Sant Jordi a l'Octubre, només a València

Foto: El País 

Dimarts 23 d’abril el Centre de Cultura Contemporània Octubre de València es vestia de gala per celebrar la seva 2ª edició de Sant Jordi. Un dia on es retia homenatge al llibre, a la rosa i al sant, sí, però també un dia de celebracions poètiques, ja que aquest any és el centenari del naixement dels escriptors Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joana Raspall, Joan Teixidor i Marià Villangómez. Un dia, en el 20 aniversari de la seva mort, on es retia merescut homenatge al poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés, el poeta més gran en llengua catalana que ha donat el País Valencià des del segle XV, l’època daurada d’Ausiàs March i Roís de Corella.

No faltaren ni les roses, ni els llibres, ni els autors; tampoc la música, ni els homenatges, ni les reivindicacions en aquesta festa que tenia com a mestra de cerimònies la periodista Reis Juan i que era retransmesa en directe a través de la web 9exili.com, la ràdio i la televisió que els treballadors afectats per l’ERO de RTVV han posat en marxa. Per què la nostra –nostra?, millor dir seva–  televisió pública, és evident, no està per aquestes coses de la cultura, ni per un poble que puga tenir idees pròpies. De fet, la reivindicació dels mitjans de comunicació en català al País Valencià fou altre dels eixos vertebradors de l’acte, així com la solidaritat amb la vaga de Catalunya Ràdio per les retallades. Com és de perillós que un territori es veja privat dels mitjans de comunicació en llengua pròpia!

Gemma Pasqual, vice-presidenta del País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), una de les organitzadores de l’acte explicava la voluntat d'arrelar una tradició que té més seguiment a València del que es pugui conèixer, perquè entre d’altres coses Sant Jordi va ser patró de València i molta gent celebra la Diada amb llibres i roses, malgrat la mancança del suport institucional. El Sant Jordi d’enguany estava organitzat per Acció Cultural del País Valencià, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, amb la col·laboració de l’Associació d’Editors del País Valencià, el Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València el PEN català, la llibreria 3i4 i La Casa de les Flors.

 

Una cinquantena d'escriptors, per ordre alfabètic de cognoms, anaren llegint fragments de la seva obra: petits tasts de novel·les, contes, poesies, teatre... que deixava clar el bon estat de la literatura catalana feta al País Valencià. Francesc Anyó, Francesc Aledon, Josep Antoni Alfonso, Xavier Aliaga, Joaquina Barba, Pere Bessó, Teresa Broseta, Núria Cadenes, Esperança Camps, Carles Cano, Rafel Castelló, Mercè Climent, Vicent Coll, Francesc Collado, Carles Cortés, Vicent Cortés, Isidre Crespo, Joan Carles Girbés, Ramon Guillem, Rafa Gomar, Tomàs Llopis, Rubén Luzón, Begonya Mezquita, Carme Miquel, Manuel Molins, Jesús Molla, Francesc Mompó, Anna Moner, Enric Monforte i Casañ, Octavi Monsonís, Jaume Pérez Montaner, Eusebi Morales, Joan Navarro, Gemma Pasqual, Vicent Penya, Begonya Pozo, Isabel Robles, Lluís Roda, Manel Rodríguez Castelló, Rosa Roig, Antoni Rubio, M. Carmen Sàez, Vicent Salvador, Encarna Sant Celoni, Xavi Sarrià, Jordi Sebastià, Núria Sendra, Ferran Suay, Josep Usó, Rafa Xambó i algun més que s’hi afegí a darrera hora a aquesta gran festa, a manera de jam session. Fins i tot, des de l’Alguer, el poeta de Borriana establert a l’illa italiana que parla català, feia la seva aportació.

 

L’acte el tancava l’actuació del cantant Miquel Gil que, entre d’altres cançons, interpretà la 'Rosa de paper', on versiona un dels poemes emblemàtics d’Estellés, mentre la filla del poeta, Carmina Estellés, als seus peus, feia una autèntica rosa de paper, amb dits experts, però segurament balbs per tanta emoció. I és que les roses blanques, fetes de paper de diari, també tingueren el seu protagonisme, ja que estaven repartides per totes les taules del rebedor que tan gran festa acollia.

 

 

Publicat en el DGS

25 abril de 2013

Alexandre Ros, Enric Sanç i Hèctor Serra presenten els seus poemaris al Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi

Divendres passat tenia lloc al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi una triple presentació poètica: Trèmolo, d’Hèctor Serra; El plany de les lletres ferides, d’Enric Sanç; i Rerefons, d’Alexandre Ros; tots ells publicats per l’editorial Germania.
Jo vaig tenir la immensa sort de fer d’amfitriona d’aquests tres poetes valencians, que venien de lluny per oferir-nos els seus versos.
Per ordre alfabètic de cognoms vaig anant presentant els escriptors (Ros, Sanç i Serra) i parlant de les seves obres. Un a un, anaren descobrint-nos en un primer torn de paraula com havien nascut alguns dels poemes, el procés seguit fins a tenir el llibre a les mans, la manera particular d'entendre l’escriptura i, sobretot, la poesia, com veien ells la situació actual del país i com ho acaraven en la seva obra... En una segona ronda els poetes ens delectaren amb alguns dels seus poemes.

Alexandre Ros i Ros (Bonrepós i Mirambell, 1968), llicenciat en Dret ha participat en les antologies: Solcs de Paraules (Llibres de l’Aljamia, 2000) i Ponts de Paraules (Amics de Joan Valls, 2008), i ha publicant, a més, en solitari el llibre Bé i avant. Recull vinarossenc (Antinea, 2004) i, juntament amb Francesc Pou, el volum De fil de Veu (Misèria i companyia, 2009). A la xarxa, des de 2006 publica el blog El cau de l’oroneta.

Rerefons és un poemari minimalista, format per 89 poemes, sense títols, només numerats, disposats en l’ordre en què van ser sentits i escrits. Són poemes curts, on podem trobar fins i tot poemes d’un vers, com el poema 17 que diu “I floriran les penes”, fins a un màxim de 13 versos.Llegir aquest llibre és com fullejar un àlbum, on cada poema és una instantània d’un sentiment viscut. Directes, colpidors, amb un cert to d’angoixa i desesperança. Poemes de versos lliures, plens d’espontaneïtat i intuïció. 
Rerefons és un poemari cubista, on el jo poètic construeix la seva obra a partir de fragments solts i esparsos d’allò que el fa sentir, per tornar a recompondre’s a sí mateix, el ésser que va ser o, segurament, un de nou, amb el pòsit que li ha pogut deixar l’experiència d’algunes situacions viscudes. Rerefons és un intent de trobar-se a si mateix en un estat de pèrdua, de desorientació.Al poemari podem apreciar alguns dels temes que preocupen el poeta: el gaudi de l’instant, el paisatge, l’emoció, el temps, l’amor, la desesperança, el pòsit que ens deixa l’experiència, la solitud, la impressió.
El poeta confessa que escriu per arribar a entendre’s, a arribar a ell mateix. Així que Alexandre Ros és creador i receptor alhora de la seva obra, escriu allò que intueix que sent i vers a vers, poema a poema, va despullant-se, descobrint-se, per vestir el nou home que serà. Envellit, ferit, però més savi, més fort. Sí, perquè malgrat l’halo de tristesa, d’angoixa, de desesperança que trobem al llarg dels 89 poemes, finalitza el seu Rerefons vestint-se amb un vel d’esperança transparent, reprenent el camí, però ho deixa ben clar, que no serà el mateix, perquè ell ja no serà el mateix.  

Enric Sanç i Ferrandis (València, 1976) llicenciat en Econòmiques. En 2012 publicà el seu primer poemari El plany de les lletres ferides, el títol del qual coincideix amb el nom del seu blog que obrí en abril de 2011 per publicar alguns del seus poemes. També ha col·laborat en una antologia Estels de paper. Vint-i-un poetes per al segle XXI en la col·lecció "Mil Poetes i un País", tots dos a l'Editorial Germania.

43 poemes conformen El plany de les lletres ferides, un llibre que abraça diferents temes amb ritmes, formes i tons molt variats, amb una clara estructura de díptic on la primera de les parts abraça els poemes amorosos i una segona part, on trobem els poemes més crítics i compromesos. Els temes que hi predominen són l’amor en totes les seves vessants, el fet d’escriure, la mort, els records, l’esperança, la crítica social, la crida a la lluita, la recerca de la llibertat... Tots ells amb el nexe comú la ferida, la nafra, l’escletxa, el descosit, la cicatriu. Però malgrat tantes i tantes ferides, el poemes ploren però no sagnen, perquè a dintre dels versos batega una esperança, un optimisme vital, unes ganes immenses de llegir, escriure, aprendre, estimar... viure. Poemes escrits amb tota la paleta de tons, des de la tendresa més exquisida fins al to més corrosiu i crític.
Enric Sanç té la capacitat de dominar les rimes i els ritmes, per la qual cosa es pot permetre la llicència de transgredir-los, i per tant ferir-los. Però no solament això, sap jugar amb les paraules, els ha ensenyat a ballar, a fer tombarelles, a parlar i a cridar, a emmudir si cal. I les lletres, en aquest sentit, no es planyen, que riuen, i de quina manera! una riallada ben sonora. Trobem en el llibre de Sanç un llenguatge acuradíssim abillat amb elegància d’aparents, d’oxímorons, de jocs de contraris, de mots inventats, d’encabalgaments... I tot per trenar la realitat i el record amb els somnis, les quimeres i els impossibles., a la recerca des de qualsevol espaitemps dels tresors més preats: la cultura i la llibertat. Amb llum sobre la foscor i esperança pel futur, malgrat els planys i les ferides.

Hèctor Serra Cubilles (Aldaia), llicenciat en Periodisme per la Universitat de València, és home inquiet, actiu, practicant d’un periodisme compromés amb la cultura i el país. Des de l’any 2003 col·labora en diferents mitjans de comunicació com ara Aldaia Ràdio, el periòdic quinzenal L’Accent o el digital cultural Núvol.com. A la xarxa manté actualitzat el blog “L’extrarradi”. Amb la publicació de Trèmolo, el seu primer poemari llarg, es posa de manifest, a més, la seva faceta de poeta combatiu, tant a nivell nacional com social.


Trèmolo, un poemari madur i madurat que irromp al panorama poètic del País Valencià amb la força d’un terratrèmol i el soroll d’un terrabastall. Un poemari que conté versos esculpits amb la delicadesa de l’assenyat artista, que no té cap pressa com no siga la de tenir entre els dits l’obra d’art perfecta i acabada. Un poemari on el vers vola lliure per fer-nos sentir el moviment, la sensació d’anar sempre a la deriva, d’estar naufragant entre dos espais i dos temps, sempre a sota d’unes plaques tectòniques enfurismades unes vegades, calmades d’altres.
Trèmolo s’estructura bàsicament en dos grans blocs, o millor seria dit en dos grans espais –Insular i Peninsular–, els límits dels quals sempre estan difusos, uns límits que defineixen els límits dels Països Catalans.  És en Insular on trobem els poemes d’aigua, simbolitzats per la mar, la pluja, els oceans, les llàgrimes, els estanys... fins i tot, per la humitat íntima. En Peninsular ens endinsem en els poemes de terra –una terra que se’ns mostra sempre banyada– on l’autor intenta plasmar la convivència entre la ciutat de sempre i la d’ara, uns poemes que caminen per la ciutat però sobretot per l’extraradi. Aquesta part alhora es divideix en dues coordenades temporals: Tradició i (Post)modernitat, on el poeta ens parla de contrastos: la terra, els costums, el temps d’abans, el temps que era... front a la ciutat, de l’actualitat, el temps d’ara, el temps que és...Trèmolo, en definitiva, és un corpus de textos per on davalla una escampadissa de fons i forma en un univers que calla i esclata alhora. On la vida pren contorns postrems i les coordenades dibuixen els atles dels sentiments.

La presentació acabà amb la signatura d'exemplars per part dels autors, i com que hi havia tan bon ambient, els autors juntament amb un bon grapat dels assistents arrodonírem la nit amb un bon sopar de germanor. 

SEMPRE SAMPEDRO

 

 

Avui la notícia de la teva mort ha cobert de boira el dia. Què gran ets -present històric, atemporal... Tu has fet que llevara la pols al mot humanista... Amb tu la lucidesa sempre s'ha sentit ben acompanyada... Quina sensació d'orfandat ara mateix... Quanta emoció quan et veig i t'escolte encara viu... Gràcies, Jose Luís, per compartir tanta saviesa...

Ja he anat a buscar a la prestatgeria La sonrisa etrusca...

 

ETERNA PRIMAVERA

 

 

Avui el calendari t’ha cobert d’eterna primavera. I en ser-ne conscient el dia ha començat a omplir-se’t de VIDA; com la vida se’t continua omplint de dies. Vic et ve a la memòria i recuperes els seus números i intentes una nova combinació de xifres màgiques. La noia de cabells vermells i medicina al nom vesteix la vesprada de cine. La butaca 8 t’abraça quan escoltes l’UNIVERS replet de meravelles i et corprén un infinit fet d’abelles roses. Durant tot el dia un ocell de paper t’ha parlat de voler i volar i sobre les seves ales d’etern aprenent has escrit una data que sempre recordaràs: 8 d’abril de 2013.

L'obra d'Ovidi. Una reivindicació generacional.

 

Divendres passat s'encetaven els #DocumentalsAlCasal al Centre Cultural Ovidi Motllor d'Alcoi. Com no podia ser d'altra manera, el primer documental estigué dedicat a l’Ovidi Montllor, la seua obra i la influència als països de llengua catalana amb la projecció del documental: Crònica d'un artista (TV3, 2005). Posteriorment hi hagué una Taula Redona oberta a la participació de totes i tots, amb convidats representants dels diferents àmbits de la societat i la cultura on es feu un recorregut generacional de la seua reivindicació al llarg del temps per tal de tindre una visió general de la seua recepció a les diferents generacions que actualment convivim a la nostra societat, i per tal de ser conscients de la direcció que aquesta recepció té a l’actualitat. Jo era una de les convidades, en qualitat d’escriptora jove de la generació dels 80, cosa que em permeté reflexionar sobre aquest homenot que fou l’Ovidi. Uns quants em digueren que allò que havia escrit era per publicar. No crec que fora per tant, però com que aquesta finestra m’ho permet ací deixe algunes coses que vaig explicar.

 

Cada moment de la nostra vida té necessàriament associada una banda sonora. Però ves per on que les cançons de l’Ovidi han estat sempre presents en cadascun dels trams que he anat recorrent fins arribar ací, a aquesta taula redona i quadrada alhora, per parlar d’ell. Recorde el primer disc que vaig escoltar de l’Ovidi: A Alcoi, com no podia ser d’altra manera. A casa tots érem Ovidi, tots recitàvem Els amants; tos volíem aprendre i ballar amb la Teresa; tots volíem ser els “altres” i fer burla als rics quan van a l’òpera així ben vestidets; tots declaràrem el nostre amor incondicional per aquella pobra, bruta, trista, dissortada pàtria, que també era la nostra; tots vam decidir que no ens conformaríem amb les molles si podíem tenir el pa sencer... I l’Ovidi entrà a la nostra casa per quedar-s’hi en cadascú de nosaltres. He tingut la immensa sort que els meus pares, des de ben menudets, ens han transmet l’amor per la literatura, per la música, per la cultura... Però jo em pregunte, quina visió tindria jo ara de l’Ovidi si els pares no ens hagueren ensenyat a estimar-lo, com ja ho feren ells una generació abans? Conec gent de la meva generació que no sap qui és l’Ovidi i això em pareix sorprenent, però sobretot trist i descoratjador, perquè això significa que els seus fills i els fills del seus fills possiblement no el coneixeran mai, i tampoc no tindran cap interès de fer-ho. Pitjor que l’odi, és l’oblit. 

En plena adolescència recorde un mur amb el rostre de l’Ovidi Montllor i unes paraules que deien una cosa així com Ovidi, no t’oblidem; que de tant en tant apareixia esborronat i acompanyat de paraules blasfemes que llavors jo no entenia del tot. Com tampoc entenia com un home que cantava, recitava i interpretava tan bé, que ens apropava als nostres poetes, que es posicionava a favor del poble i censurava l’opressió, la fam, la misèria, l’explotació o la corrupció, que era fill de la ciutat... alçara tanta polseguera i despertara tant d’odi. Llavors vaig voler saber més. Més del que t’expliquen a l’escola, a l’institut o al carrer... Més, molt més. Per sort a casa jo vaig tenir una altra escola. I vaig aprendre què significava ser un poble oprimit, i em va créixer l’odi. Però un odi, que com Ovidi, intente transformar en art perquè el meu poble, llengua i cultura continuen vius. També sóc jo de les de la serena violència, com digué Vicent Luna, representant de la junta directiva del Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi, el dia que s’inaugurava una placa a la casa on va nàixer l’Ovidi, al carrer Sant Joan de Ribera 15.

No descobresc res si dic que Ovidi ha sigut una metàfora del nostre país. Nasqué aquest català d’Alcoi en plena postguerra, quan Espanya era en blanc i negre, i el nostre país només en negre. Prompte prompte va tastar el gust de la fam quan s’assabentà que moltes nits els seus pares ni sopaven; i començà a sentir que li mancava l’aire per culpa dels fums dels capatassos de les fàbriques que explotaven els seus treballadors. Com tants de la seva generació, se sorprengué que la llengua que parlava a casa i al carrer, que no a l’escola ni a cap altre lloc, també es podia escriure. I amb la set que dóna una llarga passejada pel desert anà bevent pàgines de llibres i de diccionaris i anà aprenent a escriure la llengua que parlava. I llavors fou conscient que hi havia una història, una cultura, tot un país en estat latent, esperant els primers rajos de sol per començar a germinar. 

Fou a Barcelona, on viatjà perquè volia fer teatre, que se n’adonà que malgrat el franquisme el país bullia de possibilitats: naixien revistes, es feia teatre, s’escrivia poesia, en català. I l’Ovidi, un entre tants, va decidir donar-se sencer a aquest país en tot el que feia. I es mantingué fidel sempre a la seva cultura, al seu país, al que ell creia just, fins el dia que se n’anà per fer vacances. Cosa que treia de polleguera la gent del puntet, els amos i capatassos, no solament de fàbriques i empreses.

Ovidi obria a molts la porta a la poesia en català (Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Josep M. De Sagarra, Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner, Carles Riba, Joan Brossa, Pere Quart, Fuster) i descobria així que teníem una cultura, tant o més digna que aquella que ens volia sepultar a la força en un oblit de marbre. Amb algunes de les seves lletres ens demostrà que la tendresa també parla en català. Quantes cançons carregades de crítica i denúncia: a l'opressió, a la censura, a la misèria, als ostentadors del poder, a la por, a l'explotació, a la corrupció... És evident que l'Ovidi –el nostre Ovidi, que també podríem anomenar-lo el clàssic, perquè sempre serà un model digne d’imitació– està  de total actualitat i que ens calen més Ovidis per a dur a terme la nostra lluita. Sí, Ovidi, volem guerra!

Com deia abans és pitjor l’oblit, que l’odi. I és cert que hi hagué tota una massa de gent que odiava l’Ovidi i tot el que ell representava. I, especialment a la dècada dels 80, quan s’estrenava allò que van anomenar democràcia, ja s’ho feren per apartar-lo de l’escena social, cultural i política, perquè ja no calia protestar, tot ja estava bé i en ordre (en l’ordre que interessava). Però no fou ni és tan senzill arraconar l’Ovidi i forçar el seu oblit. És evident que els qui el van conèixer i estimar el serven a la seva memòria i transmetran aquest amor als seus fills. I en aquest sentit Ovidi mai no morirà, sempre estarà fent vacances i en qualsevol moment sonarà una de les seves cançons, o s’escoltarà la seva veu recitant versos dels nostres poetes, o el “play” de qualsevol reproductor ens permetrà veure alguna de les seves pel·lícules... I, a més, tenim una generació de nous músics que el tenen com a referent, quan no versionen algunes de les seves cançons més emblemàtiques. Ai! Tornem al poder de la música...

Els darrers mesos i centrant-me únicament en les comarques més properes diria que s’han fet moltes coses per reivindicar el record de l’Ovdi, en part perquè en 2012 commemoràvem els 70 anys del seu naixement. Ara mateix recorde per exemple que a l’Olleria es presentava allà pel setembre el disc 'A dos de val', un recull dels poemes de Joan Fuster que Ovidi Montllor hi recità l'any 1993, en una de les seves darreres aparicions en públic; disc editat per Paco Muñoz que conté fragments del recital que Ovidi Montllor féu, musicats per 'Bertomeu' amb l’acompanyament de músics com Hugo Mas, Lluís Miquel, Carles Llinares (Batà), Vicent Torrent, Eva Dénia, Ovidi Twins, Carraixet, Pau Alabajos, Andreu Valor i Dani Miquel. Segur que em deixe algun, demane disculpes. Aquest acte va estar organitzat pel col·lectiu l'Olla, amb la col·laboració de VilaWeb Ontinyent, l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida i Consolat de Mar i de l'Ajuntament de l'Olleria, no sé si per veure’s una mica obligat a dir que sí.

Fa poc més d’una setmana se celebrava la Diada de Sant Ovidi a ca les Senyoretes d’Otos, el nostre particular Shangri la, i amb esta ja van 7 edicions. Set edicions on han participat gent molt retllevant de tots els àmbits de la nostra cultura com ara les periodistes Núria Cadenes i Amàlia Garrigós; els cantautors Pau Alabajos, Hugo Mas o Miquel Gil; el grups Arthur Caravan o Sénior i el Cor Brutal; els directors de cinema Carlos Pérez i Toni Canet; el poeta Toni Canet... Perquè Ovidi era i és de tots.

A Alcoi es col·locava allà pel mes de febrer una placa en la casa on Ovidi nasqué, en el número 15 del carrer San Joan de Ribera i a principis de març s’inaugurava el Passeig amb el seu nom i també l’escultura feta per l’artista Antoni Miró. Ara els alcoians podem veure el cel a través de la silueta d’Ovidi, i des de quasi la Plaça de l’Ajuntament.

Aquestes fites et fan plantejar-te qüestions. Qui fa més per la memòria de l’Ovidi les institucions públiques o els col·lectius i associacions culturals? Potser caldria més el recolzament de les administracions? I què em digueu d’Alcoi, el poble que el va veure nàixer i a qui Ovidi ha cantat tantes vegades, quasi dos dècades ha necessitat per pensar-hi de fer una mica de justícia, quan ja hi havia localitats arreu dels Països Catalans que havíen batejat carrers, places o escoles amb el nom de l’Ovidi. I per què?

Bé, en realitat no són preguntes blanques, més bé són preguntes retòriques, d’aquelles que quan estudiàvem poesia el mestre ens deia que el poeta no esperava resposta. Tots la sabem i, si no, fent un exercici de reflexió podem arribar a intuir-la. Ovidi simbolitzava moltes coses, a grans trets: justícia, llibertat, cultura i país. Doncs encara, a dia de hui, hi ha gent que sent un odi profund per ell i pel seu símbol. Torne a dir, és preferible l’odi a l’oblit.

Us posaré un exemple real i ben quotidià, per desgràcia bastant extensible: El dia d’abans de la inauguració del passeig Ovidi Montllor, les grues Català (ho reconec, en eixe moment també vaig pensar un acudit fàcil) sostenien el rostre de l’Ovidi de no sé quantes tones. Em recorde a mi tota cofoia, com una xiqueta amb sabatetes noves, dient-me que quina sort haver passat per allí en eixe precís moment... Doncs vaig escoltar la conversa de dues dones en perfecte castellà queixant-se de por qué cojones el Ayuntamiento se tiene que gastar no sé cuantos miles de euros en esta escultura de hierro con la crisis que tenemos?. Em pregunte jo si aquelles dones, segurament immigrants espanyoles, sabrien qui era l’Ovidi i quines eren totes les causes que ell defensava. Perquè segurament si saberen, comprovarien que moltes eren compartides, i no un simple roig i nacionalista, com molts s’entesten a defensar.

Però com a contraposició fa uns dies que vaig fer un recital de poesia a un institut d’Alcoi amb versos de poetes valencians d’actualitat, un alumne em demanà si al final del recital podia llegir un poema que havia portat de casa. I quina era? Homenatge a Teresa... Em vaig esborronar. Els nostres joves encara porten a Ovidi com a estendard. Aquell dia de colp, un centenar de xavals van conèixer l’Ovidi.

No val a dir que una persona sola no pot fer res per canviar el rumb de les coses. Tots podem aportar el nostre granet d’arena. I en aquest sentit jo, com a professora –intermitent, això sí, i en algunes ocasions de català–, reivindique la figura d’Ovidi, quasi sempre a través de la poesia. Perquè un dia l’Ovidi m’obrí la porta a la poesia, i ara és la poesia qui em serveix per obrir una finestra que mira a l’Ovidi, i així cada any alguns centenars d’alumnes, com a mínim, no podran dir que no saben qui va ser Ovidi Montllor.

 

 

Article publicat en el DGS

el 27 de març de 2013.

Marc i el poder sobre el temps ja a les llibreries

 

 

Ja tinc la "criatura" en braços. I com olora de bé, i quin tacte tan agradable, i quin sorollet fan les fulles en passar-les, i... Us la presente: Marc i el poder sobre el temps (Onada Edicions, 2013), i ja la podeu trobar (demanar) a la vostra llibreria habitual. És aquesta una història atemporal on el temps juga un paper fonamental; una història, m'agrada dir, també per a nens a partir de 8-10 anys. 

A l'enllaç podeu veure informació sobre la sinopsi, la biografia de l'autora i de la il·lustradora i, fins i tot, fer-ne un tast. Ah! i també comprar-la online.

 

http://www.onadaedicions.com/vmchk/la-feram/marc-i-el-poder-sobre-el-temps

20 anys sense Estellés

Avui a la Sala d'Actes de l'institut Cotes Baixes d'Alcoi hem retut merescudíssim homenatge al Poeta. Acompanyada per un grup d'alumnes de 2n de batxiller (a guitarra, piano i veu) hem recitat poemes d'Estellés i d'Espriu. Ha sigut força emotiu per a tots. Un dels poemes, com no podia ser d'altra manera, ha estat el poema 103 del llibre El gran foc dels garbons. Per tu, Vicent Andrés, que fa vint anys que no et treus les ulleres. Per tants versos, per tanta immortalitat!

 

Em posareu entre les mans la creu 

o aquell rosari humil, suat, gastat, 

d'aquelles hores de tristesa i por,

i ja ninguna amenitat. Després

 

tancareu el taüt. No vull que em vegen. 

A l'hora justa vull que a Burjassot, 

a la parròquia on em batejaren, 

toquen a mort. M'agradaria, encara,

 

que alguna dona del meu poble isqués 

al carrer, inquirint: "¿Que qui s'ha mort?" 

I que li donen una breu notícia:

 

"És el fill del forner, que feia versos." 

Més cultament encara: "El nét major 

de Nadalet." Poseu-me les ulleres. 

Dia Mundial de la Poesia

 

Avui, 21 de març celebrem el Dia Mundial de la Poesia. Per a l'ocasió he triat aquest bell poema de Wislawa Szymborska: Amor a primera vista.

 

AMOR A PRIMERA VISTA

Ambos están convencidos

de que los ha unido un sentimiento repentino.

Es hermosa esa seguridad,

pero la inseguridad es más hermosa.

Imaginan que como antes no se conocían

no había sucedido nada entre ellos.

Pero ¿qué decir de las calles, las escaleras, los pasillos

en los que hace tiempo podrían haberse cruzado?

Me gustaría preguntarles

si no recuerdan

—quizá un encuentro frente a frente

alguna vez en una puerta giratoria,

o algún "lo siento"

o el sonido de "se ha equivocado" en el teléfono—,

pero conozco su respuesta.

No recuerdan.

Se sorprenderían

de saber que ya hace mucho tiempo

que la casualidad juega con ellos,

una casualidad no del todo preparada

para convertirse en su destino,

que los acercaba y alejaba,

que se interponía en su camino

y que conteniendo la risa

se apartaba a un lado.

Hubo signos, señales,

pero qué hacer si no eran comprensibles.

¿No habrá revoloteado

una hoja de un hombro a otro

hace tres años

o incluso el último martes?

Hubo algo perdido y encontrado.

Quién sabe si alguna pelota

en los matorrales de la infancia.

Hubo picaportes y timbres

en los que un tacto

se sobrepuso a otro tacto.

Maletas, una junto a otra, en una consigna.

Quizá una cierta noche el mismo sueño

desaparecido inmediatamente después de despertar.

Todo principio

no es mas que una continuación,

y el libro de los acontecimientos

se encuentra siempre abierto a la mitad.

AL PARE...

 

 

 

Recorde aquell conte que m’escrigueres quan només tenia set anys. Setembre, es deia. Em parlaves dels misteris del set i del nostre amor tan particular. M’explicaves, ple de paciència, que la vida de l’home es dividia en períodes de set anys. Jo ja havia superat el primer dels trams –la infantesa–, i ja em veies capaç d’entendre pensaments tan savis.

He après a estimar-me el set, però ara també el maleïsc. Comencen les primeres pluges de setembre. Amb quaranta-vuit anys Tànatos t’allunya de mi... No m’havies dit que set cicles completen l’existència de l’home!

Anònimes figures, abillades de dol, m’envolten, i em sé en una solitud infinita. Potser molta gent t’ha estimat –segur que sí– però ningú com jo. «No oblides la teva missió», m’has dit fa tan sols unes hores. Se’t dibuixa un somriure irònic i al rostre puc veure un sudari de tranquil·litat i de pau.

Viuràs en mi fins a l’últim sospir. Hi haurà, de bell nou, un elegit que, com jo, com tu,

haurà de mantenir-nos vius. I així, pare, la nostra estirp perdurarà i assolirem la immortalitat de què em parlaves.

III Dia de la Poesia Catalana a internet

 

Avui 17 de març celebrem el III Dia de la Poesia Catalana a internet, així que avui toca omplir els murs de bons versos. Us deixe amb aquest del poeta Ramon Guillem, que ha estat el primer a abocar-se'm als ulls aquest matí...

ALBADA

Rúfol, el dia s'obri

en una rosa trista

que colpeja la finestra.

Creuen la taula petites

espurnes d'ombra, la llum

pels badalls passa, però un polsim

de buit amara l'ànima.

En aquesta hora tímida

és opac l'espill de la memòria,

un cisell el gorg del silenci.

Bat a fora la ventúria.

A dins, vora la llar

tan feble, un bufarell gèlid,

com si encara fos la nit,

de mort ens fibla.

Ramon Guillem.

Del llibre "Terra d'aigua".

Novetat per a Sant Jordi: Els caus secrets, antologia de joves narradors

 

A punt d'entrar en màquina "Els caus secrets", l'antologia de joves narradors catalans que ha preparat l'Editorial Moll i que serà novetat per a Sant Jordi. Un gran plaer formar part d'aquesta plantilla de literats: Jaume C. Pons Alorda, Lucia Pietrelli, Bel Olid, Jordi Nopca, Aquest Cor, Laia Martinez Lopez, Gerard Guix, Yannick Garcia, Helder Farrés Hirondelle, Marina Espasa, Biel Cussó, Sandra Comas Anglada, Roc Casagran Casañas, Ivan Carbonell Iglesias, Angel Cano Mateu, Max Besora, Sebastia Bennassar, Cinta Arasa Carot, Laura De Andrés Creus, Roser Amills Bibiloni, Gemma Aguilera Marcual i alguns més fins a 61.

LLIBRE "CONTA'M DONA"

 

 

 

S'ha publicat el llibre "Conta'm dona" on s'hi inclouen els relats guanyadors i finalistes del premi amb el mateix nom, convocat per l'Ajuntament de Catarroja, des de 2007 fins a 2012. El meu relat "Endolada de blanc" guanyador de l'edició 2012 també hi apareix. Si us ve de gust llegir-lo comença a la pàgina 205.

 

http://www.catalogosvirtuales.com/dona/

 

 

SOMIANT AMB ALEIXA A MURO

 

A novembre vaig anunciar que faria la darrera presentació de la novel·la Somiant amb Aleixa al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi. Però quan Àlex Llopis, regidor de cultura i tradicions de Muro, em convidà a parlar del llibre en els Dijous Literaris que s’hi organitzen, no vaig poder dir que no. Ans al contrari, per a mi presentar a Muro, el poble dels avis, del pare, de la infantesa... tenia un valor afegit molt gran.

Així que dijous passat a les vuit i mitja em vaig seure davant d’un grapat de murers per parlar una mica d’erotisme, de la dolça condemna de ser escriptora, de la creació del llibre, d’algunes anècdotes que hi amaga... Molt ben acompanyada per Àlex Llopis que obrí l’acte i em féu desaparèixer amb les seves paraules tots els nervis que se m’havien instal·lat a l’estómac; i per Sergi Silvestre, un jove murer, historiador, amant de la cultura, que em féu una presentació meravellosa, on començà fent un recorregut per la història de l’erotisme en la nostra literatura per acabar fent una dissecció perfecta del meu llibre. També em posà un nus a la gola quan em sorprengué recitant uns versos eròtics del murer que més m’estime: Fullana, el pare. Després vaig dedicar el llibre a qui el va voler adquirir.

Una vetllada perfecta que acabà amb un soparet excel·lent regat amb vi de la terreta. Gràcies Àlex, gràcies Sergi, gràcies Muro.

 

Potser aquesta haja estat la darrera presentació d'aquesta novel·la que m'ha donat tantes alegries, però per si de cas ho deixaré en què és la penúltima. Aviat tindré als braços una nova criatura: Marc i el poder sobre el temps (Onada, 2013), ambientada, veus quines coses, en Muro, i serà aquesta la que requerirà totes les meves atencions.