dijous, 3 abril de 2014

LA CIUTAT DE LA LLUM ES VESTEIX DE FESTA I POESIA



Festa: solemnitat amb què hom commemora un esdeveniment important del passat o subratlla la transcendència d'una escaiença actual. Festa de la poesia: festa on es balla agafat a la poesia, al ritme –lent o mogut– d’una melodia de versos; festa on les copes, els plats i les converses s’omplin de més poesia; festa on l’amfitriona és una bellísima dama anomenada Poesia.
Amb les paraules «festa» i «poesia» formant part del mateix sintagma i del mateix acte u ja es pot fer una idea del que s’hi esdevindrà.

El passat 29 de març se celebrava la Festa de la Poesia a la Seu Universitària d’Alacant, amb el desig de continuïtat i prosperitat per part d’organitzadors i participants. A les dotze del migdia el Vicerector de Cultura, Carles Cortés, i el Mantenidor de la Festa, el poeta Lluís Alpera, donaven la benvinguda a vora una cinquantena de persones, la major part d’elles poetes. 


Tot seguit tenia lloc una interessentíssima taula rodona sobre “La poesia en català: situació actual i reptes de futur” que comptava amb la presència del català Enric Casasses, el mallorquí Miquel Bezares i els valencians Begonya Pozo i Gaspar Jaen, moderats per Lluís Alpera, tots ells poetes.

El primer en parlar fou Enric Casasses que confessà que no se sentia massa còmode analitzant la poesia. Per començar, ens regalà dues cites: “On es parla d’art no hi ha art” i “La creació en art fa nosa”. Sabem que la poesia no té una aparença massa forta als mitjans, però segons Casasses no la necessita per la força que per ella mateix té, ha tingut i tindrà, perquè la poesia és una realitat al bell mig de les nostres vides. Remarcà no solament la força, sinó també la vitalitat que hi ha, tant en la poesia com en la llengua, malgrat una guerra que és dura i forta contra nosaltres. Feu esment a l’abundància de poesia dolenta que s’està fent gràcies internet, tallers literaris... o més correcte seria dir per culpa de. Entre tanta maregassa incerta, salvà del naufragi al jove poeta: Jaume Coll Mariné que acaba de publicar el poemari “Quanta aigua clara als ulls de la veïna”

Per la seua part, Miquel Bezares ens confessà la sensació de vertigen que li vingué quan el convidaren a participar en aquesta taula rodona, perquè com es pot analitzar la situació actual de la poesia en català quan som incapaços d’analitzar la pròpia. Alguns temes que posà damunt la taula foren el desequilibri en les traduccions al català en relació en el nombre de poemaris publicats, el tema dels grups poètics front a la solitud necessària del poeta, la dificultat de publicar un llibre de poesia (moltes vegades l’única manera és guanyant un premi) o la gran quantitat de poesia afavorida per l’aparició de les noves tecnologies (de vegades de baixa qualitat).

Begonya Pozo, centrà el seu discurs en la situació al País Valencià, més concretament a la ciutat de València. Malgrat la situació actual de pessimisme, deguda a factors com els pocs lectors, les poques publicacions o al mercat reduït, volgué mostrar un missatge positiu i optimista. Ens oferí un recorregut per la poesia de finals dels ’70 fins al moment actual, des que els joves poetes compromesos amb la vida cultural, amb la vida mateixa, amb la tradició lingüística i la mateixa poesia esdevenien mestres i monstres (amb el millor sentit de la paraula). Es queixava que els premis haurien de ser un espai per descobrir noves veus i, en canvi, s’han convertit en la subsistència de l’editorial. Destacava el paper importantíssim dels premis, de la crítica literària, de les antologies, de les tertúlies... i d’un element nou: la implicació de les universitats públiques, especialment en el paper de la formació, front a la no implicació d’altres institucions públiques. El tema editorial era obligat: les editorials de referència estan passant per moments de dificultats, però també és cert que estan emergint noves modalitats d’editorials, com ara Germania i Tria Llibres que funcionen a demanda. Malgrat tot, Begonya Pozo està convençuda que tenim una societat literària molt viva. Pel que fa als nous reptes, feia esment a la falta d’accés als llibres i proposava la creació d’una mena de portal actualitzat amb el nom dels autors i la seua obra; o a la necessitat d’oxigenar les noves veus i les veus estrangeres.

L’esfericitat es tancava amb la veu de Gaspar Jaén, la més crítica i crua de les quatre. Començava el seu discurs admetent que és poc lector de poesia i, a més a més, dolent; que ignora l’escena poètica actual, que no és estudiós de poesia ni forma part de la crítica. Dit això incidí en alguns punts, alguns un tant polèmics, com ara la gran quantitat de producció escrita «autoanomenada» poesia; la poca o nul·la repercussió econòmica que té aquesta producció poètica i condemnada a no tenir-la; la gran quantitat d’autodifusió de manera gratuïta deguda a internet o la recepció limitada d’aquesta gran producció i descompensada tenint en compte l’elevada producció. Segons ell predominen els pocs i mals lectors de poesia, els ignorants d’altres llengües i el dèficit de formació de tota aquesta massa de productors de poesia. Citava tres pilars fonamentals per a la formació d’aquests productors de poesia: l’ensenyament reglat, les trobades i, per descomptat, les lectures. Finalment, proposa fer una valoració de tota aquesta producció des de la crítica, des de la universitat, des de l’error i des de l’horror. 


En acabant s’obria el torn de paraula als assistents, la majoria d’ells poetes. S’establia així un debat interessant i nodridor entre ponents i públic. El rellotge empentava amb força les agulles del temps, així que després de l’encertadíssima dita d’Elx que ens regalà l’escriptor Joan-Carles Martí Casanova: «Els temps farà mestres», es donà per finalitzada la taula rodona. 

Després d’un dinar de germanor i un café vora mar, a les quatre tenia lloc la lectura poètica oberta a tots els participants. Durant quasi dues hores se recitaren versos propis i inèdits, tant dels presents com dels absents. Les veus consolidades, com ara les de Lluís Alpera, Jaume Pérez Muntaner, Lluís Roda, Vicent Penya, Manel Alonso o Juli Capilla, es barrejaven amb les emergents, com les dels joves poetes alcoians Mercè Climent, Mauro Colomina, Miquel Cruz i David Peidró, autors del llibre Nova poesia alcoiana. Poemes entre telers, publicat recentment. Els colors de les veus es trenaven amb una musicalitat impossible i l’espai era travessat per una melodia d’accents vinguts de diferents indrets i, alhora, d’un mateix territori que parla una llengua comuna. Un gaudi per als sentits, que amb una mica de sort podrem gaudir tots, ja que la intenció és publicar totes aquestes poesies inèdites en un llibre com a colofó d’aquesta I Festa de la Poesia. 


Publicat en La Veu del País Valencià i la web de notícies d'Alcoi Les muntanyes.

dimecres, 2 abril de 2014

“Lina Panxolina” obri la finestra dels somnis i la fantasia als xiquets de Castalla



El passat 28 de març vaig estar a la Casa de la Cultura de Castalla per presentar i contar la històra de Lina Panxolina i el quadern màgic. Allà també estaven els periodistes de Diània.tv que han fet un reportatge "boniquíssim" (amb text, fotos i vídeo) que copie al meu blog per no extraviar-lo:


“LINA PANXOLINA" OBRI LA FINESTRA DELS SOMNIS I LA FANTASIA ALS XIQUETS DE CASTALLA

Mercè Climent, l’autora alcoiana, va presentar el passat 28 de març la novel·la infantil “Lina Panxolina i el quadern màgic” a la Casa de Cultura de Castalla. L’acompanyaren moltes xiquetes i xiquets, el públic “més difícil de tots”, per passar una agradable vesprada, amb moltes sorpreses i regals per a tots. L’acte va posar punt i final a la campanya que s’ha estat desenvolupant durant tot el mes al municipi, per a fomentar la lectura entre els més joves.


“Lina Panxolina”, com li diuen els seus companys de classe per tindre la panxa redoneta, és una xiqueta de 8 anys, molt intel·ligent i somniadora. Un bon dia se li apareix un ésser fantàstic per proporcionar-li un quadern màgic, on tot el que dibuixe es convertirà en realitat. Els lectors gaudiran amb els mons tan divertits que Lina crearà mitjançant la seua privilegiada imaginació, i també, aprendran molt amb ella i amb les seues innocents malifetes.


Tot i ser una novel·la infantil, pretén que els joves receptors reflexionen sobre un seguit de temes claus a la infància, com passar-ho bé i ser feliç a l’escola, tenir l’autoestima ben alta, i superar els propis obstacles poc a poc.

El llibre va estar escrit i il·lustrat, respectivament, per les germanes Mercè i Àgueda Climent de forma concurrent: les imatges es van crear al mateix ritme que les lletres i, per tant, estan compenetrades perfectament. L’obra es recomana a partir dels 8 anys d’edat, “fins a l’infinit” perquè, d’alguna manera, tots som un poc xiquets.

Més fotos de l'acte:



Podeu comprar el llibre al lloc web de l’editorial Bullent.

divendres, 28 febrer de 2014

Presentació a la Biblioteca de Cocentaina a càrrec de Juli Capilla


Ahir tingué lloc a la Biblioteca de Cocentaina la presentació dels meus llibres infantils: Lina Panxolina i el quadern màgic (Bullent, 2010) i Marc i el poder sobre el temps (Onada, 2013). Vaig tindre un presentador de luxe: l'escriptor Juli Capilla, que em va fer una presentació "boniquíssima", en què contava la història d'una xiqueta a qui li agradaven molt les històries. Les històries llegides i les històries inventades, creades, imaginades, pensades... Vaja! Una història on jo era la protagonista. La deixe ací per si algú té gust de llegir-la i també perquè aquest blog no deixa de ser un àlbum de moments i paraules que mai no voldré oblidar.

"Mercè Climent i Paià és alcoiana: d’Alcoi. Perdoneu la redundància, però a mi això de ser d’Alcoi sempre m’ha paregut una “categoria”, des que vaig conèixer alguns alcoians. I també la gent del Comtat! Em sembla una categoria sobretot des que vaig descobrir l’inigualable Ovidi Montllor. Doncs bé, Mercè és alcoiana, del 81, una jove escriptora valenciana. Al seu haver, hi trobem un currículum que sorprèn. Mercè és llicenciada en Enginyeria Agrònoma i, també, en Filologia Hispànica. Poca broma! És, doncs, una enginyera enginyosa, ja veurem després per què. La seua passió, però, sens dubte, són les lletres. La literatura en majúscules i sense etiquetes, per bé que s’ha dedicat sobretot a allò que en diuen narrativa infantil i juvenil. No obstant això, té publicada una novel·la, Somniant amb Aleixa, guardonada amb el Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida, escrita juntament amb Francesc Mompó. Però, a més a més, és una activista literària incansable, i des de diferents fronts: a la Xarxa, com a blocaire (no debades, ha estat guardonada amb el XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en l’àrea de Difusió de la Literatura Catalana al País Valencià) i també des del facebook. També des de la rapsòdia, una faceta que l’ha lligada i la lliga amb el gènere no gens menyspreable de la poesia –i també a alguns dels seus paisans recitadors: l’Ovidi, per descomptat, però també Manel Rodríguez-Castelló o Juli Mira. Recentment, ha estat inclosa recentment en el recull Nova poesia alcoiana. Poemes entre telers, amb una breu però exquisida selecció de la seua poesia. Finalment, cal destacar les seues col·laboracions amb els mitjans de comunicació, com ara a Levante-EMV o al Diari Gran del Sobiranisme. I encara us puc dir que està a punt de publicar una nova novel·la, que es dirà La flauta màgica. No puc seguir, no seguiré per aquest camí... Perquè ara vull contar-vos un conte... 

....Això era i no era... Era o no era? Era! Heus ací que hi havia una vegada una xiqueta a qui li agradaven molt les històries. Les històries llegides i les històries inventades, creades, imaginades, pensades... Era una xiqueta... Una criatura tocada per un do, una il·lusió, una facultat: la de la creació. El seu món era un món de fantasia. Potser perquè el món real el trobava insuficient, pobre, incomplet. I la ficció era la manera d’eixamplar, d’ampliar, aquella realitat limitada, parcial, incompleta. Per això llegia les històries llegendàries, els contes universals, les rondalles valencianes i de més enllà. Se sabia de memòria els contes dels germans Grimm i de Perroult. Li encantaven El petit príncep, la caputxeta vermella, el soldadet de plom, Hänsel i Gretel, en Patufet, La rateta que agranava l’escaleta, Els tres porquets, la Blancaneus, Pinotxo, El sastre valent, la bella dorment, La Ventafocs... I tantes altres! Aquest era el seu món... Si haguérem de posar-li una banda sonora, a la il·lusió d’aquella criatura, d’aquella xiqueta enginyosa i somiadora, de segur que la cançó de Jaume Sisa li escauria d’allò més. La coneixeu, veritat? Es diu “Qualsevol nit pot sortir el sol”: “Oh benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum...” En fi, no cantaré jo ara, que plourà, i ara que ja s’ensuma la primavera no estaria bé... Tenia, la criatura protagonista d’aquest conte, una sensibilitat especial. Fins al punt que, de vegades, confonia la realitat i la ficció. No era, no us penseu, una confusió atzarosa o esbojarrada. Era una confusió feta a propòsit. Conscient. Ho feia a posta, vaja. I per què? Doncs, perquè pensava –més encara, reivindicava!– el món de la ficció. El volia dintre la realitat, real, palpable. I qui diu que la ficció no és real? 
Va passar el temps i la xiqueta es va fer dona. Una dona intel·ligent, sensible, perspicaç, i, si m’ho permeteu, extraordinàriament bonica. I aquella dona que abans havia estat xiqueta. O la xiqueta que encara hi havia en aquella dona, de tant de llegir i de tant d’escriure, va arribar a publicar algunes històries seues inventades. I va ser així com aquella afecció o afició, que en gran part li venia del seu pare, que també escrivia i llegia a pler, es va convertir en el seu ofici, la seua raó de viure, la seua particular felicitat, humil i ambiciosa alhora. 
Un dels seus llibres contava la història d’una xiqueta a qui se li apareixia una dona molt misteriosa que la va obsequiar amb un quadern màgic. I aquella troballa, aquella aparició miraculosa, va ser un punt d’inflexió per a ella, un abans i un després. Perquè Lina era una xiqueta una mica acomplexada. Tenia una germana més gran que ella que ja era tota una dona, i quan s’hi posava al costat no podia suportar la comparació. La seua germana tenia un cos esvelt, i ella en canvi veia el seu cos de xiqueta un punt grassoneta, sobretot a la panxa. Això la feia patir molt. A més, a l’escola es burlaven d’ella. Li deien: “Lina Panxolina”, per la panxeta que tenia. O bé: “Lina tarongina”, pel color dels seus cabells (era pèl-roja). Amb el quadern màgic tot allò va canviar per a Lina. A benefici seu, clar. O almenys això era el que pensava ella... I és que amb aquell quadern podia canviar la realitat!! Com? Molt fàcil!! Si Lina dibuixava alguna cosa, la realitat es transformava. Sí, sí! Com ho heu sentit! Amb el quadern màgic, Lina podia transformar la realitat tant com li venia de gust. Que mole no? Això ho va descobrir ella una mica per casualitat, perquè les paraules de la dona misteriosa que li havia lliurat el quadern no li havien acabat de convèncer. No li havien fet ni fred ni calor. Ni fu, ni fa. Però va ser el cas que va dibuixar una libèl·lula al quadern i, quasi de seguida, ipso facto, en va eixir del quadern... una libèl·lula!!! Sí! Una libèl·lula! Un parotet, que també en diem!! Quin quadern més màgic! I quin poder més increïble que li havia caigut a les mans! Faria el món com ella voldria, i no com havia estat fins ara! Dibuixant-lo al quadern!! Així, sense més. Que fàcil no? O no tant fàcil... Perquè tot depèn de l’ús que en fem, de les nostres virtuts... Però aquesta és ja una història que heu de llegir vosaltres mateixos, si no no tindria gràcia. I de veres que us dic que, si la llegiu, us agradarà moltíssim!          
Una altra història bonica que va escriure aquesta xiqueta, aquesta dona ja, contava l’aventura de Marc. De Marc Fullana. Un xiquet de Muro d’Alcoi, d’ací del Comtat. Marc era un xiquet entremaliat a qui agradava molt jugar al futbol. Li agradava tant que era capaç de reballar l’entrepà per a centrar la seua atenció en el joc. A més, com que era porter, com havia de parar els xuts si tenia les mans ocupades? A fer la mà l’entrepà, tu! Un dia, però, que intentava encistellar la berena en una paperera, se li va aparèixer de sobte un vagabund... Bo, ell va pensar que era un vagabund, però en realitat era un bruixot que, com no podia ser d’una altra manera, li va concedir un desig... Marc va vacil·lar molt i, després d’uns quants intents fallits, perquè demanava desitjos massa ambiciosos, el bruixot li’n va concedir un de ben impressionant: podria parar el temps quan voldria! Aquell va ser el desig perfecte! I és així com Marc, sempre que volia, parava el temps... i, mentrestant, mentre durava aquella aturada insòlita, màgica, podia transformar la realitat al seu gust. Prompte en va traure profit, d’aquell poder... però amb el temps es va adonar que aquell poder seu tan extraordinari sobre el temps se li podia girar en contra... com a la protagonista de l’altre conte, Lina Panxolina... Però aquesta és, també, una història que paga la pena que llegiu vosaltres, estimats lectors, perquè val molt la pena. Estan escrits, aquests dos llibres, amb un llenguatge exquisit. S’hi combina el llenguatge popular, amb frases fetes i dites ben valencianes, amb la dicció culta i molt treballada. No és fàcil escriure bé, ni tampoc adequar-se al llenguatge dels infants. La nostra protagonista hi excel·leix, en totes dues històries... Les del conte que us estic contant...  
Ací estan aquests dos llibres que no demanen pa. No demanen cap esforç extraordinari i, a canvi, us permetran gaudir de dues boniques històries. Històries que us remetran a mons màgics i que, de ben segur, us proporcionaran alguna moralitat ben profitosa, una ensenyança, un consell que us farà ben feliços. Llegiu aquests dos llibres tan bonics. I admireu-ne les il·lustracions que s’hi inclouen. Són també una delícia. Perquè aquestes dues històries, Lina Panxolina i el quadern màgic i Marc i el poder sobre el temps ens porten a mons paral·lels, mons que estan en la nostra imaginació, màgics, extraordinaris, tan bonics i tan reals, com la vida mateixa. Perquè, què seria de nosaltres sense la imaginació? Sense la ficció? 
Us assegure que Mercè Climent ha escrit dos contes molt bonics i molt ben fets. En done fe jo, que els llegits, i n’he gaudit com un xiquet, i me n’he enamorat sense pal·liatius, sense condicions, sense peròs, i n’estic ben content i feliç.
I conte contat, contes que cal llegir ja!"                         

Juli Capilla

dissabte, 22 febrer de 2014

Es presenta la reedició del llibre Archipiélago/Arxipèlag de Jordi Botella i J.A. Climent Fullana a Muro




Trenta-sis anys després de la publicació del llibre Archipiélago (Lindes, 1978) de Jordi Botella i Joan A. Climent Fullana i seguint l'itinerari d'aleshores, el passat 20 de febrer es presentava a la Biblioteca Municipal de Muro, dins del cicle “Dijous literaris”, la reedició en biblingüe Archipiélago/Arxipèlag (Germania, 2014). 


Archipiélago/Arxipèlag és un viatge per la pell del desig i per la pell de les paraules, on el viatger haurà de recórrer cada vers, cada tacte, cada illa, fins conquerir el poema, el cos, l’arxipèlag sencers. Un llibre fet de terra i d’aigua, d’illes i de mar; però també de silencis i d’absència, que destaca per la frescor i la potència dels seus versos, on la joguina va de la mà de la bellesa, la sensualitat i el simbolisme. Els poemes habiten un espaitemps palpable, real i, alhora, de natura mítica, insondable. Els jocs de paraules impossibles ens possibiliten més d’un sentit, de la mateixa manera que l’estructura (disposició del poema en la pàgina) ens permet infinites lectures, infinits viatges. Un poemari que, quasi quatre dècades després de ser escrit, aguanta les envestides inclement del temps.

Fou l’escriptor murer Manolo Pérez Berenguer l’amfitrió d’aquesta vetllada tan emotiva que comptà, a més, amb la presència del regidor de cultura del municipi Àlex Llopis, del poeta alcoià i coautor del llibre, Jordi Botella, i de Mercè Climent, traductora del llibre i filla de l’altre autor, Joan A. Climent Fullana.


Amb les primeres paraules de Pérez Berenguer ja s’intuïa que l’acte aniria més enllà de les convencionals presentacions de llibres. El seu parlament era tot un cant a l’amistat –de fet, el titulà “Els amics amants” –, on ens convidava a fer un passeig que començava en 1976, quan naixia la seua amistat amb Fullana. Amb l’emoció enganxada a la gola anava fent-nos un retrat dels dos autors d’Archipiélago, emmarcat en uns temps difícils –acabava de morir Franco– però alhora esperançadors –naixia la Democràcia, naixia l’amor. I com que tot cant ha d’anar acompanyat de música, jaspià el seu text de cançons de l’època que anà dedicant als amics d’aquell temps, molts presents a la sala.


Jordi Botella, amb l’humor i la ironia que el caracteritza, es traslladà als seus divuit anys per explicar-nos com nasqué aquest poemari escrit a quatre mans i com l’editorial Lindes s’interessà per ell. No faltaren totes les anècdotes i secrets del llibre –o quasi tots, mai sabrem què poemes escrigué ell i quins Fullana– i les sensacions que li produïa abocar-se a la seua lectura quasi quatre dècades després d’haver-lo escrit. Acabà amb la lectura d’una elegia que escriví quan l’amic Fullana faltà, l’u de desembre de 2005.


Mercè Climent, per la seua part, explicà el perquè de reeditar Archipiélago i fer-ho en versió bilingüe (castellà/català). També comentà la dificultat de traduir aquest poemari carregat de retòrica: aliteracions, paranomàsies, polisemies, jocs de paraules, rimes internes, dobles sentits... que, sovint, es perdien de passar d’una llengua a una altra. 
L’acte acabà amb la lectura d’alguns poemes per part de tots tres i la signatura d’exemplars. 


La gira arxipelàgica tot just acaba de començar. Pròxima illa: Alcoi. 

dimecres, 19 febrer de 2014

"PER L'AMOR DE DÉU", DE SURVIVORS PRODUCCIONS



Vaig conèixer Jesica Fortuny, actriu i proessora de l’Escola Municipal de Teatre, a la Casa de la Cultura de Picassent el 19 d'abril de 2012, amb motiu de la presentació que vaig fer a la Casa de la Cultura de la novel·la eròtica Somiant amb Aleixa. Ella fou l’encarregada de pujar la temperatura de la sala i pujar els colors fins i tot a la mateixa autora interpretant a ritme de tango alguns fragments de la novel·la.

De vegades passa que acabes de conèixer una persona i es produeix una mena de connexió extraordinària (o feeling), i això em va passar amb ella.

Fou en octubre de l'any passat quan m'explicà que estava inmersa en un nou projecte teatral, en format Cafe-teatre (còmic), que girava al voltant de la lectura d'un conte eròtic. I em demanava si jo tenia algun conte eròtic breu que pogueren utilitzar o si els podria recomanar algun. No vaig dubtar ni un segon i els vaig enviar un de meu, inèdit encara (en aquests moments ja no, ja que formarà part del llibret de falla Sagrada Família-Corea de Gandia d'enguany, dintre d'un monogràfic que porta com a títol Se(x)duïts i Se(x)duïdes, on han participat vora una cinquantena d'escriptors, coordinats per Lluís Roda i que es presentarà a Ca Revolta el pròxim 28 de febrer).

Uns mesos després el somni esdevenia realitat, per a la companyia teatral i per a mi també. "Per l'amor de déu. Amb nosaltres trobaràs el camí", una obra carregada d'humor i d'erotisme, on tres dones un tant puritanes han de fer un viatge interior per descobrir el seu propi erotisme a través de la lectura del meu text: "Una nit robada a la vida".



Després de la prestrena al Café la Marjal de Silla el passat 9 de febrer i l'estrena esperadíssima a Picassent (la localitat de la majoria dels seus autors) el 14 de febrer dins del Kafe Teatre que celebra la localitat des de fa ja una dècada, jo vaig poder gaudir-la el 15 de febrer. I dic gaudir-la amb plena consciència. Durant una hora vaig (vam) riure moltíssim amb les actuacions de Jesica Fortuny, Teresa Miedes, Aida Melero i Adrià Sòria, en els papers de Angústies, Amparín, Milagrín i Xuso (o Jesuset). Apoteòsic el final, quan les veus de les tres actius es vestiren de seda i sensualitat (com elles) per interpretar allò que mesos abans jo havia escrit.   

Faig una crida als programadors culturals perquè contacten amb Survivors Produccions i porten aquesta obra als seus cafés, pubs o teatres. Diversió assegurada!


Ràdio Gandesa parla de "Marc i el poder sobre el temps"



Del blog d'Onada Edicions:

"Mercè Climent ha estat l'escriptora convidada a l'espai Ones de Lectura, que introdueix la literatura als oients de Ràdio Gandesa, a la Terra Alta. L'alcoiana ha estat entrevistada per en Paco Sanahuja, bibliotecari de la població i col·laborador del programa, i ha fet cinc cèntims del seu llibre juvenil Marc i el poder sobre el temps, així com de la resta de la seua carrera literària.

A l'entrevista, Climent exposa els objectius i els valors que vol transmetre amb aquesta història ambientada a la localitat de Muro, al Comtat, on un xiquet, en Marc, obté una peculiar habilitat: pot aturar el temps quan ho desitja. Podeu escoltar l'entrevista sencera tot seguit."


dilluns, 17 febrer de 2014

Comença la gira arxipelàgica. Primera parada: Muro.




36 anys després de la publicació del llibre Archipiélago (Lindes, 1978), de Jordi Botella i J.A. Climent i Fullana es presenta la reedició en biblingüe Archipiélago/Arxipèlag (Germania, 2014).
Seguint l'itinerari de presentació d'aleshores, la gira arxipelàgica començarà a Muro, concretament dins el cicle "Dijous literaris" el pròxim dia 20 de febrer a les 20.30h a la Biblioteca Municipal (Plaça de la Vila, 3).
La presentació anirà a càrrec de l'escriptor Manolo Pérez Berenguer, i comptarà Jordi Botella (autor) i una servidora (traductora del llibre i filla de J.A. Climent i Fullana).

dilluns, 30 desembre de 2013

TRADUÏDA A L'ALEMANY...




Continuen els regals de final d'any... Avui m'ha arribat a casa la revista de literatura i cultura alemanya "Driesch" on apareixen tres poemes meus traduïts a l'alemany per l'escriptor Klaus Ebner. 

Transcric un i l'acompanye amb l'original en català. 

NEUE WELT

Auf den Bodensatz deiner Traurigkeit
werfe ich Tonnen fruchtbarer Erde
und pflanze die Samen der neuen Welt:
Eine Welt, in der die Kiesel dem Brechen
der Wellen gegen den Strand applaudieren, 
eine Welt, in der die Meere aus Gelatine sind
und das Blau die Farbe des Lichtes hat,
eine Welt, in der die Frage
Warum müssen wir von vorne anfangen?
zur Antwort gerät.
Und falls es nicht genug davon gibt,
schenke ich dir allen Schnee des Winters
und die jährlichen Tänze des Herbstlaubes.
Wenn du mich danach fragst, bewege ich Berge
und trinke das Wasser von fünf Ozeanen.
Du weißt es nicht, doch habe ich dir bereits alle Liebesversprechen gegeben,
und jeden Tag erfinde ich neue, nur für dich.
Wir werden unsere Augen den Tränen verschließen,
wir werden zwei sein und eins sein. 

NOU MÓN

Sobre el solatge de la teva tristesa
llançaré tones de terra fèrtil
i plantaré les llavors del nou món:
un món on els còdols aplaudeixen
el trencament de les ones contra la platja,
un món on els mars estan fets de gelatina
i el blau té el color de la llum,
un món on la pregunta
per què podem començar de nou?
es converteix en resposta. 
I per si no hi hagués suficient
et regalaré totes les neus de l’hivern
i les danses perennes del caduc fullam. 
Si m’ho demanes, mouré muntanyes
i em beuré l’aigua dels cinc oceans. 
No ho saps, però ja t’he fet totes les promeses d’amor 
i cada dia n’invente de noves, només per a tu.
Tancarem els ulls a l’antic plor,
serem dos i serem un.

divendres, 27 desembre de 2013

LECTURES 2013



Sóc una enamorada de les llistes, què hi farem! Una que m'agrada molt fer és la dels llibres que han format part de mi al llarg de tot un any. Sé que encara queden uns dies abans de canviar de xifra i d'any, però no n'encetaré cap més, ara toca acabar els que han quedat encetats damunt la taula i pensar en el primer de l'any nou. Simbòlicament, és important: el primer llibre, la primera cançó, el primer bes... Aquesta és la llista de 2013, confesse que en aquest sentit no ha estat un any massa productiu. Excuses podria donar milers, però una de molt bona és que he escrit...

NARRATIVA

1. La isla del tesoro. Robert Louis Stevenson
2. Alícia a través del espejo. Lewis Carroll.
3. Memoria de mis putas tristes. Gabriel Garcia Márquez.
4. Los viajes de Gulliver. Jonathan Swift.
5. Els invisibles. Isabel-Clara Simó
6. Factorum. Charles Bukowski
7. El vestit gris. Andrea Camilleri.
8. Odissea. Homer
9. La mujer zurda. Peter Handke
10. Juan Salvador Gaviota. Richard Bach.
11. La sonrisa etrusca. Jose Luís Sampedro
12. Tarda d’un escriptor. Peter Handke.
13. Seda. Alessandro Baricco.
14. El llaütista i la captaire. Jordi Llavina.
15. Platero y yo. Juan Ramón Jiménez
16. Ningú no mor. Joan Pinyol
17. Vida, obra i secrets d’Helena Mascort. Dolors Garcia i Cornellà
18. El amor en los tiempos del cólera. Gabriel García Márquez.
19. Crónica de una muerte anunciada. Gabriel Garcia Márquez.
20. El camino. Miguel Delibes
21. Mi vida imaginaria. Mara Torres.
22. Son de mar. Manuel Vicent.
23. Un tren de llegenda, el Xitxarra. Julli Capilla.
24. La Divina Comèdia (L’infern). Dante Alighieri.

POESIA

25. Guia de perduts. Ivan Brull
26. Cantaments. Ivan Brull
27. La muerte una vez más. Miguel Ángel Velasco.
28. Antologia poètica Vicent Andrés Estellés, selecció Jaume Pèrez Montaner.
29. Antologia poètica comentada de Vicent Andrés Estellés. Edició, introducció i notes de Lluís Alpera.
30. Deshàbitat. Manel Marí.
31. Deserts. Silvestre Vilaplana.
32. Obra completa de Rimbaud
33. Quatre quartets. T.S. Eliot
34. Trèmolo. Hèctor Serra.
35. Rerefons. Alexandre Ros
36. El plany de les lletres ferides. Enric Sanç
37. Irremediablemente. Alfonsina Storni
38. Cavada pell. Roger Costa-Pau
39. El barco ebrio y otros poemas. Arthur Rimbaud
40. Antologia poètica. Maria Beneyto.
41. Desapariciones. Paul Auster.
42. Contrada. Jordi Llavina
43. Mural del País Valencià (volum 1). Vicent Andrés Estellés.
44. El poema de la rosa als llavis. Joan Salvat-Papasseit
45. 69 poemes d'amor. Vicent Andrés Estellés. (Àlvar Vanyó i i Daniel P. Grau)
46. Antologia poètica Estellés. Selecció, introducció i notes de Juli Capilla.
47. La vida contada a un net del veïnat. Estellés. Tria i introducció de Juli Capilla.

ASSAIG / ARTICLES

48. La felicitat segons Spinoza. Maite Larrauri
49. La Gaia Ciència. F. Nietzsche
50. Serendipity. Guzmán López.
51. Usted puede ser lo bueno que quiera ser. Paul Arden.
52. Cròniques des de l’infern. Manel Alonso i Català.

CÒMIC (O NOVEL·LA GRÀFICA)

53. El faro. Paco Roca.
54. La Alhambra. Paco Roca.
55. Arrugas. Paco Roca.
56. Calles de arena. Paco Roca.
57. El invierno del dibujante. Paco Roca.

dilluns, 23 desembre de 2013

Ha arribat l'hora dels desitjos...


Supose que ja és l'hora dels desitjos... Per a tots els que habiteu l'altre costat de la finestra...


diumenge, 1 desembre de 2013

SOPAR ESTELLÉS ALCOI



Ahir se celebrava el seu primer Sopar Estellés a les comarques de l'Alcoià-Comtat. Malgrat que havia de conduir l'acte juntament amb Francesc Gisbert i Anna Serrano, no vaig voler agafar molt de protagonisme: solament unes paraules inicials i un poema, acompanyada amb Andreu Valor, que tot seguit compartesc amb vosaltres:

"La llum de Burjassot et va rebre a les acaballes de l’estiu de 1924, venies d’una llarga família de forners. 89 anys després celebrem el teu any, i t’omplim de festa, de versos i de vida. Com tu segurament voldries. I el poble s’amara de la teva poesia, o es la poesia qui s’amara del teu poble? En qualsevol cas, felicitat suprema, l’hora de llegir els teus versos.  

Daurares el segle amb versos, com ho fera cinc-cents anys abans Ausiàs March. Ni les cendres de la guerra, ni l’ombra de la postguerra van poder silenciar els teus dits de matinada. El català lluïa culte i ple d’esplendor a València, la nostra literatura tornava a caminar amb orgull de cames fermes i cap enaltit, el poble mirava dia i nit un cel ple d’estels.

El parlar de l’Horta assoleix amb tu categoria poètica. Tu elevares el llenguatge popular a la condició de llengua literària. Poeta valencià i, alhora, universal.

La terra fa saó i els Sopars en honor al poeta nacional Vicent Andrés Estellés continuen rebrotant amb força arreu del País. Avui, Alcoi se suma a aquesta crida feta per l’escriptor Josep Lozano fa ara 4 anys. Una iniciativa que consistia a emular els Sopar Burns escocesos. I és que a Escòcia des de finals del segle divuit cada 25 de gener una enorme quantitat de sopars reten homenatge al poeta nacional Robert Burns. Un ritual eficaç; reunir a la gent, conversar, maquinar, emocionar-se junts i conjurar-se un any més pel país i per la cultura. La iniciativa ha pres i són moltes les poblacions on s’han fet i continuen fent-se. Enmig del batibull polític que tenim al nord i al sud i mar enllà és indispensable muscular la societat amb iniciatives tan senzilles i tan importants com aquesta. 

Tots ens hem de congratular d’actes com aquest que ajuden a vertebrar el País Valencià; un país que molts volen dissolt i oblidat pel vent de ponent. Un país que ahir es quedava sense veu ni mirada després del tancament de Ràdio Televisió Valenciana de mans d’els cònsols, els pro-cònsols,/ quina mesquina raça oficiosa de fills de puta!, recordant Estellés.

Ahir les llàgrimes solcaven el rostres de dolor i d’indignació. D’acord, tocava plorar, però ja hem plorat molt, massa. Ara ens toca vestir-nos amb les ales de les grans batalles. El poble renaixerà de les seues cendres. Potser, necessitàvem un colp fort, quasi de mort, per despertar. El negre de les pantalles esdevindrà llum en el nostre poble. Perquè com deia Estellés “hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Ha arribat aquest dia.

Esta nit ens delectarem la gola amb el sopar que ens ha preparat la gent del Savoi i cantarem i contarem versos del poeta de Burjassot que ens reconfortaran l’esperit. Aquesta festa és de tots i la farem entre tots. El vertader protagonista d’esta nit no podrà vindre, però de bon grat haguera acceptat la invitació d’Anna Serrano i de la gent que formeu part de Compromís, especialment en veure tantes dones boniques. Esta nit hi ha barra lliure de versos estellesians..."


dimarts, 26 novembre de 2013

EL LLAÜTISTA I LA CAPTAIRE, DE JORDI LLAVINA



Què tindran els llibres de Jordi Llavina que sempre els llegesc dues vegades seguides? Ara és el torn d’El llaütista i la captaire (Amsterdam Llibres, 2013), el seu darrer llibre publicat, que aviat deixarà de ser-ho perquè Contrada, recull de sonets dels que ja he llegit –i, és clar, rellegit– algunes joies, demana pas amb força.  

Si Vetlla, anterior llibre del Llavina, era un poemari (o poema) amb sabor de novel·la, en El llaütista i la captaire ens trobem davant d’una novel·la amb regust de poema. Pel llenguatge, pels ritmes, pels silencis. Ara, però, és el mateix autor qui butxaqueja –terme ja utilitzat en Vetlla– per oferir-nos una història fascinant i colpidora, on les relacions amoroses que s’hi plantegen s’abracen i desabracen en el record, en la paraula. 

La veu narradora omniscient es combina amb elegància amb la veu interior del personatge principal, el Marc, de manera que ens acostem a ell de prop o de molt a prop, tan a prop que acabem estant dins d’ell, sentint com ell, sent ell. Viatgem amb ell a través del temps, a un passat llunyà i a un altre de més recent, dos passats habitats per dues dones importants: la Bel i la Clara, dos personatges exquisidament treballats que se’ns tatuen a la pell de l’anima i dels que, també, arribem a enamorar-nos. L’autor ens dibuixa un triangle atípic, on els vèrtex només coincidiran en l’espaitemps del pensament. 

Mitjançant un mecanisme complex –com els emissors engegats dins el pit de les llúdrigues per controlar-los els moviments i els hàbits– s’entrellacen dues històries d’amor, des dels primers ciments fins a l’enderrocament de totes dues relacions. Dues històries que s’inicien amb el bateig de l’aigua i que s’aboquen a l’ull del lector amb continus paral·lelismes i contrapunts farcits de simbologia: la salvació d’una nina elegantment vestida i de nom Elisenda, front a una altra despullada fins i tot del seu nom, amb un destí molt més trist; uns pètals caiguts i recollits a la mateixa església però amb la distància que només dóna el temps; la promesa als cabells fermes i rossos de la Bel front a l’animalitat dels cabells negres de la Clara; el tacte de les dues absències en un santjordi gravat en fusta; una telefonada imprevista que uneix el mateix dia els noms de les dames extraviades... I dos personatges –el llaütista i la captaire– que es colen en la història sense previ avís per canviar el rumb de totes dues relacions, constatant les diferències d’una i la mort definitiva de l’altra. 

Novel·la que flirteja en molts moments amb el gènere del dietari. L’autor s’amaga darrere de la màscara per oferir-nos una mica més d’ell. És aquest un llibre, com ja ens té acostumats Llavina, ple de referències a la literatura (Iannis Ritsos, Hölderlin, Ausiàs March, Thomas Bernhard o Julien Gracq) i a d’altres arts, com ara el cinema (Méliès) o la música (Clem Snide). Però també jaspiat de reflexions personals i descripcions de ciutats evocades. 

L’autor ens proposa un joc d’espills on s’emmiralla el compromís amb la pèrdua i el desencís. El lector acaba esdevenint una mena de déu que observa una colla d’homes atabalats, amb uns emissors dins el pit que van deixant rastre del seu pas en la fosca i el silenci de l’univers. 


11 de novembre de 2013

dimarts, 19 novembre de 2013

SERÉ MAR, EL MEU PRIMER POEMA MUSICAT




"Seré mar" és i serà sempre el meu primer poema musicat. Joan E Castells (Petit) i jo coincidim en què ha resultat una cançó bellament senzilla (o senzillament bella), on quatre mans -les de Toni Sánchez i Juanjo Tur Phonos- ballen una dansa de tecles simultànies. I per si no fos prou la màgia, la mallorquina Mar Oliver li ha donat llum i color. A l'enllaç podeu escoltar el resultat. 


SERÉ MAR

Les ones em porten la teva rialla de nen enjogassat 
i la teva veu d’home que ja no vol plorar. 
Em vestiré de sal i d’arena i seré mar, 
em submergiré en els teus mots i me’ls beuré: 
a glopades, amb ànsia jovenívola; 
lentament, amb fruïció d’amant experimentada. 
I ballaré aquesta dansa obsessiva 
que comença i acaba en tu: platja i horitzó. 

I si voleu escoltar (o comprar) el disc LLENYA PRIMA sencer, només heu de prémer aquest altre enllaç:

http://petit.bandcamp.com/
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...