dijous, 28 de febrer del 2013

Parlem amb Ivan Brull, autor de Guia de Perduts (Ed. Germania, 2012)

 
 
 
Fa dues setmanes Ivan Brull (València, 1978) viatjava amb el seu darrer poemari Guia de perduts a la comarca de l’Alcoià, per fer una presentació al Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi. Com que una servidora era l’encarregada de presentar-lo, vaig demanar-li si podia entrevistar-lo per al DGS. En primer lloc per aprofundir més en la seva obra i la seva manera d’entendre la poesia i, en segon lloc, amb l’esperança de reprendre les entrevistes als nostres autors valencians que vaig iniciar al diari fa uns mesos. Encara que una mica reticent al principi, opina que no hi ha res d’ell que puga interessar com no siga la poesia, cedeix a la proposta.
Ivan Brull publicà el seu primer llibre de poemes Cantaments (Onada, 2010) pel qual va obtenir el 13è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt i un bon grapat de bones crítiques. Dos anys després reapareix amb Guia de perduts (Germania, 2012), un conjunt de poemes que miren de copsar la realitat caòtica en l’instant fugisser en què el sentit s’esmuny.
 
1. Recordes el primer llibre que vas tenir a les mans? I als ulls? I el primer llibre de poemes?
No recorde el primer llibre que vaig tenir a les mans. Quan vaig nàixer ma mare tenia una llibreria. Recorde que jugava amb els llibres. Van ser l’escenari natural on es desenvolupaven les històries dels meus indis i vaquers.
El primer llibre de poemes que vaig llegir va ser un volum que arreplegava dos obres cabdals de César Vallejo: Trilce i Los heraldos negros. Era un dels llibres que ens vam quedar de la llibreria. No tinc sensacions d’eixa lectura, supose que no entendria res. 
 
2. Tens algun llibre fetitxista, vull dir, al que sempre tornes?
No. No sóc fetitxista ni mitòman. Visc el món literari amb molta naturalitat. No crec que hi haja cap llibre ni cap autor imprescindible, però n’hi ha de molt bons i el fet de poder trobar-ne més és un dels motius per a anar tirant malgrat tot.  
Però sí és cert que hi ha molts llibres que visite sovint. Qualsevol llibre que llig es converteix en una ferramenta més. No sempre són necessàriament llibres de poesia. No sé, recorde, per exemple el Càntic dels càntics, l’Odissea, alguns contes de Joyce... La llista és molt llarga.
 
 3. Quan i, sobretot, per què començares a escriure poesia?
Jo tenia set o huit anys quan vaig escriure els primers versos. No ho sé, supose que em va fer gràcia alguna poesia de l’escola. Ho recorde com un fet puntual, curiós, sense importància. Després em va venir la dèria de la lectura, i anava apuntant coses que ja no sé on paren. Els versos van reaparèixer en l’adolescència. Sí que recorde que feia lectures molt poc diferenciades. No llegia poesia especialment, llegia tot allò que trobava. Sé que m’empenyia el plaer. Vaig tenir sort que els meus pares tingueren una llibreria.
 
4. Quins són els teus poetes de capçalera?
No crec que tinga cap poeta de capçalera. Hi ha, però, poetes que sovint m’influeixen d’alguna forma, algun to, alguna modulació, no ho sé ben bé. Són poetes que recorde com una sensació interior i que vaig valorar molt per la seua amplitud. Podria dir Kavafis, Vallejo, Pessoa, Holan, Celan, Khayyam, Rumi. En català són molt importants per a mi Vinyoli, Estellés i Papasseit, en qualsevol ordre.
 
5. Quins autors destacaries de la poesia que està fent-se actualment en llengua catalana?
És una pregunta que deixe per als crítics.
 
6. Recordes algun vers, poema o poemari que t’hagen colpit especialment i que sense avisar-lo acut, de tant en tant, als teus pensaments?
Recorde la sensació de sinceritat que em va produir la lectura del versos de Yehuda Amikhai, el seu to bíblic i la seua ironia. Recorde poemes de Szymborska, la seua senzillesa lúcida.


7. A la solapa del teu primer llibre de poesia es defineix la poesia com a nits inconnexes, records dispersos, la solitud i la seua pròpia impossibilitat; i que els versos són “materials de construcció dels somnis. Es teva la definició? Continues pensant el mateix de la poesia? Quin paper juga en la teva vida?
 
Les definicions sempre tenen una eficàcia puntual. No vull definir la poesia, no sé com fer-ho, però hi ha tot de definicions possibles. En el meu cas, puc dir que extrec la molla dels poemes del que he viscut o del que he pensat que podia haver viscut. Necessite cert contacte amb allò que dic, he de saber o sentir que és veritat, sinó no m’interessa. 
 
8. El teu primer llibre de poesia meresqué el 13è Premi  de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt i obtingué molt bones critiques, com ara, en paraules de Manel Rodríguez Castelló “la cita que no voldríem perdre'ns de futurs treballs”. Què significà per a tu aquest premi? I aquesta rebuda tan efusiva?
Doncs, va significar moltes coses bones per a mi. Jo, llavors, em passava la vida llegint i cuidant de les dos filles. De tant en tant, escrivia, sempre per les nits. No sabia què feia exactament, vull dir, no tenia eixe sentit de responsabilitat pública que vaig descobrir després. Crec que el premi de Sagunt va donar direcció a una tasca de molts anys (amb canvi de llengua inclòs) que havia començat sense saber ben bé on em portava.
Manel va ser molt benvolent amb mi, sens dubte, en aquella ressenya. Jo només aspire a la dignitat de la meua veritat. La dignitat i la veritat sempre són coses que valen.
 
 9. En Guia de Perduts has travessat pel vers lliure, en aparença, a diferència de Cantaments, on per exemple, crec recordar, hi havia uns quants sonets. Una vegada el poeta i professor Jaume Pérez Muntaner em digué que abans de fer poesia (en majúscules) l’aspirant a poeta havia d’aprende a contar versos per a poder oblidar-se’n després. Què en penses d’aquesta afirmació?
No. No he fet vers lliure. He escrit versos parisíl·labs sobretot. Hi ha també una prosa. En algun poema el vers pot semblar lliure, però he tingut en compte les freqüències rítmiques. Per a mi, és important organitzar rítmicament el que dic. Molts del poemes els dic abans d’escriure’ls, en algun sentit me’ls dicte, i això també m’ajuda a comprovar l’eficàcia sonora dels versos.
Puc dir que tracte, quan escric, de posar ordre. Les meues experiències poètiques són experiències d’ordre, no de desordre ni de confusió panteista. Jo mire de transmetre la meua interacció amb el món i amb els altres poetes.
No sé, la veritat és que el ritme de la llengua és important, perquè contar síl·labes al remat és això: un mecanisme que ajuda la llengua a “caminar”. Contar síl·labes és una cosa que hom fa quan comença, després ja no cal, és natural, i et pots permetre “no saber” en alguns moments o en tots, però sempre sabent allò que voluntàriament ignores. La inconsciència en la poesia, com en totes les àrees en les quals intervé la creació humana, té resultats rarament destacables.
 
10. Si hagueres de parlar de la teva evolució com a poeta des que escrigueres els poemes de Cantaments fins a la publicació de Guia de perduts què en destacaries?
No ho sé. Crec que és massa prompte per a dir-ho amb certa sensació de veritat. Crec que la Guia de Perduts és un llibre més madur, més lliure i desordenat també, on hi ha diferents camins encetats que s’aniran quallant en propers llibres.   
 
11. El teu poemari Guia de Perduts comença amb una pregaria a les muses. Què en penses, de la inspiració, de les muses? Existeixen?
Sí, és clar que sí. No sé quin nom és preferible en la nostra realitat prefabricada que tendeix a banalitzar el món, però existeix un moment en el qual, per algun motiu, el nostre ànim sacralitza allò que produeix.
 
12. Per què aquest títol: Guia de Perduts? Creus que, en general, l’home està perdut o només ho està el poeta?
Mentre escrivia, sempre tenia a mà el volum de Maimònides, Guia de perplexos. Jo volia que el títol explicités un sentiment de desorientació i de pèrdua, i vaig decidir aprofitar el títol de Maimònides. No va ser fàcil, això ho vaig pensar al final, quan ja no sabia quin nom posar-li al llibre.  
El sentiment de desorientació és, crec, general en l’espècie. Apareix quan ens demanem pel sentit de l’existència, i en aquest punt, els poetes (però no tots) potser són més a prop de trobar-se perduts. A la gent no li agrada trobar-se perduda i per aquest motiu la poesia és minoritària. Al remat, la poesia no distrau, contrau.    
 
13. Mentre escrivies els poemes que conformen Guia de Perduts, ja sabies que formarien part d’aquest recull o per contra, hi hagué un procés de selecció quan ja veies que tenies un bon grapat de poemes al calaix?
No ho sé. No guarde mai els poemes que no m’agraden. Veig el poema com una entitat indivisible. Per a mi, és important no perdre de vista aquesta unitat global, encara que el poema no estiga acabat. Sé que si perd eixa sensació, l’hauré d’abandonar. Si no la perd, acabe el poema. Vull dir, no descarte poemes acabats, potser els desestime abans.
 
14. A què obeix l’estructura del poemari?
No sóc un escriptor de poemaris. Jo visc la poesia des del poema.  L’estructura, a la força en els meus llibres, és posterior als poemes, en certa forma contingent. Això potser explica l’agrupació temàtica que en faig o la diversitat formal que hi ha en alguns moments.
 
15. Escrius narrativa?
Sí. A hores d’ara, escric una novel·la. També he escrit contes, però de moment estan bé on estan. Però sí em trobe còmode escrivint narrativa.
 
16. Quina pregunta t’haguera agradat que et fera i no t’he fet? Ara, contesta-la.
Ui (riu), bé, a veure... Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen? Jo crec que només hi ha un gran tema: el sentit de la vida. Des d’aquesta perspectiva, els temes de la poesia són, en realitat, subtemes, o més encara: posicions puntuals, peanyes voluntàries. Crec que és important dir-ho perquè sovint no hi ha una posició poètica presa en aquest sentit darrere dels poemes i això afecta el cor mateix de la poesia.
 
20 de febrer de 2013
 

dimarts, 19 de febrer del 2013

"TIBAR L'ARC" A CA BASSOT



 
Divendres passat tenia lloc en la seu de l’Associació Cultural Ca Bassot, de Burjassot una nova presentació del llibre «Tibar l’arc. Una mirada a la poesia valenciana actual» (Tria Llibres, abril de 2012), que reuneix la veu de 27 poetes valencians nascuts entre 1970 i 1987, 27 veus poètiques valuoses, diferents i en ple desenvolupament, on cada poeta ha participat amb quatre poemes publicats i un d’inèdit, amb pròleg d’Enric Sòria. El joc de paraules del títol –Tibar l’arc– subratlla la tria d’una poesia que apunta amb vitalitat cap al futur. No oblidem que el País Valencià és terra de poetes.
 
L’antologador i també poeta, Alfons Navarret explicava com el projecte sorgí arran d’una entrevista que féu a l’editor de Tria Llibres, Ferran Bataller, al seu programa de ràdio Mar de muses. Com bé senyala Navarret aquest és un projecte obert, i si bé no estan tots els que són, sí que són tots els que estan. 
 
Bataller ja ho diu, amb aquest recull es pot apreciar els diferents camins que ha pres en els últims anys la poesia valenciana i ens podem fer una idea de les línies que pot prendre la nostra poesia en un futur. Tres anys ha durat aquest projecte, que tenia com un dels principals objectius recopilar per damunt de tot bona literatura, amb un resultat exquisit on el lector s’abocarà a una finestra amb vistes al panorama poètic que està fent-se al País Valencià.
 
Nou dels vint-i-set poetes assistiren a l’acte literari, i recitaren en dues tandes textos propis i d’altres escriptors antologats: Manel Marí, Ivan Brull Rubén Luzón, Pau Sif, Alfons Navarret, Alexandre Navarro, Eduard Narco, Josep Porcar i Pere Císcar. Fou un honor sumar-me a aquesta festa de versos recitant un dels poemes de la poeta Begonya Pozo.
 
 
La vetllada continuà amb un sopar de germanor i un concert de jazz del grup P-Jam.

divendres, 15 de febrer del 2013

LLAÇOS



LLAÇOS

És com un somni,
em digueres quan l’atzar
començava a ofrenar-nos aquelles mars del sud
i, a canvi, jo et vaig anar regalant
totes les hores de la meva realitat.
Mentre la vida dormia
la seda vestia el bronze dels nostres cossos
i anava abillant-los de llaços,
ara ací, ara allà,
llaços que s’abraçaven sense avisar,
llaços que creaven més llaços,
llaços riallers i llaços enjogassats,
llaços grocs i llaços còmplices.
Com nosaltres, com aquells dies.
Vaig empresonar la nostra joia
en un grapat de fotografies mal enquadrades
a canvi del teu somriure
i ens vam decantar per la bona sort
escollint les pedres més precioses
que habitaven l’arena de totes les platge
que ens van visitar.

(A Mar, estiu 2012)

dimecres, 13 de febrer del 2013

Aquest Sant Valentí regala erotisme...

 
Ja sé que els valencians no celebrem Sant Valentí, que ja tenim un dia dels enamorats (el 9 d'octubre), però de vegades ens posem "tontets" i no podem estar-nos de fer-li un regal ;)
 

dimarts, 12 de febrer del 2013

Presentació Guia de Perduts, d'Ivan Brull al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi


 

 
Dijous dia 7 de febrer tingué lloc al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi la presentació del darrer llibre d'Ivan Brull (Silla, 1978), Guia de perduts (Ed. Germania, 2012).

Tot nasqué d’una proposta (des)honesta de Brull i de Manel Alonso, director de la col·lecció de poesia de l'editorial, davant la idea de presentar aquest poemari a Alcoi. Per a mi tot un honor ser la connexió entre el meu poble i la poesia feta al nostre país.

Acceptar el repte de fer de presentadora em permeté aprofundir en l’escriptor i, és clar, en la seva obra. Una petita anècdota, dies abans li vaig demanar una petita biografia i em respongué amb un haikú: Biografia? / Li agraden els caquis / La poesia. Matisà que no li agraden els caquis. Sense saber-ho m’havia proporcionat la seva biografia. “Ivan Brull: poeta”. Però jo no en tenia prou, que anem sóc una dona famolenca de saber, així que vaig canviar d’estratègia i el vaig inflar a preguntes –diria que cap incontestable– sobre la seva manera d’entendre la poesia i la seva Guia de Perduts, on m'havia perdut les darreres nits.

No vaig voler fer una dissecció massa profunda del poemari. És tan fàcil perdre’s en elucubracions i desviar-te de la drecera quan estàs davant d’un poema o poemari. A més sempre viatja amb mi el consell que una vegada em digué el poeta de Catarroja Ramon Guillem: La poesia no s’explica, s’ha de llegir o escoltar. Però sí que volia que qui coneguera Ivan Brull el recordara i qui el sabera ja no l'oblidara. I quan parle d’Ivan Brull em referesc sobretot a la seva poètica.   

Guia de Perduts, ha estat publicat en 2012 per l’editorial Germania, en la col·lecció Plaerdemavida. Un títol que ja ens avança el sentiment de desorientació i de pèrdua que ens assolarà després de la lectura dels seus poemes. L'autor ens introdueix en el gran tema que el preocupa: el sentit de la vida, més be la recerca d’aquest sentit, una recerca sense fi. És per això que el jo poètic acaba trobant-se perdut quan no hi troba una resposta, segurament perquè no hi ha. Tanmateix sí que troba la bellesa, el vers, el poema. I s’hi conforma, la incertesa a canvi d’uns versos, la incertesa eterna a canvi de la fidelitat a la dama més desitjada: la Poesia. Brull l’estructura en cinc parts, però deixa clar que no és un escriptor de poemaris, sinó que viu la poesia des del poema; per tant, l’estructura és posterior als poemes. Segurament per això, s’aprecia certa diversitat formal que ja apreciàvem en el seu primer llibre de poemes Cantaments i que l’agrupació siga més bé temàtica. Cinc parts (Reressagues, Les torbes cel·lulars, Tots els cossos sagrats, Les nits i la misericòrdia, El pes de les ciutats) formades majoritàriament per poemes amb versos parisíl·labs, quan no lliures, encara que només en aparença, perquè sempre ha tingut en compte les freqüències rítmiques. I un prec a les muses, perquè el simple acte mortal d’acarar-se al blanc esdevinga acte sacre i done com a resultat el poema, l’ambrosia que no tots els habitants del Parnàs poden provar.

Ivan Brull ens desvetllà la raó d’alguns dels seus poemes i ens delectà amb el recital d’algun d’ells. Em vaig sorprendre embadalida escoltant-lo perquè dels seus llavis els versos significaven encara més. (El càmera de Diània.tv, de fet, em comentà que no havia mirat ni un sol moment a la càmera). També ens féu un petit tast del seu  llibre anterior, Cantaments (Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt en 2010). Ivan Brull és un poeta sincer, interessat en la veritat, en allò que és vertader i en les vivències que li són pròpies o que pot arribar a percebre com a pròpies. Necessita cert contacte amb allò que diu, ha de saber o sentir que és veritat, sinó no li interessa.

dijous, 7 de febrer del 2013

ALCOI HOMENATJA L’OVIDI MONTLLOR

 

 
Comence a escriure aquest article un 4 de febrer, en aparença podria dir-se que és una data qualsevol que mai no recordaré. Escolte les cançons d’Ovidi Montllor, com també faig tants altres dies, però amb el sabor afegit que avui celebrem l’efemèride del seu aniversari. Sí, perquè un dia com avui, fa 71 anys, naixia a Alcoi aquest homenot que representà la lluita, la llibertat, l'inconformisme i la resistència; la música, el teatre, el cinema, la poesia; la llengua, la cultura, el país.
 
Repare en què les seves lletres van carregades de denúncia: a l'opressió, a la censura, a la fam, a la misèria, a la por, a l'explotació, a la corrupció, a la precarietat laboral o als sous de misèria... És evident que l'Ovidi –el nostre Ovidi, que també podríem anomenar-lo el clàssic, perquè sempre serà un model digne d’imitació– està  de total actualitat i que ens calen més Ovidis per a dur a terme la nostra lluita. Sí, Ovidi, volem guerra!
 
Però jo volia parlar de l’homenatge que dissabte passat la ciutat d’Alcoi li retia, començant així a fer justícia a la memòria d’Ovidi Montllor i Mengual (1942-1995), cantant, poeta i actor, fill de la classe obrera alcoiana i dels seus ideals humanistes i llibertaris, posant una placa a la casa on va nàixer i viure.
 
Encara coberta amb les quatre barres de la bandera de la ciutat, la placa bategava amb l’actuació del cantautor, també alcoià, d’Hugo Mas que interpretà El meu poble Alcoi i obria així l’acte.
 
 
 
Jordi Tormo, regidor de política lingüística, dirigia les primeres paraules a un poble emocionadíssim que li tenia igual el fred de neu o la pluja que començava a caure i que es combregava al número 15 del carrer Sant Joan de Ribera. Tormo deixà ben clar que Ovidi Montllor no és de ningú, sinó de totes i tots, i que per tant l’acte no era de ningú, sinó de tothom. I és que com diria Ovidi, que té paraules per a totes les situacions, “perquè tot és de tots”. Continuava explicant que Ovidi Montllor era patrimoni d’Alcoi i de Barcelona, patrimoni del País Valencià, de Catalunya i dels Països Catalans, patrimoni universal, dels seus familiars, dels amics, dels que l‘estimen, de les entitats culturals que des de la resistència l’han mantingut sempre viu front a les adversitats, patrimoni de la cançó, poesia, cinema i teatre. Totalment d’acord.
 
Després d’anunciar el guió de l’acte, s’adreçà molt emotivament al record de l’Ovidi i exclamà: “Amic s’han acabat les teves vacances, hui no ets qui se’n va, ets qui torna. Benvingut de nou, Ovidi”.
 
 
I la placa s’agitava...
 
El següent en parlar fou Vicent Lluna, representant de la junta directiva del Centre Cultural Ovidi Montllor. Senzillesa i coherència, passió, serena violència, amb tan poques paraules féu un dibuix perfecte de qui fou aquest homenot a qui es retia homenatge. El Centre Cultural Ovidi Montllor des que obrí les seves portes en 2002 s’imposà entre els seus objectius principals donar a conèixer i difondre la seva obra. Lluna ens recordava que l’Ovidi mai no havia sigut de la devoció de la gent del puntet, desarrelats que tenien el desig que caiguera en l’oblit. Però res més lluny, malgrat les males arts i el poder, no ho han aconseguit. La vigència d’Ovidi Montllor, ja ho deia Francesc Bodí, no necessita justificació de cap classe, com els estels que veiem al cel, brilla intensament i persistent, i continua donant-nos llum amb la seva veu i el seu art.
 
Després de divuit anys de fer vacances i després que ciutats com ara Barcelona, Ontinyet, Aldaia, etc etc han posat el seu nom a places, carrers, avingudes i centres culturals, a Alcoi, la ciutat que el va veure néixer, a la que va cantar a tot arreu, la de costeres i ponts, música i telers, com deia Estellés, l’Alcoi que el desesperava i que alhora estimava tantíssim, es retroba amb un dels seus fills més il·lustres.
En nom del CCOM, Lluna concloïa el seu discurs afirmant que estaven satisfets, que donaven tot el suport a tots aquests actes i felicitaven al govern municipal per fer-lo possible.
 
 
I la placa es desbocava...
 
A continuació fou el torn del poeta David Peidro, que elaborà per a l’ocasió un panegíric a Ovidi i recità dos poemes seus: Als pares amb tota la impotència, per a ell una de les cançons més tendres i més crues alhora de l’Ovidi; i Voleu guerra? que dedicà a son pare.
 
Feliu Ventura, cantautor de Xàtiva, llegí una carta que escrigué en el seu moment amb motiu del 70 aniversari del naixement de l’Ovidi, original perquè emprà únicament fragments inclosos a les cançons de l’Ovidi.
 
 
 
I la placa glatia...
 
Toti Soler, el guitarrista que tants anys el va acompanyar i el seu germà Xavier Montllor van descobrir la placa que s'amagava darrere la senyera d'Alcoi, encapçalada per uns versos de l’emblemàtica Cançó del cansat i on queda de manifest el seu treball en el camp de les arts i els seus valors cívics. L’altre Montllor digué que era un dia especial, agraí a l’Ajuntament aquell gest perquè creia que el seu germà bé que ho mereixia i afegí que, encara que l’Ovidi no era d’actes públics, haguera estat orgullós d’estar-hi en aquell moment.

 

 
El punt i final dels parlaments el posava el senyor batlle, Antoni Francés, que parlava d’aquest com un acte de Justícia i llevava tot mèrit al govern municipal per donar-li’l al poble, ja que gràcies a la veu i el clamor de la ciutat d’Alcoi es feien actes com aquest. I afegia que continuarien els propers mesos fent actes, no solament per homenatjar l’Ovidi sinó recuperar la seva veu que sempre estigué al costat dels oprimits i que té més vigència que mai.
 
 
Perquè aquest només és el primer pas, d'uns quants, per homenatjar la figura d’Ovidi Montllor, un dels fills més destacats de la ciutat, que no havia estat abans reconeguda per l'ajuntament, fins fa poc a mans del PP. La petició d'un carrer amb el seu nom també havia estat objecte d'una campanya a la xarxa, és per això que el nom del passeig del Viaducte passarà a anomenar-se Passeig d’Ovidi Montllor, nom que es farà oficial el 10 de març, coincidint amb el divuitè aniversari de la seva mort. Paral·lelament, al jardí del passeig s'instal·larà l'Espai Ovidi Montllor, on s'exposaran textos escrits per unes quantes personalitats sobre la relació d'Ovidi amb el cinema, el teatre, la música i la poesia. Al passeig també s'hi inaugurarà una escultura d'Ovidi Montllor, que l'ajuntament ha encarregat a l'artista alcoià i amic Antoni Miró.
 
Alcoi retorna una mica a Ovidi Montllor tot el que ell ha fet pel nostre poble, país, llengua, cultura... Han passat molts anys i encara dura la vida dura, però nosaltres de part dels bons fins a la mort.
Article publicant en el DGS
6 de febrer de 2013

dimecres, 6 de febrer del 2013

MIRACLE


 
 
MIRACLE

Buscaré l’unicorn i les volianes
i cultivaré amb gira-sols l’ermàs,
apagaré totes les flames
i encendré tots els sols.
Amb el treball de les mans
esculpiré el miracle,
les llàgrimes cessaran el plor,
el marbre esdevindrà gest 
i les paraules tornaran a significar

dimarts, 5 de febrer del 2013

Et done els meus ulls...


 
 
El done els meus ulls
perquè des del meu rostre
només saben mirar el no-res,
aquest no-res
que és l'únic tot que ara hi veig.

dilluns, 4 de febrer del 2013

OVIDI, VOLEM GUERRA!

 
Un dia com avui, fa 71 anys, naixia a Alcoi un homenot que representà la lluita, la llibertat , l'inconformisme i la resistència; la música, el teatre, el cinema, la poesia; la llengua, la cultura, el país. Avui em pose les seves cançons, com també faig d'altres dies, i repare en què les seves lletres van carregades de denúncia: a l'opressió, la censura, la fam, la misèria, la por, l'explotació, la corrupció, la precarietat laboral o els sous de misèria... És evident que l'Ovidi -el nostre Ovidi, que també podríem anomanar-lo el clàssic- està de total actualitat, i si no escolteu la cançó Voleu guerra? I què em dieu, no és cert que, ara més que mai, ens calen més Ovidis?
 

 
Voleu guerra?
 
Un estómac cada volta més prim
més encongit i delicat, etc...
Unes despeses necessàries pel cap
cada colp més: aspirines, calmants.
Un cor més malaltís. Més cansat,
quotidianes angoixes i patirs
per notícies, per morts, per tot.
Va bé senyors? Va bé?
 
Una pell inclement marcada al viu
dura i aspra. Una pell cicatriu.
Uns ossos plens de reuma. Encarcarats.
Una sang canviada a poc a poc
ara ja no és sang bona. Mala sang!
Uns ulls cansats de veure fàstics,
bestieses. Imatges terrorífiques.
Unes orelles sordes de sentir
mentides. Paraules i sorolls.
Va bé senyors? Va bé?
 
Una boca mandrosa. Cansada.
Amiga de les mans: Tapa't la boca!
Un cervell desfet. Turmentat.
Uns pulmons a mig gas. Destrossats.
Una remor companya cada instant.
Terrible, que m'empeny al combat.
El darrer, el més fort, dia a dia.
Un fetge com un bou: demanant la topada.
I ara què senyors? Va bé? Va bé?
 
I una esperança que no em deixa mai:
Al capdavall morir-me content.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...