dilluns, 30 de desembre del 2013

TRADUÏDA A L'ALEMANY...




Continuen els regals de final d'any... Avui m'ha arribat a casa la revista de literatura i cultura alemanya "Driesch" on apareixen tres poemes meus traduïts a l'alemany per l'escriptor Klaus Ebner. 

Transcric un i l'acompanye amb l'original en català. 

NEUE WELT

Auf den Bodensatz deiner Traurigkeit
werfe ich Tonnen fruchtbarer Erde
und pflanze die Samen der neuen Welt:
Eine Welt, in der die Kiesel dem Brechen
der Wellen gegen den Strand applaudieren, 
eine Welt, in der die Meere aus Gelatine sind
und das Blau die Farbe des Lichtes hat,
eine Welt, in der die Frage
Warum müssen wir von vorne anfangen?
zur Antwort gerät.
Und falls es nicht genug davon gibt,
schenke ich dir allen Schnee des Winters
und die jährlichen Tänze des Herbstlaubes.
Wenn du mich danach fragst, bewege ich Berge
und trinke das Wasser von fünf Ozeanen.
Du weißt es nicht, doch habe ich dir bereits alle Liebesversprechen gegeben,
und jeden Tag erfinde ich neue, nur für dich.
Wir werden unsere Augen den Tränen verschließen,
wir werden zwei sein und eins sein. 

NOU MÓN

Sobre el solatge de la teva tristesa
llançaré tones de terra fèrtil
i plantaré les llavors del nou món:
un món on els còdols aplaudeixen
el trencament de les ones contra la platja,
un món on els mars estan fets de gelatina
i el blau té el color de la llum,
un món on la pregunta
per què podem començar de nou?
es converteix en resposta. 
I per si no hi hagués suficient
et regalaré totes les neus de l’hivern
i les danses perennes del caduc fullam. 
Si m’ho demanes, mouré muntanyes
i em beuré l’aigua dels cinc oceans. 
No ho saps, però ja t’he fet totes les promeses d’amor 
i cada dia n’invente de noves, només per a tu.
Tancarem els ulls a l’antic plor,
serem dos i serem un.

divendres, 27 de desembre del 2013

LECTURES 2013



Sóc una enamorada de les llistes, què hi farem! Una que m'agrada molt fer és la dels llibres que han format part de mi al llarg de tot un any. Sé que encara queden uns dies abans de canviar de xifra i d'any, però no n'encetaré cap més, ara toca acabar els que han quedat encetats damunt la taula i pensar en el primer de l'any nou. Simbòlicament, és important: el primer llibre, la primera cançó, el primer bes... Aquesta és la llista de 2013, confesse que en aquest sentit no ha estat un any massa productiu. Excuses podria donar milers, però una de molt bona és que he escrit...

NARRATIVA

1. La isla del tesoro. Robert Louis Stevenson
2. Alícia a través del espejo. Lewis Carroll.
3. Memoria de mis putas tristes. Gabriel Garcia Márquez.
4. Los viajes de Gulliver. Jonathan Swift.
5. Els invisibles. Isabel-Clara Simó
6. Factorum. Charles Bukowski
7. El vestit gris. Andrea Camilleri.
8. Odissea. Homer
9. La mujer zurda. Peter Handke
10. Juan Salvador Gaviota. Richard Bach.
11. La sonrisa etrusca. Jose Luís Sampedro
12. Tarda d’un escriptor. Peter Handke.
13. Seda. Alessandro Baricco.
14. El llaütista i la captaire. Jordi Llavina.
15. Platero y yo. Juan Ramón Jiménez
16. Ningú no mor. Joan Pinyol
17. Vida, obra i secrets d’Helena Mascort. Dolors Garcia i Cornellà
18. El amor en los tiempos del cólera. Gabriel García Márquez.
19. Crónica de una muerte anunciada. Gabriel Garcia Márquez.
20. El camino. Miguel Delibes
21. Mi vida imaginaria. Mara Torres.
22. Son de mar. Manuel Vicent.
23. Un tren de llegenda, el Xitxarra. Julli Capilla.
24. La Divina Comèdia (L’infern). Dante Alighieri.

POESIA

25. Guia de perduts. Ivan Brull
26. Cantaments. Ivan Brull
27. La muerte una vez más. Miguel Ángel Velasco.
28. Antologia poètica Vicent Andrés Estellés, selecció Jaume Pèrez Montaner.
29. Antologia poètica comentada de Vicent Andrés Estellés. Edició, introducció i notes de Lluís Alpera.
30. Deshàbitat. Manel Marí.
31. Deserts. Silvestre Vilaplana.
32. Obra completa de Rimbaud
33. Quatre quartets. T.S. Eliot
34. Trèmolo. Hèctor Serra.
35. Rerefons. Alexandre Ros
36. El plany de les lletres ferides. Enric Sanç
37. Irremediablemente. Alfonsina Storni
38. Cavada pell. Roger Costa-Pau
39. El barco ebrio y otros poemas. Arthur Rimbaud
40. Antologia poètica. Maria Beneyto.
41. Desapariciones. Paul Auster.
42. Contrada. Jordi Llavina
43. Mural del País Valencià (volum 1). Vicent Andrés Estellés.
44. El poema de la rosa als llavis. Joan Salvat-Papasseit
45. 69 poemes d'amor. Vicent Andrés Estellés. (Àlvar Vanyó i i Daniel P. Grau)
46. Antologia poètica Estellés. Selecció, introducció i notes de Juli Capilla.
47. La vida contada a un net del veïnat. Estellés. Tria i introducció de Juli Capilla.

ASSAIG / ARTICLES

48. La felicitat segons Spinoza. Maite Larrauri
49. La Gaia Ciència. F. Nietzsche
50. Serendipity. Guzmán López.
51. Usted puede ser lo bueno que quiera ser. Paul Arden.
52. Cròniques des de l’infern. Manel Alonso i Català.

CÒMIC (O NOVEL·LA GRÀFICA)

53. El faro. Paco Roca.
54. La Alhambra. Paco Roca.
55. Arrugas. Paco Roca.
56. Calles de arena. Paco Roca.
57. El invierno del dibujante. Paco Roca.

dilluns, 23 de desembre del 2013

Ha arribat l'hora dels desitjos...


Supose que ja és l'hora dels desitjos... Per a tots els que habiteu l'altre costat de la finestra...


diumenge, 1 de desembre del 2013

SOPAR ESTELLÉS ALCOI



Ahir se celebrava el seu primer Sopar Estellés a les comarques de l'Alcoià-Comtat. Malgrat que havia de conduir l'acte juntament amb Francesc Gisbert i Anna Serrano, no vaig voler agafar molt de protagonisme: solament unes paraules inicials i un poema, acompanyada amb Andreu Valor, que tot seguit compartesc amb vosaltres:

"La llum de Burjassot et va rebre a les acaballes de l’estiu de 1924, venies d’una llarga família de forners. 89 anys després celebrem el teu any, i t’omplim de festa, de versos i de vida. Com tu segurament voldries. I el poble s’amara de la teva poesia, o es la poesia qui s’amara del teu poble? En qualsevol cas, felicitat suprema, l’hora de llegir els teus versos.  

Daurares el segle amb versos, com ho fera cinc-cents anys abans Ausiàs March. Ni les cendres de la guerra, ni l’ombra de la postguerra van poder silenciar els teus dits de matinada. El català lluïa culte i ple d’esplendor a València, la nostra literatura tornava a caminar amb orgull de cames fermes i cap enaltit, el poble mirava dia i nit un cel ple d’estels.

El parlar de l’Horta assoleix amb tu categoria poètica. Tu elevares el llenguatge popular a la condició de llengua literària. Poeta valencià i, alhora, universal.

La terra fa saó i els Sopars en honor al poeta nacional Vicent Andrés Estellés continuen rebrotant amb força arreu del País. Avui, Alcoi se suma a aquesta crida feta per l’escriptor Josep Lozano fa ara 4 anys. Una iniciativa que consistia a emular els Sopar Burns escocesos. I és que a Escòcia des de finals del segle divuit cada 25 de gener una enorme quantitat de sopars reten homenatge al poeta nacional Robert Burns. Un ritual eficaç; reunir a la gent, conversar, maquinar, emocionar-se junts i conjurar-se un any més pel país i per la cultura. La iniciativa ha pres i són moltes les poblacions on s’han fet i continuen fent-se. Enmig del batibull polític que tenim al nord i al sud i mar enllà és indispensable muscular la societat amb iniciatives tan senzilles i tan importants com aquesta. 

Tots ens hem de congratular d’actes com aquest que ajuden a vertebrar el País Valencià; un país que molts volen dissolt i oblidat pel vent de ponent. Un país que ahir es quedava sense veu ni mirada després del tancament de Ràdio Televisió Valenciana de mans d’els cònsols, els pro-cònsols,/ quina mesquina raça oficiosa de fills de puta!, recordant Estellés.

Ahir les llàgrimes solcaven el rostres de dolor i d’indignació. D’acord, tocava plorar, però ja hem plorat molt, massa. Ara ens toca vestir-nos amb les ales de les grans batalles. El poble renaixerà de les seues cendres. Potser, necessitàvem un colp fort, quasi de mort, per despertar. El negre de les pantalles esdevindrà llum en el nostre poble. Perquè com deia Estellés “hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Ha arribat aquest dia.

Esta nit ens delectarem la gola amb el sopar que ens ha preparat la gent del Savoi i cantarem i contarem versos del poeta de Burjassot que ens reconfortaran l’esperit. Aquesta festa és de tots i la farem entre tots. El vertader protagonista d’esta nit no podrà vindre, però de bon grat haguera acceptat la invitació d’Anna Serrano i de la gent que formeu part de Compromís, especialment en veure tantes dones boniques. Esta nit hi ha barra lliure de versos estellesians..."


dimarts, 26 de novembre del 2013

EL LLAÜTISTA I LA CAPTAIRE, DE JORDI LLAVINA



Què tindran els llibres de Jordi Llavina que sempre els llegesc dues vegades seguides? Ara és el torn d’El llaütista i la captaire (Amsterdam Llibres, 2013), el seu darrer llibre publicat, que aviat deixarà de ser-ho perquè Contrada, recull de sonets dels que ja he llegit –i, és clar, rellegit– algunes joies, demana pas amb força.  

Si Vetlla, anterior llibre del Llavina, era un poemari (o poema) amb sabor de novel·la, en El llaütista i la captaire ens trobem davant d’una novel·la amb regust de poema. Pel llenguatge, pels ritmes, pels silencis. Ara, però, és el mateix autor qui butxaqueja –terme ja utilitzat en Vetlla– per oferir-nos una història fascinant i colpidora, on les relacions amoroses que s’hi plantegen s’abracen i desabracen en el record, en la paraula. 

La veu narradora omniscient es combina amb elegància amb la veu interior del personatge principal, el Marc, de manera que ens acostem a ell de prop o de molt a prop, tan a prop que acabem estant dins d’ell, sentint com ell, sent ell. Viatgem amb ell a través del temps, a un passat llunyà i a un altre de més recent, dos passats habitats per dues dones importants: la Bel i la Clara, dos personatges exquisidament treballats que se’ns tatuen a la pell de l’anima i dels que, també, arribem a enamorar-nos. L’autor ens dibuixa un triangle atípic, on els vèrtex només coincidiran en l’espaitemps del pensament. 

Mitjançant un mecanisme complex –com els emissors engegats dins el pit de les llúdrigues per controlar-los els moviments i els hàbits– s’entrellacen dues històries d’amor, des dels primers ciments fins a l’enderrocament de totes dues relacions. Dues històries que s’inicien amb el bateig de l’aigua i que s’aboquen a l’ull del lector amb continus paral·lelismes i contrapunts farcits de simbologia: la salvació d’una nina elegantment vestida i de nom Elisenda, front a una altra despullada fins i tot del seu nom, amb un destí molt més trist; uns pètals caiguts i recollits a la mateixa església però amb la distància que només dóna el temps; la promesa als cabells fermes i rossos de la Bel front a l’animalitat dels cabells negres de la Clara; el tacte de les dues absències en un santjordi gravat en fusta; una telefonada imprevista que uneix el mateix dia els noms de les dames extraviades... I dos personatges –el llaütista i la captaire– que es colen en la història sense previ avís per canviar el rumb de totes dues relacions, constatant les diferències d’una i la mort definitiva de l’altra. 

Novel·la que flirteja en molts moments amb el gènere del dietari. L’autor s’amaga darrere de la màscara per oferir-nos una mica més d’ell. És aquest un llibre, com ja ens té acostumats Llavina, ple de referències a la literatura (Iannis Ritsos, Hölderlin, Ausiàs March, Thomas Bernhard o Julien Gracq) i a d’altres arts, com ara el cinema (Méliès) o la música (Clem Snide). Però també jaspiat de reflexions personals i descripcions de ciutats evocades. 

L’autor ens proposa un joc d’espills on s’emmiralla el compromís amb la pèrdua i el desencís. El lector acaba esdevenint una mena de déu que observa una colla d’homes atabalats, amb uns emissors dins el pit que van deixant rastre del seu pas en la fosca i el silenci de l’univers. 


11 de novembre de 2013

dimarts, 19 de novembre del 2013

SERÉ MAR, EL MEU PRIMER POEMA MUSICAT




"Seré mar" és i serà sempre el meu primer poema musicat. Joan E Castells (Petit) i jo coincidim en què ha resultat una cançó bellament senzilla (o senzillament bella), on quatre mans -les de Toni Sánchez i Juanjo Tur Phonos- ballen una dansa de tecles simultànies. I per si no fos prou la màgia, la mallorquina Mar Oliver li ha donat llum i color. A l'enllaç podeu escoltar el resultat. 


SERÉ MAR

Les ones em porten la teva rialla de nen enjogassat 
i la teva veu d’home que ja no vol plorar. 
Em vestiré de sal i d’arena i seré mar, 
em submergiré en els teus mots i me’ls beuré: 
a glopades, amb ànsia jovenívola; 
lentament, amb fruïció d’amant experimentada. 
I ballaré aquesta dansa obsessiva 
que comença i acaba en tu: platja i horitzó. 

I si voleu escoltar (o comprar) el disc LLENYA PRIMA sencer, només heu de prémer aquest altre enllaç:

http://petit.bandcamp.com/

dijous, 14 de novembre del 2013

Emocions a l’ànima de la pell amb la I Mostra de Cinema Social Ciutat d’Alcoi




Han estat més de set hores de projecció de curtmetratges i documentals, d’exposicions fotogràfiques, de col·loquis... Temps de compromís amb la realitat que ens envolta, en ocasions difícil i dramàtica. Ens avançava l’artífex d’aquesta I Mostra de Cinema Social, el director de cinema Vizen G. Hernández, que veuríem projectes molt variats i de molta qualitat. I així ha estat.Mesos enrere li dolia haver de triar només trenta mirades de les quasi dues-centes que li arribaren. Mirades que han vingut des de tots els indrets del món. Mirades que es tanquen al crit i mirades que s’obrin a l’esperança. Mirades sempre compromeses, com correspon a la temàtica escollida per a aquesta I Mostra de Cinema, que es reflecteixen en d’altres mirades, les de l’espectador. Hem pogut visualitzar, en diferents punts de la ciutat (Casa de la Cultura, seu de la FAVA, seu de la UNESCO, Centre Social de la Zona Nord...), treballs que ens han parlat de violència de gènere, de l’abús infantil, de l’exclusió social, de la solitud i l’oblit, de la malaltia, de la problemàtica econòmica o dels desnonaments bancaris. No tot ha estat, però, foscúria, car hem trobat un xic d’esperança en alguns treballs de solidaritat i d'integració.


Com a bon director de cinema Vizen G. Hernández prefereix situar-se darrere les càmeres, en tot moment ha volgut llevar-se tots els mèrits i deixar ben clar que la vertadera protagonista ha estat aquesta xicoteta mostra que s’ha fet immensa per la il·lusió, les ganes, la passió que han posat tota la família que l’han format. Cal felicitar el creador d’aquesta iniciativa que ha aconseguit posar-nos les llàgrimes a la boca dels ulls i les emocions a l’ànima de la pell. Però també a d’altres persones que han treballat de valent. I és que aquesta I Mostra de Cinema Social no hagués estat possible sense l’immens treball de producció de Jose Vicente Tomás, ni l’ajut impagable d’Aroa Mira i Maria Llopis, de les regidories de Benestar Social i de Turisme. 

Però no són els treballs presentats, els organitzadors o els guardons rebuts el que han fet important aquesta I Mostra de Cinema Social, sinó el públic, totes i tots els que us heu assegut a la butaca amb la pell girada del revés disposats a deixar-vos furgar les consciències i les emocions. A mesura que avançaven els dies, la sala on es projectaven els curtmetratges s’omplia amb més gent. Ha estat molt emocionant veure tantes llàgrimes als ulls i tants aplaudiments al palmell de les mans.


La Mostra de Cinema Social nasqué com un projecte –i també un repte– a llarg termini, ja que el desig de creadors i organitzadors és que cresca i es faça gran, i que en pròximes edicions es puguen fer encara més coses. No més projeccions sinó major nombre d’activitats que vagen en paral·lel amb la Mostra i que d’una o altra manera l’espectador participe activament. L’objectiu final és, per tant, activar la tasca social amb el temps, cosa inviable en una primera edició.


Dissabte passat es posava la cirereta a aquest gran pastís cuinat a foc lent, amb bons ingredients i molt d’amor, els tres elements necessaris per assolir els millors sabors, textures i aromes, i tenia lloc una senzilla gala de clausura on es lliuraven els premis en les seves diferents categories. Les emocions destil·laven més emoció. El jurat encarregat de valorar els treballs d’aquesta primera edició ha estat format per un grup de persones pertanyents a diferents àmbits de la societat: teatre, cinema, música, periodisme, educació... amb la passió pel cine com a punt d’unió: Rosanna Espinós, Pepa Miralles, Empar Devesa, Maria José Valls, Raül Moncho, Rafa Gisbert, Andeka Rekoetxea i Reme Martínez Gisbert, que actuà com a presidenta.


Hi havia un total de nou premis que es repartiren de la següent manera: Premi a la millor figuració en produccions de la província d’Alacant per a Juan Castro; premi al millor guió per a Un lugar mejor, de Marisa Crespo Marín; premi al millor documental per a Una vida inesperada, de Gaizka Urresti; premi al millor curtmetratge amb una duració inferior a quatre minuts, per a Un lugar mejor premi al millor curtmetratge amb una duració superior a 4 minuts, per a Mi ojo derecho, de Josecho de Linares; premi a la millor actriu per a Asunción Balaguer, pel seu paper en Abstenerse agencias de Gaizka Urresti; premi al millor actor per a Pedro Garcia Oliva, pel seu paper En Mal Estado d’Hermanos Delicado; reconeixement honorífic al treball en favor de les produccions cinematogràfiques de la província d’Alacant per a Fernando Montano; i, finalment, premi del públic al millor curtmetratge per a Mi ojo derecho, de Josecho de Linares.



Després de mesos de treball, d’una setmana especialment frenètica i un merescut dia de descans, ja es comença a preparar una nova edició de la Mostra de Cinema Social Ciutat d’Alcoi. Al llarg dels pròxims mesos tornaran a projectar-se curtmetratges i documentals, es prepararan exposicions, xerrades, etc. Abans però, recordar que el dia 15 de novembre a l’Escola Belles Arts (Edifici Viaducte) hi haurà la projecció i posterior col·loqui del documental Yo fui un Vietcong d’Alfonso Martínez i del documental Fron Daun Till Dusk de Basak Calioglu.


12 novembre de 2013

dilluns, 11 de novembre del 2013

PLORANT VERSOS ESTELLESIANS


Llegint i plorant els versos de Vicent Andrés Estellés el passat 2 de novembre a Muro. A la guitarra, de manera bella i improvisada, Andreu Valor. Vaig veure llàgrimes als rostres, mentre engolia les meues pròpies... 

dimarts, 29 d’octubre del 2013

Entrevista a "Les mil i una nits", de Catalunya Ràdio



El passat 25 d'octubre vaig parlar de Somiant amb Aleixa al programa de Catalunya Ràdio Les mil i una nits i és que el programa presentat per Maria de la Pau Janer versava sobre somnis eròtics, i d'això Aleixa en sap bona cosa. Si us ve de gust escoltar l'entrevista la podeu trobar a partir del minut 40.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Emmirallant-me en el poema



Quina és la imatge que retorna l’espill
quan una tristesa s’hi emmiralla.
I quan s’aboquen dues tristeses
a la mateixa superfície de glaç?
I si fórem tu i jo dos miralls que es fiten?
Què hi veuríem?
Probablement res.
Res repetint-se infinitament.

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Una troballa màgica a Múnich




Aquest estiu a Múnich vaig conèixer una llibretera d'aquelles que porten l'ofici a la sang. Ella és la Cecilia Estrada, una mexicana que fa alguns anys ca decidir arrelar-se a la ciutat bàvara. En la seua illa màgica -Librería Española en Múnich- també hi havia un prestatge dedicat a la literatura catalana, amb autors com Espriu o Calders, cosa que em va emocionar moltíssim. Però les emocions no acabaren allí. M'explicà que a Múnich hi havia una colla de catalans que es reunien un cop al mes i que seria molt interessant organitzar una presentació d'algun llibre meu o un recital poètic quan tornara. T'agafe la paraula, Cecilia. Li vaig prometre que li enviaria alguna novel·la meua perquè aquell prestatge anara creixent. D'allí em vaig comprar un dels meus souvenirs: els contes de Jacob i Wilhelm Grimm (com no!). Acostume a comprar-me libres i mussols dels llocs que visite. Tots tenim manies.

dimarts, 15 d’octubre del 2013

ALCOI AMB VICENT ANDRÉS ESTELLÉS



Ja són un grapat de municipis els que tenen un carrer amb el nom de Vicent Andrés Estellés: Alaquàs, Albal, l’Alcúdia, l’Alcúdia de Crespins, Bellreguard, Benimodo, Benissa, Blanes, Borriana, Burjassot, la Cala de Finestrat, Carcaixent, Carlet, Catarroja, Cocentaina, Dénia, Elx, Estivella, Manuel, Meliana, Montserrat, Muro, Novelda, Ondara, Oliva, Onda, Ontinyent, Oriola, Picanya, els Poblets, Puçol, el Puig de Santa Maria, Reus, Rocafort, Sedaví, Sagram Sagunt, Sant Joan, Tarragona, Torrent, Torís, la Vall d’Uixó, Vilanova de Castelló, Vilanova i la Geltrú, Villena, Xàbia... 

I uns altres tants amb el nom del poeta a escoles, institus, auditoris, jardins o estacions.

Des del passat 6 d’octubre, Alcoi té una plaça amb el nom del poeta. Una plaça que s’aboca al llit del riu Molinar i al Barranc del Cint. Una plaça que uneix el centre de la ciutat amb el barri del Viaducte, on s’inaugurà fa uns mesos el Passeig Ovidi Montllor. Ara, un pont separa la Plaça Vicent Andrés Estellés del passeig Ovidi Montllor. Ara, un pont uneix per sempre els dos amics: Estellés i Ovidi.


Alcoi se sumava així als actes dedicats a la figura de Vicent Andrés Estellés per commemorar el seu any. Fou aquest un emotiu homenatge que començava a les sis de la vesprada i reunia un bon grapat d’escriptors (el mateix dia hi havia una trobada d’escriptors de les comarques de l’Alcoià i el Comtat), periodistes, polítics, gent de la cultura, amants de la poesia i familiars del poeta homenatjat. 

Jordi Tormo, regidor de polítiques lingüístiques fou l’encarregat de donar la benvinguda i presentar l’acte. Música, versos, homenatges personals, parlaments, pintura... destil·laven Estellés per tot.


Pau Miquel Soler, veu del grup musical Arthur Caravan, ens oferí un petit tast del seu nou disc en solitari que inclou 12 poemes de Vicent Andrés Estellés del seu Mural del País Valencià musicats.


Gemma Pascual, escriptora i vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, ens regalà un preciós i precís collage literari amb versos del poeta de Burjassot.


Manel Rodríguez-Castelló, poeta alcoià i esplèndid rapsoda, llegí un poema propi dedicat al poeta de Burjassot, El fill del forner.


La secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó, ens convidà a passejar-nos vers a vers, pètal a pètal, per l’emblemàtic poema La rosa de paper.


L’escriptora alcoiana Mercè Climent escollí per a l’ocasió el poema Testament Mural, aprofitant que el seu nom, el del poeta, quedaria escrit en la paret, amb una voluntat de viure, de perviure.


Vicent Luna, com a representant de la junta directiva del Centre Cultural Ovidi Montllor i Susanna Francés, llegiren a dues veus i un cor l’homenatge imaginari L’Alcoi que s’estimava Estellés.


Tot seguit Carmina Estellés, filla del poeta, descobria emocionada la placa amb el nom de Vicent Andrés Estellés, i rebia de les mans del pintor Antoni Miró un quadre que pintà anys enrere amb la imatge d’Estellés


Intervinguérem també l’alcalde de Burjassot, Jordi Sebastià, qui ha treballat de valent perquè el seu ajuntament aculla el llegat del poeta, i el d’Alcoi, Antoni Francés, que feia el discurs de cloenda. 

L’acte finalitzà amb el descobriment del panell Espai Estellés, creat per Vicent Luna, Susanna Francés i Sílvia Faus, que recull alguns dels versos que el poeta va dedicar a l’Alcoi que ell s’estimava.




I ara, l’homenatge continua, a casa, en privat, en silenci. Llegim els versos d’Estellés. Immortalitzem el poeta.  

Publicat en el Diari Gran
el 9 d'octubre de 2013

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Trobada d'escriptors a Alcoi i Ruta Literària per la ciutat



Diumenge passat una quarantena de professionals del món de les lletres es van donar cita a Alcoi, en la “Trobada d’Escriptors”. No la primera, perquè ja hi ha antecedents d’altres encontres en la subespècie “poetes” com indicà Manel Rodríguez-Castelló. L’acte va estar convocat per la Coordinadora pel Valencià i per l’Associació d’Escriptors, en col·laboració amb l’Ajuntament d’Alcoi, la Universitat d’Alacant, els Amics de Joan Valls i el Centre Ovidi Montllor.

Durant més d’una hora parlàrem entre “col·legues” -com deia Gemma Pasqual- de la situació del col·lectiu i de la possibilitat de crear un grup d’autors de les nostres comarques, aixoplugats per l’AELC. A la convocatòria de Silvestre Vilaplana, Manel Rodríguez i Francesc Gisbert, vamrespondre autors locals com Francesc Bernácer, Jordi Botella, Màrius Ivorra, Pep Jordà, Maria Martínez, Xaro Navarro, Francesc Pou, Joanfra Rozalén, Pep Sou, Vicent Valls, Jordi Raül Verdú, Ester Vizcarra i una servidora. També, representants del món universitari com ara Ximo Gadea, per la Universitat de València, i Enric Balaguer i Ximo Espinós, per la Universitat d’Alacant. A més hi acudiren escriptors d’altres comarques, com ara Ivan Carbonell, Joan Jordà, Lliris Picó, Francesc Jover o Gemma Pasqual, aquesta última, en representació de l’Associació d’Escriptors i, fins i tot, Jordi Sebastià, autor i alcalde de Burjassot. També van participar els regidors Jordi Tormo, Francesc Blay i Anna Raquel Serrano.


En acabant la trobada, els tocats de ploma ens barrejàrem amb el públic interessant per dur a terme una ruta literària pel centre d’Alcoi. La primera parada fou al Carrer Sant Francesc, escenari de tants fets on pràcticament es podria haver explicat tot sobre els personatges que volíem tractar. Però aquest punt estava reservat perquè el poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló ens parlara de Joan Valls (Alcoi, 1917-1989), figura de vegades oblidada, i ens recitara uns versos que l’hi va dedicar, amb la seua veu que més que parlar, acarona. 




Al jardí del Panterre, el professor Francesc Bernàcer ens parlà de Juan Gil-Albert (Alcoi, 1904-1994), poeta i assagista, i ens regalà un fragment de l’obra Crònica general. 



En la plaça Ferrándiz i Carbonell, ubicació d’antigues fàbriques tèxtils, la periodista Esther Vizcarra ens parlà de la novel·la Júlia i de la seua autora, Isabel Clara Simó (Alcoi, 1943).


La Plaça de Dins va ser on jo havia de parlar del poeta escollit: Joan Antoni Climent “Fullana” (Alcoi, 1957-2005), mon pare. L’escriptor Jordi Botella, amic seu i ara també meu, m’ajudà en la tasca descobrint-me el pare adolescent que no coneixia. Aprofitàrem per parlar del llibre Archipiélago que es reeditarà pròximament en versió bilingüe, i del que jo vaig llegir els primers tres poemes. 



Per desfer el nus en algunes goles, l’escriptors Jordi Raül Verdú protagonitzà un dels moments més divertits, contant les anècdotes sobre el tio Caram amb la gràcia que el caracteritzen.




La ruta literària finalitzà amb el record que el poeta murer Joan Jordà féu de l’Ovidi Montllor (Alcoi, 1942-1995), amb tres anècdotes molt personals. Estava programat que es fera al passeig que porta el seu nom, amb la seva silueta de ferro aixoplugant-nos, però el temps i la pluja ens queien al damunt.



El matí donava la mà a la vesprada amb un dinar ben agermanat i literari a l'Hostal Savoy. Encara quedaven emocions per a la vesprada, com ara la inauguració de la plaça Vicent Andrés Estellés i l'homenatge al poeta de Burjassot. (Però açò ja serà en una altra entrada).



dijous, 3 d’octubre del 2013

Estellés, un amor invencible


Una petita mostra del que fou el nostre recital poeticomusical "Estellés, un amor invencible" a la Setmana del Llibre en Català de Barcelona. A la guitarra Joan Amèric; al micròfon, una humil servidora. Les fotos són de la Gemma Boada.



divendres, 27 de setembre del 2013

Ningú no mor, de Joan Pinyol



Aquest any 13 encara ens té reservades algunes sorpreses literàries, entre elles la publicació del 13è llibre del filòleg, professor i escriptor de Capellades, Joan Pinyol, que ja està fent parlar molt. Ningú no mor (Onada, 2013) és una novel·la de terror també per a joves, no crec que s’haja de catalogar com a juvenil només perquè els fets tinguen lloc en un institut i la protagonista siga una adolescent. Novel·la, per tant, adreçada a qualsevol persona que tinga ganes de submergir-se en una història atractiva i no tinga por de passar molta por.

No és aquesta una novel·la de terror explícit i fàcil, d’aquelles de sang i fetge, sinó de terror subtil basat en allò desconegut: ascensors que pugen i baixen sense que ningú prema el botó, mans invisibles que toquen, deturen, salven..., llums que s’encenen misteriosament, ombres que es belluguen entre la foscúria, portes que es tanquen bruscament, lletres que es dibuixen des de l’èter... Amb això ja tindríem suficient per estremir-nos al nostre raconet de lectura, però encara hi ha més. Aquesta història, segons conta l’autor, està basada en fets reals i sobrenaturals, de fet un dels motius que el portà a escriure-la ha estat perquè se’l creguen ja d’una.

Sense desvetllar massa coses de l’argument avance que arran d’un treball al voltant dels orígens de l’institut de Masdeplors, el Marc i la Mercè descobriran una sèrie de fets misteriosos que en eixir a la llum acabaran afectant als morts d’abans i als vius d’ara. Uns fets, en definitiva, que entrellacen sense previ avís els cercles de la vida amb els de la mort.

«Ningú no mor mentre hi hagi una persona que el recordi», dirà en un moment donat l’àvia de la protagonista, una frase que capta a la perfecció un dels  temes principals del llibre. És cert que ningú no mor, com vaticina el títol? Soterrem els cossos, però ¿què passa amb la part que no és física: què passa amb els somnis, les esperances, les pors, les il·lusions... en definitiva tot el que en cada persona té una presència indubtable? També desapareix amb el cos? Perquè les coses que no són físiques no es poden pas enterrar. 

La Mort, amb majúscula, es converteix en vertadera protagonista. La mort definida com al gran buit còsmic, l’esfera indeterminada, l’eterna incògnita; però també com a part de la pròpia vida, no pas un altre estadi del viure sinó el mateix estadi del viure. La mort, unificadora i igualadora, al voltant de la qual gira tota la vida que batega en aquest llibre. Tant és així que Joan Pinyol es permet la llicència d’homenatjar-la fent que tots els noms de personatges i de llocs comencen amb la seua incial, la lletra M. Em pregunte si haurà fet algun tipus de pacte amb ella. L’autor, a més, ens descriurà diferents maneres de viure la mort, encara que açò últim parega un oxímoron: al·lusions a la celebració del dia dels morts del poble mexicà, el costum arrelat de posar flors allà on hi ha hagut un accident amb la creença que l’ànima pul·lula per allà, la mort com a tema tabú sobretot entre els més joves... 

Però Pinyol va més enllà de la mort de les persones, i enllaça amb el tema de la mort dels fets, de la història i de les històries. De fet un altre dels grans temes de Ningú no mor és el de la memòria històrica –de bell nou la M–, la importància d’escriure allò que realment ha succeït, allò que explica el nostre present i que pot ser clau de futur, perquè no caiga mai en l’oblit i en la més absoluta de les morts. 


Reconec que em costa llegir com a una simple lectora i entretenir-me únicament amb una bona història, encara que siga d’aquelles que t’enxampa des de la primera pàgina i amb quatre gambades –o quatre instants de lectura– et porta a la darrera paraula. Necessite més, molt més, i aquest llibre m’ho ha donat. Aspire a la bellesa de les paraules, sinó quin art seria aquest de la literatura? Impossible no fer esment a dos capítols impactants, de gran volada literària, que ben bé es podrien extraure de la novel·la i llegir-los per separat. I rellegir-los. Un d’ells és el 6, que porta com a títol La dona dels gats, on es descriu el personatge més inquietant d’aquesta novel·la: Maia, que representa la figura de la bruixa que sempre ha existit en els pobles, una dona amb mig cos paralitzat que viu envoltada de gats, que estranyament sap coses que ningú coneix, que deambula entre el món dels vius i el dels morts. Una semiviva o una semimorta. L’altre és el 12, Plaça de la Mort número O, on s’hi descriu el descens al món dels morts d’un dels personatges que ha deixat d’habitar el món dels vius. Capítol que ens evoca ràpidament la Divina Comèdia, i també Els Cants de Maldoror, per la cruesa de les escenes que descriu i alhora per la seua prosa poètica. Un descens a l’inframón on el nou mort anirà descobrint els diferents cercles que el conformen: els afusellats, els penjats, les víctimes d’accidents, els ofegats, els cremats...

Ningú no mor, tampoc novel·les com aquesta, perquè sempre hi haurà algú que les visca, que les recorde, que les llegesca. Gràcies, Joan Pinyol, per aspirar a la immortalitat. 

Publicat en el Diari Gran
20 setembre 2013

dimarts, 17 de setembre del 2013

Setmana del Llibre en Català



La Setmana del Llibre en Català tancava diumenge les seues portes fins la darrera edició, que serà ja la 32. Fa dos anys ja vaig estar presentant la novel·la Somiant amb Aleixa (Bromera, 2011), però enguany l'escenari era ben diferent. Les casetes de fusta es traslladaven des del Parc de la Ciutadella fins a l'avinguda de la Catedral, potser un lloc més adequat per apropar els llibres a la gent. També enguany era diferent el fet que no solament venia per parlar del meu darrer llibre...

Divendres 13 em vaig pujar a l'escenari de la Plaça de l'Escriptura amb l'escriptor de Capellades, Joan Pinyol, per presentar el seu 13è llibre: Ningú no mor (Onada, 2013). Ho confesse, tant de 13 em feia entrar un cert neguit. Pinyol, per la seua banda, presentà la meua novel·la infantil Marc i el poder sobre el temps (Onada, 2013). Només teníem mitja hora per parlar dels dos llibres i dels seus pares, però jo crec que sabérem traure-li profit. Dos llibres de Talla M, amb molts aspectes en comú: el públic al que s'adrecen és juvenil, tots els protagonistes i topònims comencen amb M a les dues obres, el valor del temps i la importància de servar la memòria estan ben presents, l'aparició de personatges molt misteriosos, la realitat de les històries...




Dissabte 14 la Plaça de la Paraula acollia una deliciosa vetllada estellesiana. Després d'escoltar Marc Egea, Marc Sempere i Bertomeu, Joan Amèric i jo tancàvem els actes d'homenatge al poeta de Burjassot amb el nostre espectacle Estellés, un amor invencible, un recital poeticomusical on convidem al públic a fer una passejada per l'univers de l'Estellés més enamorat. Fou màgic recitar i cantar Estellés davant la pedra majestuosa de la Catedral de Barcelona i amb tants ulls escoltant-nos. Ens felicitaren i molt. Jo vull felicitar els organitzadors, tècnics, públic... perquè sense ells no haguera estat possible posar el cor a la gola i als dits. Diuen que vam emocionar força. A mi em vau emocionar vosaltres amb tantes paraules boniques, amb eixa capacitat de fer-me gran i petita alhora (no sé gestionar massa bé els afalacs, hehehe).





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...