dissabte, 21 de gener de 2017

LECTURES 2016


Entre Un sepulcre de lletres minúscules, de Silvestre Vilaplana i La passejadora de gossos, de Francesc Bodí han passat quasi una seixantena de de llibres per les meus mans i, és clar, pels meus ulls. En realitat són més, perquè com a editora i membre de jurat d'alguns premis he llegit desenes d'originals. 
Aquestes han estat les lectures de 2016:

NARRATIVA
1. Un sepulcre de lletres minúscules. Silvestre Vilaplana.
2. Capvespre. Josep Bertomeu Moll.
3. Per sempre. Santiago Diaz i Cano.
4. Contradicción. Latidos del alma. Reme M. Gisbert.
5. El Sur. Bene. Adelaida García Morales.
6. El silencio de las sirenas. Adelaida García Morales.
7. Dones. Andrea Camilleri.
8. El primer amor de Joel i Agnès. Joan Pla.
9. La lloba de la Marjal. Pasqual Alapont.
10. Els animalets de Sant Antoni. Vicent Enric Belda.
11. Un hombre enamorado. Karl Ove Knausgård.
12. Si ha nevat. Paco Esteve.
13. Últimes existències. Jovi Lozano-Seser
14. La bicicleta estàtica. Sergi Pàmies.
15. Ara que estem junts. Roc Casagran.
16. Entre dones. Diverses autores.
17. El bolígraf verd.
18. Tòquio Blues. Haruki Murakami.
19. El músic del bulevard Rossini. Vicent Usó.
20. Tres tristos tràngols. Albert Sánchez Piñol.
21. La isla de la infància. Karl Ove Knausgård.
22. Una casa que fa cantonet, Teresea Broseta.
23. L’amor fora de mapa. Roc Casagran.
24. El amigo americano. Patricia Highsmith
25. La metamorfosis. Franz Kafka
26. Els millors contes de Roald Dahl.
27. Elegia per un americà. Siri Hustvedt.
28. La mèdium. Silvestre Vilaplana.
29. La passejadora de gossos. Francesc Bodí

POESIA
30. Flors a casa. Maria Josep Escrivà.
31. Poesia completa Joan Margarit.
32. Sal oberta. Maria-Mercè Marçal.
33. Serena barca. Maria Josep Escrivà.
34. Las razones del viento. José Iniesta.
35. Sobre l’unicorn. Ivan Brull.
36. Memòria d’un altre riu. Eugénio de Andrade.
37. Úter. Josep Maria Balbastre
38. Al Dios del lugar. José Ángel Valente.
39. Hojas de hierba (Antología). Walt Whitman.
40. Filles nasqueren. David Peidro.
41. Degotall de poemes. Joana Raspall.
42. A compàs dels versos. Joana Raspall.
43. Escaleta al vent. Joana Raspall.
44. Leer para ti. Siri Hustvedt.
45. Neutre. Eva Baltassar.
46. Amors de tardor. Joan Francesc Peris.
47. Tot el blat. Christelle Enguix.

INFANTIL I JUVENIL
48. Àngels de nata. Maria Josep Escrivà.
49. El buscador de contes. Jordi Raül Verdú.
50. El viatge d’en Biel pèl de fletxa. Francesc Vila.
51. La Maria no té por. Francesc Gisbert.
52. Mitjanit. Martina Escoda.
53. La carabassa Tomasa. Xaro Navarro.
54. L’últim llop de la Serrella. Jordi Raül Verdú.

ASSAIG
55. Cartes per a Ophelia. Fernardo Pessoa.
56. Cuina de la Mariola. Ana i Mila Valls.
57. Oh! Joan M Monjo.
58. Què es pot esperar quan s'està esperant. Heidi Murkoff.
59. Mamamorfosis. Maribel Jiménez Espinosa.
60. Qué se puede esperar el primer año. Heidi Murkoff.

dilluns, 19 de desembre de 2016

Nova novel·la: "El misteri dels Reis d'Orient"

Ja feia un temps que no publicava cap entrada al blog. El temporal de pluges ha fet que em recloga a casa i dispose d'unes hores per a mi. Així que aprofite per informar-vos que acabe de treure una nova novel·la: El misteri dels Reis d'Orient, meravellosament il·lustrada per María José Ruzafa "Laruzafa" (podeu visitar la seua web ací). 
Pel moment us mostre la portada i transcric la sinopsi. Més endavant us deixaré un tastet.


SINOPSI: 
Si ets dels que pensen que els Reis d’Orient sempre han sigut tres, que vénen d’algun país remot i que només se’ls pot veure la nit del 5 de gener, et queda molt i molt per descobrir. Més encara si et consideres massa gran per creure en donyets, gambosins, momus o ratolinets de les dents. Com els passa als protagonistes d’aquesta història: Alba, Dani i Lluna, també anomenats els Carioca, per tenir el color dels cabells i el de la pell ben diferents. Ells, que ja tenen huit anys i moltes ganes de conèixer la veritat, faran un viatge interplanetari i coneixeran un lloc «màgic» habitat per éssers fantàstics que mai no hagueren imaginat, o potser sí. Allà els encarregaran una missió molt important i descobriran que en realitat són més pareguts entre ells del que no sospitaven. I és així com viuran —i et faran viure— el Nadal més sorprenent de tots.

dimarts, 15 de novembre de 2016

NORAI D’AMAR


FITXA BIBLIOGRÀFICA DEL LLIBRE

Títol: Serena barca
Autor: Maria Josep Escrivà
Pàgines / ISBN / Preu: 101 / 978-84-943246-4-2 / 14 €
Editorial / Ciutat / Any: Edicions del Buc / La Pobla de Farnals / 2016

Edicions del Buc fa salpar una nova barca, ara amb versos de Maria Josep Escrivà. Ja teníem ganes de tornar a navegar –naufragar– en la seua mar poètica. Serena barca, un llibre que enamara, perquè més enllà de poetitzar la mar i l’amor, Escrivà costeja les platges de la bellesa, la sensualitat i la puresa.

Dues barques de bocaterrosa, assedegades d’aigua, de vida. Una platja encara verge. Per poc de temps. Una mar d’ones i una mar de dunes. El naufragi immortalitzat per un fotògraf, primer. I, per una poeta, després.

La poeta és Maria Josep Escrivà i el poema, Serena barca. Com aquella cançó de Manolo García inclosa en el disc Para que no se duerman mis sentidos. Un poema que és (la) clau per al naixement d’aquest poemari de títol homònim, que immediatament ens fa evocar una barca abandonada al bressol d’unes aigües calmes. Segurament metàfora de l’estat de serenor en què es troba el jo poètic. Tanmateix sabem que la mar –com la vida–, pot embravir-se en qualsevol moment i fer brandar la nostra barca i fer-nos caure-hi. Morir o naufragar ja dependrà de nosaltres. Un llibre suggeridor, madur, sensual i, també, juganer, amb remor de mar de fons. 

Serena barca s’estructura en quatre seccions perfectament teixides, com una xarxa de pescador. En la primera, “Tipografiar el buit”, la poeta grauera escriu precisament de la necessitat d’escriure, sobretot després del naufragi –concepte ben present al llarg del llibre. Si havia encetat el poemari amb un alexandrí ben mesurat, ací es permet de fer les primeres joguines literàries. És el cas dels poemes “Jocs malabars”, “Àpat” (tot un poema escrit només amb la vocal “a”) i “Funambulisme d’ales”. La poeta, en abandonar-se a la realització d’aquesta activitat plaent –el joc i la poesia– manifesta total llibertat i exterioritza la seua manera de ser, les seues emocions i sentiments més ocults. 

En la segona de les parts “El pou: l’origen”, Escrivà ens fa submergir-nos en “una mar onejant de vida nova”. La poeta trenca tots els tòpics i es refereix al pou com a origen i no com a final, caiguda o abisme. Com no podia ser d’una altra manera, en aquest bloc de poemes n’hi ha un, de títol idèntic, que dedica a la mare, on poa l’aigua primerenca –inici de tot–, capaç de calmar qualsevol set. Versos, en definitiva, on batega per damunt de tot el desig de viure. 

En “Lentes estalactites”, la tercera de les parts, trobem composicions de to elegíac; poemes per als que són morts: els amics, el bosc, l’esperança, la dignitat... i, també, el passat. A cada poema, un dolor, una tristesa, una pèrdua. Una “gota inesgotable” que fa perpetuar l’abisme. Tanmateix, la poeta deixa un bri d’esperança, com el raïm de pastor que creix insensat a dalt de qualsevol teulada. Eros i Tànatos donant-se la mà, fonent-se, sent la mateixa cosa. Així els últims dos versos d’aquest bloc de poemes de mort sentencien: “Tan cert com que, enllà del foc, / sempre, sempre venç el verd”. 

I amb aquest verd, amb aquesta esperança, Escrivà enllaça amb l’última de les seccions, la que alberga els poemes més eròtics i més sensorials: “On pastura l’esperit”. De nou ens trobem amb la poeta més juganera, més suggeridora i, també siga dit, més valenta, ja que poetitza –o fóra millor dir canta– parts del cos ben oblidades en poesia, com ara el dit gorrí, els peus, el melic, el bescoll, el peçó (de l’orella)... masculins.

“On pastura l’esperit”, ens retorna a la cita inicial del poemari: “La meua pàtria / és el lloc on pastura l’esperit”, manllevada –lliurement– de la lletra de la cançó de Manolo García ja citada. I el cercle, com el de l’aigua, es tanca. Per tornar a començar. Perquè com deia Joan Fuster, “l’única manera seriosa de llegir és rellegir”. 

Ressenya publicada en el núm. 48
de la revista Lletres Valencianes

dimecres, 29 de juny de 2016

Dones, un calidoscopi per observar la bellesa




FITXA BIBLIOGRÀFICA DEL LLIBRE

Títol: Dones
Autor: Andrea Camilleri
Traducció: Enric Salom
Col·lecció: «Eclèctica», 254
Pàgines / ISBN / Preu: 184 / 978-84-9026-500-0 / 18.95 €
Editorial / Ciutat / Any: Bromera / Alzira / 2015


Passar les pàgines d’aquest llibre és com fer girar un calidoscopi i restar hipnotitzats davant de tanta bellesa; de tantes dones fascinants, úniques, irrepetibles. Inventades, somiades, recordades o llegides, totes elles han quedat en la memòria de Camilleri, que ha volgut retre’ls el seu personal homenatge.    

La primera paraula que em ve al cap després de llegir Dones, d’Andrea Camilleri, és “calidoscopi”, aquell instrument òptic format per un tub dins del qual hi ha fragments de vidres acolorits i miralls disposats de manera que apareix una figura de simetria radiada que varia il·limitadament en agitar-lo, i que ens tenia hipnotitzats durant hores i voltes quan érem infants. Si busquem l’etimologia de calidoscopi veurem que està formada per tres paraules gregues: kalós (bell), eidos (imatge) i skopein (observar). I una no pot estar-hi més d’acord, perquè llegir aquest llibre –o fins i tot, escoltar-lo– és observar tot d’imatges belles.

Dones és una sèrie de retrats o, com el mateix Camilleri afirma, de moments de retrats de dona, on l’autor intenta oferir una mostra de l’univers vastíssim femení. Totes elles fascinants, úniques, irrepetibles, com les imatges que ens oferiria un calidoscopi en girar-lo. Es tracta, doncs, d’un catàleg de dones, ordenat per rigorós ordre alfabètic, des de la A d’Angèlica fins a la Z de Zina, però no a la manera d’un Don Giovanni qualsevol, sinó d’un home honest i “enamorat” –en el sentit més ampli de la paraula– de la dona en què pensa, que recorda, imagina, crea i, finalment, retrata.

Al llarg d’aquests 39 relats trobem dones emblemàtiques de la literatura universal, com són Antígona, Beatrice, Helena o Ofèlia. Dones extretes de la Història, moltes de les quals conviuen en la frontera entre realitat i llegenda, com ara Joana d’Arc, Nefertiti o Teodora de Bizanci. Dones que l’autor ha conegut al llarg de la seua vida i que per alguna o altra raó s’han quedat per sempre en la seua memòria: la seua àvia materna, Elvira Capizzi; l’editora Elvira Sellerio, amb qui publicà La strage dimenticata i L’estació de la caça; el seu primer amor, Maria, o Ingrid, aquella estudiant sueca de qui va agafar prestat el nom i la nacionalitat per crear l’amiga estrangera del comissari Montalbano. I dones de les quals li han parlat amics i coneguts i que ell s’ha encarregat de literaturitzar, o, fins i tot, que nasqueren directament com a personatges de conte, com per exemple Pucci, Sofia, Úrsula o Xènia.

Totes aquestes dones, clàssiques, conegudes o anònimes, en mans de Camilleri adquireixen altres matisos, noves dimensions. Conte a conte, nom a nom, l’autor s’agenolla als peus de totes aquestes dames per rendir-los, una a una, el seu merescut homenatge. Els problemes de visió que arrossega els darrers anys el van obligar a dictar aquesta història d’històries a la dona més important de la seua vida: la seua esposa, amb qui comparteix vida i literatura des de fa quasi sis dècades. Aquest contratemps –o potser en aquest cas ha estat un avantatge– ha propiciat un llibre íntim, delicat i mesurat, que ens arriba als lectors com si el mateix Camilleri ens el xiuxiuejara a cau d’orella. En definitiva, Dones té els tres ingredients que fan que un plat esdevinga obra d’art: cuit a foc lent, lentíssim; una matèria primera exquisida, la que dona tota una vida d’experiències i coneixences, i molt d’amor i afecte.

Dones, a més, és la manera de respondre de Camilleri davant del que considera un fracàs de la societat italiana, que l’any 2013 es va veure obligada a aprovar una llei contra el “feminicidi”, per la quantitat de casos registrats de violència de gènere.  

Ressenya publicada en el núm. 46
de la revista Lletres Valencianes

dijous, 16 de juny de 2016

Campanya Llegir en valencià 2016: "Les nostres cançons"

 

Després d'aquell màgic 13 de novembre en què vaig arreplegar el Premi Ibn Jafadja de Poesia, ahir vaig tornar a la Sala Rex Natura d'Alzira per conèixer la meua nova criatura (literària): Mariola i, també, per donar a conèixer la meua criatura (de carn i ossos): Júlia. 
I és que ahir es presentava la nova campanya "Llegir en Valencià" de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, que s'inicia aquest diumenge amb el llibre Una casa que fa cantonet de Teresa Broseta amb la compra del diari Levante. Després vindran els "contes que canten" -sí, perquè enguany el tema són les cançons populars valencianes- d'Isabel Canet, Josep Franco, Carles Cortés, Enric Lluch, Pepa Guardiola, Vicent Usó, Anna Moner, Silvestre Vilaplana, Àngels Gregori i de la que açò escriu. Totes les cançons s'arreplegaran en un CD al que Paco Muñoz posa veu i sentiments. 


La meua història està ambientada a Cocentaina i ha estat creada a partir de la cançó popular "Serra de Mariola". Sense desvelar massa detalls puc dir-vos que narra la història d’amor entre Màrius i Aitana que dóna com a fruit el naixement de Mariola, una xiqueta preciosa i ben simpàtica, però sobretot, molt valenta. Mariola pateix una malaltia greu, però ella, com les heroïnes de les llegendes, no es deixa véncer mai per la por. Si les heroïnes tenen panteres, ella té un gat que sempre l’acompanya. I si les heroïnes lluiten contra emperadors malvats, Mariola lluita contra el pas del temps que l’amenaça, sense perdre mai el seu somriure fantàstic. La podreu adquirir només per 1 € amb la compra del diari Levante, el 23 de juliol o amb la compra del diari Información el 6 d'agost. 

Algunes fotos de l'acte:








divendres, 13 de maig de 2016

Infinitamant: Entrevista amb Puri Naya



La periodista Puri Naya m'entrevistà ahir al programa 7 Dies de Tele7 Safor per parlar del meu primer poemari, Infinitamant, recentment publicat per Bromera Edicions i guardonat amb el X Premi Ibn Jafadja dels Premis d'Alzira el passat novembre. Si us ve de gust escoltar-la només heu de prémer el "play". 

divendres, 6 de maig de 2016

"Infinitamant" a Silla

 

Ahir vam presentar "Infinitamant" a Silla. Finalment no va poder ser al pati de la Torre Musulmana perquè plovisquejava, així que ho férem a la Nau de Cultura. Vicent Carbonell introduí l'acte llegint algunes línies del pròleg del llibre fet pel poeta i amic catarrogí Ramon Guillem:

"Un llibre que ens presenta una nova veu per a la poesia i que esperem que serà per a quedar-s’hi. Uns versos que aposten per la claredat expressiva. Uns poemes que s’encasten de ple en la tradició lírica amorosa: perquè si l’amor és una de les respostes possibles que la humanitat va crear per a enfrontar-se a la mort, tots sabem que també és aquest un dels propòsits de la poesia."

Ivan Brull ens dedicava unes paraules precioses, a mi i al llibre, que espere que m'envie per tornar a rellegir amb calma, sense la colpidora emoció del moment. Com ell ben digué es tracta d'uns apunts vitals, escrits des de la innocència; uns versos senzills i pulcres que descriuen un moviment de caiguda; uns poemes que encara cremen per la proximitat dels sentiments...


I jo vaig parlar una mica de la meua trajectòria poètica, de com es va gestar el llibre, dels símbols que es repeteixen com la revolta obsessiva de l'infinit, de la màgia numèrica que s'hi amaga... i vaig llegir poemes. Perquè com un dia em digué el poeta Ramon Guillem, els poemes no s'han d'explicar, s'han de llegir i, sobretot, sentir.


POR

Recordes que una vesprada 
–potser era un matí o una nit, 
amb tu mai vaig saber llegir les hores– 
et vaig demanar que no em condemnares 
als llimbs de les persones oblidades? 
Tinc por. 
No una sola por, sinó moltes pors. 
Por d’habitar algun dia aquest lloc 
que jo mateixa vaig inventar. 
Por que em deixes de voler com em volies. 
Por de quedar-me sola estimant-nos. 
Por de naufragar sense tu. 
Por de no saber vèncer el monstre que m’habita. 
Por que siga massa tard. 
Por a la por...



dimecres, 4 de maig de 2016

Fira del Llibre 2016. Entrevista amb Manolo Gil.

Entrevista amb Manolo Gil a la Fira del Llibre de València per parlar del meu poemari "Infinitamant", que acaba de publicar Bromera Edicions i que va merèixer el X Premi Ibn Jafadja de Poesia el passat mes de novembre.

dimecres, 20 d’abril de 2016

ENTRE DONES


Foto: Jesús Císcar

Fantàstic reportatge d'Adolf Beltran en eldiario.es a propòsit del llibre "Entre dones" que acaba de publicar l'editorial Balandra i que es presentarà a la Fira del Llibre de València (Sala Museu 1) el divendres 22 d'abril a les 18.00 h. 


Reescric les paraules que fan referència al meu relat, per llegir l'article sencer només heu de clicar sobre la paraula "enllaç".

"Mercè Climent apunta que, entre un conjunt de relats “molt descriptius i psicològics” com ho són els del volum, la seua narració, titulada ‘La d’arrels fortes i perennes’, té una inspiració autobiogràfica. Tant és així que la filla no nascuda descriu des del ventre de la mare les experiències d’un embaràs que l’escriptora ha viscut en paral·lel al relat sense saber, quan el va començar, que el que espera és efectivament una xiqueta."

divendres, 15 d’abril de 2016

El buscador de contes




FITXA BIBLIOGRÀFICA DEL LLIBRE

Títol: El buscador de contes
Autor/autora: Jordi Raül Verdú
Il·lustracions: Marc Bou
Col·lecció: «El Micalet Galàctic»
Pàgines / ISBN / Preu: 112 / 978-84-9026-530-7 / 8,20 €
Editorial / Ciutat / Any: Bromera / Alzira / 2015

RESSENYA

De vegades perdre una persona major no és solament quedar-se sense ella, també significa perdre les seues històries, rondalles i contarelles. Ximet, com molts altres xiquets d’ara i d’abans, ha crescut acaronat per tots aquests relats plens d’aventures fantàstiques i divertides al final de les quals sempre hi ha una lliçó esperant-nos. Ara que el seu iaio ja no hi és, ha decidit emprendre un viatge pels pobles del voltant i buscar-ne històries noves. Sap que amb aquesta tasca importantíssima ja no es perdran, quedaran per sempre escrites perquè d’altres xiquets –o no tan xiquets– continuen gaudint-ne.

La màgia es barreja sense previ avís amb la realitat durant aquest viatge per les comarques de l’Alcoià, el Comtat i les Marines. Al llarg de les cinc rondalles que s’hi apleguen –Joan l’Ase, L’amor de les tres taronges, La xica de Turballos, Les filles del Tio Furrier de Famorca i El burro de les taronges– trobarem animals molt astuts que parlen i humans que són molt “animals”, xiques lletges que es fan guapes i guapes que es fan lletges, reis de la selva molt covards i animalons convertits en mostres, personatges que han d’afrontar dures proves a canvi d’un amor total... I tot amb el llenguatge àgil i divertit, ric en refranys i dites populars, amb què ens té acostumats Jordi Raül Verdú i les il·lustracions tan expressives i suggeridores de Marc Bou. 

Ressenya publicada en el núm. 44
de la revista Lletres Valencianes

dimarts, 8 de març de 2016

Nou projecte editorial en femení


Aprofitant que hui és el Dia de la Dona, l'editorial Balandra ha anunciat que en el mes d'abril publicarà un nou títol a la col·lecció Literatures, una recopilació de relats d’una selecció de les millors narradores del panorama literari actual. Això ho diu Àfrica Ramírez, l'editora, no jo. I quina responsabilitat! Però sobretot quin immens orgull compartir llibre i projecte amb aquestes nou dones extraordinàries, companyes i amigues: Núria Cadenes, Isabel Canet, Maria Josep Escrivà, Isabel Garcia Canet, Pepa Guardiola, Anna Moner, Lliris Picó, Carme Manuel i Raquel Ricart.

dissabte, 20 de febrer de 2016

El carrer els jocs



No fa tant de temps, els xiquets eixien al carrer a jugar. Ai las! Els jocs al carrer i el carrer dels jocs. Ara, però, a les ciutats i als pobles grans l’augment de cotxes i el tipus d’edificació s’han encarregat d’empresonar la infantesa als pisos, dotats, això sí, de qualsevol tipus de tecnologia amb capacitat per distraure’ns un bon grapat d’hores.

Recorde que va ser als carrers de Muro on vaig dibuixar el meu primer sambori –enxanc que li dèiem nosaltres– que aniria perfeccionant, juntament amb la punteria i l’equilibri. També mon pare ens va ensenyar a mi i als meus germans a jugar a Cagalló tornaló, un joc divertidíssim amb el to just d’escatologia que tot bon valencià aprecia. I és que els jocs, com a qualsevol tradició, s’heretava de pares a fills i s’estenien com la bromera. Curiosament a tots els pobles valencians es jugava als mateixos jocs, de vegades amb noms diferents. Com no, vaig fer navegar al llavador tots i cadascun dels vaixells de fusta que construïa amb escorça de pi. Tanmateix, un dia un cotxe em va envestir mentre patinava pels carrers buits i vaig saber que alguna cosa estava canviant. Pel moment era només un cotxe, però vindrien d’altres, molts altres. I és que el poble s’expandia sense remei. 

Jugar al carrer ens permetia relacionar-nos amb altres xiquets (de totes les edats) i també amb les seues famílies. Tots ens coneixíem al carrer i podíem confiar els uns amb els altres. Érem com una gran família. També ens permetia relacionar-nos amb el nostre entorn i conèixer-lo d’allò més bé: el tipus de vegetació, els cants de les aus, els diferents animalons, els paratges, les muntanyes... El carrer ens feia oblidar-nos de capricis innecessaris o de gelosies entre germans. Podem donar gràcies de tenir encara uns pocs jardins d’asfalt o parcs de ciutats, on els xiquets fan cua per pujar a un tobogan o es gronxen de manera obsessiva al crit de “més alt!, més alt!”. Amb l’entrada tan precoç dels xiquets a l’institut, l’únic “carrer” de jocs que els quedava –el pati de l’escola– també ha desaparegut. Els xiquets es veuen forçats a convertir-se en adolescents i el verb jugar passa a ser tan sols un exemple de verb de la primera conjugació.  

Jugar és tan antic com la vida mateixa. Des que un ésser humà naix, comença a fer-ho. Jugar ens permet (també a molts animals) assajar certes conductes socials, adquirir i desenvolupar capacitats intel·lectuals, motores i afectives. El joc implica, a més, gust i plaer, mai obligació de cap tipus, ni de temps ni d’espai. Són moltes les teories sobre l’origen del joc: fisiològiques, psicoanalítiques, d’autoexpressió, antropològiques, culturals, socials, cognitives, ecològiques... I molts els autors que n’han parlat: Herbert Spencer, Karl Gross, Stanley Hall, Shiller, Moritz Lazarus, Sigmund Freud, Jean Piaget, Jerome Bruner... Però el que és evident és que el joc revela en l’home una manifestació de llibertat. La conducta lúdica és la que permet a l’home expressar lliurement la seua personalitat, per més que haja d’estar subjecte a una sèrie de normes, les quals de cap manera coarten aquesta llibertat. L’individu, en abandonar-se a la realització d’una activitat plaent, oblida les seues tensions i exterioritza el seu més profund sentir i, en definitiva, la seua manera de ser, les seues emocions i sentiments més ocults.

Sense adonar-te’n, et vas fent gran i t’oblides de jugar, i un dia llegeixes Rayuela de Julio Cortázar i t’emociones recordant-te quan dibuixaves números i línies de clarió al carrer, quan llençaves la pedra més redona i plana que havies pogut trobar, ara a un número ara a l’altre, i avançaves coix-coix fins al cel, fins a la infantesa perduda. No solament la teua, sinó la dels xiquets d’ara i la de tots els que han de venir. 

Escrit publicat al Llibret de la Falla
Sagrada Família Corea de Gandia 2016

dimecres, 10 de febrer de 2016

Ens llancem a l'aventura editorial: naix Lletra Impresa Edicions



Juli Capilla i jo ens aventurem amb un nou segell editorial: Lletra Impresa Edicions. Es tracta d'una editorial en llengua catalana i de qualitat que aspira a proveir als lectors de totes les edats de llibres, especialment literaris, perquè els formen i els entretinguen alhora. I amb aquest fi, veuen la llum dues col·leccions de narrativa. 
La primera, “Ovidianes”, és una col·lecció que pretén traure a la llum veus inèdites i de qualitat que encara no han tingut l’oportunitat de donar-se a conèixer. El nom de la col·lecció és un doble homenatge a dos clàssics incontestables. D’una banda, a Publius Ovidius Naso, Ovidi, prolífic poeta romà, autor de les Metamorphoses i l’Ars amatoria, entre altres obres. I de l’altra, a l’inoblidable Ovidi Montllor, actor, cantant, rapsode i poeta alcoià.    
La segona de les col·leccions, “Mythos”, s’adreça als més menuts i pretén recuperar i difondre llegendes valencianes sovint no massa conegudes o que no s’han difós com cal, un patrimoni cultural que a hores d’ara es troba en perill d’extinció, o que, si més no, ocupa cada vegada menys espai en la vida diària dels nostres xiquets i xiquetes.

La filosofia de l’editorial és treballar a poc a poc, però amb cura. Anirem a pams, perquè sabem que som una editorial menuda. Però també pensem que ens trobem en un moment propici, d’expansió de la lectura en valencià. I, si no fos el cas, hauríem d’aspirar a això, a ampliar el ventall de lectors en català. Al País Valencià cal que llegim més, i fer-ho en la llengua pròpia. El que pretenem és sumar, afegir-nos a la resta d’editors valencians, que són amics, i també als catalans i illencs, els nous i els de tota la vida, els quals han contribuït a la normalització de la llengua. Ací, tothom hi té cabuda. Cal que augmentem el percentatge de lectors en català. Pensem que és possible. I cal fer-ho entre tots.

Lletra Impresa Edicions és una projecte d’il·lusió al servei dels lectors i les lectores de tot el país. Ha nascut a Gandia, al si de les Comarques Centrals Valencianes, i el seu àmbit natural d’actuació és el valencià, però tenim una vocació íntegra i transfronterera, clarament de país. I per això mirarem, en la mesura de les nostres possibilitats, d’eixamplar horitzons cap als lectors i les lectores de més enllà del País Valencià: per Catalunya, les Illes, la Franja d’Aragó, la Catalunya-Nord, l’Alguer; per a tota la gent que forma part de la comunitat de parla catalana.

El nom de l’editorial, Lletra Impresa, tampoc no és casual. Volem reivindicar el paper de l’edició tradicional. La que es fa en paper, la que valora la feina acurada i ben feta, la que implica a escriptors, il·lustradors i al públic. No estem en contra de l’edició digital, però el llibre com a objecte que es pot tocar, olorar, sentir, veure, subratllar a llapis... és insubstituïble, i en alguns gèneres fins i tot m’atreviria a dir que l’edició en paper és del tot imprescindible. El bon editor és aquell qui es preocupa pel llibre, però també el que atén les necessitats de l’escriptor, el que l’aconsella però també el que respecta la seua llibertat d’elecció com a creador.


El primer número de la col·lecció “Ovidianes” de narrativa es titula Capvespre i és obra de Josep Bertomeu Moll (Dénia, 1950), llibreter, bibliotecari i crític literari de les revistes L’Aiguadolç, Caràcters i L’Espill. Capvespre és una novel·la ambientada en la València de les acaballes del franquisme en què els personatges tot just comencen a forjar-se com a adults. La lluita política, el descobriment de l’amor –i del sexe–, la il·lusió per una vida millor, la fascinació per la literatura, la música, el cinema, etc., constitueixen les constants vitals d’uns joves que mostren moltes conviccions però també molts dubtes.
Per aquesta novel·la circular i polièdrica passen alguns dels personatges més destacats del segle XX: lletraferits com ara Miguel Hernández, Juan Gil Albert, Max Aub o Vicent Andrés Estellés; pintors, actors i músics com Josep Renau, Nino Bravo, Lluís Miquel i els 4Z, els Beatles, Miles Davis, Raimon, Paco Ibáñez... I d’altres figures històriques destacades: el Che Guevara, Fidel Castro, Santiago Carrillo, Antonio Palomares, Salvador Puig Antich...
Amb un llenguatge exquisit, no exempt de poeticitat, Capvespre és una novel·la commovedora, indispensable si volem tastar de primera mà una època tan miserable com fascinant.

Els dos primers títols de “Mythos”, la col·lecció per a infants, veuran la llum ben aviat, entre el mesos de febrer i abril. Són El Tio de la Porra, de Juli Capilla, i El Misteri dels Reis d’Orient, escrita per mi. Tots dos llibres tracten personatges molt populars i volguts a la comarca de la Safor i de l’Alcoià. El Tio de la Porra és especialment estimat pels infants de Gandia, Bellreguard, Oliva i Ador, ja que cada any els anuncia l’inici de la Fira i les Festes, i els trau literalment de l’escola, o de l’institut. I els Reis d’Orient, per bé que són popularment coneguts a gran part de la península ibèrica, tenen una especificitat singular a la ciutat d’Alcoi, on se celebra la cavalcada de Reis més antiga del món. 
Aquests dos llibres infantils estan il·lustrats per dos dibuixants valencians de molt de prestigi. D’una banda, Toni Cabo (València, 1965) ha il·lustrat El Tio de la Porra. Toni Cabo té una llarga trajectòria com a autor de còmic i il·lustrador de revistes infantils com ara Camacuc, Tretzevents i Esquitx. El seu Boro, Moro y Puromoro va obtindre el guardó al millor còmic editat al País Valencià l’any passat. I, per la seua part, Fran Parrenyo (Alcoi, 1981) està preparant les il·lustracions d’El Misteri dels Reis d’Orient. Parrenyo té una obra ja reconeguda a pesar de la seua joventut. Ha practicat la il·lustració publicitària i el cartellisme, i s’ha especialitzat darrerament en la il·lustració editorial, en l’àmbit nacional i internacional, a més de fer classes dins del màster d’il·lustració a la Coco-School d’Alacant.   
Lletra Impresa Edicions té previst d’ampliar catàleg pròximament amb altres originals d’autors valencians i forans, dintre aquestes dues col·leccions, i també en d’altres que abasten diversos gèneres literaris i franges d’edat.          
La nova editorial valenciana aspira, doncs, a oferir literatura en català i de qualitat, a entretenir i a consolidar el patrimoni cultural dels valencians i les valencianes, dels més grans, i també dels més menudets.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...