Setmana Cultural, em van convidar a que anara per fer-los una xarrada al voltant del llibre. O això creia jo, perquè en arribar les sorpreses anaven encadenant-se sense treva. 



Un mural immens amb els personatges de la novel·la em donaren la benvinguda a una sala amb una cabuda de cent persones que estaria plena tot el matí. Els alumnes es convertiren en periodistes i personatges de la novel·la, que es preguntaven els uns als altres, sempre a tres veus (com les Dames de la Nit), sobre allò que conta i no conta el llibre; els personatges del llibre -alumnes disfressats- m'acorralaren per demanar-me explicacions (un dels millos moments, sens dubte); hi hagueren telefonades en directe des de tots els indrets del món per fer-me qüestions sobre el fet d'escriure; un altre grup d'alumnes exposaren les seues portades alternatives (xe, quina colla d'artistes!)... 



Per la vesprada, quan encara no havia acabat de signar els quasi dues-cents exemplars del llibre, un grup d'alumnes de 6è, dirigits per la professora de música del centre, van fer una interpretació de l'obra de Mozart, des que Tamino és atacat per la serp fins que Terres Llunyanes aconsegueix recuperar la llum. Fantàstic! Encara tinc l'emoció enganxada a la pell. No sé com agrair-vos tanta màgia...






divendres, 27 de febrer del 2015

VIATJAR LLEGINT



  • Títol: Vaig fer la maleta un dia de juny
  • Autora: Cinta Arasa 
  • Col·lecció: «Esplai»
  • Pàgines / ISBN / Preu: 230 / 978-84-9904-149-0 / 10.00 €
  • Editorial / Ciutat / Any: Bullent / Picanya / 2014


«Aquest viatge ha estat com entrar dins d’un llibre», diu en un moment donat la protagonista de Vaig fer la maleta un dia de juny. Doncs, jugant amb les mateixes paraules, podem afirmar que llegir aquest llibre ha estat com entrar dins d’un viatge, el viatge des dels ulls d’Eulàlia, cecs encara de veritat. 


De vegades no ens calen maletes per fer un viatge, i és que la lectura d’un llibre es pot convertir en el més fascinat dels viatges...

El viatge exterior implica, en molts casos, el viatge interior, la introspecció més o menys conscient d’un mateix. És temps de fer balanç, reflexionar i prendre decisions. Viatjar ens canvia, o almenys ens dóna l’oportunitat de fer-ho. El viatjant esdevindrà una mena d’animal que pèl-muda, que es desvesteix d’una pell ja massa vella. Precisament és el que li ocorre a la protagonista de Vaig fer la maleta un dia de juny, guanyadora del 33è Premi de Narrativa Juvenil Enric Valor, que agafa un tren a l’estació de l’adolescència per tornar, mesos després, a l’estació de la maduresa, amb les pupil·les gravades de realitat. 

A Eulàlia Pallarés i Camprubí, convençuda que la vida de debò només es pot llegir, no viure, un dia se li presenta l’oportunitat de viure. I veure. Així és com un dia de juny de l’any 1909 comença a preparar les maletes per encetar un viatge a Anglaterra, on farà de traductora a son pare, empresari català que vol adquirir maquinària per augmentar la productivitat de les seues fàbriques. 


L’autora alça aquesta història sobre uns fonaments plens de contrastos. Ens ofereix dues fotografies ben diferents (o no tant), una en blanc i negre, tenyida de sang: la de Barcelona de 1909, amb les seues revoltes populars; l’altra en color, amb molta llum: la de l’evolucionada Anglaterra amb tot d’avenços en maquinària i electricitat. En totes dues estampes, hi conviuen dues classes socials fortament oposades: la classe treballadora explotada, i la dels empresaris explotadors. I, finalment, ens mostra possiblement el leitmotiv de l’obra, el contrast entre una realitat deformada amb què la protagonista se sent còmoda, com amb qualsevol dels seus vestits nous i cars, i la realitat real d’hores inacabables de feina, de càstigs exemplars als treballadors, de xiquets dient adéu a una infantesa de joguets i somriures, de morts sobrevingudes per esgotament, d’aquella pudor penetrant que és l’olor de moltes vides podrint-se. 

Cinta Arasa, a més, es preocupa per donar a conèixer la diversitat dialectal del nostre territori, alhora que enriqueix i dóna verisme als personatges que la protagonista va trobant-se en el seu viatge. I ho fa amb una prosa molt acurada que denota experiència i solatge, en ocasions d’un gran preciosisme que es veu reflectit amb l’ús dels símbols, com ara les joies o els ulls com a mirall de la realitat. Amb molta elegància ens va donant pinzellades del que s’esdevindrà, fent-nos créixer encara més les ganes per saber, per conèixer. 

...I com, si no havíem necessitat fer la maleta, tornem d’aquest viatge amb una que costa tancar de tan plena? Plena de crits a favor de la llibertat, plena de llàgrimes per tantes injustícies, plena de forces renovades per lluitar a favor de la dignitat de les persones, plena de ganes d’agafar un grapat de fulls en blanc i escriure, de llegir, de viatjar... de viure!

Ressenya publicada en el núm. 38
de la Revista Lletres Valencianes

diumenge, 8 de febrer del 2015

VIATGERS AL TREN!




FITXA BIBLIOGRÀFICA DEL LLIBRE
  • Títol: Un tren de llegenda, el Xitxarra
  • Autor: Juli Capilla 
  • Il•lustrador: Antoni Laveda
  • Col•lecció: «Estrella de Mar»
  • Pàgines / ISBN / Preu: 80 / 8499041418 / 6.15 €
  • Editorial / Ciutat / Any: Bullent / Picanya / 2013

Una novel·la divertidíssima on les rondalles, les llegendes i els personatges de l'imaginari popular valencià es barregen amb el rerefons històric del Xitxarra. Un viatge al passat que ens du al present la memòria, perquè aquesta història no muira quan ho facen els majors que encara la recorden. 


L’escriptor Juli Capilla s’endinsa en el gènere infantil amb una novel·la que té molt a veure amb les comarques centrals del País Valencià i les seues tradicions, una novel·la on realitat i fantasia van abraçant-se i desabraçant-se durant un viatge màgic. Perquè l’autor, de fet, ens relata el viatge d’anada i tornada que fan, des d’Almoines a Alcoi, el iaio Ferran i els seus tres néts –Jordi, Laia i Emiliet– a bord d’una recreació del Xitxarra que, màgicament, esdevindrà real. Però no es tracta d’un simple viatge en tren, sinó d’un viatge en el temps, que els portarà a ells, i a nosaltres, a l’època daurada del Xitxarra o tren dels anglesos, a principis del segle passat, amb el testimoni d’ametlers i oliveres i la ziga-zaga del riu Serpis. 


Capilla reivindica el nostre imaginari popular, els nostres mites ancestrals i els personatges que habiten les nostres llegendes, com ara el bandoler xativí Camot, l'home del sac amb què durant molts anys s’ha fet por als xiquets perquè obeïren i del que es conta que convertia els xiquets en botifarres, tendra cansalada o xulla ben llustrosa. Però també n'hi ha d'inventats o que recorden personatges de la literatura universal en un clar homenatge, com ara la Bruixa Maduixa, que remet a Hansel i Gretel dels germans Grimm; el gegant del Serpis, a l'Esclafamuntanyes d'Enric Valor; o el petit salvatge. Tot un món que habita en la nostra llengua, cosa que sap ben bé l’autor que, a més, té cura de mantenir molt vives les expressions autòctones.

Els xiquets del llibre i els que s’aboquen a aquestes pàgines jugaran amb d’altres xiquets, els antics (perquè en això de jugar no hi ha fronteres) per viure una aventura divertidíssima on no caldran televisions, ni ordinadors, ni viedeoconsoles. Coneixerem com eren les escoles d’abans, on xics i xiques jugaven per separat, on els mestres es deien amb el don i es parlava un castellà ben valencianot. Veurem que el tren era tan lent que donava temps als passatgers de baixar-se’n en marxa i fer un pixum pel camí, per a després tornar-se’n a pujar. Descobrirem que no solament les cases tenen portes, sinó que les poblacions també en tenien, d’entrada i d’eixida. Reviurem l’esplendor industrial d’Alcoi, quan el riu era ple de fàbriques i naus industrials i no hi havia cap pudor en fer treballar els més menuts. I el temps es deturarà en instants màgics dels nostres pobles com ara la Fira de Cocentaina, la cavalcada dels Reis de l’Orient a Alcoi, o les festa de Moros i Cristians. I més coses, moltes més coses. Amb cada capítol, una aventura i amb cada aventura, una magnífica il•lustració d’Antoni Laveda. 

El llibre guarda, a més, un homenatge merescut a l'Associació Tren Alcoi-Gandia i difon la seua tasca de conscienciació sobre un tren que no hauria d'haver desaparegut, com d’altres tant, i com no haurien de desaparèixer altres línies ferroviàries encara en vigor, com ara la que uneix Alcoi amb Xàtiva.

Ressenya publicada en el núm. 36 
de la revista Lletres Valencianes

dijous, 22 de gener del 2015

El gall del corral i el gall del penell



FITXA BIBLIOGRÀFICA DEL LLIBRE
  • Títol: El gall despistat
  • Autora: Teresa Broseta 
  • Il·lustrador: Toni Cabo
  • Col·lecció: «El Micalet Galàctic»
  • Pàgines / ISBN / Preu: 32 / 978-84-9026-145-3 / 6.50 €
  • Editorial / Ciutat / Any: Bromera / Alzira / 2013
Pugem al tàndem de Teresa Broseta i Toni Cabo i pedalegem fins una granja molt especial, la de Quimet, un gall despistat que aconsegueix variar la rutina de tots els animals que hi viuen. Un llibre divertidíssim que ens explica, potser, l’origen dels penells amb forma de gall o gallets.  

Qui no ha vist mai un penell? I un penell amb forma de gall? Els campanars de les esglésies i altres edificis sovint estan coronats per aquestes peces de metall que assenyalen d’on bufa el vent, amb freqüència amb forma de gall. I és que el gall, associat a l’eixida del sol, simbolitza la llum i la resurrecció, però també la custòdia i la vigilància.  

Sabem que els ulls d’un escriptor no són com els ulls de la resta de mortals. Els ulls d’un escriptor miren més enllà de la mirada. Veuen, miren, analitzen i guarden. Precisament observant penells va ser com a Teresa Broseta li vingué la idea del llibre El gall despistat. Conta que a prop de sa casa n’hi ha un de tortuga i altre de pingüí. De fet, al darrer ja li va escriure la seua particular història: Bernat, el pingüí agosarat, inclosa en un llibre de text de Voramar. No puc evitar esbossar un somriure quan l’autora diu que estan pendents les històries de la tortuga i d’algun altre penell estrany. Estem d’enhorabona doncs, després de tretze anys escrivint per als menuts a aquesta escriptora valenciana encara li bullen idees al cap. 

El gall despistat es publicà per primera vegada en 2006 dins de la campanya «Llegir en valencià» de la Fundació Bromera i ara, set anys després, l’editorial Bromera el reedita en la Sèrie Blanca –la de primers lectors– de la col·lecció El Micalet Galàctic. El llibre uneix per primera vegada aquesta parella d’artistes per explicar-nos la història de Quimet, un gall amb la son canviada que dorm a l’eixida del sol i canta quan la lluna vesteix el cel. Callant i cantant canviarà l’activitat de tota una granja amb unes conseqüències desastroses: gallines que no ponen ous, vaques que donen menys llet i porcs que s’aprimen a la carrera. 


Broseta i Cabo formen un tàndem d’allò més sinestèsic. Paraules que dibuixen i dibuixos que parlen, perquè la veritat és que no ens costa gran treball imaginar els personatges a partir de les paraules de Broseta i ens arriben tot tipus de veus i sorolls només mirant les il·lustracions de Cabo. Màgia i complicitat que es veu reflectida quan se’ls veu junts amunt i avall passejant el llibre i explicant contes de galls amb un teatret d'ombres.

Toni Cabo, il·lustrador, autor de còmic i dissenyador gràfic, és el responsable de donar vida a aquesta granja tan esbojarrada i divertida. Les seues són unes il·lustracions modernes i actuals, amb un to naïf i surrealista alhora, on les línies lliures i desimboltes dansen amb colors bàsics i contrastats. La gran perspectiva de l’espai és un dels elements característics d’aquest bolic de làmines. Tot un goig endinsar-nos en la immensitat de la màgia i la fantasia! Cabo fa l’efecte que té una càmera de cinema a les mans: és capaç de captar el moviment i plasmar-ho en el dibuix, també les veus i els sons amb què parla aquesta història, mitjançant línies, onomatopeies, tipus de lletres, etc. El resultat de tot plegat són unes il·lustracions molt expressives, alegres, dinàmiques i impactants, quasi vives.  

Ressenya publicada en el núm. 35 de la revista Lletres Valencianes.

dilluns, 19 de gener del 2015

LLIBRES LLEGITS EN 2014




M'agrada fer llistes, ho confesse. Des de fa temps n'elabore una amb tots els llibres que he llegit al llarg de l'any. Ací va la de 2014 mentre la de 2015 comença a créixer.

NARRATIVA
1. El fantasma de la ópera. Gaston Leroux. 
2. Un mundo feliz. Aldous Huxley.
3. Dones d’aigua, hòmens de fang. Toni Cucarella. 
4. Relato de un náufrago. Gabriel Garcia Márquez.
5. L’illa de l’última veritat. Flavia Company
6. La rebel•lió dels animals. George Orwell.
7. Rayuela. Julio Cortázar.
8. La carretera. Cormac McCarthy
9. Octaedro. Julio Cortázar.
10. Sukkwan Island. David Vann.
11. Arroz y tartana. Blasco Ibáñez.
12. Las intermitencias de la muerte. José Saramago. 
13. Que ningú no et salvi la vida. Flavia Company
14. Elogio de la madrastra. Mario Vargas Llosa. 
15. La mà de ningú. Vicent Usó.
16. La cinquena planta. Manuel Baixauli.
17. L’aventura del tocador de señoras. Eduardo Mendoza.
18. Lo somni. Bernat Metge.
19. Curial e Güelfa. 
20. Tot el que tinc per ballar amb tu. Elvira Cambrils.


POESIA
21. Poemes a Nai. Miquel Àngel Riera.
22. El pis de la badia. Miquel Àngel Riera.
23. Biografia. Miquel Àngel Riera. 
24. Després de soterrada la tendresa. Maria Beneyto. 
25. Misteriosament feliç. Joan Margarit. 
26. No era lluny ni difícil. Joan Margarit.
27. Com si tornés d’enlloc. Anna Montero.
28. El cor del minotaure. Christelle Enguix
29. Joana. Joan Margarit.
30. Les veus de la Medusa. Vint-i-una poetes valencianes.
31. Sal oberta. Maria-Mercè Marçal
32. Fragments. Gaspar Jaén i Urban
33. L’instant etern. Enric Sòria. 
34. Estranyament. Manel Rodríguez Castelló
35. La dansa de les hores. Antoni Ferrer
36. Diari d’un setembrista. Jordi Llavina.
37. Llibre d’amic. Joan Vinyoli
38. Vent d’aram. Joan Vinyoli. 
39. El mateix silenci. Júlia Zabala.
40. Dotze poetes joves valencians. Tria a càrrec de M. Granell i F. Calafat. 
41. L’os de la música. Isabel Garcia Canet
42. Constants vitals. Manel Garcia Grau
43. L’instant fugaç. Juli Capilla.
44. La nit. Vicent Andrés Estellés
45. Hotel París. Vicent Andrés Estellés
46. Donzell amarg. Vicent Andrés Estellés
47. Els mots, i no. Juli Capilla.
48. Encara. Toni Prats. 
49. La corda del gronxador. Jordi Llavina. 
50. El diván del Tamarit. Federico García Lorca.
51. Cante Jondo. Federico García Lorca.
52. Romancero gitano. Federico García Lorca.
53. Primer desenllaç. Joan Vinyoli.
54. De vida i somni. Joan Vinyoli.
55. Llibre d’absències. Miquel Martí i Pol.
56. La pell del violí. Miquel Martí i Pol. 
57. La mort i la paraula. Carles Camps Mundó.
58. Elegía frente al mar y otros poemas. Vicent Valls. 
59. La veu de l’àngel. Jordi Pàmies. 
60. La mort i la paraula. Carles Camps Mundó.
61. La set intacta. Ramon Guillem.

INFANTIL I JUVENIL
62. El gall despistat. Teresa Broseta
63. Contes d’animalets i animalots. Xaro Navarro.
64. Més d’animalets i animalots. Xaro Navarro. 
65. El meu nom no és Irina. Xavier Aliaga
66. Vaig fer la maleta un dia de juny. Cinta Arasa.
67. Pinocho. Carlo Coloddi.
68. Què és l’amor, sinó...? Miren Agur Meabe
69. Xènia, tens un whatsapp. Gemma Pasqual. 

ASSAIG
70. Cartas a un joven poeta. Rilke. 
71. Aforismes. Tomás Llopis.
72. Conflicte lingüístic valencià. Rafael L. Ninyoles. 
73. Una aproximació a l’espill de Jaume Roig. Anna Isabel Peirats. 
74. Café del temps. Joan Borja. 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...