dissabte, 20 de febrer del 2016

El carrer els jocs



No fa tant de temps, els xiquets eixien al carrer a jugar. Ai las! Els jocs al carrer i el carrer dels jocs. Ara, però, a les ciutats i als pobles grans l’augment de cotxes i el tipus d’edificació s’han encarregat d’empresonar la infantesa als pisos, dotats, això sí, de qualsevol tipus de tecnologia amb capacitat per distraure’ns un bon grapat d’hores.

Recorde que va ser als carrers de Muro on vaig dibuixar el meu primer sambori –enxanc que li dèiem nosaltres– que aniria perfeccionant, juntament amb la punteria i l’equilibri. També mon pare ens va ensenyar a mi i als meus germans a jugar a Cagalló tornaló, un joc divertidíssim amb el to just d’escatologia que tot bon valencià aprecia. I és que els jocs, com a qualsevol tradició, s’heretava de pares a fills i s’estenien com la bromera. Curiosament a tots els pobles valencians es jugava als mateixos jocs, de vegades amb noms diferents. Com no, vaig fer navegar al llavador tots i cadascun dels vaixells de fusta que construïa amb escorça de pi. Tanmateix, un dia un cotxe em va envestir mentre patinava pels carrers buits i vaig saber que alguna cosa estava canviant. Pel moment era només un cotxe, però vindrien d’altres, molts altres. I és que el poble s’expandia sense remei. 

Jugar al carrer ens permetia relacionar-nos amb altres xiquets (de totes les edats) i també amb les seues famílies. Tots ens coneixíem al carrer i podíem confiar els uns amb els altres. Érem com una gran família. També ens permetia relacionar-nos amb el nostre entorn i conèixer-lo d’allò més bé: el tipus de vegetació, els cants de les aus, els diferents animalons, els paratges, les muntanyes... El carrer ens feia oblidar-nos de capricis innecessaris o de gelosies entre germans. Podem donar gràcies de tenir encara uns pocs jardins d’asfalt o parcs de ciutats, on els xiquets fan cua per pujar a un tobogan o es gronxen de manera obsessiva al crit de “més alt!, més alt!”. Amb l’entrada tan precoç dels xiquets a l’institut, l’únic “carrer” de jocs que els quedava –el pati de l’escola– també ha desaparegut. Els xiquets es veuen forçats a convertir-se en adolescents i el verb jugar passa a ser tan sols un exemple de verb de la primera conjugació.  

Jugar és tan antic com la vida mateixa. Des que un ésser humà naix, comença a fer-ho. Jugar ens permet (també a molts animals) assajar certes conductes socials, adquirir i desenvolupar capacitats intel·lectuals, motores i afectives. El joc implica, a més, gust i plaer, mai obligació de cap tipus, ni de temps ni d’espai. Són moltes les teories sobre l’origen del joc: fisiològiques, psicoanalítiques, d’autoexpressió, antropològiques, culturals, socials, cognitives, ecològiques... I molts els autors que n’han parlat: Herbert Spencer, Karl Gross, Stanley Hall, Shiller, Moritz Lazarus, Sigmund Freud, Jean Piaget, Jerome Bruner... Però el que és evident és que el joc revela en l’home una manifestació de llibertat. La conducta lúdica és la que permet a l’home expressar lliurement la seua personalitat, per més que haja d’estar subjecte a una sèrie de normes, les quals de cap manera coarten aquesta llibertat. L’individu, en abandonar-se a la realització d’una activitat plaent, oblida les seues tensions i exterioritza el seu més profund sentir i, en definitiva, la seua manera de ser, les seues emocions i sentiments més ocults.

Sense adonar-te’n, et vas fent gran i t’oblides de jugar, i un dia llegeixes Rayuela de Julio Cortázar i t’emociones recordant-te quan dibuixaves números i línies de clarió al carrer, quan llençaves la pedra més redona i plana que havies pogut trobar, ara a un número ara a l’altre, i avançaves coix-coix fins al cel, fins a la infantesa perduda. No solament la teua, sinó la dels xiquets d’ara i la de tots els que han de venir. 

Escrit publicat al Llibret de la Falla
Sagrada Família Corea de Gandia 2016

dimecres, 10 de febrer del 2016

Ens llancem a l'aventura editorial: naix Lletra Impresa Edicions



Juli Capilla i jo ens aventurem amb un nou segell editorial: Lletra Impresa Edicions. Es tracta d'una editorial en llengua catalana i de qualitat que aspira a proveir als lectors de totes les edats de llibres, especialment literaris, perquè els formen i els entretinguen alhora. I amb aquest fi, veuen la llum dues col·leccions de narrativa. 
La primera, “Ovidianes”, és una col·lecció que pretén traure a la llum veus inèdites i de qualitat que encara no han tingut l’oportunitat de donar-se a conèixer. El nom de la col·lecció és un doble homenatge a dos clàssics incontestables. D’una banda, a Publius Ovidius Naso, Ovidi, prolífic poeta romà, autor de les Metamorphoses i l’Ars amatoria, entre altres obres. I de l’altra, a l’inoblidable Ovidi Montllor, actor, cantant, rapsode i poeta alcoià.    
La segona de les col·leccions, “Mythos”, s’adreça als més menuts i pretén recuperar i difondre llegendes valencianes sovint no massa conegudes o que no s’han difós com cal, un patrimoni cultural que a hores d’ara es troba en perill d’extinció, o que, si més no, ocupa cada vegada menys espai en la vida diària dels nostres xiquets i xiquetes.

La filosofia de l’editorial és treballar a poc a poc, però amb cura. Anirem a pams, perquè sabem que som una editorial menuda. Però també pensem que ens trobem en un moment propici, d’expansió de la lectura en valencià. I, si no fos el cas, hauríem d’aspirar a això, a ampliar el ventall de lectors en català. Al País Valencià cal que llegim més, i fer-ho en la llengua pròpia. El que pretenem és sumar, afegir-nos a la resta d’editors valencians, que són amics, i també als catalans i illencs, els nous i els de tota la vida, els quals han contribuït a la normalització de la llengua. Ací, tothom hi té cabuda. Cal que augmentem el percentatge de lectors en català. Pensem que és possible. I cal fer-ho entre tots.

Lletra Impresa Edicions és una projecte d’il·lusió al servei dels lectors i les lectores de tot el país. Ha nascut a Gandia, al si de les Comarques Centrals Valencianes, i el seu àmbit natural d’actuació és el valencià, però tenim una vocació íntegra i transfronterera, clarament de país. I per això mirarem, en la mesura de les nostres possibilitats, d’eixamplar horitzons cap als lectors i les lectores de més enllà del País Valencià: per Catalunya, les Illes, la Franja d’Aragó, la Catalunya-Nord, l’Alguer; per a tota la gent que forma part de la comunitat de parla catalana.

El nom de l’editorial, Lletra Impresa, tampoc no és casual. Volem reivindicar el paper de l’edició tradicional. La que es fa en paper, la que valora la feina acurada i ben feta, la que implica a escriptors, il·lustradors i al públic. No estem en contra de l’edició digital, però el llibre com a objecte que es pot tocar, olorar, sentir, veure, subratllar a llapis... és insubstituïble, i en alguns gèneres fins i tot m’atreviria a dir que l’edició en paper és del tot imprescindible. El bon editor és aquell qui es preocupa pel llibre, però també el que atén les necessitats de l’escriptor, el que l’aconsella però també el que respecta la seua llibertat d’elecció com a creador.


El primer número de la col·lecció “Ovidianes” de narrativa es titula Capvespre i és obra de Josep Bertomeu Moll (Dénia, 1950), llibreter, bibliotecari i crític literari de les revistes L’Aiguadolç, Caràcters i L’Espill. Capvespre és una novel·la ambientada en la València de les acaballes del franquisme en què els personatges tot just comencen a forjar-se com a adults. La lluita política, el descobriment de l’amor –i del sexe–, la il·lusió per una vida millor, la fascinació per la literatura, la música, el cinema, etc., constitueixen les constants vitals d’uns joves que mostren moltes conviccions però també molts dubtes.
Per aquesta novel·la circular i polièdrica passen alguns dels personatges més destacats del segle XX: lletraferits com ara Miguel Hernández, Juan Gil Albert, Max Aub o Vicent Andrés Estellés; pintors, actors i músics com Josep Renau, Nino Bravo, Lluís Miquel i els 4Z, els Beatles, Miles Davis, Raimon, Paco Ibáñez... I d’altres figures històriques destacades: el Che Guevara, Fidel Castro, Santiago Carrillo, Antonio Palomares, Salvador Puig Antich...
Amb un llenguatge exquisit, no exempt de poeticitat, Capvespre és una novel·la commovedora, indispensable si volem tastar de primera mà una època tan miserable com fascinant.

Els dos primers títols de “Mythos”, la col·lecció per a infants, veuran la llum ben aviat, entre el mesos de febrer i abril. Són El Tio de la Porra, de Juli Capilla, i El Misteri dels Reis d’Orient, escrita per mi. Tots dos llibres tracten personatges molt populars i volguts a la comarca de la Safor i de l’Alcoià. El Tio de la Porra és especialment estimat pels infants de Gandia, Bellreguard, Oliva i Ador, ja que cada any els anuncia l’inici de la Fira i les Festes, i els trau literalment de l’escola, o de l’institut. I els Reis d’Orient, per bé que són popularment coneguts a gran part de la península ibèrica, tenen una especificitat singular a la ciutat d’Alcoi, on se celebra la cavalcada de Reis més antiga del món. 
Aquests dos llibres infantils estan il·lustrats per dos dibuixants valencians de molt de prestigi. D’una banda, Toni Cabo (València, 1965) ha il·lustrat El Tio de la Porra. Toni Cabo té una llarga trajectòria com a autor de còmic i il·lustrador de revistes infantils com ara Camacuc, Tretzevents i Esquitx. El seu Boro, Moro y Puromoro va obtindre el guardó al millor còmic editat al País Valencià l’any passat. I, per la seua part, Fran Parrenyo (Alcoi, 1981) està preparant les il·lustracions d’El Misteri dels Reis d’Orient. Parrenyo té una obra ja reconeguda a pesar de la seua joventut. Ha practicat la il·lustració publicitària i el cartellisme, i s’ha especialitzat darrerament en la il·lustració editorial, en l’àmbit nacional i internacional, a més de fer classes dins del màster d’il·lustració a la Coco-School d’Alacant.   
Lletra Impresa Edicions té previst d’ampliar catàleg pròximament amb altres originals d’autors valencians i forans, dintre aquestes dues col·leccions, i també en d’altres que abasten diversos gèneres literaris i franges d’edat.          
La nova editorial valenciana aspira, doncs, a oferir literatura en català i de qualitat, a entretenir i a consolidar el patrimoni cultural dels valencians i les valencianes, dels més grans, i també dels més menudets.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Autors a les aules: visita al CEIP Juan Carlos I d’Almenara



El passat dia 5 de febrer vaig visitar la Biblioteca Pública d’Almenara, on m’esperaven els alumnes de 3r de primària del CEIP Juan Carlos I que havien llegit Lina Panxolina i el quadern màgic (Bullent, 2010). El professorat havia sol·licitat amb antelació la meua visita a través de l’activitat “Autors a les Aules” que organitza cada any la Institució de les Lletres Catalanes. L’objectiu de la qual és afavorir la trobada de l’escriptor amb els lectors i que la lectura esdevinga encara més motivadora.

Primer que res vaig parlar una miqueta de com nasqué la idea de fer aquesta novel·la (especial perquè va ser la primera que vaig fer) i com el text anà creixent paral·lelament amb les il·lustracions d’Àgueda Climent. Encara que és una història molt divertida, plena de situacions gracioses, també intenta reflectir els problemes d’assetjament que es produeixen a totes les aules, en major o menor grau. També vaig anar desvetllant algun secret que amaga el llibre com els homenatges als meus pares o al col·legi on jo vaig estudiar. Però a mi el que realment m’agrada és que els alumnes siguen els protagonistes i pregunten, comenten, qüestionen, valoren, donen la seua opinió... Ells en tenien moltes, de preguntes, que vaig anar responent el millor que vaig saber. Estaven molt interessats en saber com es fa per escriure un bon llibre, perquè al final de curs ells hauran de crear el seu propi llibre. Ja havien parlat amb d’altres escriptors –Manel Alonso i Mercè Viana– i pròximament ho faran amb Pep Castellano. Aquell dia era el meu torn. Quina responsabilitat! Vaig contestar amb sinceritat a tot allò que em preguntaren. Durant la xerrada van sorgir més preguntes que ells mateixos anaven contestant i també idees per a nous contes. Això va estar força engrescador.
Vam reservar els últims minuts per a la signatura d’exemplars (sempre els fa molta il·lusió tenir la firma dels autors).


Només tinc paraules d’agraïment: als alumnes per l’atenció que mostraren en tot moment i les ganes de preguntar; al professor Mario Viché i a la bibliotecària, per ser tan bons amfitrions, com no, a l’Institució de les Lletres Catalanes per organitzar aquests tipus d’actes que dignifiquen la nostra llengua i cultura, en general, i la tasca dels escriptors, en particular.

[Aquesta escola és molt especial per a mi, perquè fa tres anys, altres alumnes em van sorprendre amb una adaptació cinematogràfica del llibre amb què van guanyar el 2n Premi TIRANT AVANT a les Produccions Escolars Valencianes 2012-2013.]



dimarts, 2 de febrer del 2016

LA POR QUE ENS AGRADA



FITXA BIBLIOGRÀFICA DEL LLIBRE
  • Títol: Fantasmes al palau. Tradicions esotèriques valencianes
  • Autor/autora: Ivan Carbonell
  • Premi: Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular 2014
  • Col·lecció: «La Farga»
  • Pàgines / ISBN / Preu: 240 / 978-84-9904-165-0 / 17 €
  • Editorial / Ciutat / Any: Bullent / Picanya / 2015

Tots hem gaudit de por alguna vegada: escoltant rondalles sorprenents vora el foc quan érem infants, contant històries tenebroses de més majors a les nits de campament, invocant esperits amb una ouija casolana... Els fets que no podem explicar ens atrauen des de sempre i per a sempre, més encara si estan protagonitzats per persones que han viscut entre nosaltres o s’ambienten en paratges o edificis que ens són ben coneguts.

Ivan Carbonell ha recorregut de nord a sud el País Valencià per recollir un bon grapat de les nostres tradicions esotèriques i bastir aquest llibre que va merèixer el XVI Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular. Afortunadament aquest manual, que trena amb gran mestria les fonts orals, les històriques i les literàries, no està adreçat només als iniciats. Així que si us atreviu a obrir-lo coneixereu el secret d’alguns fantasmes que pul·lulen per castells, els paratges d’aigua on se us pot aparèixer una encantada, els mostres que generació rere generació han esglaiat els més menuts, els misteris que amaguen alguns cementeris, esglésies o palaus, el poder que tenen les persones que curen de gràcia o els casos que s’han intentat ocultar sobre extraterrestres i intraterrestres.

Però com molt bé diu l’autor, aquest llibre sols aspira a ser corregit i augmentat, perquè qualsevol persona podria explicar altres històries sobrenaturals. Cal cercar-les, conèixer-les i contar-les, perquè aquestes històries formen part de la nostra literatura oral, essència de la cultura popular, que és una biblioteca intangible a l’abast de tots. I també, com molt encertadament ha fet Ivan Carbonell, cal deixar-les escrites perquè ja no s’obliden. 

Ressenya publicada en el núm. 43
de la revista Lletres Valencianes
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...