dimarts, 2 de febrer de 2016

LA POR QUE ENS AGRADA



FITXA BIBLIOGRÀFICA DEL LLIBRE
  • Títol: Fantasmes al palau. Tradicions esotèriques valencianes
  • Autor/autora: Ivan Carbonell
  • Premi: Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular 2014
  • Col·lecció: «La Farga»
  • Pàgines / ISBN / Preu: 240 / 978-84-9904-165-0 / 17 €
  • Editorial / Ciutat / Any: Bullent / Picanya / 2015

Tots hem gaudit de por alguna vegada: escoltant rondalles sorprenents vora el foc quan érem infants, contant històries tenebroses de més majors a les nits de campament, invocant esperits amb una ouija casolana... Els fets que no podem explicar ens atrauen des de sempre i per a sempre, més encara si estan protagonitzats per persones que han viscut entre nosaltres o s’ambienten en paratges o edificis que ens són ben coneguts.

Ivan Carbonell ha recorregut de nord a sud el País Valencià per recollir un bon grapat de les nostres tradicions esotèriques i bastir aquest llibre que va merèixer el XVI Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular. Afortunadament aquest manual, que trena amb gran mestria les fonts orals, les històriques i les literàries, no està adreçat només als iniciats. Així que si us atreviu a obrir-lo coneixereu el secret d’alguns fantasmes que pul·lulen per castells, els paratges d’aigua on se us pot aparèixer una encantada, els mostres que generació rere generació han esglaiat els més menuts, els misteris que amaguen alguns cementeris, esglésies o palaus, el poder que tenen les persones que curen de gràcia o els casos que s’han intentat ocultar sobre extraterrestres i intraterrestres.

Però com molt bé diu l’autor, aquest llibre sols aspira a ser corregit i augmentat, perquè qualsevol persona podria explicar altres històries sobrenaturals. Cal cercar-les, conèixer-les i contar-les, perquè aquestes històries formen part de la nostra literatura oral, essència de la cultura popular, que és una biblioteca intangible a l’abast de tots. I també, com molt encertadament ha fet Ivan Carbonell, cal deixar-les escrites perquè ja no s’obliden. 

Ressenya publicada en el núm. 43
de la revista Lletres Valencianes

dilluns, 11 de gener de 2016

Rutes de llegenda: Alcoi, ciutat del Nadal


Il·lustració de Maria Rubio Tortosa

Enguany ha decidit canviar els Tiernapojat pels Reis d’Orient; el dialecte arcaic d’Oulu pel valencià que es parla a Alcoi; els personatges d’Herodes, el Rei dels Moros, Knihti i Mänkki, per Melcior, Gaspar i Baltasar; les espases i l’estrella, per l’or, l’encens i la mirra; i els vestits austers i blancs, per teles coloraines molt més riques. Principalment ho fa per treball, però també per plaer. Li sembla fascinant pertànyer al Comitè de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO i ser testimoni directe de les grans meravelles que hi havia repartides arreu del món. 
Alcoi és una ciutat mediterrània envoltada de muntanyes, travessada per rius i barrancs, que havia tingut la necessitat de construir desenes de ponts per unir els seus barris. Ell n’havia sentit parlar per primera vegada amb motiu de la seua trilogia festera de Moros i Cristians. Fa poc, però, s’ha assabentat que aquesta ciutat també és famosa per una altra trilogia: la del Nadal. I justament ell és un dels vint-i-un membres que han de valorar si aquesta festa ha de ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Quina responsabilitat!
L’estada a Alcoi serà només de cinc dies, temps suficient per acudir a tots els actes i les desfilades importants i veure la representació d’un betlem de titelles que té més d’un segle. Anirà acompanyat d’alguns membres més del comitè, amb qui té molt bona relació, malgrat les diferències que existeixen entre ells pel que fa a l’origen, l’idioma i la manera de treballar. A diferència de la resta, ell encara no ha llegit ni una línia dels informes que parlaven d’aquesta festa que cal avaluar, ni tampoc no ha visualitzat cap imatge ni vídeo que la il·lustre. Ell prefereix fer-ho a la seua manera: la primera sensació és la que compta. Cal veure i viure, escoltar i sentir, fins i tot, tocar i tastar quan és necessari. 
En arribar a Alcoi els espera un grup de persones que els faran d’amfitrions durant els cinc dies. Els acompanyen a l’hotel perquè desfacen l’equipatge i puguen descansar del llarg viatge. Per davant tenen una agenda ben atapeïda: visita als llocs més emblemàtics de la ciutat, reunions amb personalitats del món de la cultura i la política, dinars de negocis, assistència als actes més representatius del Nadal alcoià... 
Comencen amb una visita al centre de la ciutat. La Casa de la Vila llueix amb orgull el cartell de la CXXXI Cavalcada dels Reis d’Orient. La silueta d’una xiqueta retallada en la nit més màgica de l’any, l’emblemàtic pont de Sant Jordi que acaben de travessar al fons, i l’ombra de Ses Majestats els Reis a lloms de tres camells en primer pla. El regidor de cultura d’Alcoi fa l’incís que és més antiga que això, ja que està documentada des de 1885, cosa que la converteix en la més antiga no solament de l’Estat sinó del món. Els membres del comitè de seguida en prenen nota.
La plaça que queda just al davant, coneguda pels alcoians com la Bandeja està bellament engalanada amb dos escenaris nadalencs. Un els és ben familiar a tots, representa el naixement de Jesús, amb les figures de la Mare de Déu, Sant Josep, la mula i el bou. L’altre, en canvi, els és totalment desconegut. La regidora de turisme, a la pregunta Qui són aquells personatges tan estranys?, els explicà que pertanyen al betlem de Tirisiti, que tot just veuran representat al Teatre Principal, que queda ben a prop. Hi ha un bon grapat de gent fent cua, i és que tothom vol fer-se una foto amb Tirisiti, Tereseta, el sereno i l’auelo.  
Són els únics adults que entren sense la companyia de cap xiquet, però una vegada dins potser són els més innocents de tots. L’espectacle de titelles els deixa bocabadats, malgrat que no entenen què diuen els personatges, ja que els actors que els doblen empren una llengüeta metàl·lica, perquè les veus resulten més còmiques. El que sí que aprecien –i en prenen bona nota– és el maridatge perfecte entre els elements religiosos per tots coneguts amb d’altres populars i costumistes de la societat industrialitzada alcoiana de meitat del segle XIX, moment en què començà a representar-se aquest betlem. Els ninots van muntats sobre varetes verticals i corren per l’escenari per mitjà d’unes guies. El paper de la narradora estimula la participació del públic (especialment l’infantil) que a tothora increpa el sereno per preguntar-li Quina hora és? o es burla de l’auelo amb la cançoneta Auelo, xixero, cara de putxero. 
Tantes emocions ja, i encara no han presenciat cap acte de l’anomenada trilogia nadalenca.
L’endemà, diumenge dia 3 de gener, toca veure Les Pastoretes, una cavalcada infantil on els xiquets vestits de pastors, uns damunt de carros engalanats, d’altres dansant, reparteixen caramels i papers amb al·leluies. Desfilen acompanyats dels seus ramats des del carrer de Sant Nicolau fins el Betlem vivent que hi ha a la Bandeja per obsequiar el Jesuset. 
Es palpa a l’ambient un estat general d’emoció i nerviosisme, i és que manca molt poc per a la nit més màgica de l’any, aquella en què els Reis d’Orient passegen per totes les localitats alhora –què voleu?, són màgics!– i reparteixen llum i color, sobretot entre els més menuts. És la vesprada del 4 de gener i a Alcoi se celebra el preludi de la Cavalcada dels Reis. L’Ambaixador, emissari de Ses Majestats, muntat en una carrossa tirada per dos bous, recorre la ciutat dels ponts i anuncia la imminent arribada de Melcior, Gaspar i Baltasar, vinguts de l’Orient. El seguici de l’Ambaixador està format pels personatges del Betlem de Tirisiti, patges carregats amb torxes enceses, grups de música, balls tradicionals i, és clar, les burretes: dos ases que porten sobre els lloms dues alforges buides per poc de temps. A mesura que avancen en el seu recorregut, la mainada d’Alcoi va dipositant dins d’aquelles particulars bústies les cartes que han escrit als Reis. Aquesta nit, Ses Majestats tindran feina, llegint totes les cartes de totes les bústies de totes les ciutats de tots els països de tots els continents de tot el món. També el nostre amic finès ha dipositat la seua. Només ha demanat una cosa. Té ganes de veure aquesta preciosa ciutat vestida de neu, com la seua Oulu, que per aquelles dates sempre està coberta de blanc. L’enyora.
La nit del 5 sembla encara molt lluny. Vint-i-quatre hores en el món dels xiquets, de vegades, pot arribar a ser una eternitat. Tanmateix, tot arriba... Fa hores que s’acumulen emocions i nervis. A les voreres, als balcons, a les finestres, s’aboquen ulls innocents, àvids de la màgia que ja s’anuncia amb soroll de tambors i foc de torxes. Primer Melcior, amb els cabells i la barba blancs, reparteix besos a tots els xiquets que s’apropen en braços de pares i mares amatents. Després Baltasar, amb la seua pell negra que va esborrant-se pel frec amb altres pells. Cobreix les seues mans amb guants també negres i el roig dels seus llavis va tatuant-se en les galtes dels menuts. Finalment Gaspar, amb el roig no en els llavis sinó en els cabells. També a les galtes i a la punteta del nas. Aquest rei és el que menys besades rep, perquè els xiquets ja estan impacients per veure què els han deixat a casa. 
L’excitació és màxima i els cors bateguen amb més força que els tambors. Encara queda l’últim ritual: posar alguna cosa de menjar i beure per als Reis, els patges i els camells. Ah! i tenir cura que finestres i balcons queden una mica oberts perquè puguen entrar i deixar els regals. Alguns tindran sort i veuran com els patges, negres i mínimament coberts amb algunes peces de roba de color roig, pugen carregats de paquets per escales llarguíssimes de fusta a les seues cases.
Ja a l’hotel els companys de la comissió s’acomiaden fins el dia següent quan volaran de nou cap als seus països d’origen. Estan esgotats. Han estat uns dies molt intensos, però també feliços. Ell, però, encara té temps de demanar a recepció tres trossos generosos de tortell i tres gotets de vi dolç. Deixa aquest senzill àpat al balcó. La temperatura està baixant, així que tanca.  
En plena matinada un soroll el desperta. És molt lleu, com un frec continu, però ell té l’oïda molt sensible i el son molt lleuger. Sembla que ve de fora. S’aboca al balcó i observa meravellat com els carrers van desvestint-se del seu gris habitual per abillar-se amb el més pur dels blancs. Neva! El seu desig s’ha acomplit. Màgia? D’esma mira cap al terra i comprova com els plats i els gots estan buits de menjar i beguda.
Entra apressadament a l’habitació i comença a redactar l’informe on explica per què Alcoi ha de ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.


dimecres, 6 de gener de 2016

Rutes de llegenda: El faroner de Tabarca


Il·lustració d'Aurelio Ayela

Va saber que volia ser faroner aquell dia que, havent pujat al castell de Santa Bàrbara, va veure el far de Tabarca. Només tenia set anys, però no imaginava un altre futur que no fóra ser la llum per a grans i petites embarcacions durant les nits. Els anys que vindrien lluitaria de valent per esquivar el destí que aquell temps i espai li reservaven. No volia fer olor de peix cada dia, com sa mare, que es dedicava a netejar-lo i envasar-lo, i molt menys haver d’estar lluny de casa tants dies i tantes nits, com son pare, que era pescador des dels deu anys. 
El temps anava passant i el somni d’infantesa de Pasqual havia quedat soterrat per les necessitats familiars. Continuava estudiant, però molts dies acompanyava el pare a pescar. Un d’aquells dies, la seua barca va ser arrossegada per una forta marejada fins a Tabarca i acabà encallant-se en la Cova del Llop Marí. Decidiren fer nit a l’illa fins que el temporal remetera.
Pasqual mai no havia estat a l’illa Plana, i això que només quedava a huit quilòmetres de Santa Pola (una mitja horeta amb una barqueta amb motor). Li va cridar l’atenció les dimensions tan reduïdes de l’illa i la seua forma allargada com de corbata. A la part del nus es concentraven les vivendes de les famílies que encara es resistien a viure en una terra tan hostil. Just a l’altre extrem se situava el cementeri, com si els tabarquins volgueren allunyar-se tant com fóra possible de la mort i dels morts. 
El pare de Pasqual li va explicar que per evitar les incursions dels pirates barbarescs el rei Carles III, allà per l’any 1769, va ordenar emmurallar l’illa i va instal·lar-hi una setantena de famílies genoveses originàries de la ciutat tunisiana de Tabarka. Curiosament, els genovesos anaren perdent la seua llengua materna, que va ser substituïda pel valencià que es parlava a la costa alacantina. Només els seus cognoms eren la prova fefaent del seu origen.
Però a Pasqual el que més li va sorprendre i corprendre va ser el far, situat a la part més allargada de l’illa. Era una construcció de dues plantes de base cúbica sobre la qual s’alçava una torre que amagava el mecanisme d’il·luminació. Es va assabentar que el faroner que hi vivia era ja gran i prompte es retiraria i que al far s’impartien cursos de tècnic en senyals marítims. Però com s’ho faria per pagar-se el curs i l’allotjament a l’illa?
Va decidir que treballaria de valent i estalviaria. El seu cos adolescent aviat es va enfortir i la pell va començar a sofrir les inclemències del sol i de la sal. Havia après prompte i ja pescava com a qualsevol dels de la colla. El pare n’estava orgullós perquè el fill es dedicaria, com ell, a pescar. La mare també perquè podria casar-se i mantenir una família sense problemes. Però el que no sabien, pare i mare, és que el somni d’infantesa del seu fill havia emergit de les profunditats i estava més viu que mai. 
Al cap d’un any, Pasqual va confessar els seus plans als pares. Se n’aniria a viure a Tabarca. Estudiaria i treballaria. I quan el faroner es jubilara, potser en dos o tres anys, en trauria l’oposició. Els va entristir molt haver de dir adéu al fill, però no s’hi van oposar.
Va llogar una habitació en una casa on vivia una dona vídua amb les seues tres filles. Quan va veure la major d’elles, Carme, va experimentar la mateixa sensació de quan tenia set anys i va veure el far de Tabarca. Ella es convertiria en el seu destí, la seua llum, la seua guia.
I així va ser. En pocs mesos Pasqual i Carme començaren a festejar d’amagat, encara que era ben difícil ocultar-se en una illa tan menuda i on tothom es coneixia. A l’hivern solien passejar pel cementeri i els seus voltants, a l’estiu es banyaven a les cales on els pescadors no feinejaven. A la casa mai no es dedicaven gestos d’amor, tot i que la mare de Carme ho intuïa i n’estava encantada. 
Dos anys després, Pasqual va aprovar l’oposició de tècnic de senyals marítimes i va rebre de mans de l’antic faroner la clau d’aquella torre arrelada a la mar. Volia recordar sempre la primera nit que dormiria al far, així que convidà la seua estimada a sopar. Per a l’ocasió havia preparat un sopar deliciós a base, com no, de peix i havia comprat en una joieria d’Alacant un anell de plata amb un cor tallat. Va ser la primera nit, de moltes que en vindrien, que feren l’amor amb la remor de mar de fons. Pasqual li regalà a la seua estimada el cor de plata i, definitivament, el cor de sang i batecs. Sí, va ser l’única síl·laba repetida per Carme una vegada i una altra quan Pasqual li demanà si volia casar-se amb ell i fer del far la seua llar. 
Mai un far no havia emès tanta llum. Llum de dia i llum de nit. Llum que es projectava mar enllà i llum que irradiava far endins. Res no feia sospitar que el destí els reservava la més fosca de totes les ombres. La que deixaria el far a les fosques, malgrat el complex mecanisme d’il·luminació que funcionava a les nits. Una malaltia molt lletja s’apoderà del cos de Carme. Res no pogué fer el metge de l’illa ni el poder miraculós que sempre se li atribueix a les aigües salines. Carme es moria sense remei i Pasqual es començava a vestir amb tots els tòpics dels faroners. 
Quan donaren sepultura al cos de Carme, Pasqual es convertí en un home solitari i ermità –com  aquells llops marins que de tard en tard acudien a l’illa–, enamorat del mar i dels records, acostumat a la sal del seu plor. Li venia al cap aquella frase que el seu iaio repetia: “Som d’aquell lloc on tenim soterrats els morts”. Ara, ja, definitivament s’havia convertit en tabarquí.
Va ser una nit de Nadal, fosca, de lluna nova, que la llum de l’illa se’n va anar. El far es quedà encara més a les fosques. Pasqual intentà buscar amb desesperació el motor de recanvi del far. Aquella nit havien de passar prop de l’illa alguns vaixells que transportaven mercaderies i, com era habitual, uns quants pescadors estarien feinejant pels voltants, entre ells molt probablement son pare. 
Pasqual no creia en déus ni àngels, però s’encomanà a tots ells alhora. Si no trobava el motor hi hauria una terrible tragèdia i ell en seria el culpable. Com no podia recordar on havia deixat aquell maleït motor? Va pensar que el més lògic era que estiguera a dalt, a la sala de màquines. Quan pujava desesperat per l’escala que conduïa a la torreta, féu un mal pas i caigué, amb tan mala sort que es girà un peu. Es posà a plorar. Per la catàstrofe imminent, sí, però sobretot perquè se sentia més sol que mai. Va pensar que no l’importaria gens estavellar la seua barca contra qualsevol illa i morir ofegat, bressolat per sempre més per les onades. 
De sobte va sentir com algú li estrenyia la mà i l’ajudava a incorporar-se. Estranyament Pasqual no sentia cap temor. Al contrari, se sentia segur al costat d’aquell misteriós Virgili que el conduïa de nou cap amunt, on es trobava el motor que venia buscant feia estona. Justament en aquell moment el tacte de la mà amiga es va esvair i quan Pasqual va obrir el puny que encara s’aferrava amb força al no-res, va notar que hi havia un petit objecte que no pogué reconèixer. Se’l guardà a la butxaca i es disposà ràpidament a canviar el motor.
Ho havia fet tantes vegades, que fer-ho amb els ulls cecs no fou cap problema. Als pocs minuts el far va emetre una intensíssima llum blanca que per poc no encega els capitans i els timoners dels vaixells que ja estaven molt a prop de la costa tabarquina i que van poder girar a temps el seu rumb. 
Pasqual va eixir a la balconada per contemplar la nit a la llum del far. Sentia una mena de joia al cor, potser perquè havia salvat desenes de vides. La llum al poble encara no s’havia restablert. Només unes poques famílies s’havien quedat a l’illa aquella nit de Nadal. Se’ls imaginava sopant feliços a la llum de les espelmes. Com tantes nits havien fet Carme i ell. Va posar les mans a la butxaca en un moviment involuntari i va sospirar. Els dits van ensopegar amb aquell objecte que feia una estona s’havia guardat. El va traure i gràcies a la llum blanquíssima que emetia el far va reconèixer aquell anell de plata amb un cor tallat. 


dimarts, 5 de gener de 2016

LECTURES 2015




Entre Hotel Indira de Melcior Comes i El traductor de Jovi Lozano-Seser han passat més d'una setantena de llibres per les meus mans i, és clar, pels meus ulls. Aquestes han estat les lectures de 2015:

NARRATIVA

1. Hotel Indira. Melcior Comes. 
2. L’home de Melbourne. Juli Capilla.
3. Obabakoak. Bernardo Atxaga.
4. El árbol de la ciència. Pio Baroja.
5. Pell de gat. M. Victòria Lovaina
6. Mi color favorito es verte. Pilar Eyre.
7. Córrer sense por. Giuseppe Catozzella.
8. Espiral. Manuel Baixauli. 
9. Si menges una llimona sense fer ganyotes. Sergi Pàmies.
10. Cançons d’amor i de pluja. Sergi Pàmies.
11. Els avantatges de ser un marginat. Stephen Chbosky.
12. Tu eres la reina. Maria Jesús Bolta. 
13. El vigilant en el camp de sègol. J.D.Salinger.
14. Stoner. John Williams. 
15. Sostiene Pereira. Antonio Tabucchi.
16. Caín. José Saramago.
17. El perquè de tot plegat. Quim Monzó. 
18. La dona infidel. Santiago Forné. 
19. Naufragi a la neu. Esperança Camps. 
20. Ensayo sobre la ceguera. José Saramago. 
21. Fantasmes al palau. Tradicions esotèriques valencianes. Ivan Carbonell.
22. La mort del pare. Karl Ove Knausgård.
23. La vostra Anita. Lluís Antón Baulenas.
24. Fernando Pessoa. José Luís García Martín.
25. Marta dibuixa ponts. Carles Cortés.
26. Nosaltres els Cateura. Joanjo Garcia. 
27. Amb molt d’amor, un pessic de sal, un polsim de pebre i un poema. Gemma Pasqual.
28. David i la flauta màgica. Josep Millo.
29. Amor i més amor encara.Francesc Gisbert.
30. La dona de l’ermita. Vicent Sanhermelando.
31. Cadenes. Lucia Pitrielli. 
32. El traductor. Jovi Lozano-Seser. 

POESIA

33. Laia. Eva Baltasar.
34. Amor de muchos días. Antologia poètica.
35. Nómina de huesos y otros poemes. César Vallejo.
36. Alfonsina Storni. Antologia.
37. Octavio Paz. Antologia. 
38. Poemes d’amor. Joan Margarit. 
39. València Nord. Teresa Pascual
40. Ancia. Blas de Otero.
41. Nueve novísimos poetas espanyoles. José María Castellet.
42. Bukowsky. 20 poemes.
43. Tantes mudes. Mireia Calafell. 
44. Els rossinyols insomnes. Pilar Cabot. 
45. Historia del corazón. Vicente Aleixandre. 
46. Insomnios y duermevelas. Mario Benedetti.
47. La destrucción o el amor. Vicente Aleixandre. 
48. Vol vallar un tango amb mi, senyor Vivaldi? Pilar Cabot.
49. Tres mujeres. Sylvia Plath.
50. Dos punts. Wislawa Szymborska.
51. Ciència exacta. Manuel Forcano.
52. Obre les mans. Xavier Macià.

INFANTIL I JUVENIL

53. La noche estrellada. Jimmy Liao.
54. A l’altra banda de les muntanyes. Maria Jesús Bolta.
55. En línia. Jaume Monzó.
56. Alisson i l’enigma de l’amor. Maurici Belmonte. 
57. Robbie i altres contes. Isaac Asimov.
58. Moisès, estigues quiet. Lliris Picó.
59. Van ploure estrelles. Raquel Ricart.
60. Una casa diferent. Daniel Nesquens i Goyo Rodríguez.
61. Quan xiula l’avi. Clara Berenguer i Cèsar Barceló.
62. Històries de por. Angela Sommer-Bodenburg.
63. Mi primer viaje. Paloma Sánchez Ibarzábal. 

ASSAIG

64. Café del temps. Joan Borja.
65. Un son profund. Enric Iborra 
66. Els enfonsats i els salvats. Primo Levi.
67. Amb els ulls d’una nena de dotze anys. Janina Hescheles.
68. Dillatari. Ponç Pons.
69. Mentre parlem. Enric Sòria.
70. Ovidi. Un obrer de la paraula. Jordi Tormo.
71. Moros i cristians. Una festa. Albert Alcaraz i Santonja.
72. El mito de Sísifo. Albert Camús.


dilluns, 16 de novembre de 2015

"Infinitamant", X premi Ibn Jafadja


 

De vegades la millor manera d'expressar les emocions és escrivint-les. Estic feliç, i molt, després que el meu poemari "Infinitamant" haja estat guardonat amb el X Premi Ibn Jafadja de Poesia dels Premis Alzira. I aquestes són les paraules que la nit del divendres 13 de novembre se m'enredaven a la gola per tanta emoció.


"Bona nit, amigues, amics... M’he escrit unes paraules perquè no em passe com quan em telefonà l’alcalde Diego Gòmez per comunicar-me que era la guanyadora del premi Ibn Jafadja d’enguany. Crec que no vaig aconseguir articular ni una sola frase coherent. Tremolava, suava, em saltaven les llàgrimes, i un nus a la gola m’impedia parlar. Va ser un moment molt i molt emocionant, com el d’aquest mateix instant.

Estic molt i molt feliç esta nit, bé, en realitat tot el dia de hui. Pel premi, és clar, i per altres tantes coses. Voldria donar les gràcies a moltíssima gent, però sobretot als membres del jurat per confiar en la meua obra, a l’ajuntament d’Alzira i a l’editorial Bromera per fer possible un any més aquesta festa de la cultura i de la literatura, i molt especialment a ma mare, a la meua germana, i a Juli per acompanyar-me en aquesta nit tan i tan especial. Sense vosaltres no seria el mateix.

Recorde perfectament la primera vegada que vaig assistir a un Sopar de Lliurament  dels Premis Alzira, farà 6 o 7 anys. Jo començava a escriure més o menys seriosament. Aquella nit em vaig prometre que algun dia jo també guanyaria l’estatueta de Manuel Boix. I vés per on, aquest dia ha arribat. Ara, he de confessar que mai no em m’havia imaginat que seria en la modalitat de poesia. Jo sempre he fet prosa: contes, novel·la infantil, d’adults... Però durant quasi dos anys em vaig veure incapaç d’escriur’n: per falta de concentració, de rutina, d’estabilitat emocional... Arribà un punt que sentia una mena de desassossec per no estar escrivint –aquestes coses que ens passen als escriptors– però quina va ser la meua sorpresa quan vaig ser conscient que durant aquell temps havia esbossat desenes i desenes de poemes en llibretes que sempre porte al damunt. No havia deixat d’escriure, tan sols havia canviat de gènere. Vaig decidir donar forma a aquells poemes i els vaig estructurar en un poemari titulat finalment Infinitamant. M’han musicat algun poema, traduït a l’alemany, antologat en algun llibre, convidat a recitals poètics… però els meus poemes encara romanien inèdits i en contínua evolució. Com digué Garcia Márquez un llibre no s’acaba, s’abandona. Amb la publicació del llibre, per fi, abandonaré la visió i revisió d’aquests poemes, que ha acabat convertint-se en un treball obsessiu i inacabable.

Infinitamant és un llibre que parla de l’amor en totes les seues vessants: passió, felicitat, dolor, pèrdua, record, patiment... al llarg de les 5 parts que l’estructuren i els 44 poemes que el conformen. No vull dir molt més sobre ell, perquè ja sabeu que els poemes no s’han d’explicar, sinó llegir. I això és el que faré ara mateix, llegir-vos un d’ells per fer-vos un tast del llibre.

ADORMIDA EN EL TEU SOMNI

Desitjos? Només un:
esgolar-me entre els llençols
i vertebrar-me a la línia de la teua esquena,
així, arraulideta cada nit
sota la teua pell.
Cobrir-te la nuesa amb el vellut d’una carícia,
mentre els llavis, com un brunzit d’ales,
sobrevolen l’illa dels naufragis.
Tornar a respirar l’olor del desig
quan reposa sobre la teua epidermis,
alhora que em bressola el ritme lent dels batecs.
I així, com dues culleretes ben arreglades al calaix,
quedar-me, per sempre, adormida en el teu somni."



dilluns, 12 d’octubre de 2015

Manifest 9 d’Octubre a Alcoi



Un any més els valencians i les valencianes ens reunim per commemorar l’entrada a la ciutat de València, l’any 1238, del rei Jaume I. Hui, 9 d’Octubre, Diada del País Valencià, commemorem els 777 anys del naixement del nostre poble. La previsió de pluges ha fet que els actes oficials programats per a aquest dia a Alcoi es traslladen al Calderón. No imagine millor escenari que aquest teatre, que amb més d’un segle d’història ha sigut i continua sent un focus importantíssim d’art, cultura i, per què no, diversió a la nostra ciutat.  
Hui és un dia alegre i festiu. Tenim ganes de cridar als quatre vents que som valencians, i que ens sentim ben orgullosos de ser-ho. Dins d’aquest món que alguns pretenen uniforme, despersonalitzat i globalitzat, dominat per una sola llengua, vindiquem la diferència, la riquesa cultural, humana i lingüística, no solament dels valencians, sinó de tots els pobles. I ho fem des del respecte i la inclusió, sense discriminacions de cap tipus. Ser valencià és un valor únic i un bé cultural que cal preservar. Seria bo que l’esperit ecologista que portem a dintre no es limitara a protegir la varietat d’espècies, sinó també la diversitat de les cultures. Tan important és una cosa com l’altra. La desaparició d’una espècie, d’una cultura, d’una llengua, suposa un empobriment del món, quan no un assassinat amb premeditació, per culpa dels capricis, els interessos o la mala fe d’alguns.   

No podem permetre que la cultura es veja menystinguda, ni tan sols en època de crisi. Perquè la cultura i l’educació són condició sine qua non perquè l’individu, el poble, la societat, esdevinguen actius, crítics, competents, justos i lliures. Hem de tindre clar, a més, que la cultura estimula les ganes de conèixer dels infants, futurs homes i dones de la nostra societat; esperona a la creació d’obres d’art que potser es convertiran en nous símbols de la nostra identitat; incita a imaginar, a créixer, a evolucionar com a persones i també com a col·lectiu; ens anima, cada dia, a voler ser millors en allò que som i allò que fem... Què preferim, una societat creada per homes i dones bàrbars, amb una educació i cultura restringides, sense memòria ni esperança en el futur, amb unes polítiques rígides i inamovibles, amb un pensament únic possible i amb uns trets d’identitat rancis, obsolets, quan no cruels? O, per contra, volem una societat lliure, igualitària, organitzada per individus intel·ligents, formats i informats, amb capacitat crítica, creadors i lluitadors, coneixedors de les seues arrels, conscients del seu present i esperançats pel seu futur? Jo tinc molt clara la resposta, i vosaltres?

La cultura i l’educació, per tant, no són negociables. I d’això en sabem bona cosa els alcoians i les alcoianes. I és que és indubtable que Alcoi ha estat i continua sent bressol de cultura i valencianitat: pintors, músics, actors, escriptors... Alguns, fins i tot, ja s’han convertit en clàssics, com ara Ovidi Montllor, que sempre vestí amb orgull la samarreta d’obrer, persona justa i alcoià. Era impossible no citar-lo en aquest manifest, quan encara estem immersos en el seu any. Perquè vam voler que ho fóra, perquè no ens van deixar. Però nosaltres som cultes, justos, lliures i amb capacitat crítica i ens vam rebel·lar. Una vegada més. 

Aquestes paraules pretenen ser laudatòries, festives i encoratjadores, però també intenten ser paraules de reivindicació. No és possible que el País Valencià encara no siga reconegut com a nacionalitat històrica, com sí que ho són Catalunya, el País Basc, Galícia i Andalusia. Vam ser un regne, un país, amb furs propis des de 1261, quan Jaume I els va jurar i promulgar, fins al 1707, després de la derrota d'Almansa i el consegüent Decret de Nova Planta. Volem que ens reconeguen com a nació històrica. A més a més, necessitem un finançament més just. Les dades econòmiques no menteixen: la nostra és una de les comunitats pitjor finançades de l’Estat Espanyol.

Som una nació històrica. Per llengua, cultura i tradició política. La llengua és un dels trets d’identitat més importants dels valencians. D’uns anys ençà, però, l’ús del valencià ha patit una davallada preocupant per causa de la desídia, i fins i tot de l’hostilitat, dels qui ens van governar durant un parell de dècades. Però ara ens trobem en un moment d’il·lusió, esperançador. I bona prova d'açò n'és que Raimon ha estat reconegut amb l'alta distinció de la Generalitat Valenciana, i ja eren hores! Per cert, també ha estat distingida amb aquesta menció l'Associació de Víctimes de l'Accident del Metro de València. Per fi es fa justícia a una gent que ha patit moltíssim. És ara, més que mai, quan hem de procurar que augmente la presència del valencià en tots els àmbits socials. Encara hi ha centres educatius que no l’han incorporat com a llengua vehicular, a pesar de la demanda de les famílies. No tenim a penes mitjans de comunicació en la llengua pròpia: ni televisió, ni ràdio, ni premsa escrita. I hem de lluitar per guanyar-nos la dignitat i l’orgull del nostre poble. I això passa per la valoració i la promoció de la llengua del país, del valencià, una llengua que ha de ser i és de tots, dels valencianoparlants i també dels castellanoparlants. Perquè ha de ser inclusiva i cohesionadora de la nostra societat. La nostra llengua és un punt de trobada, una oportunitat, un instrument d’integració. 

Durant aquests anys, molta gent del món de la cultura, els escriptors, els artistes, els músics, els actors, ha utilitzat el valencià per bastir les seues obres. Una part de la societat civil, també. El món de l’ensenyament s’ha esforçat per preservar el valencià. I les Trobades d’Escoles en Valencià han sigut un model obert, tolerant, fins i tot festiu, de foment de la nostra llengua. 

Hem aconseguit moltes fites. Podem i hem d’estar-ne orgullosos. Per això hem de continuar. Perquè paga la pena. Perquè tenim un compromís amb el passat, però sobretot amb el futur. Perquè som i volem continuar sent valencians. Des del respecte per la diversitat, des de la tolerància, amb un sentit democràtic insubornable, plural, dialogant, integrador, positiu.  

Bona Diada, amics i amigues. Visca el País Valencià!

dimarts, 15 de setembre de 2015

M'emociona el meu país



M’emociona un país que d’una aixà, un morter o un càntir és capaç d’extraure’n un romanç. M’emociona un país que encoratja els seus homes a traure a ballar una dona quan un bolero o una jota sonen. M’emociona un país al qual només calen sis veus i un poeta per fer vibrar els cors de tot un auditori. M’emociona un país que a la crida d’homenatjar un dels seus grans poetes respon amb emoció, alegria i orgull envers la seua cultura. M’emociona el meu país.

A hores d’ara tots sabem que fa sis anys, l’escriptor Josep Lozano llançava una iniciativa que consistia a celebrar el naixement d’un dels nostres grans poetes: Vicent Andrés Estellés, a manera dels Burns Supper escocesos. Un ritual eficaç: reunir a la gent, conversar, maquinar, emocionar-se junts i conjurar-se un any més pel país i per la cultura. Els valencians hem batejat aquests sopars, aplecs, reunions, trobades... al voltant de la figura d’Estellés amb el nom de “festa”. Ben trobat! Si busquem festa al diccionari ens trobem amb aquesta definició: “solemnitat amb què hom commemora un esdeveniment important del passat o subratlla la transcendència d’una escaiença actual”. I és que nosaltres commemoren el naixement del poeta de Burjassot, ara fa ja 91 anys, com si mai no haguera mort. I, a més, aquesta celebració la fem amb la intenció que tinga continuïtat en anys futurs, per establir una tradició nostra per a la posteritat. La posteritat de què parlava al seus versos: No diràs la teua paraula / amb voluntat d’antologia, / car la diràs honestament, / iradament, sense pensar / en ninguna posteritat, / com no siga la del teu poble. 

L’organització ha de ser ben fàcil, pel seu mateix motiu: fer un dinar o sopar popular, amb el seu toc literari poètic, que pot reunir a famílies, amics o col·lectius més o menys nombrosos, amb tres coses comunes. Primera, sopar o dinar ben dinats o sopats, preferiblement a base d’algun plat del nostre país o països, amb la seua beguda corresponent. Segona, llegir un poema d’Estellés, el que més ens agrade; si no ens semblen bé les Propietats de la pena o Els amants, ben coneguts per tots, es pot indagar per la immensitat de la seua obra i escollir joies com ara els poemes Aquella olor que tenia el teu cos o Tot açò que ja no pot ser. I tercera, fer llegir o cantar altres poemes d’Estellés o d’altres poetes nostres, en una festa que pretén ser lúdica i popular, perquè aquesta festa és de tots, i és per això que entre tots s’ha de fer.

La terra fa saó i els sopars en honor al poeta nacional Vicent Andrés Estellés continuen rebrotant amb força arreu del País. Hi ha pobles que respongueren a la crida de Josep Lozano des del principi i, fidels a aquesta crida, enguany ja celebren la sisena edició. D’altres, com ara Muro (del Comtat), se sumen per primera vegada a la llista llarguíssima de localitats que volen retre homenatge a un poeta, a una llengua, a una cultura i a un país. Malgrat la pluja –referenciant el títol del darrer disc d’un dels cantautors valencians més coneguts, Andreu Valor–, l’Espai d’Art Arpella de l’Arxiu Municipal estava ple de gom a gom el passat 4 de setembre, el dia de naixement del poeta. I és que el poble valencià, malgrat tots els malgrats, està viu, potser més viu i esperançat que mai, i respon a actes com aquests que ens recorden d’on venim i qui volem ser. 

Les paraules de benvinguda les donava el nou regidor de cultura de Muro,  Sergi Silvestre Pérez. Seguidament l’escriptor i president de la coordinadora de l’Alcoià-Comtat per la llengua, Francesc Gisbert, dedicava unes paraules al poeta homenatjat i anava dirigint amb mestria el concert de veus recitades: Manel Rodríguez-Castelló, Joan Jordà i Mercè Climent. També durant el sopar se sumarien d’altres veus espontànies, vingudes d’Alcoi, Xàtiva i, fins i tot, del Principat. I el vi no podia faltar damunt la taula, així que l’Ajuntament serví coca de tomaca, espencat, farina, ametla i carabassa, regada amb el meravellós vi del Celler La Muntanya: Minifundi de Muro. 

Per a les postres es reservava el plat més exquisit i contundent de la nit: l’espectacle “Sis veus per al poeta”, conformat per Lola Ledesma, Eva Dénia, Maribel Crespo, Merxe Martínez, Patxi Ferrer i María Amparo Hurtado. El grup de dones valencianes ens contagià amb la seua força tel·lúrica, arrencada de la terra, i ens sentírem orgullosos de ser valencians, i volguérem ballar, i cantar, i fer palmes, i ens posàrem en peu per acomiadar-les perquè no sabíem com donar-los les gràcies per retornar-nos l’orgull immens de pertànyer a aquest país. 

8 de setembre de 2015

dilluns, 29 de juny de 2015

Amor a la ciutat dels ponts



Enguany he tingut la immensa sort de participar en la campanya "Llegir en valencià" que des de fa 10 anys organitza la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura. El lema d'aquesta nova edició és "Paraules d'amor", així que els onze llibres que forment part de la campanya giren al voltant de l'amor: primers amors, amors truculents, amors diferents, amors entre pares i fills, amor als animals, amor als fills furtats... Onze històries ambientades en pobles del nostre país i creades per autors valencians: Maria Jesús Bolta, Vicent Sanhermelando, Gemma Pasqual, Joanjo Garcia, Mercè Climent, Josep Millo, Pasqual Alapont, Joan Pla, Àngels Moreno, Francesc Gisbert i Vicent Enric Belda (per ordre de publicació al diari Levante).


El pròxim diumenge 5 de juliol apareixerà el meu llibre al Levante (i el 19 al diari Información). Amor a la ciutat dels ponts explica una preciosa història d'amor ambientada a Alcoi, on els ponts hi juguen un paper molt important. No vull desvelar massa coses de l'argument, perquè el que m'agradaria és que la llegíreu. Tan sols afegiré que la il·lustració de la coberta és de Luís Demano i que el llibre està maridat amb aquest poema de Manel Rodríguez-Castelló

Al capdavall tindrà sentit el viatge 
si alimenteu aquell foc primordial, 
solidaris en l'aliança que afermen les paraules;
si lliureu generosament la pròpia set
per fer una mica més bona la vida entre els homes.

Si sou dignes d'haver empès aquella porta 
que en arribar cada un deixa entreoberta
perquè continuen estenent-se les carreteres 
dellà del temps infinites,
amb el misteri d'Un mateix i l'Altre 
que ja per sempre ens acompanya
en cada revolt i en cada recta
on tirem pel dret cercant la vida 
recreant-se en carn oberta.

diumenge, 28 de juny de 2015

Quan l'avi xiula, obra guanyadora del II Premi Internacional d'Àlbum Infantil Il·lustrat Ciutat de Benicarló



El II Premi Internacional d'Àlbum Infantil Il·lustrat "Ciutat de Benicarló" ja té guanyadors: els valencians Clara Berenguer (escriptora) i Cèsar Barceló (il·lustrador), per l'obra Quan xiula l'avi, un llibre preciós que ens parla de la malaltia d'un iaio a través dels ulls de la seua néta. Una història atrevida, adobada amb grans dosis d'humor i de tendresa, que tracta temes sovint oblidats en la literatura per a nens, com ara el comportament davant una malaltia greu, la mort, com gestionar el dolor davant la pèrdua, la importància de recordar als que marxen... El text de Berenguer està molt ben maridat amb les il·lustracions de Barceló, que són força actuals, fresques, expressives i narrativament molt ben seqüenciades. Moltíssimes felicitats! 


He de dir que per a mi formar part d'aquest jurat ha estat una experiència increïble. Primer per haver pogut entrar en universos diferents (tants com obres presentades); segon, per conèixer a dos grans del món de la il·lustració: Ignasi Blanch i Miguel Angel Giner, que m'han descobert un món màgic que jo ja intuïa. Tercer, i malgrat haver una pantalla pel mig, conèixer la visió d'una experta en llibres infantils, Laura Santervás. Un plaer, (nous) amics, sincerament!

A la tardor podreu emocionar-vos tant com jo amb aquest àlbum que publicarà Onada Edicions.

dijous, 11 de juny de 2015

Autors a les aules: visita a l'escola Lledó de Valls (Tarragona)



El passat dia 18 de maig vaig visitar l'escola Mare de Déu del Lledó de Valls (Tarragona) perquè els alumnes de 5è i 6è havien llegit el meu darrer llibre: La flauta màgica (SM Arrels, 2014). El professorat havia sol·licitat amb antelació la meua visita a través de l’activitat “Autors a les Aules” que organitza cada any la Institució de les Lletres Catalanes. L’objectiu és afavorir la trobada de l’escriptor amb els lectors i que la lectura esdevinga encara més motivadora. 


L'experiència va ser sensacional. Primer els vaig anar explicant com havia nascut la idea de fer aquesta novel·la i els materials que havia emprat per escriure-la: vídeos i CD de l’òpera de La flauta màgica, llibret d’ Emanuel Schikaneder (traduït), fotografies amb diferents escenografies, biografies de Wolfgang Amadeus Mozart... Per a l’ocasió vaig preparar un joc que consistia en mostrar-los diferents escenes de l’òpera perquè identificaren els personatges i l’acció, això ens va permetre repassar una mica l’argument i descobrir les diferències entre l’òpera i la versió que jo he fet. Es notava que tots l’havien llegit en profunditat. 



A més a més, vaig escollir dues àries de l’òpera, per a mi les més emblemàtiques: la segona ària de la Reina de la Nit i el duet de Papageno i Papagena, subtitulades perquè pogueren entendre què cantaven literalment. Dos fragments antagònics on s’hi aprecia la crueltat de la Reina Astriflamant front a la bonhomia del personatge més emblemàtic de l’obra, Papageno. (Era inevitable, després marxarien taral·larejant el fragment de la Reina de la Nit).

Sempre ho dic, a mi el que m’agrada és que els alumnes siguen els protagonistes i pregunten, comenten, qüestionen, valoren, donen la seua opinió... Ells en tenien moltes, de preguntes, que vaig anar responent el millor que vaig saber. La canalla, a més, havia vist feia poc al Liceu de Barcelona una adaptació de La flauta màgica amb direcció escènica de Comediants. Justament el que jo volia amb aquest llibre: apropar l'òpera als més menuts. 
Vam reservar els últims minuts per a la signatura d’exemplars i fer-nos fotos de grup. 


Encara quedava una sorpresa més, així que abans que marxara em llegiren una carta que havien escrit entre tots que així deia:

Benvolguda Mercè,
Estem molt contents de tenir-te a la nostra escola i així compartir un temps de lectura ben diferent. L’experiència de l’escriptora a l’aula ens permet llegir amb més entusiasme i poder saciar la nostra curiositat. Desitgem que la teua estada entre nosaltres la recordis amb molta estima perquè aquesta és la nostra intenció.
Gràcies per acompanyar-nos aquest dilluns 18 de maig de 2015, a la ciutat de Valls.
Un petó de tots els alumnes del cicle superior del col·legi Mare de Déu del Lledó.


Només tinc paraules d’agraïment: als alumnes per l’atenció exquisida que mostraren en tot moment; al professorat, i molt especialment a Lídia Garzón, per ser tan bons amfitrions; i, com no, a l’Institució de les Lletres Catalanes per organitzar aquests tipus d’actes que dignifiquen la nostra llengua i cultura, en general, i la tasca dels escriptors, en particular. 

A l'enllaç podeu trobar les fotos d'equip que ens fèrem:


dijous, 19 de març de 2015

LLIBRES CHUS




DADES LLIBRERIA

Nom: Llibres Chus
Propietària: Maria Jesús Seva Cutillas 
Adreça:  C. l’Ordana, 14
Població: Sant Joan d’Alacant
Web: www.llibresinfantils.es
Blog: www.chusllibres.blogspot.com
twitter: @ChusLlibres

Torne a casa amb una bossa de cartó, on algú ha dibuixat amb retolador permanent un regal, també permanent. Tatuat amb lletres de colors, un nom: «CHUS» i una adreça: www.llibresinfantils.es, amb unes ve dobles que semblen papallones dansaires. Hui he conegut Maria Jesús Seva Cutillas i la seua llibreria, situada en el número 14 del carrer l’Ordana de Sant Joan d’Alacant. L’atzar, de vegades, té aquestes coses, i et regala un lloc, una persona, un llibre (o molts). O com és el cas, les tres coses alhora.

Llibres Chus és una llibreria especialitzada i de referència en literatura infantil i juvenil en la nostra llengua, el que no vol dir que no hi tinguen cabuda llibres en altres llengües, els clàssics de sempre o els més venuts del moment. La propietària aposta, a més a més, per editorials xicotetes i independents, que normalment no tenen la capacitat de distribució que tenen les grans. Una tasca admirable i necessària, sobretot ara que els xiquets ja no poden veure dibuixos en valencià i cada vegada més juguen en la llengua que no els és pròpia. 

El nou local, obert ara fa ja tres anys, està dividit en tres zones àmplies i clarament diferenciades: la llibreria com a tal, la sala destinada a tallers i contacontes i la terrasseta on poder fer activitats amb els més menuts quan fa bo. Els llibres estan organitzats per edats i per temàtiques, amb un gust exquisit. De seguida els ulls busquen els raconets més acollidors, com aquell de la tauleta de fusta amb un sofanet i tamborets al voltant, o el de les dues butaques florejades que ens acullen, ens abracen, ens conviden a seure-hi per viatjar a les primeres pàgines de l’aventura escollida. 



La llibreria virtual (www.llibresinfantils.es) manté el mateix ordre i bon gust que la física. Així, comprovem que els llibres apareixen ordenats per edats: «els més petits», «pre-lectura», «inici a la lectura», «ja llegim», «el pas a grans lectors», «espai juvenil» i «pares i educadors»; i per temes: «l’art», «les pors infantils» com ara la mort, els malsons o el rebuig, «el món infantil», o «els grans temes» com l’amor, l’amistat, la felicitat o la llibertat... Chus, a més, ens fa recomanacions d’àlbums il·lustrats, ens parla dels imprescindibles de l’any i aporta la seua opinió sobre cada història. Si li demanes un llibre que no té a les prestatgeries –reals o virtuals– s’abilla amb barret i fuet per iniciar l’aventura i la recerca. És tota una Indiana Jones de llibres. 


Chus és una enamorada de la literatura infantil i juvenil, d’açò te n’adones als pocs minuts d’estar parlant amb ella. Molt probablement aquesta passió li ve de l’època en què son pare tenia un quiosc i ella començava a llegir còmics, una passió que anà en augment quan la seua filla obrí els ulls al món. Li he vist estrelletes als ulls quan li he demanat que em recomanara un llibre, o dos, o tres. N’ha obert, destapat i desplegat desenes . De tots els temes, d’autors de tots els indrets del món i per a totes les edats. És fantàstica. En un moment donat m’ha posat a les mans un llibre i m’ha convidat a llegir-lo per dir-li què en pensava. El monstre, de Daniel Martin i Ramon Trigo. No el coneixia. M’he esborronat sencera i quan he arribat al final només he pogut articular un sospir. Un llibre atrevidíssim que parla de la violència que pateixen els xiquets i no tan xiquets a casa. És el llibre que porte a la bossa de cartó decorada de manera tan naïf. Però no és solament el llibre: és la sensació viscuda, les paraules que no he pogut dir a la llibreria, el record de la conversa amb una dona tan extraordinària.


Hem parlat d’altres títols com ara L’ànec i la mort, de Wolf Erlbruch; Salvatge, de Emily Hughes; Allà on viuen els monstres, de Maurice Sendak; Amagar-se en un racó del món, de Jimmy Liao («presentar» Jilly Liao a la gent és una de les coses que la fan sentir orgullosa)... Títols no tan fàcils de trobar a les llibreries convencionals. I és que la selecció de llibres infantils que té és amplia i acuradíssima, i, molt important, canviant, perquè ella sempre va a la recerca de nous tresors. Chus és molt generosa i comparteix les seues troballes amb els lectors i els oients, i és que aquesta llibretera també conta contes als més menuts, sempre que la història se li haja clavat ben a dintre i puga ser capaç d’expressar tot allò que li haja fet sentir.

Més que una llibreria és una caseta de conte –de contes, més bé–, on setmanalment es fan activitats per a la canalla: cumplecontes, tallers de pintura, de cuina o d’arquitectura, animacions lectores... Sobretot m’ha cridat molt l’atenció una activitat que porta com a títol: Pa, xocolate i contes, que consisteix a que els xiquets berenen un trosset de pa amb xocolate mentre escolten un bon conte o un grapat d’ells. De seguida he evocat aquelles vesprades fredes en què sèiem al voltant del foc i els iaios ens contaven relats, faules o rondalles. Tots aquests tallers i activitats giren sempre al voltant d’un llibre. És importantíssim que els xiquets palpen, miren, òbriguen, fullegen els llibres, i entenguen que amaguen aventures fascinants. Si els creem l’hàbit d’escoltar històries quan encara no saben llegir, amb tota certesa quan aprenguen, agafaran ells sols un llibre, voldran anar a la llibreria del barri, passejar-se per les fires del llibre o visitar la biblioteca del poble. Així de senzill i així d’important. Un xiquet que llig serà un adult que pensa. 



Molts tenen la idea preconcebuda que la literatura infantil és un petit món –quasi un submón–, d’autors mediocres, incapaços de fer una novel·la per a adults, i unes poques obres, generalment clàssics, que paguen la pena. Com d’equivocadíssims que estan! Precisament, hui anava acompanyada de la meua germana, arquitecta de professió, que només entrar s’ha assegut en una de les cadires a fullejar un llibre d’arquitectura... per a xiquets! Sé que al·lucinava. Després s’ha sumat a la conversa que manteníem Chus i jo i ha anat endinsant-se en aquest món infinit i màgic –quasi un supermón– que és la literatura infantil. «Jo pensava que la literatura infantil eren els llibres de Peppa Pig, Geronimo Stilton i els contes de sempre». És un dia important: almenys un adult hui ha recuperat la seua ànima de xiquet.

El cor d’una llibreria batega al mateix ritme que ho fa el cor del llibreter que en té cura. Una llibreria és el seu llibreter, sens dubte. Maria Jesús Seva Cutillas s’ha guanyat a pols l’apel·latiu de «llibretera». Perquè un llibreter no és solament aquella persona que ven llibres –això ho sabríem fer tots–, un llibreter és algú que regala somnis i il·lusions, que ens convida a viatjar a indrets meravellosos per conèixer personatges entranyables, que ens dóna claus per entendre el món i així poder arribar a ser millors personetes. Ella, sens dubte, fa tot això. 



Reportatge publicat en el núm. 39
de la revista Lletres Valencianes

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...