dijous, 27 novembre de 2014

La flauta màgica a Silla



I és que si creus en la màgia, passen coses com aquestes... Ahir de vesprada-nit vaig presentar "La flauta màgica" a la Biblioteca de Silla, dins de la 25a Setmana de les Lletres Valencianes. Vicent Carbonell féu una presentació magnífica, on no faltaren referències a l'òpera de Mozart i al cinema. 


El moment àlgid, sens dubte, va ser quan el músic Guillem Escorihuela ens interpretà un fragment de l'òpera amb la flauta travessera, amb la novetat que fusionà dues àries: la de l'entrada de Papageno amb la famosa àrea de la Reina de la Nit. Mai havia escoltat una flauta que cantara! Per a l'ocasió, a més, vam visualitzar dos fragments de l'òpera, de caràcter ben distint, una mica per marcar el caràcter maniqueista de l'obra i la lluita de l'odi contra l'amor: el moment en què la Reina de la Nit repudia la seua filla Pamina, si no és que mata Sarastre i l'escena en què Papageno per fi troba la seua Papagena. 


Vam debatre sobretot del procés de creació, ja que entre el públic hi havia molts alumnes de l'Escola d'Adults que cursaven un taller de creació literària impartida per Sergi Durbà. Com que tots els pastissos han d'estar coronats per una cirereta, Guillem Escorihuela ens regalà una altra peça de Mozart, aquest cop pertanyent al concert per a arpa i flauta.

divendres, 7 novembre de 2014

CONFESSIONS D'UNA ESCRIPTORA



Avui entrevistem Mercè Climent, una enginyera agrònoma i llicenciada en Filologia Hispànica. Mercè és una lletraferida de vocació, compromesa amb la llengua i el país i amb la difusió cultural del valencià mitjançant la col•laboració amb diversos mitjans de comunicació, amb la creació d'un blog personal "Els primers gestos del verd", que ha esdevingut blog de referència en llengua catalana, però sobretot amb creació de textos i guies de lectura per als més menuts.

Júlia Rosa: Els primers gestos del verd, inclòs dins "La rosa de paper", publicat el 2010 per l'editorial Florida és la teua "opera prima", un conte publicat juntament amb altres contes, on Alba, arran de la mort del pare, crea un món d'imatges per tal de crear un nou espai per a ell; un punt de trobada bastit des de la creació textual. Un conte emotiu que sembla reflectir una gran dosi d'elements de l'àmbit personal més adreçat a la introspecció interior que no pas a la creació textual. Com va ser el còctel de sentiments que va envoltar la publicació, i el premi, de "Els primers gestos del verd"?

Mercè Climent: Els primers gestos del verd, efectivament, és un conte personalíssim, que vaig necessitar escriure en un moment donat. De fet, el mateix títol està extret d’un vers de mon pare, Joan Antoni Climent i Fullana (ell era poeta) a qui va dirigit. Un conte adreçat a un públic adult, escrit des de la perspectiva d’una xiqueta de vuit anys que acaba de perdre son pare, un conte ple de clucaetes d’ulls a la realitat, però farcit d’elements fantàstics. 
Quan vaig començar a escriure, ho feia d’una manera intuïtiva, segurament molt inexperta, però tenia la necessitat d’explicar coses, sanar l’ànima, espantar fantasmes, arribar al fons de mi i saber qui era (qui sóc). Guanyar un premi suposa un esperó immens per continuar escrivint, encara que pense que el vertader escriptor continuarà fent-ho, independentment dels reconeixements. Però comences a adquirir seguretat amb tu mateixa, ja no titubeges tant, i arriba un moment en què els reptes són cada vegada més grans i confies en què seràs capaç de superar-los.

J.R: Lina Panxolina i el quadern màgic, publicat el 2010 per l'editorial Bullent, és la primera novel•la. Una història que ressegueix l'estela del primer conte, on Lina, la protagonista, descobreix la màgia i l'empra com a element alliberador amb capacitat de transformar la realitat. Una narrativa amerada d'un realisme fantàstic especialment adreçada a la superació personal. Una mena de literatura de l'alliberament?

M.C: Justament fou a l’inrevés, primer sorgí la novel•la Lina Panxolina i el quadern màgic, i després vingué el conte. Em va passar una cosa curiosa, i és que vaig sentir una mena d’enveja pel meu propi personatge, perquè tenia un quadern màgic on tot allò que dibuixava es feia realitat. En un moment de la meua vida jo vaig necessitar aquest quadern. Em costava molt superar la mort del meu pare i li vaig bastir un conte “Els primers gestos del verd”, que efectivament compartia un realisme fantàstic amb la Lina de la novel•la. Necessitava bastir-li un món on fora feliç i des d’on m’esperaria quan jo acabara de viure. Evidentment, jo no em crec aquestes coses, però aquest conte em serví i molt per començar a superar el tràngol més difícil de la meua vida. Escriure aquest conte, com tu dius, va ser una mena d’alliberament, de catarsi.

J.R: A més del text, Lina Panxolina i el quadern màgic té unes il•lustracions molt acurades fetes per la teua germana, Àgueda Climent. Unes imatges que reeixen a transmetre la màgia del text d'allò més bé. Com va anar la col•laboració amb Àgueda? El fet que siga la teua germana ha estat un avantatge, o potser no?

M.C: Aquest és el primer projecte que vaig fer amb Àgueda Climent, pintora i artista polifacètica, que no l’últim. Això ja diu molt. L’experiència de treballar juntes fou, i és sempre, fantàstica. Hi havia molta complicitat entre totes dues i sempre fórem sinceres l’una amb l’altra. Aquesta novel•la és especial perquè anà creixen en paraules i en il•lustracions al mateix temps. Veure com una història creix, al mateix temps, en lletres i en dibuixos és fascinant. De sobte els teus personatges tenen rostre i cos, tu pots passejar pels mateixos paisatges que has creat, les històries bateguen amb formes i colors... Generalment ella dibuixava després de llegir el que jo havia escrit, però de vegades els seus dibuixos tenien tanta força i estaven tan plens de detalls que em tocava modificar la narració.

J.R: Somiant amb Aleixa, publicada en la col•lecció l'Eclèctica de l'editorial Bromera, el 2010. Una novel•la eròtica d'allò més suggeridora, de la qual n'ets coautora juntament amb  Francesc Mompó. Sempre s'ha dit que la percepció de l'erotisme és ben diversa entre ambdós sexes; molt sovint les prioritats, les estratègies de seducció o els temps no són els mateixos. Com va ser el procés de creació textual de Somiant amb Aleixa?

M.C: Somiant amb Aleixa naix d’un repte després d’algunes xarrades amb Ramon Guillem i Joan Olivares (guanyadors també del premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida). Si ens plantejàrem fer una novel•la eròtica com la faríem? I ens posàrem a fer la nostra. Perseguíem diversos objectius: primer, que fora una novel•la complexa i no una col•lecció d’escenes eròtiques amb un fil argumental feble; volíem un personatge real, de carn i óssos, però sobretot fet de pensaments, de dubtes, d’inseguretats, de complexos; ens vam proposar que fora una novel•la eròtica sense límits, amb riquesa i varietat d’escenes per no avorrir el lector; i, finalment, aspiràvem a fondre dos estils literaris diferents en un. Potser aquest fou l’element més difícil, però amb sinceritat i molta complicitat jo crec que ho aconseguírem. És impossible distingir quan escriu un o l’altre, de fet, tampoc nosaltres som capaços ja de diferenciar-ho. Decidírem bastir la novel•la sobre tres eixos: el record, la realitat i el somni. Durant quasi un any anàrem fent créixer la història d’Aleixa, escrivíem un o l’altre segons ens abellira. Tant Mompó com jo som escriptors que ens deixem sorprendre pel que anem escrivint (som els primers lectors de les nostres obres), el que no vol dir que no parlàrem hores i hores del que s’esdevindria a cada capítol; i també dos escriptors que no ens conformem amb una història, sinó que cisellem molt el llenguatge que emprem i aspirem, sempre, a fer literatura.

J.R: Amor de vidre, publicat el 2012 dins el llibre "La rosa de paper" per l'editorial Florida, és un relat on el vidre s'esdevé frontera invisible entre una usuària del metro i el vigilant de l'estació i el discurs silent de l'estimada gestiona els neguits i les temences del vigilant fins al punt de condicionar completament les seues reaccions. M'ha semblat entreveure un homenatge a "la donna angelicata", a la qual per mirar-la als ulls calia alçar la barbeta, com devia fer el vigiliant quan la mirava a través de la càmera. Podríem dir que "Amor de vidre" reactulitza els tòpics de l'amor cortés?

M.C: De vegades els crítics veuen més coses del que l’autor perseguia. Aquest és un conte, potser el primer, on no em situe en el terreny personal. Senzillament se m’acudí la idea d’un home que treballa en un metro i s’enamora d’una usuària. La idea anà dibuixant-se durant les llargues esperes al metro de València. Em va fer gràcia i vaig començar a escriure sobre açò. Em vaig situar en els ulls del personatge masculí i em vaig endinsar en la seua obsessió. Vaig voler parlar d’un amor inassolible. D’alguna manera el vidre era la frontera que els separava i, alhora, els acostava.

J.R: Endolada de blanc, publicat el 2013 dins l'aplec de contes "Conta'm dona" per l'Ajuntament de Catarroja, ressegueix la tendència introspectiva de la publicació precedent. Aquesta vegada són els períodes hipotètics els que prenen la paraula per conrear els dubtes sobre els límits de l'amor i sobre els valors de les renúncies gratuïtes de per vida. Trobes que ha canviat una mica la cançoneta o encara s'hi manté la divisió de rols  per sexes?

M.C: De vegades els contes naixen per una simple anècdota. Un matí, en despertar, vaig veure al llençol un anell, s’havia després del meu dit. Em vaig imaginar la història d’una dona feliç (en aparença) que està a punt de casar-se, i que també es troba un anell al llençol, concretament el de compromís i el matí de la seua boda. Ella ho veu com un mal auguri i la inseguretat s’apodera d’ella. Ara els dubtes són immensos i els petits defectes de la parella són muntanyes inassolibles. Es casarà? No volia, de cap de les maneres, fer un relat sobre els aspectes negatius de l’home. Sí, en canvi, reflexionar sobre les coses que fem a la vida sense estar segurs i la poca valentia que tenim, de vegades, per canviar aquestes coses que no ens agraden. Som capaços de vestir-nos amb falses conviccions i seguir endavant amb una vida totalment desapassionada, que no volem, però amb la que ens conformem.

J.R: Marc i el poder sobre el temps, publicat el 2013 per Onada Edicions, una novel•la juvenil que conta la relació de Marc, un xic descregut de la màgia, però que està disposat a canviar un desig, controlar el temps, per una bona acció. Un bescanvi que el durà a viure aventures d'allò més divertides que ordeixen una trama amb un gran treball al darrere per apropar continguts, vocabularis i itineraris culturals al lectors més joves. Què hi ha al darrere de tanta innovació pedagògica?

M.C: Marc i el poder sobre el temps, diria, que és una novel•la atemporal (bé podria ser la història ambientada en temps dels nostres avis, dels nostres pares o, fins i tot, dels nostres fills), on el temps té un paper primordial. Paradoxa? Potser. Però també és una història plena de màgia, on el lector aprendrà jocs tan curiosos com Cagalló, tornaló o la història fascinant d’un déu grec anomenat Cronos. Per damunt de tot els lectors riuran i es divertiran bona cosa amb les peripècies de Marc, que un bon dia es troba amb el poder d’aturar el temps. També és un homenatge a la família, a la infantesa del pare (i de retruc, a la meua), al poble, als costums d’antany, al carrer dels jocs...  Jo no escric literatura infantil pensant en fer pedagogia, però sempre s’amaga entre línies. En aquest cas Marc ens ensenyarà a no ser egoistes, a no emprar la trampa per aconseguir les coses, a acceptar la gent que ens envolta amb les seus virtuts i defectes, a esforçar-nos per aconseguir les nostres metes, a gaudir amb el plaer de la lectura, a estimar la família, els nostres majors i els animals, a recuperar els jocs dels carrers i certs costums que potser no s’havien d’haver perdut mai i perquè no, a deixar oberta sempre la finestra de la fantasia.

J.R: La flauta màgica, publicada el 2014 dins la sèrie roja de l'editorial SM Arrels és una novel•la de narrativa juvenil bastida sobre la interacció de diverses disciplines artístiques. Un text que narra les peripècies del príncep Tamino que el lector podrà assaborir mentre escolta la música de la famosa òpera de Mozart. Una barreja que ajuda a imaginar situacions, a reinterpretar la lectura i a descorbrir l'opera, i la història que s'amaga sota la música, d'una manera tan efectiva com original. Un projecte didàctic molt interessant. Com va nàixer aquesta proposta tan suggerent?

M.C: Sempre he sigut una enamorada de La flauta màgica de Mozart, des que els meus pares em dugueren al Teatre Principal d’Alacant a veure-la, amb només vuit anyets. Ja d’adulta vaig pensar que seria una vertadera llàstima que els xiquets d’ara no s’endinasaren, com ho vaig fer jo, en aquesta meravellosa història d’amor, fantasia i aventures. Si normalment és la música la que ens apropa a la literatura, jo volia amb aquesta obra just el contrari, que acostara els lectors a la melodia que la inspira. Eixe ha estat el meu principal objectiu. És per això que ha treballat molt perquè aquest siga un llibre que sone, que cante i que balle. Però no solament havia de convertir una òpera a format de novel•la per a xiquets, sinó que funcionara per ella sola. No era una tasca fàcil, però amb molta estima i dedicació crec que me n’he sortit.

Publicat a morvedre.info
3 de novembre de 2014

dissabte, 1 novembre de 2014

Presentada "La flauta màgica" a Alcoi



Ahir, 30 d’octubre, tenia lloc al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi la presentació “oficial” de la meua darrera novel·la. Fou una presentació especial, perquè la persona que feia d’amfitriona no era un altre escriptor, com sol ser habitual, sinó que era la meua germana, que només començar l’acte es disculpava perquè ella no era del gremi sinó que era tècnica i que no estava acostumada a parlar en públic. Encara com.

Joana Climent dibuixà l’ambient d’infantesa on vam viure: uns pares “culturetes”, una casa plena de llibres i una banda sonora que acostumava a ser òpera. La xicoteta de les Climent va fer una perfecta comparança entre la meua novel·la i l'òpera que la inspira, La flauta màgica de Mozart. Intermitentment, jo anava intervenint per explicar com nasqué la idea de fer aquest llibre, del procés de creació, dels objectius que perseguia o de com arribà a publicar-se en El vaixell de vapor, la col·lecció que sempre llegia de menuda.


La música era necessària en aquest acte, així que van sonar dos àries de la famosa òpera de Mozart: la segona de la Dama de la Nit i la de Papageno, quan per fi, troba la seua Papagena. No en directe, això ja sí que haguera estat magnífic, però sí en vídeo. També vam llegir alguns fragments de la novel·la, per destacar principalment la descripció dels personatges, l’ambientació de conte màgic i la presència al llarg de tota la novel·la de la melodia. I és que, com ja he dit en vàries ocasions, aquest és un llibre que sona. 

Literatura, música... però també art, l’art que destil·len les meravelloses il·lustracions d’Aitana Carrasco, que estigueren molt presents al llarg de tota la conversa/presentació.

Una trena meravellosa, doncs, decorada amb el llacet de la simpatia, l’humor i els gestos de complicitat, que no passaren inadvertits pel públic assistent.


dimecres, 29 octubre de 2014

ENTREVISTA A RÀDIO ALCOI



La flauta màgica és el títol de la nova novel·la de Mercè Climent. Es presenta este dijous 30 d'octubre al Centre Ovidi Montllor, a les 19'30 hores. L'escriptora avança a Hoy por Hoy Alcoi el contingut i l'elaboració de la novel·la basada en la cèlebre òpera de Mozart. Mercè Climent, escriptora "per necessitat", es confessa molt còmoda amb el públic infantil, a qui està destinada la seua novel·la, "el públic infantil és exquisit i sincer". 

A l'enllaç podeu trobar l'entrevista sencera (a partir del minut 26)



dilluns, 27 octubre de 2014

ENTREVISTA A ARAMULTIMÈDIA



L'escriptor Francesc Gisbert m'entrevista per a ARAMULTIMÈDIA amb motiu de la que serà la primera presentació de La flauta màgica. Tot seguit reproduesc la nostra "conversa".

L'escriptora alcoiana Mercè Climent presenta aquest dijous, 30 d'octubre, la seua última obra, La flauta màgica. Un llibre juvenil editat pel nou segell SM Arrels (El Vaixell de Vapor). La presentació serà a les set i mitja al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi. Mercè Climent ens avança alguns pensaments en aquesta entrevista que proposa l'escriptor Francesc Gisbert en exclusiva per a ARAMULTIMÈDIA.

FRANCESC GISBERT. Després de Somiant amb Aleixa, una novel·la d'adults, vas publicar dues obres infantils, Lina Panxolina i el quadern màgic i Marc i el poder sobre el temps. D'on et ve aquest interés per la literatura per als més joves?

MERCÈ CLIMENT. Si et sóc sincera, al principi no tenia un interès especial pels lectors més joves. Tampoc pels altres, jo senzillament necessitava escriure. Lina Panxolia i el quadern màgic aparegué una mica per provatura i, sobretot, per repte. Moltes vegades els escriptors ens proposem reptes. Jo venia de fer relats per a adults, bàsicament. Un dia em vaig proposar fer una història per a xiquets i després d'un temps la publicaren. I llavors vingué el vertader món màgic: el món dels xiquets. Havia escrit una obra adreçada a ells de manera molt intuïtiva, sense quasi tractar amb ells; però aquesta primera obra m'apropà a ells (xerrades en col·les, animacions lectores...) i això em va fer ganes de continuar creant-los històries. El que més m'agrada d'ells és que són sempre sincers i busquen el mateix en tu, no pots enganyar-los, si alguna cosa no els agrada t'ho diuen. I a l'inrevés, els veus de seguida la joia i la il·lusió a la mirada, al somriure. Si un llibre meu ha servit per sembrar la llavoreta d'un futur lector, només un, ja ha valgut la pena haver-lo escrit.

FG. La teua última obra, La flauta màgica (SM Arrels), parteix de la trama argumental de l'òpera La Flauta Màgica, de Mozart. Què pretenies en escriure aquest llibre?

MC. Sempre he sigut una enamorada d'aquesta òpera, des que els meus pares em dugueren al Teatre Principal d'Alacant a veure-la, amb només vuit anyets. Ja d'adulta vaig pensar que seria una vertadera llàstima que els xiquets d'ara no s'endinsaren, com ho vaig fer jo, en aquesta meravellosa història d'amor, fantasia i aventures. Si normalment és la música la que ens apropa a la literatura, jo he volgut amb aquesta obra just el contrari, que acostara els lectors a la melodia que la inspira. Eixe ha estat el meu principal objectiu. És per això que he treballat molt perquè aquest siga un llibre que sone, que cante i que balle. Fins i tot, he inventat un personatge molt simpàtic que s'anomena Melodia.

FG. La flauta màgica és, per damunt de tot, una obra on domina la fantasia, tant pel que fa als personatges com a la trama. La imaginació més lliure sura en totes les teues obres infantils. Per què?

MC. Potser associe la màgia amb un món innocent, de puresa, on no hi ha lloc per a les mentides ni els desenganys: el món de la infantesa. Em trobe còmoda en aquest món, i de tant en tant, amb ajuda d'un bolígraf (o d'un teclat) viatge allí. Ara bé, no és necessari veure fades, elfs o nans per creure en la màgia. La màgia, en realitat, està a tot arreu i a cada moment. El nostre món és màgic ja només amb allò que podem veure i tocar cada dia. Només que hem de mirar bé per a veure-la.

FG. Quins ingredients creus que ha de tindre un bon llibre per enganxar als més joves? Quins secrets de l'escriptura has abocat en La flauta màgica?

MC. No sé exactament quina és la fórmula, si ho sabera començaria a escriure ara mateix el Harry Potter valencià. Està clar que escriure per a joves no és el mateix que escriure per a adults: has d'intentar un llenguatge més senzill (que no simple), treballar amb capítols més curts perquè potser molts d'ells encara no tenen l'hàbit de la lectura, buscar temes que els resulten atractius, que els personatges els siguen simpàtics i, fins i tot, que s'hi puguen identificar... Independentment del destinatari dels meus llibres, sempre he escrit històries, que per unes coses o d'altres, m'apassionaven. Estic convençuda que si l'autor no escriu des de l'emoció, des de les entranyes, serà impossible que entusiasme ningú.

Bé, el cas de La flauta màgica ha estat tot un repte. No solament havia de convertir una òpera a novel·la per a xiquets, sinó que funcionara per ella sola. No era una tasca fàcil, però amb molta estima i dedicació crec que me n'he sortit. L'essència de l'òpera està en la meua obra, encara que és cert que he hagut d'actualitzar un poc alguns temes, era necessari extraure la violència, el racisme o el masclisme. Per exemple, Pamina és molt més valenta en la meua novel·la que en l'òpera; he volgut donar molta importància a la música, l'obra està plena de cançons, de balls, d'instruments màgics, i com he dit abans he hagut de crear a Melodia, un cuquet que s'enreda en forma de clau de sol; les descripcions dels personatges i dels espais són essencials perquè el lector penetre en l'atmosfera d'aquell món dominat per la Reina de la Nit...

Això sí, un dels secrets d'aquesta novel·la és que mentre l'escrivia, de fons sempre sonava La flauta màgica de Mozart; així que no serà difícil que mentre llegiu aquest llibre sentiu alguna melodia...

dissabte, 25 octubre de 2014

ENTREVISTA A CAFÈ MONTCAU (RÀDIO ALTEA)




Quantes converses caben a dins d'un cafè? Moltes i molt variades. Això ho saben ben bé els cafeïnòmans que formen part de Cafè Montcau, un programa presentat i dirigit per Joan Borja, en Ràdio Altea.
Un honor compartir amb ells cafè (i un deliciós pastís de llima) en el programa que enceta, ni més ni menys, que la huitena temporada. 

A l'enllaç podeu trobar l'entrevista/conversa completa.

diumenge, 19 octubre de 2014

Presentació "La flauta màgica" a Alcoi



Compte enrere per a la primera presentació de La flauta màgica (SM Arrels, Vaixell de vapor, 2014). Serà el dia 30 d'octubre a les 19.30h al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi. 

divendres, 10 octubre de 2014

LES ILLES FÈRTILS, PER MANEL RODRÍGUEZ-CASTELLÓ




Jordi Botella, Joan Antoni Climent i Fullana, Archipiélago/Arxipèlag. Germania, col·lecció Plaerdemavida de poesia núm. 13, Alzira, 2014. Pròleg de Julio Icaza Gallard i Martín Pacheco. Versió catalana de Mercè Climent.

· · ·

Fou en 1978 quan els autors d'Archipiélago publicaven el seu primer poemari a la petita editorial valenciana Lindes, que comandava Pere Bessó amb altres poetes de la seua generació i que en un breu però intens lapse de temps donaria a llum un bon estol del millor que llavors es feia en espanyol a la ciutat de València (entre d'altres el volum Imágenes del mateix Bessó). Els joves amics, per a sorpresa de no pocs i amb el silenci que sol acompanyar les fulguracions poètiques realment importants, s'hi van colar per carambola empesos pels escassíssims vents que alçaven llavors l'edició de poesia com ocells exòtics de les comarques del sud valencià, aus de pas cap a illes més llunyanes i fites més sòlides. Archipiélago, des del punt de vista de l'opció lingüística, fou l'obligat peatge que els seus autors havien de pagar per l'herència literària i cultural rebuda, la terra diglòssica de pas d'uns poetes que veien el món des de la pròpia llengua i que només havien d'esperar que madurés la fruita d'un idioma que ja brillava en algunes de les seues composicions i s'expressava amb perfecta consciència en els seus noms literaris i civils. Per altra banda, la potència verbal d'aquest llibre escrit a quatre mans necessitava els camins desbrossats del castellà poètic (ben llaurats per mestres com Octavio Paz, un dels més llegits en aquells anys) per no quedar embullada entre les espines d'un català encara poc dúctil entre les seues mans. L'aventura d'Archipiélago havia estat precedida per les singladures que a Joan Antoni (Muro del Comtat, 1957) van dur a l'antologia Migjorn (1977) i a Jordi (Alcoi, 1958) a la composició de cançons amb lletres esquinçades amb regust a rock i revetlla d'estiu. El primer, poeta des del bressol de l'adolescència d'una gracilitat desacostumada per al vol poètic, a penes si tornaria a trescar els camins de la literatura, una reaparició escadussera a l'antologia Llampec d'espurnes (1991), poemes inèdits i perduts en les carpetes del temps fins al mutis final que ens el va arrancar un dissortat dia de 2005. Per la seua banda, Archipiélago representà per a Jordi Botella l'inici (fulgurant i excepcional, ja ho hem dit) d'una llarga carrera que ens donà, a partir d'ara sempre en català, Bolero (1983), Cobles vallesanes i Disciplina (1990), Oxymoron (2001) i La nit transfigurada (2004) en poesia i La sagrada família (1997), Carta als reis (1998), Estació terminal (2002) o La caixa negra (2002) entre d'altres en narrativa i novel·la així com estudis literaris i un bon feix d'articles i columnes de premsa i unes quantes peces teatrals dissortadament inèdites.

Archipiélago, doncs, fou –és– l'aventura radical de dos amics que compartien estudis, casa, agòniques manifestacions antifranquisttes, àvides lectures i, sobretot, la passió per la poesia que llavors es desbordava des dels novísimos, Paz, Pound, Eliot i un llarg etcètera que inclou els poetes xinesos de la dinastia Tang que tan brillantment en Botella ressuscitaria en un dels seus darrers treballs poètics en castellà. I fou una aventura –sense a penes precedents ni continuadors– singularitzada per l'anonimat en què suren les illes poètiques del llibre: impossible discernir per al lector no iniciat en certs secrets què és de Botella i què de Fullana. Perquè la jugada consistia precisament en això, a la manera mallarmeana, en la dissolució del jo de l'autor (i el del lector) en la mar del llenguatge poètic, en els laberints i jocs verbals que celebren la passió eròtica, l'íntim sil·labari que dóna nom als misteris dels cossos, la creació d'un univers clos però perpètuament en moviment i obert a noves possibilitats significatives, completant-se tothora en el diàleg mut de la lectura.
Trenta-sis anys després d'aquella meravella (heus-ne ací un petit tast: "y sin embargo estás tan cerca / que con solo estirar mi brazo / alcanzaría / a desvelar el misterio de tu noche // pero no quiero / descubrir tus tatuajes / cubiertos de polvo milenario / ni oír tu voz de mansión abandonada / entre sílabas de jaramagos // prefiero estar cerca / tan cerca que el reverbero de la luna / me anegue / en los jeroglíficos / de tus muros desconchados / hasta que con el nuevo día / lance mis dagas / contra tu piel de barro"), hem d'aplaudir la iniciativa i el treball desplegats per Mercè Climent (filla de Joan Antoni i escriptora també al seu torn) i Germania. Amb aquest gest filial i gràcies a una versió en català en general molt ajustada a l'esperit primigeni excepte en algun detall menor, Archipiélago ja no només s'incorpora amb sentit i nom propi, Arxipèlag, al cabal fèrtil de la nostra literatura, sinó que ens brinda l'oportunitat del balanç històric i la ubicació en el lloc pertinent de dues de les més fèrtils i interessants illes poètiques de la nostra mar.

[Publicat a Saó núm. 396, setembre de 2014.]

divendres, 27 juny de 2014

Presentació Arxipèlag a Alcoi (vídeo)


Algunes setmanes després m'arriba aquest vídeo fet per 12 TV, un tast del que fou la presentació del llibre Archipiélago/Arxipèlag (Germania, 2014), de Jordi Botella i J.A. Climent Fullana, al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi el passat 14 de maig. 
Bé, una primícia: a la tardor el presentarem a València.

dimarts, 17 juny de 2014

LA FLAUTA MÀGICA: 25 DE JUNY EN LLIBRERIES!



A partir del 25 de juny podreu trobar a les llibreries la meua darrera novel·la: La flauta màgica (SM arrels, Vaixell de Vapor, 2014), amb les magnífiques il·lustracions d'Aitana Carrasco. Una adaptació personalíssima de la famosa òpera de Mozart. La novel·la comença així:

Aquest manuscrit narra les aventures que Tamino, príncep de Terres Llunyanes, visqué en un regne on feia massa temps que la foscúria ho senyorejava tot. Una història que mai no ens cansarem d’escoltar perquè està plena de personatges insòlits, objectes màgics i escenaris sorprenents. Serem testimonis de la lluita entre el Sobirà del Sol i la Reina de la Nit, entre la llum i l’obscuritat, entre la saviesa i la barbàrie. 
Coneixerem Papageno, meitat home meitat ocell, amant de les bones menges i creador de cançonetes; un ésser entranyable que es mor de ganes de trobar la seva Papagena. Ens enamorarem de la princesa Pamina, bella i valerosa, que renunciarà a les pròpies arrels a canvi d’un amor total. Ens inquietarem amb les aparicions de les tres servidores de la Reina Astriflamant i els seus parlaments. Però encara hi ha més, molt més: serps gegants, llunes que somriuen, paisatges impossibles, animals que ballen, proves que cal superar... I tot això adobat amb una melodia que s’amaga darrere de les roques, de les converses, de les cançons, dels balls, dels instruments musicals... 
T’atreveixes a endinsar-te en aquest fascinant viatge?

dilluns, 16 juny de 2014

"Els mots, i no" de Juli Capilla. Presentació al Café Malvarrosa de València.

El passat divendres 13 de juny es presentava al Café Malvarrosa de València el darrer poemari de Juli Capilla: Els mots, i no, publicat en la col·lecció PLAERDEMAVIDA de l'editorial Germania. Un lloc molt emotiu per al poeta, ja que aquest café llibreria està ubicat en el carrer de la seua infantesa.


L'acte estigué presentat pel periodista i escriptor Antoni Gómez, que ens féu un recorregut pels anteriors llibres de l'autor fins arribar a aquest. D'Els motos i no féu una anàlisi acurada i perfecta, on parlà del llenguatge, de l'estructura i de l'evolució del poeta entre d'altres coses. Els mots i, no és un recorregut amorós forjat a partir dels quatre elements formulats pels filòsofs presocràtics de la Grècia clàssica: aigua, terra, aire i foc, que estructuren el llibre en funció de la pulsió eròtica o amorosa. Una pulsió que, conforme avança el llibre, es decanta de manera inexorable –i trista– cap al buit, precisament el cinquè element de què parlaven la majoria de les escoles filosòfiques de l’edat mitjana ençà. 



A continuació, Juli Capilla i jo mateixa oferírem un tast dels poemes que conformen el llibre amb un recital on la música i els quatre elements (aigua, terra, aire i foc) juguen, com en el llibre, un paper crucial. 



Com no, en finalitzar la presentació i el recital, l'autor dedicà exemplar del seu llibre, que podeu adquirir en el mateix Café Malvarrosa, en el número 20 del carrer Historiador DIago.


Us deixe un dels poemes del llibre...

Amoramar 

Amor, la mar, des del cim del Penyal
se’ns ofereix, un altre cop, mordaç, 
impecable en el tacte i el salobre, 
vessant de brea en els plecs del ventre.
Al cimal, les gavines cauen en vol
o llibertat per l’aiguavés dels somnis,
i el vent, des de l’aire, és una mà
que tot ho encalça i purifica 
sense adonar-nos-en, sense pensar-hi. 
Aquesta mar tan nostra ens reclama, 
ens atrapa, ens embolcalla, ens enamora...
El temps ha esmicolat l’espill i ara 
Tirant jau mort amb un rictus pacient,
indiferent al ritme de les coses. 
L’amor, però, perdura en el bes 
que mai va ser, més enllà de les galtes;
en l’espurna d’uns ulls que reflecteixen 
la Bellesa del mar –l’amor– des del Penyal.

divendres, 16 maig de 2014

Archipiélago, per Gustavo Cardenal


Magnífiques paraules de Gustavo Cardenal durant la presentació del llibre Archipiélago/Arxipèlag (Ed. Germania, 2014) el passat 14 de maig al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi:


De los dos coautores de este libro, a uno no llegué a conocerlo. Pero eso no quiere decir que no supiera de él. En el momento en que apareció Archipiélago no había esta especie de obsesión por escribir, o al menos yo no tenía constancia de que la hubiera. Entonces, si te llegaba la onda de que alguien también escribía, tendías a establecer con él, a veces no una relación como tal, pero sí una especie de vínculo intangible y un poco secreto. Como éramos pocos, o al menos eso me parecía a mí, podía crearse entre nosotros una complicidad, aunque fuese tácita, de consumo interno. En ese tiempo, de entre los que uno sabía que andaban en el oficio de escribir, Fullana destacaba con un brillo algo especial. A mí me decían de un tío de Muro, que escribía muy bien, que era el bueno de verdad, el que apuntaba, porque entonces todo cuanto había o podía haber era eso, apuntes, brotecitos. Así se me quedó como en un desván, Fullana, el de Muro. Como un referente quizá impropio o poco justificado, algo gratuito, puede que idealizado, pero referente al cabo. Y ahí quedó. Hasta hoy. 

Hasta hoy en que por fin sí lo he leído de verdad. Mezclado inextricablemente con Botella, a quién sí conocí y conozco. El poemario que se reedita es a medias, cuenta en su factura con cuatro manos, pero no como suele producirse esto. En narrativa puede entenderse algo mejor lo de las cuatro manos: se reparten capítulos, o se piensan tramas en equipo, o incluso se distribuyen personajes, que se trabajan separadamente aunque luego haya una redacción común. Pero en poesía, tan íntima, tan personal, parece más difícil. Me dijo el propio Botella que en este caso no hubo interferencias del uno en el trabajo del otro. Como en cualquier técnica a dos, aquí cada cual aportó lo suyo, sus poemas, y no hubo ni siquiera un trabajo de lima, de pulido. Los poemas quedaban como los había escrito cada cual, y se firmaban genéricamente a dos, como Lennon y McCartney. Lo peculiar es que esto no se percibe en el texto. Yo al menos no lo percibo. A diferencia de Lennon y McCartney, no se detectan dos estilos. Esa comunión de estética y de sentimientos es lo que permite el libro, y lo que lo dota de una especial magia. El estilo, tan importante siempre, aquí no se diluye, pero sí parece mimetizarse, se hace uno sólo, común. Y cede su protagonismo a la magia, que también debió de ser común, y que hace casi cuarenta años fue la suficiente como para que hubiera quien se interesara en su publicación, algo que si hoy no es fácil, entonces era casi una utopía. Una magia que hoy mantiene, con una frescura notable.


Con la poesía ocurre que esa frescura, que no quiere decir ni ligereza, ni facilidad, que es otra cosa, esa frescura no prescribe. En general en literatura, como también  en Arte, hay un constante movimiento, una evolución. No siempre esto tiene sentido o defensa. Más bien parece cosa de modas o de intereses diversos. La verdad es que, cuando una obra es buena, se defiende y se hace valer a sí  misma, prevalece más allá de cualquier embate de la moda, de las corrientes imperantes. Un buen poema del siglo 19 es tan capaz de arrasar al lector hoy como cuando fue escrito. Es como si hubiese un carril muy activo en la carretera, en el que no paran de pasar cosas, novedades, rupturas, revoluciones. Ahí es donde se va escribiendo la historia de la literatura y donde se van instruyendo los catálogos. Pero al lado hay otro carril, que no es una vía muerta, y en ese viven y perduran muchas obras que no tienen edad, que no tienen caducidad. Y para ocupar de derecho un lugar ahí, esas obras no tienen que tener unas especiales características. Lo único que necesitan es nada menos que ser unas buenas obras. Pero hablar de “buenas obras” así, en términos absolutos, es algo arriesgado, y nada documentable. Es mejor dejar la materia opinable y tratar de la circunstancia. Hay obras que viven en la efervescencia, en el momento. Y otras que salen de ese carril tan trepidante y buscan lugares menos jaleados. Abandonan pronto la mesa de novedades. Algunas alcanzan el estatus de Bien Cultural, pero la mayoría pasan. Viven por los estantes, en los cajones, en el fondo de los catálogos. Y del mismo modo que hay obras distintamente circunstanciales, también eso se da en los lectores. Hay un lector que vive alrededor de la mesa de novedades, donde todo excita y casi todo caduca. Y otro, o acaso el mismo en otros momentos, que bucea más en lo hondo, que rastrea en el limo, allá donde van a reposar, sólo aparentemente quietas, esas obras cuyo peso las vuelve valiosas, que están más allá y más abajo que las espumas. 

Esto claro que pasa también en narrativa, pero sobre todo en Poesía hay que salirse del carril  y hacer que el Tiempo recupere su condición de abstracción absoluta. El Tiempo no pasa para la buena poesía; el Tiempo pasa POR la buena poesía, y tampoco la mejora, como lo que dicen de los vinos, simplemente la deja intacta. Ni la madura, ni la envejece. Casi ni la encuadra, porque la poesía no es ni hija ni deudora del tiempo en que se da. Y si da fe del estado de cosas de su tiempo, no la da de manera que pueda competir con los titulares de prensa. La materia de que se ocupa es cierto que puede aflorar hasta esos titulares, pero se nutre de un venero mucho más profundo. Más complejo. Menos exportable. 

Para hablar de este libro hay que intentar volverse tan puro como él. Usar palabras con mucha verdad y poco cascajo, y que tengan el tamaño adecuado. Hay que bajarse de las esdrújulas. Contiene una poesía atemporal, nunca eterna, que es una palabra grande y torpe. Eterno es lo que dura para siempre en el tiempo. Atemporal es aquello que no necesita del soporte del tiempo, que pasa por él como flotando, que no requiere del tiempo ni siquiera como referencia. Por eso se puede leer hoy “Archipiélago”   igual que si acabara de salir por primera vez. Se mantiene incólume, invulnerado. Fue tan moderno en su momento como lo es ahora, porque como digo está fuera del tiempo, o cuanto menos a salvo de sus habituales erosiones. Y es tal cosa, moderno, o mejor actual, o todavía mejor, vigente, más por su belleza intrínseca que por las maneras técnicas que Botella y Fullana emplearon, y que en aquel momento, para ser debidas a dos chavales de más o menos dieciocho o veinte años, acaso estaban notablemente afinadas. Rimas internas, juegos fonéticos con las palabras, ritmos como de canción, disposición espacial emancipada a veces del corsé de los renglones. Pero el sólo atrevimiento, o la sola pericia técnica no son más que un instrumento, que habría que dar por supuesto en todo el que escribe, aunque con tanta frecuencia ese supuesto sea una presunción o un favor que se le hace. Un instrumento que cabe usar, pero no valorar demasiado en sí mismo. Hay grandes autistas cuyo magnífico estilo se agota en sí mismo, sin trascender. La técnica por todo mensaje no es nada. Sólo sirve, es más, es imprescindible, para dar cauce al contenido y a la magia, si es que se poseen. En los autores de este libro no hubo ni alardes, ni pirotecnias gratuitas. Todo está hecho de un modo que trasluce naturalidad, y que se aleja de la impostura que, a esas edades, en el principio de escribir, podía llevarte a ser Bukowski lo mismo que Juan Ramón Jiménez. Generalmente siempre otros, generalmente casi nunca uno mismo.

Archipiélago está hecho de palabras dibujadas, de palabras tañidas como un instrumento, es decir, que está hecho de poesía. Las palabras, en el poema, parecen a veces querer jugar a ser también forma y colores. Palabra con su carga semántica precisa, pero palabra abierta, germinal, palabra que es ante todo propuesta. Pluralidad, lograr que la palabra, hecha llegar al estamento de palabra poética, se libere de esquemas y cometidos y trepe por el papel y lo invada, para volver el poema, también, cuadro. Eso elimina cualquier veleidad narrativa, todo riesgo de que el verso se embride en un discurso cerrado y vectorial, y lo vuelve, para el lector, algo fértil, abierto, fractal. Para el lector entregado, el que se deja ganar, el poema se diluye adentro y genera otros, más poemas, que no eran y que posiblemente no lleguen nunca a estar escritos en un folio, pero que se incorporan a lo más íntimo, que se reciben y se dicen con las mismas maneras naturales de la respiración.

La poesía no es un género. Es una manera de estar en el mundo. De mirar, de conocer. Instrumento de conocimiento y aprendizaje. Estos poemas plantean el cuerpo, lo buscan, lo dicen, lo abordan. El cuerpo campo de experimentación, tierra de descubrimiento, de conquista, de rendición, de regalo, de batalla, de victoria, de derrota. El cuerpo es aquello con lo que se vive, y es la expresión absoluta de la vida. El cuerpo que se va sabiendo, el propio, el ajeno, el cuerpo como profunda posesión inalienable, y todas las circunstancias en que se implica,  el amor y su contrario, el éxtasis y la miseria más absoluta, esos lugares que a los veinte años – edad en que Fullana y Botella escribieron esto – son tan fronterizos, tan desierto y vergel sin solución de continuidad, sin argumentos, sólo con piel y con alma. 

Da vértigo mirar ahora atrás. En los treintaytantos años que median entre la aparición y la reaparición de Archipiélago cabe una vida, o bueno, caben dos. Y hasta tres. Quien hoy traduce, y acaso con ello vuelve a escribir el libro,  cuando la primera publicación no era, no estaba, formaba parte de las hipótesis peregrinas del futuro, de sus azares. Y hoy, ya lo podemos ver, está aquí y es del todo real. Mercé hoy forma tándem con Botella, como en su día lo formó su padre. De alguna manera esto crea un bucle y lo cierra. Pero lo cierra no en el sentido primero de clausura, de cumplimiento. Es un bucle, no un círculo, y un  bucle es un constante fin y un constante inicio, lo cual le confiere aire y sentido germinal, de semilla. Archipiélago no se reedita: más bien renace, vuelve a darse en otro lugar del tiempo y de las vidas – o las muertes – de los implicados. Y lo hace para bien de todos nosotros. Estas experiencias, si uno les ofrece la piel abierta, reconcilian con la vida. No son homenaje mustio o nostálgico, ni memento. No son complacencia con un pasado que se idealiza por lo lejano, un lugar en el que se fue más feliz o más feraz. Son pura exaltación. Y una apuesta indudable por la vida. Y por la Belleza, que es algo que afortunadamente nunca prescribe.



divendres, 25 abril de 2014

Celebrant el Dia del Llibre a l'hospital La Fe de València



El passat 22 d'abril un grup d'escriptors: Teresa Broseta, Josep Millo, Carles Cano, Juli Capilla i jo mateixa, juntament amb l'il·lustrador Toni Cabo, vam visitar els xiquets ingressats a l'hospital La Fe de València per celebrar amb ells el Dia del Llibre. Nosaltres els hem regalat llibres; la bellesa de la rosa l'han posada ells, perquè ha estat un dia preciós on no ha faltat el vellut de les emocions. El psicòleg i bibliotecari del centre, Javier Velasco, ha sigut un autèntic mestre de cerimònies, a l'igual que el personal sanitari i administratiu que ens ha acompanyat en tot moment. 
En pocs dies de diferència em torne a trobar persones que em desperten la fe en la humanitat. Mercès!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...