M'emociona el meu país

M’emociona un país que d’una aixà, un morter o un càntir és capaç d’extraure’n un romanç. M’emociona un país que encoratja els seus homes a traure a ballar una dona quan un bolero o una jota sonen. M’emociona un país al qual només calen sis veus i un poeta per fer vibrar els cors de tot un auditori. M’emociona un país que a la crida d’homenatjar un dels seus grans poetes respon amb emoció, alegria i orgull envers la seua cultura. M’emociona el meu país.

A hores d’ara tots sabem que fa sis anys, l’escriptor Josep Lozano llançava una iniciativa que consistia a celebrar el naixement d’un dels nostres grans poetes: Vicent Andrés Estellés, a manera dels Burns Supper escocesos. Un ritual eficaç: reunir a la gent, conversar, maquinar, emocionar-se junts i conjurar-se un any més pel país i per la cultura. Els valencians hem batejat aquests sopars, aplecs, reunions, trobades... al voltant de la figura d’Estellés amb el nom de “festa”. Ben trobat! Si busquem festa al diccionari ens trobem amb aquesta definició: “solemnitat amb què hom commemora un esdeveniment important del passat o subratlla la transcendència d’una escaiença actual”. I és que nosaltres commemoren el naixement del poeta de Burjassot, ara fa ja 91 anys, com si mai no haguera mort. I, a més, aquesta celebració la fem amb la intenció que tinga continuïtat en anys futurs, per establir una tradició nostra per a la posteritat. La posteritat de què parlava al seus versos: No diràs la teua paraula / amb voluntat d’antologia, / car la diràs honestament, / iradament, sense pensar / en ninguna posteritat, / com no siga la del teu poble. 

L’organització ha de ser ben fàcil, pel seu mateix motiu: fer un dinar o sopar popular, amb el seu toc literari poètic, que pot reunir a famílies, amics o col·lectius més o menys nombrosos, amb tres coses comunes. Primera, sopar o dinar ben dinats o sopats, preferiblement a base d’algun plat del nostre país o països, amb la seua beguda corresponent. Segona, llegir un poema d’Estellés, el que més ens agrade; si no ens semblen bé les Propietats de la pena o Els amants, ben coneguts per tots, es pot indagar per la immensitat de la seua obra i escollir joies com ara els poemes Aquella olor que tenia el teu cos o Tot açò que ja no pot ser. I tercera, fer llegir o cantar altres poemes d’Estellés o d’altres poetes nostres, en una festa que pretén ser lúdica i popular, perquè aquesta festa és de tots, i és per això que entre tots s’ha de fer.

La terra fa saó i els sopars en honor al poeta nacional Vicent Andrés Estellés continuen rebrotant amb força arreu del País. Hi ha pobles que respongueren a la crida de Josep Lozano des del principi i, fidels a aquesta crida, enguany ja celebren la sisena edició. D’altres, com ara Muro (del Comtat), se sumen per primera vegada a la llista llarguíssima de localitats que volen retre homenatge a un poeta, a una llengua, a una cultura i a un país. Malgrat la pluja –referenciant el títol del darrer disc d’un dels cantautors valencians més coneguts, Andreu Valor–, l’Espai d’Art Arpella de l’Arxiu Municipal estava ple de gom a gom el passat 4 de setembre, el dia de naixement del poeta. I és que el poble valencià, malgrat tots els malgrats, està viu, potser més viu i esperançat que mai, i respon a actes com aquests que ens recorden d’on venim i qui volem ser. 

Les paraules de benvinguda les donava el nou regidor de cultura de Muro,  Sergi Silvestre Pérez. Seguidament l’escriptor i president de la coordinadora de l’Alcoià-Comtat per la llengua, Francesc Gisbert, dedicava unes paraules al poeta homenatjat i anava dirigint amb mestria el concert de veus recitades: Manel Rodríguez-Castelló, Joan Jordà i Mercè Climent. També durant el sopar se sumarien d’altres veus espontànies, vingudes d’Alcoi, Xàtiva i, fins i tot, del Principat. I el vi no podia faltar damunt la taula, així que l’Ajuntament serví coca de tomaca, espencat, farina, ametla i carabassa, regada amb el meravellós vi del Celler La Muntanya: Minifundi de Muro. 

Per a les postres es reservava el plat més exquisit i contundent de la nit: l’espectacle “Sis veus per al poeta”, conformat per Lola Ledesma, Eva Dénia, Maribel Crespo, Merxe Martínez, Patxi Ferrer i María Amparo Hurtado. El grup de dones valencianes ens contagià amb la seua força tel·lúrica, arrencada de la terra, i ens sentírem orgullosos de ser valencians, i volguérem ballar, i cantar, i fer palmes, i ens posàrem en peu per acomiadar-les perquè no sabíem com donar-los les gràcies per retornar-nos l’orgull immens de pertànyer a aquest país. 

Publicat a País Valencià, segle XXI

8 de setembre de 2015

LA CIUTAT DE LA LLUM ES VESTEIX DE FESTA I POESIA

Festa: solemnitat amb què hom commemora un esdeveniment important del passat o subratlla la transcendència d'una escaiença actual. Festa de la poesia: festa on es balla agafat a la poesia, al ritme –lent o mogut– d’una melodia de versos; festa on les copes, els plats i les converses s’omplin de més poesia; festa on l’amfitriona és una bellísima dama anomenada Poesia.

Amb les paraules «festa» i «poesia» formant part del mateix sintagma i del mateix acte u ja es pot fer una idea del que s’hi esdevindrà.

El passat 29 de març se celebrava la Festa de la Poesia a la Seu Universitària d’Alacant, amb el desig de continuïtat i prosperitat per part d’organitzadors i participants. A les dotze del migdia el Vicerector de Cultura, Carles Cortés, i el Mantenidor de la Festa, el poeta Lluís Alpera, donaven la benvinguda a vora una cinquantena de persones, la major part d’elles poetes. 

Tot seguit tenia lloc una interessentíssima taula rodona sobre “La poesia en català: situació actual i reptes de futur” que comptava amb la presència del català Enric Casasses, el mallorquí Miquel Bezares i els valencians Begonya Pozo i Gaspar Jaen, moderats per Lluís Alpera, tots ells poetes.

El primer en parlar fou Enric Casasses que confessà que no se sentia massa còmode analitzant la poesia. Per començar, ens regalà dues cites: “On es parla d’art no hi ha art” i “La creació en art fa nosa”. Sabem que la poesia no té una aparença massa forta als mitjans, però segons Casasses no la necessita per la força que per ella mateix té, ha tingut i tindrà, perquè la poesia és una realitat al bell mig de les nostres vides. Remarcà no solament la força, sinó també la vitalitat que hi ha, tant en la poesia com en la llengua, malgrat una guerra que és dura i forta contra nosaltres. Feu esment a l’abundància de poesia dolenta que s’està fent gràcies internet, tallers literaris... o més correcte seria dir per culpa de. Entre tanta maregassa incerta, salvà del naufragi al jove poeta: Jaume Coll Mariné que acaba de publicar el poemari “Quanta aigua clara als ulls de la veïna”

Per la seua part, Miquel Bezares ens confessà la sensació de vertigen que li vingué quan el convidaren a participar en aquesta taula rodona, perquè com es pot analitzar la situació actual de la poesia en català quan som incapaços d’analitzar la pròpia. Alguns temes que posà damunt la taula foren el desequilibri en les traduccions al català en relació en el nombre de poemaris publicats, el tema dels grups poètics front a la solitud necessària del poeta, la dificultat de publicar un llibre de poesia (moltes vegades l’única manera és guanyant un premi) o la gran quantitat de poesia afavorida per l’aparició de les noves tecnologies (de vegades de baixa qualitat).

Begonya Pozo, centrà el seu discurs en la situació al País Valencià, més concretament a la ciutat de València. Malgrat la situació actual de pessimisme, deguda a factors com els pocs lectors, les poques publicacions o al mercat reduït, volgué mostrar un missatge positiu i optimista. Ens oferí un recorregut per la poesia de finals dels ’70 fins al moment actual, des que els joves poetes compromesos amb la vida cultural, amb la vida mateixa, amb la tradició lingüística i la mateixa poesia esdevenien mestres i monstres (amb el millor sentit de la paraula). Es queixava que els premis haurien de ser un espai per descobrir noves veus i, en canvi, s’han convertit en la subsistència de l’editorial. Destacava el paper importantíssim dels premis, de la crítica literària, de les antologies, de les tertúlies... i d’un element nou: la implicació de les universitats públiques, especialment en el paper de la formació, front a la no implicació d’altres institucions públiques. El tema editorial era obligat: les editorials de referència estan passant per moments de dificultats, però també és cert que estan emergint noves modalitats d’editorials, com ara Germania i Tria Llibres que funcionen a demanda. Malgrat tot, Begonya Pozo està convençuda que tenim una societat literària molt viva. Pel que fa als nous reptes, feia esment a la falta d’accés als llibres i proposava la creació d’una mena de portal actualitzat amb el nom dels autors i la seua obra; o a la necessitat d’oxigenar les noves veus i les veus estrangeres.

L’esfericitat es tancava amb la veu de Gaspar Jaén, la més crítica i crua de les quatre. Començava el seu discurs admetent que és poc lector de poesia i, a més a més, dolent; que ignora l’escena poètica actual, que no és estudiós de poesia ni forma part de la crítica. Dit això incidí en alguns punts, alguns un tant polèmics, com ara la gran quantitat de producció escrita «autoanomenada» poesia; la poca o nul·la repercussió econòmica que té aquesta producció poètica i condemnada a no tenir-la; la gran quantitat d’autodifusió de manera gratuïta deguda a internet o la recepció limitada d’aquesta gran producció i descompensada tenint en compte l’elevada producció. Segons ell predominen els pocs i mals lectors de poesia, els ignorants d’altres llengües i el dèficit de formació de tota aquesta massa de productors de poesia. Citava tres pilars fonamentals per a la formació d’aquests productors de poesia: l’ensenyament reglat, les trobades i, per descomptat, les lectures. Finalment, proposa fer una valoració de tota aquesta producció des de la crítica, des de la universitat, des de l’error i des de l’horror. 

En acabant s’obria el torn de paraula als assistents, la majoria d’ells poetes. S’establia així un debat interessant i nodridor entre ponents i públic. El rellotge empentava amb força les agulles del temps, així que després de l’encertadíssima dita d’Elx que ens regalà l’escriptor Joan-Carles Martí Casanova: «Els temps farà mestres», es donà per finalitzada la taula rodona. 

Després d’un dinar de germanor i un café vora mar, a les quatre tenia lloc la lectura poètica oberta a tots els participants. Durant quasi dues hores se recitaren versos propis i inèdits, tant dels presents com dels absents. Les veus consolidades, com ara les de Lluís Alpera, Jaume Pérez Muntaner, Lluís Roda, Vicent Penya, Manel Alonso o Juli Capilla, es barrejaven amb les emergents, com les dels joves poetes alcoians Mercè Climent, Mauro Colomina, Miquel Cruz i David Peidró, autors del llibre Nova poesia alcoiana. Poemes entre telers, publicat recentment. Els colors de les veus es trenaven amb una musicalitat impossible i l’espai era travessat per una melodia d’accents vinguts de diferents indrets i, alhora, d’un mateix territori que parla una llengua comuna. Un gaudi per als sentits, que amb una mica de sort podrem gaudir tots, ja que la intenció és publicar totes aquestes poesies inèdites en un llibre com a colofó d’aquesta I Festa de la Poesia. 

Publicat en La Veu del País Valencià i la web de notícies d'Alcoi Les muntanyes.

Emocions a l’ànima de la pell amb la I Mostra de Cinema Social Ciutat d’Alcoi

Han estat més de set hores de projecció de curtmetratges i documentals, d’exposicions fotogràfiques, de col·loquis... Temps de compromís amb la realitat que ens envolta, en ocasions difícil i dramàtica. Ens avançava l’artífex d’aquesta I Mostra de Cinema Social, el director de cinema Vizen G. Hernández, que veuríem projectes molt variats i de molta qualitat. I així ha estat.Mesos enrere li dolia haver de triar només trenta mirades de les quasi dues-centes que li arribaren. Mirades que han vingut des de tots els indrets del món. Mirades que es tanquen al crit i mirades que s’obrin a l’esperança. Mirades sempre compromeses, com correspon a la temàtica escollida per a aquesta I Mostra de Cinema, que es reflecteixen en d’altres mirades, les de l’espectador. Hem pogut visualitzar, en diferents punts de la ciutat (Casa de la Cultura, seu de la FAVA, seu de la UNESCO, Centre Social de la Zona Nord...), treballs que ens han parlat de violència de gènere, de l’abús infantil, de l’exclusió social, de la solitud i l’oblit, de la malaltia, de la problemàtica econòmica o dels desnonaments bancaris. No tot ha estat, però, foscúria, car hem trobat un xic d’esperança en alguns treballs de solidaritat i d'integració.

Com a bon director de cinema Vizen G. Hernández prefereix situar-se darrere les càmeres, en tot moment ha volgut llevar-se tots els mèrits i deixar ben clar que la vertadera protagonista ha estat aquesta xicoteta mostra que s’ha fet immensa per la il·lusió, les ganes, la passió que han posat tota la família que l’han format. Cal felicitar el creador d’aquesta iniciativa que ha aconseguit posar-nos les llàgrimes a la boca dels ulls i les emocions a l’ànima de la pell. Però també a d’altres persones que han treballat de valent. I és que aquesta I Mostra de Cinema Social no hagués estat possible sense l’immens treball de producció de Jose Vicente Tomás, ni l’ajut impagable d’Aroa Mira i Maria Llopis, de les regidories de Benestar Social i de Turisme. 

Però no són els treballs presentats, els organitzadors o els guardons rebuts el que han fet important aquesta I Mostra de Cinema Social, sinó el públic, totes i tots els que us heu assegut a la butaca amb la pell girada del revés disposats a deixar-vos furgar les consciències i les emocions. A mesura que avançaven els dies, la sala on es projectaven els curtmetratges s’omplia amb més gent. Ha estat molt emocionant veure tantes llàgrimes als ulls i tants aplaudiments al palmell de les mans.

La Mostra de Cinema Social nasqué com un projecte –i també un repte– a llarg termini, ja que el desig de creadors i organitzadors és que cresca i es faça gran, i que en pròximes edicions es puguen fer encara més coses. No més projeccions sinó major nombre d’activitats que vagen en paral·lel amb la Mostra i que d’una o altra manera l’espectador participe activament. L’objectiu final és, per tant, activar la tasca social amb el temps, cosa inviable en una primera edició.

Dissabte passat es posava la cirereta a aquest gran pastís cuinat a foc lent, amb bons ingredients i molt d’amor, els tres elements necessaris per assolir els millors sabors, textures i aromes, i tenia lloc una senzilla gala de clausura on es lliuraven els premis en les seves diferents categories. Les emocions destil·laven més emoció. El jurat encarregat de valorar els treballs d’aquesta primera edició ha estat format per un grup de persones pertanyents a diferents àmbits de la societat: teatre, cinema, música, periodisme, educació... amb la passió pel cine com a punt d’unió: Rosanna Espinós, Pepa Miralles, Empar Devesa, Maria José Valls, Raül Moncho, Rafa Gisbert, Andeka Rekoetxea i Reme Martínez Gisbert, que actuà com a presidenta.

Hi havia un total de nou premis que es repartiren de la següent manera: Premi a la millor figuració en produccions de la província d’Alacant per a Juan Castro; premi al millor guió per a Un lugar mejor, de Marisa Crespo Marín; premi al millor documental per a Una vida inesperada, de Gaizka Urresti; premi al millor curtmetratge amb una duració inferior a quatre minuts, per a Un lugar mejor premi al millor curtmetratge amb una duració superior a 4 minuts, per a Mi ojo derecho, de Josecho de Linares; premi a la millor actriu per a Asunción Balaguer, pel seu paper en Abstenerse agencias de Gaizka Urresti; premi al millor actor per a Pedro Garcia Oliva, pel seu paper En Mal Estado d’Hermanos Delicado; reconeixement honorífic al treball en favor de les produccions cinematogràfiques de la província d’Alacant per a Fernando Montano; i, finalment, premi del públic al millor curtmetratge per a Mi ojo derecho, de Josecho de Linares.

Després de mesos de treball, d’una setmana especialment frenètica i un merescut dia de descans, ja es comença a preparar una nova edició de la Mostra de Cinema Social Ciutat d’Alcoi. Al llarg dels pròxims mesos tornaran a projectar-se curtmetratges i documentals, es prepararan exposicions, xerrades, etc. Abans però, recordar que el dia 15 de novembre a l’Escola Belles Arts (Edifici Viaducte) hi haurà la projecció i posterior col·loqui del documental Yo fui un Vietcong d’Alfonso Martínez i del documental Fron Daun Till Dusk de Basak Calioglu.

Publicat a La Veu del País Valencià

12 novembre de 2013

Carles Pastor ens parla del seu pròxim treball: "Dies de ràdio"

 

Carles Pastor es llança a l’aventura del micromecenatge per donar forma i veu al seu quart disc, Dies de ràdio, després de Travellers (2006), La noia del nord (2009) i Els ulls de Bob (2011). En paraules del propi Cales Pastor, veient el moment que travessa la cultura en general i especialment la nostra, el micromecenatge es una opció molt vàlida donat que tots eixim guanyant. Serà aquest un disc d’autor, narratiu i d’estil pop, que s’aproparà en ocasions al blues i la música celta, mullat per l’onatge del mediterrani, amb influències britàniques i americanes dels (clàssics) autors pioners, que acompanyen sempre a aquest cantant. Deu cançons amb lletres del propi Carles Pastor i dels poetes Francesc Mompó, Alba Àlvarez, Manel Alonso, Vicent Nàcher i Miriam S. Moreiras.

Dies de ràdio  encara està als llimbs dels discs no gravats, però amb el suport de tots nosaltres, que estimem la música de qualitat en la nostra llengua, aviat descendirà a la terra per omplir les nostres llars de bons moments. De fet, per segon any consecutiu, Carles Pastor ha estat finalista en el Certament Terra i Cultura, Premi Miquel Martí i Pol 2012 (premi que s’atorga a la millor cançó amb música original basada en un poema en llengua catalana) amb el tema Vaig plegar, amb lletra del poeta Francesc Mompó, que formarà part d’aquest disc.

Aprofitant que encara queden uns dies per a fer aportacions a aquest projecte força actractiu, li hem fet algunes preguntes a Carles Pastor perquè ens parle de Dies de ràdio i ens desvele alguns secrets d’aquest treball.

 

 

1. Carles Pastor, tres discos a l’esquena i un quart en camí, Dies de ràdio. Déu n’hi do! Digues, com definiries el teu estil com a cantant i músic?

Tornem al Carles Pastor narratiu i pop d’autor. La meitat del disc, de fet, el podríem definir així, l'altra meitat s’apropa més al blues, la música celta, amb un toc mediterrani i, com sempre, estaran presents les meues influències britàniques i americanes dels (clàssics) autors pioners.

2. Ja han passat set anys des del teu primer disc, ens podries parlar una mica de la teva evolució com a músic des de Travellers (2006) fins a Dies de ràdio?

Cada vegada busque més tenir el control d’allò que faig. En Travellers era més innocent però va ser un bon començament; La noia del nord va ser el meu primer treball en valencià, amb ell  vaig evolucionar les lletres i vaig descobrir la riquesa de la nostra llengua i la sonoritat exacta per a mi, a banda de un grapat de cançons encara que en la seua majoria gravades en directe, per a mi musicalment va ser un pas molt gran i és un disc al que tinc molta estima. Amb Els ulls de Bob em vaig endinsar en el gran repte de musicar onze poetes i poetesses valencians. No és fàcil fer un treball que tinga continuïtat.

3. Parla’ns un poc d’aquest nou projecte que tens entre mans Dies de ràdio i explica’ns el perquè d’aquest títol tan suggeridor?

Dies de ràdio és la recopilació de tota la meua obra, començant per la innocència de Travellers, passant pel desenvolupament musical de La noia del nord, fins arribar a la poesia d’Els ulls de Bob. Tota eixa experiència es barreja en Dies de ràdio. D’alguna manera el títol parla un poc de tornar a la infantesa, dels sentiments més primitius, de la soledat que queda a l'altre costat de l'espill que som nosaltres mateixos. El títol l’he agafat de la gran pel·lícula de Woody Allen. Després de ser pare he tornat a reviure moments i a recordar les coses que ens fan ser com som, he tornat a escoltar la ràdio, cosa que no feia des de fa molt de temps. La ràdio, d’alguna manera, simbolitza les primeres sensacions de tot.

4. En el teu anterior treball Els ulls de Bob musicaves 11 poetes actuals valencians, una mena d’antologia poética musicada. En Dies de ràdio parles de barrejar composicions pròpies i d’altres poetes. Quins són aquests poetes i què t’ha motivat a pensar concretament en ells?

Els poetes son: Francesc Mompó, Alba Àlvarez, Vicent Nàcher, Manel Alonso i Miriam S. Moreiras. Amb Mompó i Alonso ja vaig treballar en Els ulls de Bob i he de dir que tinc una afinitat especial. Nàcher és un poeta narratiu que m'interessa molt, Àlvarez és una jove poetessa que amb el seu primer llibre em va sorprendre i Moreiras és una poeta galega excepcional.

Ells tornen a ser la meua veu, trie els poetes perquè diuen en els seus poemes allò que jo també pense i que m'agradaria escriure, sentiments que compartim o imatges que em traslladen a records interiors que jo pensava que havia perdut. En definitiva, els poetes per a mi són la veu que et diu: “no estàs sol”.

5. Com ha estat el procés per escollir els poemes?

Molt complicat com sempre. En aquest treball només son 5 els poetes però podria fer un disc de 25. És una  llàstima perquè tinc un bon grapat de llibres a casa esperant-me, poetes com Pere Bessó, Vicent Penya, Àngels Gregori, Josep Piera i molts altres potser no tan coneguts, a banda de tornar a treballar amb poetes com Berna Blanch, Ramon Guillem, Teresa Pascual, Jaume Pérez Montaner... Podríem estar parlant de poesia que m'agrada i no pararíem en una bona estona. Al final has de triar i és cert que em deixe portar un poc per les circumstàncies de casualitat a l'hora d'escollir i per com sonen les paraules cantades al piano o a la guitarra.

6. Ja estan compostes totes les cançons de Dies de ràdio?

Si, Dies de ràdio està acabat. Vull dir, compostes totes les cançons amb guitarra, piano i arranjaments bàsics que desprès, òbviament, caldrà treballar a l'estudi.

7. Com definiries l’estil musical d’aquest darrer treball?

Jo crec que torna a ser un disc d'autor (però no de cantautor), sempre m'agrada vestir les cançons de la manera que sé, m'agrada experimentar però fins a cert punt, preferesc fer el que crec que sé fer, ben fet que no llançar-me a territoris que no domine, tinc en cmpte sempre que les cançons que faig funcionaran amb una guitarra i veu a l'escenari. Pots dir-me conservador en aquest aspecte però de moment continue amb l'estil que em trobe mes a gust.
De vegades quan trobe una melodia i m'agrada com sona no li done massa voltes i sí que busque una continuïtat en la cançó, d’alguna manera les cançons marxen com un tren o un cotxe en la carretera contemplant el paisatge. Això sí, en Dies de ràdio he fet 3 o 4 cançons que comencen a experimentar nous camins, com la música celta o un pop més anglès dels 90 i amb el toc blues i mediterrani que sempre m'acompanyen.

8. En Els ulls de Bob trobàvem ecos d’Antonio Vega o Van Morrison. I en aquest, hi ha batecs d’algun clàssic?

Jo escolte molt de blues per treballar la veu, sobretot blues dels anys 50,60 i cantat per dones com Bessie Smith, Billie Holiday, Carmen McRAE, o Ella Fitzgerald, entre d’altres. M'agraden molt músics com Mike Scott o George Harrison, però quan estic component tracte de trobar un estil que siga el més personal possible,.

9. Finalista dos anys consecutius en els Premis Premi Miquel Martí i Pol, a la millor musicació de poema en català de l'any, amb A Mercè del temps (2011) i Vaig plegar (2012), tots dos del poeta Francesc Mompó. Què ha significat per a tu aquestes mencions?

Es curiós que et telefonen i et diguen que a Lluís Llach li ha agradat molt una cançó teua. Realment és molt gratificant. Formar part durant dos anys consecutius del CD-llibre TERRA I CULTURA és un plaer, i compartir CD amb gent com Silvia Pérez Cruz, Miquel Gil o Roger Mas, encara ho fa més gran. De tot això Mompó en té gran part de mèrit.

10. Qui seran els teus companys de viatge en aquest nou disc?

Dies de ràdio és un recull de temps, com et comentava abans, per això he volgut treballar amb músics que m'han acompanyat durant aquests 7 anys. En primer lloc Pau Cháfer al piano i hammond amb qui ja vaig treballar al disc Travellers i que és una joia de músic; Silvia Martí, a la bateria; Zábalo Borràs, al saxo; i la veu de Mari Bautista, companys de La noia del nord; Juanjo Blanco al llaüt i arxillaüt, company incansable; Jordi silvestre, violinista jove però molt preparat que ha estat rodant amb mi l'últim any Els ulls de Bob; i Borja Penalba, al baix i acordió com a novetat per a mi, un músic sobradament reconegut pels seus treballs. És a dir, un luxe de banda per a fer feliç a qualsevol.

11. Encara no està gravat el disc, però ja teniu la portada. Qui és l’il·lustrador?

Federico Fernández és un artista de Vigues que treballa sobretot literatura infantil, té gran part de la seua obra publicada en les editorials Galaxia I Kalandraka i a més va ser Premi Nacional d'Il·lustració l'any 2002 per l'obra  ¿Onde perdeu lúa a risa? És un luxe poder comptar amb ell.

12. Per què t’has decidit per la plataforma de micromecentage VERKAMI per a llençar el teu pròxim treball? Què passaria si no assolires la quantia que t’has proposat?

M'agradaria fer un disc contundent, amb un grapat de músics on cadascú aporta la seua professionalitat i el seu sentiment. M'he envoltat d'una gran banda, d'un fantàstic il·lustrador, de l’estudi XALOC que és com si fora ma casa amb Juanjo Blanco al capdavant. Tinc pensat un disseny per al disc senzill però molt, molt xulo (tipus vinil), de merchandising amb samarretes, il·lustracions originals, xapes... i tot això només ho puc fer amb una plataforma com VERKAMI, que et permet reunir els diners i treballar amb tota la llibertat del món.

Si no assolírem el pressupost necessari –i  sóc conscient que és molt complicat arribar-hi–, en arribar eixe moment li pegarem voltes a la història, evidentment no podré fer el treball de la manera que tenia al cap, però moltes vegades les portes es tanquen per obrir-ne d'altres. El fracàs no forma part del meu llenguatge musical, estic fent música des que tenia 16 anys, ara en tinc 37, si estiguera ací de passada no haguera estat mitja vida darrere dels acords. La música és per a mi un lloc on em trobe dins del món.

 
Descripció projecte VERKAMI:
http://www.verkami.com/projects/5047

 

Publicat en el DGS

16 de maig de 2013

Sant Jordi a l'Octubre, només a València

Foto: El País 

Dimarts 23 d’abril el Centre de Cultura Contemporània Octubre de València es vestia de gala per celebrar la seva 2ª edició de Sant Jordi. Un dia on es retia homenatge al llibre, a la rosa i al sant, sí, però també un dia de celebracions poètiques, ja que aquest any és el centenari del naixement dels escriptors Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joana Raspall, Joan Teixidor i Marià Villangómez. Un dia, en el 20 aniversari de la seva mort, on es retia merescut homenatge al poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés, el poeta més gran en llengua catalana que ha donat el País Valencià des del segle XV, l’època daurada d’Ausiàs March i Roís de Corella.

No faltaren ni les roses, ni els llibres, ni els autors; tampoc la música, ni els homenatges, ni les reivindicacions en aquesta festa que tenia com a mestra de cerimònies la periodista Reis Juan i que era retransmesa en directe a través de la web 9exili.com, la ràdio i la televisió que els treballadors afectats per l’ERO de RTVV han posat en marxa. Per què la nostra –nostra?, millor dir seva–  televisió pública, és evident, no està per aquestes coses de la cultura, ni per un poble que puga tenir idees pròpies. De fet, la reivindicació dels mitjans de comunicació en català al País Valencià fou altre dels eixos vertebradors de l’acte, així com la solidaritat amb la vaga de Catalunya Ràdio per les retallades. Com és de perillós que un territori es veja privat dels mitjans de comunicació en llengua pròpia!

Gemma Pasqual, vice-presidenta del País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), una de les organitzadores de l’acte explicava la voluntat d'arrelar una tradició que té més seguiment a València del que es pugui conèixer, perquè entre d’altres coses Sant Jordi va ser patró de València i molta gent celebra la Diada amb llibres i roses, malgrat la mancança del suport institucional. El Sant Jordi d’enguany estava organitzat per Acció Cultural del País Valencià, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, amb la col·laboració de l’Associació d’Editors del País Valencià, el Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València el PEN català, la llibreria 3i4 i La Casa de les Flors.

 

Una cinquantena d'escriptors, per ordre alfabètic de cognoms, anaren llegint fragments de la seva obra: petits tasts de novel·les, contes, poesies, teatre... que deixava clar el bon estat de la literatura catalana feta al País Valencià. Francesc Anyó, Francesc Aledon, Josep Antoni Alfonso, Xavier Aliaga, Joaquina Barba, Pere Bessó, Teresa Broseta, Núria Cadenes, Esperança Camps, Carles Cano, Rafel Castelló, Mercè Climent, Vicent Coll, Francesc Collado, Carles Cortés, Vicent Cortés, Isidre Crespo, Joan Carles Girbés, Ramon Guillem, Rafa Gomar, Tomàs Llopis, Rubén Luzón, Begonya Mezquita, Carme Miquel, Manuel Molins, Jesús Molla, Francesc Mompó, Anna Moner, Enric Monforte i Casañ, Octavi Monsonís, Jaume Pérez Montaner, Eusebi Morales, Joan Navarro, Gemma Pasqual, Vicent Penya, Begonya Pozo, Isabel Robles, Lluís Roda, Manel Rodríguez Castelló, Rosa Roig, Antoni Rubio, M. Carmen Sàez, Vicent Salvador, Encarna Sant Celoni, Xavi Sarrià, Jordi Sebastià, Núria Sendra, Ferran Suay, Josep Usó, Rafa Xambó i algun més que s’hi afegí a darrera hora a aquesta gran festa, a manera de jam session. Fins i tot, des de l’Alguer, el poeta de Borriana establert a l’illa italiana que parla català, feia la seva aportació.

 

L’acte el tancava l’actuació del cantant Miquel Gil que, entre d’altres cançons, interpretà la 'Rosa de paper', on versiona un dels poemes emblemàtics d’Estellés, mentre la filla del poeta, Carmina Estellés, als seus peus, feia una autèntica rosa de paper, amb dits experts, però segurament balbs per tanta emoció. I és que les roses blanques, fetes de paper de diari, també tingueren el seu protagonisme, ja que estaven repartides per totes les taules del rebedor que tan gran festa acollia.

 

 

Publicat en el DGS

25 abril de 2013

L'obra d'Ovidi. Una reivindicació generacional.

 

Divendres passat s'encetaven els #DocumentalsAlCasal al Centre Cultural Ovidi Motllor d'Alcoi. Com no podia ser d'altra manera, el primer documental estigué dedicat a l’Ovidi Montllor, la seua obra i la influència als països de llengua catalana amb la projecció del documental: Crònica d'un artista (TV3, 2005). Posteriorment hi hagué una Taula Redona oberta a la participació de totes i tots, amb convidats representants dels diferents àmbits de la societat i la cultura on es feu un recorregut generacional de la seua reivindicació al llarg del temps per tal de tindre una visió general de la seua recepció a les diferents generacions que actualment convivim a la nostra societat, i per tal de ser conscients de la direcció que aquesta recepció té a l’actualitat. Jo era una de les convidades, en qualitat d’escriptora jove de la generació dels 80, cosa que em permeté reflexionar sobre aquest homenot que fou l’Ovidi. Uns quants em digueren que allò que havia escrit era per publicar. No crec que fora per tant, però com que aquesta finestra m’ho permet ací deixe algunes coses que vaig explicar.

 

Cada moment de la nostra vida té necessàriament associada una banda sonora. Però ves per on que les cançons de l’Ovidi han estat sempre presents en cadascun dels trams que he anat recorrent fins arribar ací, a aquesta taula redona i quadrada alhora, per parlar d’ell. Recorde el primer disc que vaig escoltar de l’Ovidi: A Alcoi, com no podia ser d’altra manera. A casa tots érem Ovidi, tots recitàvem Els amants; tos volíem aprendre i ballar amb la Teresa; tots volíem ser els “altres” i fer burla als rics quan van a l’òpera així ben vestidets; tots declaràrem el nostre amor incondicional per aquella pobra, bruta, trista, dissortada pàtria, que també era la nostra; tots vam decidir que no ens conformaríem amb les molles si podíem tenir el pa sencer... I l’Ovidi entrà a la nostra casa per quedar-s’hi en cadascú de nosaltres. He tingut la immensa sort que els meus pares, des de ben menudets, ens han transmet l’amor per la literatura, per la música, per la cultura... Però jo em pregunte, quina visió tindria jo ara de l’Ovidi si els pares no ens hagueren ensenyat a estimar-lo, com ja ho feren ells una generació abans? Conec gent de la meva generació que no sap qui és l’Ovidi i això em pareix sorprenent, però sobretot trist i descoratjador, perquè això significa que els seus fills i els fills del seus fills possiblement no el coneixeran mai, i tampoc no tindran cap interès de fer-ho. Pitjor que l’odi, és l’oblit. 

En plena adolescència recorde un mur amb el rostre de l’Ovidi Montllor i unes paraules que deien una cosa així com Ovidi, no t’oblidem; que de tant en tant apareixia esborronat i acompanyat de paraules blasfemes que llavors jo no entenia del tot. Com tampoc entenia com un home que cantava, recitava i interpretava tan bé, que ens apropava als nostres poetes, que es posicionava a favor del poble i censurava l’opressió, la fam, la misèria, l’explotació o la corrupció, que era fill de la ciutat... alçara tanta polseguera i despertara tant d’odi. Llavors vaig voler saber més. Més del que t’expliquen a l’escola, a l’institut o al carrer... Més, molt més. Per sort a casa jo vaig tenir una altra escola. I vaig aprendre què significava ser un poble oprimit, i em va créixer l’odi. Però un odi, que com Ovidi, intente transformar en art perquè el meu poble, llengua i cultura continuen vius. També sóc jo de les de la serena violència, com digué Vicent Luna, representant de la junta directiva del Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi, el dia que s’inaugurava una placa a la casa on va nàixer l’Ovidi, al carrer Sant Joan de Ribera 15.

No descobresc res si dic que Ovidi ha sigut una metàfora del nostre país. Nasqué aquest català d’Alcoi en plena postguerra, quan Espanya era en blanc i negre, i el nostre país només en negre. Prompte prompte va tastar el gust de la fam quan s’assabentà que moltes nits els seus pares ni sopaven; i començà a sentir que li mancava l’aire per culpa dels fums dels capatassos de les fàbriques que explotaven els seus treballadors. Com tants de la seva generació, se sorprengué que la llengua que parlava a casa i al carrer, que no a l’escola ni a cap altre lloc, també es podia escriure. I amb la set que dóna una llarga passejada pel desert anà bevent pàgines de llibres i de diccionaris i anà aprenent a escriure la llengua que parlava. I llavors fou conscient que hi havia una història, una cultura, tot un país en estat latent, esperant els primers rajos de sol per començar a germinar. 

Fou a Barcelona, on viatjà perquè volia fer teatre, que se n’adonà que malgrat el franquisme el país bullia de possibilitats: naixien revistes, es feia teatre, s’escrivia poesia, en català. I l’Ovidi, un entre tants, va decidir donar-se sencer a aquest país en tot el que feia. I es mantingué fidel sempre a la seva cultura, al seu país, al que ell creia just, fins el dia que se n’anà per fer vacances. Cosa que treia de polleguera la gent del puntet, els amos i capatassos, no solament de fàbriques i empreses.

Ovidi obria a molts la porta a la poesia en català (Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Josep M. De Sagarra, Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner, Carles Riba, Joan Brossa, Pere Quart, Fuster) i descobria així que teníem una cultura, tant o més digna que aquella que ens volia sepultar a la força en un oblit de marbre. Amb algunes de les seves lletres ens demostrà que la tendresa també parla en català. Quantes cançons carregades de crítica i denúncia: a l'opressió, a la censura, a la misèria, als ostentadors del poder, a la por, a l'explotació, a la corrupció... És evident que l'Ovidi –el nostre Ovidi, que també podríem anomenar-lo el clàssic, perquè sempre serà un model digne d’imitació– està  de total actualitat i que ens calen més Ovidis per a dur a terme la nostra lluita. Sí, Ovidi, volem guerra!

Com deia abans és pitjor l’oblit, que l’odi. I és cert que hi hagué tota una massa de gent que odiava l’Ovidi i tot el que ell representava. I, especialment a la dècada dels 80, quan s’estrenava allò que van anomenar democràcia, ja s’ho feren per apartar-lo de l’escena social, cultural i política, perquè ja no calia protestar, tot ja estava bé i en ordre (en l’ordre que interessava). Però no fou ni és tan senzill arraconar l’Ovidi i forçar el seu oblit. És evident que els qui el van conèixer i estimar el serven a la seva memòria i transmetran aquest amor als seus fills. I en aquest sentit Ovidi mai no morirà, sempre estarà fent vacances i en qualsevol moment sonarà una de les seves cançons, o s’escoltarà la seva veu recitant versos dels nostres poetes, o el “play” de qualsevol reproductor ens permetrà veure alguna de les seves pel·lícules... I, a més, tenim una generació de nous músics que el tenen com a referent, quan no versionen algunes de les seves cançons més emblemàtiques. Ai! Tornem al poder de la música...

Els darrers mesos i centrant-me únicament en les comarques més properes diria que s’han fet moltes coses per reivindicar el record de l’Ovdi, en part perquè en 2012 commemoràvem els 70 anys del seu naixement. Ara mateix recorde per exemple que a l’Olleria es presentava allà pel setembre el disc 'A dos de val', un recull dels poemes de Joan Fuster que Ovidi Montllor hi recità l'any 1993, en una de les seves darreres aparicions en públic; disc editat per Paco Muñoz que conté fragments del recital que Ovidi Montllor féu, musicats per 'Bertomeu' amb l’acompanyament de músics com Hugo Mas, Lluís Miquel, Carles Llinares (Batà), Vicent Torrent, Eva Dénia, Ovidi Twins, Carraixet, Pau Alabajos, Andreu Valor i Dani Miquel. Segur que em deixe algun, demane disculpes. Aquest acte va estar organitzat pel col·lectiu l'Olla, amb la col·laboració de VilaWeb Ontinyent, l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida i Consolat de Mar i de l'Ajuntament de l'Olleria, no sé si per veure’s una mica obligat a dir que sí.

Fa poc més d’una setmana se celebrava la Diada de Sant Ovidi a ca les Senyoretes d’Otos, el nostre particular Shangri la, i amb esta ja van 7 edicions. Set edicions on han participat gent molt retllevant de tots els àmbits de la nostra cultura com ara les periodistes Núria Cadenes i Amàlia Garrigós; els cantautors Pau Alabajos, Hugo Mas o Miquel Gil; el grups Arthur Caravan o Sénior i el Cor Brutal; els directors de cinema Carlos Pérez i Toni Canet; el poeta Toni Canet... Perquè Ovidi era i és de tots.

A Alcoi es col·locava allà pel mes de febrer una placa en la casa on Ovidi nasqué, en el número 15 del carrer San Joan de Ribera i a principis de març s’inaugurava el Passeig amb el seu nom i també l’escultura feta per l’artista Antoni Miró. Ara els alcoians podem veure el cel a través de la silueta d’Ovidi, i des de quasi la Plaça de l’Ajuntament.

Aquestes fites et fan plantejar-te qüestions. Qui fa més per la memòria de l’Ovidi les institucions públiques o els col·lectius i associacions culturals? Potser caldria més el recolzament de les administracions? I què em digueu d’Alcoi, el poble que el va veure nàixer i a qui Ovidi ha cantat tantes vegades, quasi dos dècades ha necessitat per pensar-hi de fer una mica de justícia, quan ja hi havia localitats arreu dels Països Catalans que havíen batejat carrers, places o escoles amb el nom de l’Ovidi. I per què?

Bé, en realitat no són preguntes blanques, més bé són preguntes retòriques, d’aquelles que quan estudiàvem poesia el mestre ens deia que el poeta no esperava resposta. Tots la sabem i, si no, fent un exercici de reflexió podem arribar a intuir-la. Ovidi simbolitzava moltes coses, a grans trets: justícia, llibertat, cultura i país. Doncs encara, a dia de hui, hi ha gent que sent un odi profund per ell i pel seu símbol. Torne a dir, és preferible l’odi a l’oblit.

Us posaré un exemple real i ben quotidià, per desgràcia bastant extensible: El dia d’abans de la inauguració del passeig Ovidi Montllor, les grues Català (ho reconec, en eixe moment també vaig pensar un acudit fàcil) sostenien el rostre de l’Ovidi de no sé quantes tones. Em recorde a mi tota cofoia, com una xiqueta amb sabatetes noves, dient-me que quina sort haver passat per allí en eixe precís moment... Doncs vaig escoltar la conversa de dues dones en perfecte castellà queixant-se de por qué cojones el Ayuntamiento se tiene que gastar no sé cuantos miles de euros en esta escultura de hierro con la crisis que tenemos?. Em pregunte jo si aquelles dones, segurament immigrants espanyoles, sabrien qui era l’Ovidi i quines eren totes les causes que ell defensava. Perquè segurament si saberen, comprovarien que moltes eren compartides, i no un simple roig i nacionalista, com molts s’entesten a defensar.

Però com a contraposició fa uns dies que vaig fer un recital de poesia a un institut d’Alcoi amb versos de poetes valencians d’actualitat, un alumne em demanà si al final del recital podia llegir un poema que havia portat de casa. I quina era? Homenatge a Teresa... Em vaig esborronar. Els nostres joves encara porten a Ovidi com a estendard. Aquell dia de colp, un centenar de xavals van conèixer l’Ovidi.

No val a dir que una persona sola no pot fer res per canviar el rumb de les coses. Tots podem aportar el nostre granet d’arena. I en aquest sentit jo, com a professora –intermitent, això sí, i en algunes ocasions de català–, reivindique la figura d’Ovidi, quasi sempre a través de la poesia. Perquè un dia l’Ovidi m’obrí la porta a la poesia, i ara és la poesia qui em serveix per obrir una finestra que mira a l’Ovidi, i així cada any alguns centenars d’alumnes, com a mínim, no podran dir que no saben qui va ser Ovidi Montllor.

 

 

Article publicat en el DGS

el 27 de març de 2013.

ALCOI HOMENATJA L’OVIDI MONTLLOR

 

 

Comence a escriure aquest article un 4 de febrer, en aparença podria dir-se que és una data qualsevol que mai no recordaré. Escolte les cançons d’Ovidi Montllor, com també faig tants altres dies, però amb el sabor afegit que avui celebrem l’efemèride del seu aniversari. Sí, perquè un dia com avui, fa 71 anys, naixia a Alcoi aquest homenot que representà la lluita, la llibertat, l'inconformisme i la resistència; la música, el teatre, el cinema, la poesia; la llengua, la cultura, el país.

 

Repare en què les seves lletres van carregades de denúncia: a l'opressió, a la censura, a la fam, a la misèria, a la por, a l'explotació, a la corrupció, a la precarietat laboral o als sous de misèria... És evident que l'Ovidi –el nostre Ovidi, que també podríem anomenar-lo el clàssic, perquè sempre serà un model digne d’imitació– està  de total actualitat i que ens calen més Ovidis per a dur a terme la nostra lluita. Sí, Ovidi, volem guerra!

 

Però jo volia parlar de l’homenatge que dissabte passat la ciutat d’Alcoi li retia, començant així a fer justícia a la memòria d’Ovidi Montllor i Mengual (1942-1995), cantant, poeta i actor, fill de la classe obrera alcoiana i dels seus ideals humanistes i llibertaris, posant una placa a la casa on va nàixer i viure.

 

Encara coberta amb les quatre barres de la bandera de la ciutat, la placa bategava amb l’actuació del cantautor, també alcoià, d’Hugo Mas que interpretà El meu poble Alcoi i obria així l’acte.

 

 

 

Jordi Tormo, regidor de política lingüística, dirigia les primeres paraules a un poble emocionadíssim que li tenia igual el fred de neu o la pluja que començava a caure i que es combregava al número 15 del carrer Sant Joan de Ribera. Tormo deixà ben clar que Ovidi Montllor no és de ningú, sinó de totes i tots, i que per tant l’acte no era de ningú, sinó de tothom. I és que com diria Ovidi, que té paraules per a totes les situacions, “perquè tot és de tots”. Continuava explicant que Ovidi Montllor era patrimoni d’Alcoi i de Barcelona, patrimoni del País Valencià, de Catalunya i dels Països Catalans, patrimoni universal, dels seus familiars, dels amics, dels que l‘estimen, de les entitats culturals que des de la resistència l’han mantingut sempre viu front a les adversitats, patrimoni de la cançó, poesia, cinema i teatre. Totalment d’acord.

 

Després d’anunciar el guió de l’acte, s’adreçà molt emotivament al record de l’Ovidi i exclamà: “Amic s’han acabat les teves vacances, hui no ets qui se’n va, ets qui torna. Benvingut de nou, Ovidi”.

 

 

I la placa s’agitava...

 

El següent en parlar fou Vicent Lluna, representant de la junta directiva del Centre Cultural Ovidi Montllor. Senzillesa i coherència, passió, serena violència, amb tan poques paraules féu un dibuix perfecte de qui fou aquest homenot a qui es retia homenatge. El Centre Cultural Ovidi Montllor des que obrí les seves portes en 2002 s’imposà entre els seus objectius principals donar a conèixer i difondre la seva obra. Lluna ens recordava que l’Ovidi mai no havia sigut de la devoció de la gent del puntet, desarrelats que tenien el desig que caiguera en l’oblit. Però res més lluny, malgrat les males arts i el poder, no ho han aconseguit. La vigència d’Ovidi Montllor, ja ho deia Francesc Bodí, no necessita justificació de cap classe, com els estels que veiem al cel, brilla intensament i persistent, i continua donant-nos llum amb la seva veu i el seu art.

 

Després de divuit anys de fer vacances i després que ciutats com ara Barcelona, Ontinyet, Aldaia, etc etc han posat el seu nom a places, carrers, avingudes i centres culturals, a Alcoi, la ciutat que el va veure néixer, a la que va cantar a tot arreu, la de costeres i ponts, música i telers, com deia Estellés, l’Alcoi que el desesperava i que alhora estimava tantíssim, es retroba amb un dels seus fills més il·lustres.

En nom del CCOM, Lluna concloïa el seu discurs afirmant que estaven satisfets, que donaven tot el suport a tots aquests actes i felicitaven al govern municipal per fer-lo possible.
 

 

I la placa es desbocava...

 

A continuació fou el torn del poeta David Peidro, que elaborà per a l’ocasió un panegíric a Ovidi i recità dos poemes seus: Als pares amb tota la impotència, per a ell una de les cançons més tendres i més crues alhora de l’Ovidi; i Voleu guerra? que dedicà a son pare.

 

Feliu Ventura, cantautor de Xàtiva, llegí una carta que escrigué en el seu moment amb motiu del 70 aniversari del naixement de l’Ovidi, original perquè emprà únicament fragments inclosos a les cançons de l’Ovidi.
 

 

 

I la placa glatia...

 

Toti Soler, el guitarrista que tants anys el va acompanyar i el seu germà Xavier Montllor van descobrir la placa que s'amagava darrere la senyera d'Alcoi, encapçalada per uns versos de l’emblemàtica Cançó del cansat i on queda de manifest el seu treball en el camp de les arts i els seus valors cívics. L’altre Montllor digué que era un dia especial, agraí a l’Ajuntament aquell gest perquè creia que el seu germà bé que ho mereixia i afegí que, encara que l’Ovidi no era d’actes públics, haguera estat orgullós d’estar-hi en aquell moment.

 

 

El punt i final dels parlaments el posava el senyor batlle, Antoni Francés, que parlava d’aquest com un acte de Justícia i llevava tot mèrit al govern municipal per donar-li’l al poble, ja que gràcies a la veu i el clamor de la ciutat d’Alcoi es feien actes com aquest. I afegia que continuarien els propers mesos fent actes, no solament per homenatjar l’Ovidi sinó recuperar la seva veu que sempre estigué al costat dels oprimits i que té més vigència que mai.
 

 

Perquè aquest només és el primer pas, d'uns quants, per homenatjar la figura d’Ovidi Montllor, un dels fills més destacats de la ciutat, que no havia estat abans reconeguda per l'ajuntament, fins fa poc a mans del PP. La petició d'un carrer amb el seu nom també havia estat objecte d'una campanya a la xarxa, és per això que el nom del passeig del Viaducte passarà a anomenar-se Passeig d’Ovidi Montllor, nom que es farà oficial el 10 de març, coincidint amb el divuitè aniversari de la seva mort. Paral·lelament, al jardí del passeig s'instal·larà l'Espai Ovidi Montllor, on s'exposaran textos escrits per unes quantes personalitats sobre la relació d'Ovidi amb el cinema, el teatre, la música i la poesia. Al passeig també s'hi inaugurarà una escultura d'Ovidi Montllor, que l'ajuntament ha encarregat a l'artista alcoià i amic Antoni Miró.

 

Alcoi retorna una mica a Ovidi Montllor tot el que ell ha fet pel nostre poble, país, llengua, cultura... Han passat molts anys i encara dura la vida dura, però nosaltres de part dels bons fins a la mort.

Article publicant en el DGS

6 de febrer de 2013

EL SUPREM ENS DÓNA LA RAÓ

 

La Generalitat Valenciana decideix acatar la sentència del Tribunal Suprem sobre les emissions de TV3 al País Valencià, per la qual cosa anul·larà la multa imposada a Acció Cultural, propietària dels repetidors que emeten el senyal, així com la prohibició de les remissions de la televisió autonòmica catalana.

Després que el Superior de Justícia Valencià desestimara l'any 2007 el recurs d'ACPV contra la decisió del govern valencià de tallar les emissions i multar l'entitat, aquesta hi va recórrer al Tribunal Suprem que ara li ha donat la raó. I és que fa tan sols uns dies, el jutge ha donat la raó a ACPV, i sentencia que el consell no és competent per decidir si es pot veure o no TV3 i, per tant, no pot aplicar aquestes sancions. La sentència anul·la una altra del Tribunal Superior de Justícia valencià, que avalava la prohibició de les emissions.

Faig balanç: quasi dos anys sense TV3, des que el passat 17 de febrer de 2011 Acció Cultural es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià després de més d’un quart de segle, cosa que implica estar dos anys sense cap televisió digna en la nostra llengua; degradació i tancament de casals arreu del país; restricció d’activitats culturals; reducció de plantilla i de jornades laborals; eliminació en 2011 de l’emblemàtica nit del Lliurament dels Premis Octubre... i, a més a més, a la llista s’ha de sumar l’estrés, l’agobi, la impotència, el patiment, el temor i tantes altres qüestions intangibles de la gent que forma part d’aquesta gran família que és Acció Cultural.

I tot perquè l’intocable president Francisco Camps, va decidir, ara fa quasi sis anys, obrir una sèrie d'expedients administratius contra ACPV responsable d'aquestes emissions. És evident que es tracta d’una llarga persecució política i econòmica, un atac a la construcció d’un espai de comunicació de la llengua catalana i de persecució de la llibertat d’expressió i del dret dels ciutadans a elegir lliurement quin canal de televisió volen veure. Però al final jo crec que no era tant el fet de privar-nos d’una televisió en la nostra llengua i de qualitat, sinó més bé ofegar fins a la mort l’entitat cultural –i a nosaltres mateixos– que tant li tocava els nassos al senyoret que jugava a ser el rei d’una terra que no estimava. Com pot ser que a una associació cultural sense ànim de lucre se li imposen multes que han acabat sumant vora 800.000 euros, una quantitat absolutament desproporcionada per a una que pot posar en perill la seva continuïtat?

Tant el projecte de llei impulsat per la iniciativa legislativa popular (ILP) Televisió sense Fronteres per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic (651.650 firmes recollides) com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem han acabat donant la raó a l'entitat en aquest conflicte artificial. Ara, ningú no els lleva –ens lleva, al cap i a la fi– els anys d’angoixa  per intentar fer front a aquestes xifres que semblaven inassolibles, amb l’espasa de Dàmocles de veure embargats els seus comptes corrents i béns mobles i immobles; i les conseqüències tràgiques anteriorment citades, que per molt que es tornen els diners de les multes47, han deixat seqüeles de per vida. 

I ara què? Acció Cultural convida al diàleg al nou Govern valencià i trencar així amb el llegat del president Camps, posar fi a la persecució a l’entitat, retirar els expedients administratius contra Acció Cultural, retornar l’import de les multes, posar fi a la censura i reobrir les emissions de TV3 al País Valencià el més prompte possible. No oblidem que queden pendents altres dos processos jurídics oberts: el Tribunal Suprem encara ha de pronunciar-se sobre un segon recurs a una segona multa de 100.000 €, i hi ha un tercer recurs en el Tribunal Superior de Justícia valencià per una tercera multa de 300.000 €. Encara queda feina, però la força no falta.

  

Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme

el 18 de desembre de 2012

LLIURAMENT DELS PREMIS LITERARIS CIUTAT D’ALZIRA

 

 

El passat 9 de novembre Alzira es vestia de llarg per lliurar els seus Premis Literaris. La cita, un any més, era a les nou de la nit al rebedor de la Sala Rex Nature de la ciutat, que a eixes hores bullia d’escriptors, professors, polítics, homes i dones tocats per la literatura i gent vinculada al món de la cultura del País Valencià.

Al voltant de set-centes persones ens vam deixar emportar per la música del grup Trio Albignoni que ens amenitzaria al llarg de la vetllada, les copes de martini i les trobades. Després, amb una organització d’enveja, el personal anà entrant a la sala on, entre plat i plat, retall de conversa, glop de vi i salutacions des de la llunyania a algú que ataüllaves o t’ataüllava, s’anaren deixant caure els guardonats en les diverses modalitats.

La periodista M. Carme Cano fou l’encarregada de conduir, amb batuta d’experta mestra, l’acte. L’editor de Bromera ens regalà les primeres paraules de la nit. Contundent i seré, Josep Gregori, féu un discurs impecable que rematava amb una frase lapidària i encertadíssima: “només si resistim i lluitem, guanyarem”.  

Els primers a recollir l'estatueta dissenyada per l'artista Manuel Boix van ser els guanyadors de les modalitats de narrativa infantil i narrativa juvenil que es van fer públics en dies anteriors (el guardó de teatre aquest any es quedà orfe de mans). Jordi Sierra i Fabra guanyà el XVII Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre per l’obra El dia que en Gluck va arribar a la Terra, una història que ens parla de l’amistat d’un jove anomenat Steve i un simpàtic extraterrestre boig per les pomes; i Vicent Enric Belda, el XVII Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil amb Les ombres del bosc, una novel·la policíaca amb altes dosis d’intriga.

 

 

La resta de premis, que encara no es coneixien, es lliuraren després del sopar.

Emili Rodríguez-Bernabeu va ser el guanyador del VI Premi de Poesia Ibn Jafadja amb l’obra Talismans, una indagació sobre les vivències, els objectes, les situacions, els paisatges exteriors i interiors que han format part de l’impuls estètic i de la reflexió filosòfica que sempre acompanya a l’autor.

El XVIII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General va ser per a l’obra Genes y genealogías. Sobre nuestra herencia cultural y biológica, de Susanna C. Manrubia i Damián H. Zanette, una reflexió sobre els nostres trets culturals i biològics amb l’ànim de comprendre com apareixen determinades regularitats i desfer alguns mites sobre la rellevància de la nostra herència.

El XIV Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta va recaure en l’obra Café del temps, de Joan Borja, un recull d’anècdotes, experiències, personatges, records... on reivindica un tot un univers fet de paraules.  

Es reservà per al final el lliurament del més antic dels guardons: el XXIV Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira, que va recaure en l’obra El retorn de Macbeth, de l’escriptor Francesc Puigpelat, segons el jurat una novel·la excepcional, amb una trama apassionant plena de secrets, traïcions i crims construïts hàbilment sobre un engranatge metaliterari perfectament elaborat, que permet interpretar el clàssic des d’unes dimensions noves i que converteix l’obra en una continuació que convida al redescobriment del personatge de Shakespeare.

Una nit plena d'il·lusions i joia. De bell nou l’enhorabona a l’editorial Bromera i enhorabona als escriptors guardonats. Els ho vaig dir en persona i ara ho deixe escrit en paper.

Publicant en el Diari Gran del Sobiranisme

13 de novembre de 2012