divendres, 13 de maig de 2016

Infinitamant: Entrevista amb Puri Naya



La periodista Puri Naya m'entrevistà ahir al programa 7 Dies de Tele7 Safor per parlar del meu primer poemari, Infinitamant, recentment publicat per Bromera Edicions i guardonat amb el X Premi Ibn Jafadja dels Premis d'Alzira el passat novembre. Si us ve de gust escoltar-la només heu de prémer el "play". 

divendres, 6 de maig de 2016

"Infinitamant" a Silla

 

Ahir vam presentar "Infinitamant" a Silla. Finalment no va poder ser al pati de la Torre Musulmana perquè plovisquejava, així que ho férem a la Nau de Cultura. Vicent Carbonell introduí l'acte llegint algunes línies del pròleg del llibre fet pel poeta i amic catarrogí Ramon Guillem:

"Un llibre que ens presenta una nova veu per a la poesia i que esperem que serà per a quedar-s’hi. Uns versos que aposten per la claredat expressiva. Uns poemes que s’encasten de ple en la tradició lírica amorosa: perquè si l’amor és una de les respostes possibles que la humanitat va crear per a enfrontar-se a la mort, tots sabem que també és aquest un dels propòsits de la poesia."

Ivan Brull ens dedicava unes paraules precioses, a mi i al llibre, que espere que m'envie per tornar a rellegir amb calma, sense la colpidora emoció del moment. Com ell ben digué es tracta d'uns apunts vitals, escrits des de la innocència; uns versos senzills i pulcres que descriuen un moviment de caiguda; uns poemes que encara cremen per la proximitat dels sentiments...


I jo vaig parlar una mica de la meua trajectòria poètica, de com es va gestar el llibre, dels símbols que es repeteixen com la revolta obsessiva de l'infinit, de la màgia numèrica que s'hi amaga... i vaig llegir poemes. Perquè com un dia em digué el poeta Ramon Guillem, els poemes no s'han d'explicar, s'han de llegir i, sobretot, sentir.


POR

Recordes que una vesprada 
–potser era un matí o una nit, 
amb tu mai vaig saber llegir les hores– 
et vaig demanar que no em condemnares 
als llimbs de les persones oblidades? 
Tinc por. 
No una sola por, sinó moltes pors. 
Por d’habitar algun dia aquest lloc 
que jo mateixa vaig inventar. 
Por que em deixes de voler com em volies. 
Por de quedar-me sola estimant-nos. 
Por de naufragar sense tu. 
Por de no saber vèncer el monstre que m’habita. 
Por que siga massa tard. 
Por a la por...



dimecres, 4 de maig de 2016

Fira del Llibre 2016. Entrevista amb Manolo Gil.

Entrevista amb Manolo Gil a la Fira del Llibre de València per parlar del meu poemari "Infinitamant", que acaba de publicar Bromera Edicions i que va merèixer el X Premi Ibn Jafadja de Poesia el passat mes de novembre.

dimecres, 20 d’abril de 2016

ENTRE DONES


Foto: Jesús Císcar

Fantàstic reportatge d'Adolf Beltran en eldiario.es a propòsit del llibre "Entre dones" que acaba de publicar l'editorial Balandra i que es presentarà a la Fira del Llibre de València (Sala Museu 1) el divendres 22 d'abril a les 18.00 h. 


Reescric les paraules que fan referència al meu relat, per llegir l'article sencer només heu de clicar sobre la paraula "enllaç".

"Mercè Climent apunta que, entre un conjunt de relats “molt descriptius i psicològics” com ho són els del volum, la seua narració, titulada ‘La d’arrels fortes i perennes’, té una inspiració autobiogràfica. Tant és així que la filla no nascuda descriu des del ventre de la mare les experiències d’un embaràs que l’escriptora ha viscut en paral·lel al relat sense saber, quan el va començar, que el que espera és efectivament una xiqueta."

dimarts, 8 de març de 2016

Nou projecte editorial en femení


Aprofitant que hui és el Dia de la Dona, l'editorial Balandra ha anunciat que en el mes d'abril publicarà un nou títol a la col·lecció Literatures, una recopilació de relats d’una selecció de les millors narradores del panorama literari actual. Això ho diu Àfrica Ramírez, l'editora, no jo. I quina responsabilitat! Però sobretot quin immens orgull compartir llibre i projecte amb aquestes nou dones extraordinàries, companyes i amigues: Núria Cadenes, Isabel Canet, Maria Josep Escrivà, Isabel Garcia Canet, Pepa Guardiola, Anna Moner, Lliris Picó, Carme Manuel i Raquel Ricart.

dissabte, 20 de febrer de 2016

El carrer els jocs



No fa tant de temps, els xiquets eixien al carrer a jugar. Ai las! Els jocs al carrer i el carrer dels jocs. Ara, però, a les ciutats i als pobles grans l’augment de cotxes i el tipus d’edificació s’han encarregat d’empresonar la infantesa als pisos, dotats, això sí, de qualsevol tipus de tecnologia amb capacitat per distraure’ns un bon grapat d’hores.

Recorde que va ser als carrers de Muro on vaig dibuixar el meu primer sambori –enxanc que li dèiem nosaltres– que aniria perfeccionant, juntament amb la punteria i l’equilibri. També mon pare ens va ensenyar a mi i als meus germans a jugar a Cagalló tornaló, un joc divertidíssim amb el to just d’escatologia que tot bon valencià aprecia. I és que els jocs, com a qualsevol tradició, s’heretava de pares a fills i s’estenien com la bromera. Curiosament a tots els pobles valencians es jugava als mateixos jocs, de vegades amb noms diferents. Com no, vaig fer navegar al llavador tots i cadascun dels vaixells de fusta que construïa amb escorça de pi. Tanmateix, un dia un cotxe em va envestir mentre patinava pels carrers buits i vaig saber que alguna cosa estava canviant. Pel moment era només un cotxe, però vindrien d’altres, molts altres. I és que el poble s’expandia sense remei. 

Jugar al carrer ens permetia relacionar-nos amb altres xiquets (de totes les edats) i també amb les seues famílies. Tots ens coneixíem al carrer i podíem confiar els uns amb els altres. Érem com una gran família. També ens permetia relacionar-nos amb el nostre entorn i conèixer-lo d’allò més bé: el tipus de vegetació, els cants de les aus, els diferents animalons, els paratges, les muntanyes... El carrer ens feia oblidar-nos de capricis innecessaris o de gelosies entre germans. Podem donar gràcies de tenir encara uns pocs jardins d’asfalt o parcs de ciutats, on els xiquets fan cua per pujar a un tobogan o es gronxen de manera obsessiva al crit de “més alt!, més alt!”. Amb l’entrada tan precoç dels xiquets a l’institut, l’únic “carrer” de jocs que els quedava –el pati de l’escola– també ha desaparegut. Els xiquets es veuen forçats a convertir-se en adolescents i el verb jugar passa a ser tan sols un exemple de verb de la primera conjugació.  

Jugar és tan antic com la vida mateixa. Des que un ésser humà naix, comença a fer-ho. Jugar ens permet (també a molts animals) assajar certes conductes socials, adquirir i desenvolupar capacitats intel·lectuals, motores i afectives. El joc implica, a més, gust i plaer, mai obligació de cap tipus, ni de temps ni d’espai. Són moltes les teories sobre l’origen del joc: fisiològiques, psicoanalítiques, d’autoexpressió, antropològiques, culturals, socials, cognitives, ecològiques... I molts els autors que n’han parlat: Herbert Spencer, Karl Gross, Stanley Hall, Shiller, Moritz Lazarus, Sigmund Freud, Jean Piaget, Jerome Bruner... Però el que és evident és que el joc revela en l’home una manifestació de llibertat. La conducta lúdica és la que permet a l’home expressar lliurement la seua personalitat, per més que haja d’estar subjecte a una sèrie de normes, les quals de cap manera coarten aquesta llibertat. L’individu, en abandonar-se a la realització d’una activitat plaent, oblida les seues tensions i exterioritza el seu més profund sentir i, en definitiva, la seua manera de ser, les seues emocions i sentiments més ocults.

Sense adonar-te’n, et vas fent gran i t’oblides de jugar, i un dia llegeixes Rayuela de Julio Cortázar i t’emociones recordant-te quan dibuixaves números i línies de clarió al carrer, quan llençaves la pedra més redona i plana que havies pogut trobar, ara a un número ara a l’altre, i avançaves coix-coix fins al cel, fins a la infantesa perduda. No solament la teua, sinó la dels xiquets d’ara i la de tots els que han de venir. 

Escrit publicat al Llibret de la Falla
Sagrada Família Corea de Gandia 2016

dimecres, 10 de febrer de 2016

Ens llancem a l'aventura editorial: naix Lletra Impresa Edicions



Juli Capilla i jo ens aventurem amb un nou segell editorial: Lletra Impresa Edicions. Es tracta d'una editorial en llengua catalana i de qualitat que aspira a proveir als lectors de totes les edats de llibres, especialment literaris, perquè els formen i els entretinguen alhora. I amb aquest fi, veuen la llum dues col·leccions de narrativa. 
La primera, “Ovidianes”, és una col·lecció que pretén traure a la llum veus inèdites i de qualitat que encara no han tingut l’oportunitat de donar-se a conèixer. El nom de la col·lecció és un doble homenatge a dos clàssics incontestables. D’una banda, a Publius Ovidius Naso, Ovidi, prolífic poeta romà, autor de les Metamorphoses i l’Ars amatoria, entre altres obres. I de l’altra, a l’inoblidable Ovidi Montllor, actor, cantant, rapsode i poeta alcoià.    
La segona de les col·leccions, “Mythos”, s’adreça als més menuts i pretén recuperar i difondre llegendes valencianes sovint no massa conegudes o que no s’han difós com cal, un patrimoni cultural que a hores d’ara es troba en perill d’extinció, o que, si més no, ocupa cada vegada menys espai en la vida diària dels nostres xiquets i xiquetes.

La filosofia de l’editorial és treballar a poc a poc, però amb cura. Anirem a pams, perquè sabem que som una editorial menuda. Però també pensem que ens trobem en un moment propici, d’expansió de la lectura en valencià. I, si no fos el cas, hauríem d’aspirar a això, a ampliar el ventall de lectors en català. Al País Valencià cal que llegim més, i fer-ho en la llengua pròpia. El que pretenem és sumar, afegir-nos a la resta d’editors valencians, que són amics, i també als catalans i illencs, els nous i els de tota la vida, els quals han contribuït a la normalització de la llengua. Ací, tothom hi té cabuda. Cal que augmentem el percentatge de lectors en català. Pensem que és possible. I cal fer-ho entre tots.

Lletra Impresa Edicions és una projecte d’il·lusió al servei dels lectors i les lectores de tot el país. Ha nascut a Gandia, al si de les Comarques Centrals Valencianes, i el seu àmbit natural d’actuació és el valencià, però tenim una vocació íntegra i transfronterera, clarament de país. I per això mirarem, en la mesura de les nostres possibilitats, d’eixamplar horitzons cap als lectors i les lectores de més enllà del País Valencià: per Catalunya, les Illes, la Franja d’Aragó, la Catalunya-Nord, l’Alguer; per a tota la gent que forma part de la comunitat de parla catalana.

El nom de l’editorial, Lletra Impresa, tampoc no és casual. Volem reivindicar el paper de l’edició tradicional. La que es fa en paper, la que valora la feina acurada i ben feta, la que implica a escriptors, il·lustradors i al públic. No estem en contra de l’edició digital, però el llibre com a objecte que es pot tocar, olorar, sentir, veure, subratllar a llapis... és insubstituïble, i en alguns gèneres fins i tot m’atreviria a dir que l’edició en paper és del tot imprescindible. El bon editor és aquell qui es preocupa pel llibre, però també el que atén les necessitats de l’escriptor, el que l’aconsella però també el que respecta la seua llibertat d’elecció com a creador.


El primer número de la col·lecció “Ovidianes” de narrativa es titula Capvespre i és obra de Josep Bertomeu Moll (Dénia, 1950), llibreter, bibliotecari i crític literari de les revistes L’Aiguadolç, Caràcters i L’Espill. Capvespre és una novel·la ambientada en la València de les acaballes del franquisme en què els personatges tot just comencen a forjar-se com a adults. La lluita política, el descobriment de l’amor –i del sexe–, la il·lusió per una vida millor, la fascinació per la literatura, la música, el cinema, etc., constitueixen les constants vitals d’uns joves que mostren moltes conviccions però també molts dubtes.
Per aquesta novel·la circular i polièdrica passen alguns dels personatges més destacats del segle XX: lletraferits com ara Miguel Hernández, Juan Gil Albert, Max Aub o Vicent Andrés Estellés; pintors, actors i músics com Josep Renau, Nino Bravo, Lluís Miquel i els 4Z, els Beatles, Miles Davis, Raimon, Paco Ibáñez... I d’altres figures històriques destacades: el Che Guevara, Fidel Castro, Santiago Carrillo, Antonio Palomares, Salvador Puig Antich...
Amb un llenguatge exquisit, no exempt de poeticitat, Capvespre és una novel·la commovedora, indispensable si volem tastar de primera mà una època tan miserable com fascinant.

Els dos primers títols de “Mythos”, la col·lecció per a infants, veuran la llum ben aviat, entre el mesos de febrer i abril. Són El Tio de la Porra, de Juli Capilla, i El Misteri dels Reis d’Orient, escrita per mi. Tots dos llibres tracten personatges molt populars i volguts a la comarca de la Safor i de l’Alcoià. El Tio de la Porra és especialment estimat pels infants de Gandia, Bellreguard, Oliva i Ador, ja que cada any els anuncia l’inici de la Fira i les Festes, i els trau literalment de l’escola, o de l’institut. I els Reis d’Orient, per bé que són popularment coneguts a gran part de la península ibèrica, tenen una especificitat singular a la ciutat d’Alcoi, on se celebra la cavalcada de Reis més antiga del món. 
Aquests dos llibres infantils estan il·lustrats per dos dibuixants valencians de molt de prestigi. D’una banda, Toni Cabo (València, 1965) ha il·lustrat El Tio de la Porra. Toni Cabo té una llarga trajectòria com a autor de còmic i il·lustrador de revistes infantils com ara Camacuc, Tretzevents i Esquitx. El seu Boro, Moro y Puromoro va obtindre el guardó al millor còmic editat al País Valencià l’any passat. I, per la seua part, Fran Parrenyo (Alcoi, 1981) està preparant les il·lustracions d’El Misteri dels Reis d’Orient. Parrenyo té una obra ja reconeguda a pesar de la seua joventut. Ha practicat la il·lustració publicitària i el cartellisme, i s’ha especialitzat darrerament en la il·lustració editorial, en l’àmbit nacional i internacional, a més de fer classes dins del màster d’il·lustració a la Coco-School d’Alacant.   
Lletra Impresa Edicions té previst d’ampliar catàleg pròximament amb altres originals d’autors valencians i forans, dintre aquestes dues col·leccions, i també en d’altres que abasten diversos gèneres literaris i franges d’edat.          
La nova editorial valenciana aspira, doncs, a oferir literatura en català i de qualitat, a entretenir i a consolidar el patrimoni cultural dels valencians i les valencianes, dels més grans, i també dels més menudets.

dilluns, 8 de febrer de 2016

Autors a les aules: visita al CEIP Juan Carlos I d’Almenara



El passat dia 5 de febrer vaig visitar la Biblioteca Pública d’Almenara, on m’esperaven els alumnes de 3r de primària del CEIP Juan Carlos I que havien llegit Lina Panxolina i el quadern màgic (Bullent, 2010). El professorat havia sol·licitat amb antelació la meua visita a través de l’activitat “Autors a les Aules” que organitza cada any la Institució de les Lletres Catalanes. L’objectiu de la qual és afavorir la trobada de l’escriptor amb els lectors i que la lectura esdevinga encara més motivadora.

Primer que res vaig parlar una miqueta de com nasqué la idea de fer aquesta novel·la (especial perquè va ser la primera que vaig fer) i com el text anà creixent paral·lelament amb les il·lustracions d’Àgueda Climent. Encara que és una història molt divertida, plena de situacions gracioses, també intenta reflectir els problemes d’assetjament que es produeixen a totes les aules, en major o menor grau. També vaig anar desvetllant algun secret que amaga el llibre com els homenatges als meus pares o al col·legi on jo vaig estudiar. Però a mi el que realment m’agrada és que els alumnes siguen els protagonistes i pregunten, comenten, qüestionen, valoren, donen la seua opinió... Ells en tenien moltes, de preguntes, que vaig anar responent el millor que vaig saber. Estaven molt interessats en saber com es fa per escriure un bon llibre, perquè al final de curs ells hauran de crear el seu propi llibre. Ja havien parlat amb d’altres escriptors –Manel Alonso i Mercè Viana– i pròximament ho faran amb Pep Castellano. Aquell dia era el meu torn. Quina responsabilitat! Vaig contestar amb sinceritat a tot allò que em preguntaren. Durant la xerrada van sorgir més preguntes que ells mateixos anaven contestant i també idees per a nous contes. Això va estar força engrescador.
Vam reservar els últims minuts per a la signatura d’exemplars (sempre els fa molta il·lusió tenir la firma dels autors).


Només tinc paraules d’agraïment: als alumnes per l’atenció que mostraren en tot moment i les ganes de preguntar; al professor Mario Viché i a la bibliotecària, per ser tan bons amfitrions, com no, a l’Institució de les Lletres Catalanes per organitzar aquests tipus d’actes que dignifiquen la nostra llengua i cultura, en general, i la tasca dels escriptors, en particular.

[Aquesta escola és molt especial per a mi, perquè fa tres anys, altres alumnes em van sorprendre amb una adaptació cinematogràfica del llibre amb què van guanyar el 2n Premi TIRANT AVANT a les Produccions Escolars Valencianes 2012-2013.]



dimarts, 2 de febrer de 2016

LA POR QUE ENS AGRADA



FITXA BIBLIOGRÀFICA DEL LLIBRE
  • Títol: Fantasmes al palau. Tradicions esotèriques valencianes
  • Autor/autora: Ivan Carbonell
  • Premi: Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular 2014
  • Col·lecció: «La Farga»
  • Pàgines / ISBN / Preu: 240 / 978-84-9904-165-0 / 17 €
  • Editorial / Ciutat / Any: Bullent / Picanya / 2015

Tots hem gaudit de por alguna vegada: escoltant rondalles sorprenents vora el foc quan érem infants, contant històries tenebroses de més majors a les nits de campament, invocant esperits amb una ouija casolana... Els fets que no podem explicar ens atrauen des de sempre i per a sempre, més encara si estan protagonitzats per persones que han viscut entre nosaltres o s’ambienten en paratges o edificis que ens són ben coneguts.

Ivan Carbonell ha recorregut de nord a sud el País Valencià per recollir un bon grapat de les nostres tradicions esotèriques i bastir aquest llibre que va merèixer el XVI Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular. Afortunadament aquest manual, que trena amb gran mestria les fonts orals, les històriques i les literàries, no està adreçat només als iniciats. Així que si us atreviu a obrir-lo coneixereu el secret d’alguns fantasmes que pul·lulen per castells, els paratges d’aigua on se us pot aparèixer una encantada, els mostres que generació rere generació han esglaiat els més menuts, els misteris que amaguen alguns cementeris, esglésies o palaus, el poder que tenen les persones que curen de gràcia o els casos que s’han intentat ocultar sobre extraterrestres i intraterrestres.

Però com molt bé diu l’autor, aquest llibre sols aspira a ser corregit i augmentat, perquè qualsevol persona podria explicar altres històries sobrenaturals. Cal cercar-les, conèixer-les i contar-les, perquè aquestes històries formen part de la nostra literatura oral, essència de la cultura popular, que és una biblioteca intangible a l’abast de tots. I també, com molt encertadament ha fet Ivan Carbonell, cal deixar-les escrites perquè ja no s’obliden. 

Ressenya publicada en el núm. 43
de la revista Lletres Valencianes

dilluns, 11 de gener de 2016

Rutes de llegenda: Alcoi, ciutat del Nadal


Il·lustració de Maria Rubio Tortosa

Enguany ha decidit canviar els Tiernapojat pels Reis d’Orient; el dialecte arcaic d’Oulu pel valencià que es parla a Alcoi; els personatges d’Herodes, el Rei dels Moros, Knihti i Mänkki, per Melcior, Gaspar i Baltasar; les espases i l’estrella, per l’or, l’encens i la mirra; i els vestits austers i blancs, per teles coloraines molt més riques. Principalment ho fa per treball, però també per plaer. Li sembla fascinant pertànyer al Comitè de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO i ser testimoni directe de les grans meravelles que hi havia repartides arreu del món. 
Alcoi és una ciutat mediterrània envoltada de muntanyes, travessada per rius i barrancs, que havia tingut la necessitat de construir desenes de ponts per unir els seus barris. Ell n’havia sentit parlar per primera vegada amb motiu de la seua trilogia festera de Moros i Cristians. Fa poc, però, s’ha assabentat que aquesta ciutat també és famosa per una altra trilogia: la del Nadal. I justament ell és un dels vint-i-un membres que han de valorar si aquesta festa ha de ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Quina responsabilitat!
L’estada a Alcoi serà només de cinc dies, temps suficient per acudir a tots els actes i les desfilades importants i veure la representació d’un betlem de titelles que té més d’un segle. Anirà acompanyat d’alguns membres més del comitè, amb qui té molt bona relació, malgrat les diferències que existeixen entre ells pel que fa a l’origen, l’idioma i la manera de treballar. A diferència de la resta, ell encara no ha llegit ni una línia dels informes que parlaven d’aquesta festa que cal avaluar, ni tampoc no ha visualitzat cap imatge ni vídeo que la il·lustre. Ell prefereix fer-ho a la seua manera: la primera sensació és la que compta. Cal veure i viure, escoltar i sentir, fins i tot, tocar i tastar quan és necessari. 
En arribar a Alcoi els espera un grup de persones que els faran d’amfitrions durant els cinc dies. Els acompanyen a l’hotel perquè desfacen l’equipatge i puguen descansar del llarg viatge. Per davant tenen una agenda ben atapeïda: visita als llocs més emblemàtics de la ciutat, reunions amb personalitats del món de la cultura i la política, dinars de negocis, assistència als actes més representatius del Nadal alcoià... 
Comencen amb una visita al centre de la ciutat. La Casa de la Vila llueix amb orgull el cartell de la CXXXI Cavalcada dels Reis d’Orient. La silueta d’una xiqueta retallada en la nit més màgica de l’any, l’emblemàtic pont de Sant Jordi que acaben de travessar al fons, i l’ombra de Ses Majestats els Reis a lloms de tres camells en primer pla. El regidor de cultura d’Alcoi fa l’incís que és més antiga que això, ja que està documentada des de 1885, cosa que la converteix en la més antiga no solament de l’Estat sinó del món. Els membres del comitè de seguida en prenen nota.
La plaça que queda just al davant, coneguda pels alcoians com la Bandeja està bellament engalanada amb dos escenaris nadalencs. Un els és ben familiar a tots, representa el naixement de Jesús, amb les figures de la Mare de Déu, Sant Josep, la mula i el bou. L’altre, en canvi, els és totalment desconegut. La regidora de turisme, a la pregunta Qui són aquells personatges tan estranys?, els explicà que pertanyen al betlem de Tirisiti, que tot just veuran representat al Teatre Principal, que queda ben a prop. Hi ha un bon grapat de gent fent cua, i és que tothom vol fer-se una foto amb Tirisiti, Tereseta, el sereno i l’auelo.  
Són els únics adults que entren sense la companyia de cap xiquet, però una vegada dins potser són els més innocents de tots. L’espectacle de titelles els deixa bocabadats, malgrat que no entenen què diuen els personatges, ja que els actors que els doblen empren una llengüeta metàl·lica, perquè les veus resulten més còmiques. El que sí que aprecien –i en prenen bona nota– és el maridatge perfecte entre els elements religiosos per tots coneguts amb d’altres populars i costumistes de la societat industrialitzada alcoiana de meitat del segle XIX, moment en què començà a representar-se aquest betlem. Els ninots van muntats sobre varetes verticals i corren per l’escenari per mitjà d’unes guies. El paper de la narradora estimula la participació del públic (especialment l’infantil) que a tothora increpa el sereno per preguntar-li Quina hora és? o es burla de l’auelo amb la cançoneta Auelo, xixero, cara de putxero. 
Tantes emocions ja, i encara no han presenciat cap acte de l’anomenada trilogia nadalenca.
L’endemà, diumenge dia 3 de gener, toca veure Les Pastoretes, una cavalcada infantil on els xiquets vestits de pastors, uns damunt de carros engalanats, d’altres dansant, reparteixen caramels i papers amb al·leluies. Desfilen acompanyats dels seus ramats des del carrer de Sant Nicolau fins el Betlem vivent que hi ha a la Bandeja per obsequiar el Jesuset. 
Es palpa a l’ambient un estat general d’emoció i nerviosisme, i és que manca molt poc per a la nit més màgica de l’any, aquella en què els Reis d’Orient passegen per totes les localitats alhora –què voleu?, són màgics!– i reparteixen llum i color, sobretot entre els més menuts. És la vesprada del 4 de gener i a Alcoi se celebra el preludi de la Cavalcada dels Reis. L’Ambaixador, emissari de Ses Majestats, muntat en una carrossa tirada per dos bous, recorre la ciutat dels ponts i anuncia la imminent arribada de Melcior, Gaspar i Baltasar, vinguts de l’Orient. El seguici de l’Ambaixador està format pels personatges del Betlem de Tirisiti, patges carregats amb torxes enceses, grups de música, balls tradicionals i, és clar, les burretes: dos ases que porten sobre els lloms dues alforges buides per poc de temps. A mesura que avancen en el seu recorregut, la mainada d’Alcoi va dipositant dins d’aquelles particulars bústies les cartes que han escrit als Reis. Aquesta nit, Ses Majestats tindran feina, llegint totes les cartes de totes les bústies de totes les ciutats de tots els països de tots els continents de tot el món. També el nostre amic finès ha dipositat la seua. Només ha demanat una cosa. Té ganes de veure aquesta preciosa ciutat vestida de neu, com la seua Oulu, que per aquelles dates sempre està coberta de blanc. L’enyora.
La nit del 5 sembla encara molt lluny. Vint-i-quatre hores en el món dels xiquets, de vegades, pot arribar a ser una eternitat. Tanmateix, tot arriba... Fa hores que s’acumulen emocions i nervis. A les voreres, als balcons, a les finestres, s’aboquen ulls innocents, àvids de la màgia que ja s’anuncia amb soroll de tambors i foc de torxes. Primer Melcior, amb els cabells i la barba blancs, reparteix besos a tots els xiquets que s’apropen en braços de pares i mares amatents. Després Baltasar, amb la seua pell negra que va esborrant-se pel frec amb altres pells. Cobreix les seues mans amb guants també negres i el roig dels seus llavis va tatuant-se en les galtes dels menuts. Finalment Gaspar, amb el roig no en els llavis sinó en els cabells. També a les galtes i a la punteta del nas. Aquest rei és el que menys besades rep, perquè els xiquets ja estan impacients per veure què els han deixat a casa. 
L’excitació és màxima i els cors bateguen amb més força que els tambors. Encara queda l’últim ritual: posar alguna cosa de menjar i beure per als Reis, els patges i els camells. Ah! i tenir cura que finestres i balcons queden una mica oberts perquè puguen entrar i deixar els regals. Alguns tindran sort i veuran com els patges, negres i mínimament coberts amb algunes peces de roba de color roig, pugen carregats de paquets per escales llarguíssimes de fusta a les seues cases.
Ja a l’hotel els companys de la comissió s’acomiaden fins el dia següent quan volaran de nou cap als seus països d’origen. Estan esgotats. Han estat uns dies molt intensos, però també feliços. Ell, però, encara té temps de demanar a recepció tres trossos generosos de tortell i tres gotets de vi dolç. Deixa aquest senzill àpat al balcó. La temperatura està baixant, així que tanca.  
En plena matinada un soroll el desperta. És molt lleu, com un frec continu, però ell té l’oïda molt sensible i el son molt lleuger. Sembla que ve de fora. S’aboca al balcó i observa meravellat com els carrers van desvestint-se del seu gris habitual per abillar-se amb el més pur dels blancs. Neva! El seu desig s’ha acomplit. Màgia? D’esma mira cap al terra i comprova com els plats i els gots estan buits de menjar i beguda.
Entra apressadament a l’habitació i comença a redactar l’informe on explica per què Alcoi ha de ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.


dimecres, 6 de gener de 2016

Rutes de llegenda: El faroner de Tabarca


Il·lustració d'Aurelio Ayela

Va saber que volia ser faroner aquell dia que, havent pujat al castell de Santa Bàrbara, va veure el far de Tabarca. Només tenia set anys, però no imaginava un altre futur que no fóra ser la llum per a grans i petites embarcacions durant les nits. Els anys que vindrien lluitaria de valent per esquivar el destí que aquell temps i espai li reservaven. No volia fer olor de peix cada dia, com sa mare, que es dedicava a netejar-lo i envasar-lo, i molt menys haver d’estar lluny de casa tants dies i tantes nits, com son pare, que era pescador des dels deu anys. 
El temps anava passant i el somni d’infantesa de Pasqual havia quedat soterrat per les necessitats familiars. Continuava estudiant, però molts dies acompanyava el pare a pescar. Un d’aquells dies, la seua barca va ser arrossegada per una forta marejada fins a Tabarca i acabà encallant-se en la Cova del Llop Marí. Decidiren fer nit a l’illa fins que el temporal remetera.
Pasqual mai no havia estat a l’illa Plana, i això que només quedava a huit quilòmetres de Santa Pola (una mitja horeta amb una barqueta amb motor). Li va cridar l’atenció les dimensions tan reduïdes de l’illa i la seua forma allargada com de corbata. A la part del nus es concentraven les vivendes de les famílies que encara es resistien a viure en una terra tan hostil. Just a l’altre extrem se situava el cementeri, com si els tabarquins volgueren allunyar-se tant com fóra possible de la mort i dels morts. 
El pare de Pasqual li va explicar que per evitar les incursions dels pirates barbarescs el rei Carles III, allà per l’any 1769, va ordenar emmurallar l’illa i va instal·lar-hi una setantena de famílies genoveses originàries de la ciutat tunisiana de Tabarka. Curiosament, els genovesos anaren perdent la seua llengua materna, que va ser substituïda pel valencià que es parlava a la costa alacantina. Només els seus cognoms eren la prova fefaent del seu origen.
Però a Pasqual el que més li va sorprendre i corprendre va ser el far, situat a la part més allargada de l’illa. Era una construcció de dues plantes de base cúbica sobre la qual s’alçava una torre que amagava el mecanisme d’il·luminació. Es va assabentar que el faroner que hi vivia era ja gran i prompte es retiraria i que al far s’impartien cursos de tècnic en senyals marítims. Però com s’ho faria per pagar-se el curs i l’allotjament a l’illa?
Va decidir que treballaria de valent i estalviaria. El seu cos adolescent aviat es va enfortir i la pell va començar a sofrir les inclemències del sol i de la sal. Havia après prompte i ja pescava com a qualsevol dels de la colla. El pare n’estava orgullós perquè el fill es dedicaria, com ell, a pescar. La mare també perquè podria casar-se i mantenir una família sense problemes. Però el que no sabien, pare i mare, és que el somni d’infantesa del seu fill havia emergit de les profunditats i estava més viu que mai. 
Al cap d’un any, Pasqual va confessar els seus plans als pares. Se n’aniria a viure a Tabarca. Estudiaria i treballaria. I quan el faroner es jubilara, potser en dos o tres anys, en trauria l’oposició. Els va entristir molt haver de dir adéu al fill, però no s’hi van oposar.
Va llogar una habitació en una casa on vivia una dona vídua amb les seues tres filles. Quan va veure la major d’elles, Carme, va experimentar la mateixa sensació de quan tenia set anys i va veure el far de Tabarca. Ella es convertiria en el seu destí, la seua llum, la seua guia.
I així va ser. En pocs mesos Pasqual i Carme començaren a festejar d’amagat, encara que era ben difícil ocultar-se en una illa tan menuda i on tothom es coneixia. A l’hivern solien passejar pel cementeri i els seus voltants, a l’estiu es banyaven a les cales on els pescadors no feinejaven. A la casa mai no es dedicaven gestos d’amor, tot i que la mare de Carme ho intuïa i n’estava encantada. 
Dos anys després, Pasqual va aprovar l’oposició de tècnic de senyals marítimes i va rebre de mans de l’antic faroner la clau d’aquella torre arrelada a la mar. Volia recordar sempre la primera nit que dormiria al far, així que convidà la seua estimada a sopar. Per a l’ocasió havia preparat un sopar deliciós a base, com no, de peix i havia comprat en una joieria d’Alacant un anell de plata amb un cor tallat. Va ser la primera nit, de moltes que en vindrien, que feren l’amor amb la remor de mar de fons. Pasqual li regalà a la seua estimada el cor de plata i, definitivament, el cor de sang i batecs. Sí, va ser l’única síl·laba repetida per Carme una vegada i una altra quan Pasqual li demanà si volia casar-se amb ell i fer del far la seua llar. 
Mai un far no havia emès tanta llum. Llum de dia i llum de nit. Llum que es projectava mar enllà i llum que irradiava far endins. Res no feia sospitar que el destí els reservava la més fosca de totes les ombres. La que deixaria el far a les fosques, malgrat el complex mecanisme d’il·luminació que funcionava a les nits. Una malaltia molt lletja s’apoderà del cos de Carme. Res no pogué fer el metge de l’illa ni el poder miraculós que sempre se li atribueix a les aigües salines. Carme es moria sense remei i Pasqual es començava a vestir amb tots els tòpics dels faroners. 
Quan donaren sepultura al cos de Carme, Pasqual es convertí en un home solitari i ermità –com  aquells llops marins que de tard en tard acudien a l’illa–, enamorat del mar i dels records, acostumat a la sal del seu plor. Li venia al cap aquella frase que el seu iaio repetia: “Som d’aquell lloc on tenim soterrats els morts”. Ara, ja, definitivament s’havia convertit en tabarquí.
Va ser una nit de Nadal, fosca, de lluna nova, que la llum de l’illa se’n va anar. El far es quedà encara més a les fosques. Pasqual intentà buscar amb desesperació el motor de recanvi del far. Aquella nit havien de passar prop de l’illa alguns vaixells que transportaven mercaderies i, com era habitual, uns quants pescadors estarien feinejant pels voltants, entre ells molt probablement son pare. 
Pasqual no creia en déus ni àngels, però s’encomanà a tots ells alhora. Si no trobava el motor hi hauria una terrible tragèdia i ell en seria el culpable. Com no podia recordar on havia deixat aquell maleït motor? Va pensar que el més lògic era que estiguera a dalt, a la sala de màquines. Quan pujava desesperat per l’escala que conduïa a la torreta, féu un mal pas i caigué, amb tan mala sort que es girà un peu. Es posà a plorar. Per la catàstrofe imminent, sí, però sobretot perquè se sentia més sol que mai. Va pensar que no l’importaria gens estavellar la seua barca contra qualsevol illa i morir ofegat, bressolat per sempre més per les onades. 
De sobte va sentir com algú li estrenyia la mà i l’ajudava a incorporar-se. Estranyament Pasqual no sentia cap temor. Al contrari, se sentia segur al costat d’aquell misteriós Virgili que el conduïa de nou cap amunt, on es trobava el motor que venia buscant feia estona. Justament en aquell moment el tacte de la mà amiga es va esvair i quan Pasqual va obrir el puny que encara s’aferrava amb força al no-res, va notar que hi havia un petit objecte que no pogué reconèixer. Se’l guardà a la butxaca i es disposà ràpidament a canviar el motor.
Ho havia fet tantes vegades, que fer-ho amb els ulls cecs no fou cap problema. Als pocs minuts el far va emetre una intensíssima llum blanca que per poc no encega els capitans i els timoners dels vaixells que ja estaven molt a prop de la costa tabarquina i que van poder girar a temps el seu rumb. 
Pasqual va eixir a la balconada per contemplar la nit a la llum del far. Sentia una mena de joia al cor, potser perquè havia salvat desenes de vides. La llum al poble encara no s’havia restablert. Només unes poques famílies s’havien quedat a l’illa aquella nit de Nadal. Se’ls imaginava sopant feliços a la llum de les espelmes. Com tantes nits havien fet Carme i ell. Va posar les mans a la butxaca en un moviment involuntari i va sospirar. Els dits van ensopegar amb aquell objecte que feia una estona s’havia guardat. El va traure i gràcies a la llum blanquíssima que emetia el far va reconèixer aquell anell de plata amb un cor tallat. 


dimarts, 5 de gener de 2016

LECTURES 2015




Entre Hotel Indira de Melcior Comes i El traductor de Jovi Lozano-Seser han passat més d'una setantena de llibres per les meus mans i, és clar, pels meus ulls. Aquestes han estat les lectures de 2015:

NARRATIVA


1. Hotel Indira. Melcior Comes. 

2. L’home de Melbourne. Juli Capilla.
3. Obabakoak. Bernardo Atxaga.
4. El árbol de la ciència. Pio Baroja.
5. Pell de gat. M. Victòria Lovaina
6. Mi color favorito es verte. Pilar Eyre.
7. Córrer sense por. Giuseppe Catozzella.
8. Espiral. Manuel Baixauli. 
9. Si menges una llimona sense fer ganyotes. Sergi Pàmies.
10. Cançons d’amor i de pluja. Sergi Pàmies.
11. Els avantatges de ser un marginat. Stephen Chbosky.
12. Tu eres la reina. Maria Jesús Bolta. 
13. El vigilant en el camp de sègol. J.D.Salinger.
14. Stoner. John Williams. 
15. Sostiene Pereira. Antonio Tabucchi.
16. Caín. José Saramago.
17. El perquè de tot plegat. Quim Monzó. 
18. La dona infidel. Santiago Forné. 
19. Naufragi a la neu. Esperança Camps. 
20. Ensayo sobre la ceguera. José Saramago. 
21. Fantasmes al palau. Tradicions esotèriques valencianes. Ivan Carbonell.
22. La mort del pare. Karl Ove Knausgård.
23. La vostra Anita. Lluís Antón Baulenas.
24. Fernando Pessoa. José Luís García Martín.
25. Marta dibuixa ponts. Carles Cortés.
26. Nosaltres els Cateura. Joanjo Garcia. 
27. Amb molt d’amor, un pessic de sal, un polsim de pebre i un poema. Gemma Pasqual.
28. David i la flauta màgica. Josep Millo.
29. Amor i més amor encara.Francesc Gisbert.
30. La dona de l’ermita. Vicent Sanhermelando.
31. Cadenes. Lucia Pitrielli. 
32. El traductor. Jovi Lozano-Seser. 

POESIA

33. Laia. Eva Baltasar.

34. Amor de muchos días. Antologia poètica.
35. Nómina de huesos y otros poemes. César Vallejo.
36. Alfonsina Storni. Antologia.
37. Octavio Paz. Antologia. 
38. Poemes d’amor. Joan Margarit. 
39. València Nord. Teresa Pascual
40. Ancia. Blas de Otero.
41. Nueve novísimos poetas espanyoles. José María Castellet.
42. Bukowsky. 20 poemes.
43. Tantes mudes. Mireia Calafell. 
44. Els rossinyols insomnes. Pilar Cabot. 
45. Historia del corazón. Vicente Aleixandre. 
46. Insomnios y duermevelas. Mario Benedetti.
47. La destrucción o el amor. Vicente Aleixandre. 
48. Vol vallar un tango amb mi, senyor Vivaldi? Pilar Cabot.
49. Tres mujeres. Sylvia Plath.
50. Dos punts. Wislawa Szymborska.
51. Ciència exacta. Manuel Forcano.
52. Obre les mans. Xavier Macià.

INFANTIL I JUVENIL


53. La noche estrellada. Jimmy Liao.

54. A l’altra banda de les muntanyes. Maria Jesús Bolta.
55. En línia. Jaume Monzó.
56. Alisson i l’enigma de l’amor. Maurici Belmonte. 
57. Robbie i altres contes. Isaac Asimov.
58. Moisès, estigues quiet. Lliris Picó.
59. Van ploure estrelles. Raquel Ricart.
60. Una casa diferent. Daniel Nesquens i Goyo Rodríguez.
61. Quan xiula l’avi. Clara Berenguer i Cèsar Barceló.
62. Històries de por. Angela Sommer-Bodenburg.
63. Mi primer viaje. Paloma Sánchez Ibarzábal. 

ASSAIG


64. Café del temps. Joan Borja.

65. Un son profund. Enric Iborra 
66. Els enfonsats i els salvats. Primo Levi.
67. Amb els ulls d’una nena de dotze anys. Janina Hescheles.
68. Dillatari. Ponç Pons.
69. Mentre parlem. Enric Sòria.
70. Ovidi. Un obrer de la paraula. Jordi Tormo.
71. Moros i cristians. Una festa. Albert Alcaraz i Santonja.
72. El mito de Sísifo. Albert Camús.


dilluns, 16 de novembre de 2015

"Infinitamant", X premi Ibn Jafadja


 

De vegades la millor manera d'expressar les emocions és escrivint-les. Estic feliç, i molt, després que el meu poemari "Infinitamant" haja estat guardonat amb el X Premi Ibn Jafadja de Poesia dels Premis Alzira. I aquestes són les paraules que la nit del divendres 13 de novembre se m'enredaven a la gola per tanta emoció.


"Bona nit, amigues, amics... M’he escrit unes paraules perquè no em passe com quan em telefonà l’alcalde Diego Gòmez per comunicar-me que era la guanyadora del premi Ibn Jafadja d’enguany. Crec que no vaig aconseguir articular ni una sola frase coherent. Tremolava, suava, em saltaven les llàgrimes, i un nus a la gola m’impedia parlar. Va ser un moment molt i molt emocionant, com el d’aquest mateix instant.

Estic molt i molt feliç esta nit, bé, en realitat tot el dia de hui. Pel premi, és clar, i per altres tantes coses. Voldria donar les gràcies a moltíssima gent, però sobretot als membres del jurat per confiar en la meua obra, a l’ajuntament d’Alzira i a l’editorial Bromera per fer possible un any més aquesta festa de la cultura i de la literatura, i molt especialment a ma mare, a la meua germana, i a Juli per acompanyar-me en aquesta nit tan i tan especial. Sense vosaltres no seria el mateix.

Recorde perfectament la primera vegada que vaig assistir a un Sopar de Lliurament  dels Premis Alzira, farà 6 o 7 anys. Jo començava a escriure més o menys seriosament. Aquella nit em vaig prometre que algun dia jo també guanyaria l’estatueta de Manuel Boix. I vés per on, aquest dia ha arribat. Ara, he de confessar que mai no em m’havia imaginat que seria en la modalitat de poesia. Jo sempre he fet prosa: contes, novel·la infantil, d’adults... Però durant quasi dos anys em vaig veure incapaç d’escriur’n: per falta de concentració, de rutina, d’estabilitat emocional... Arribà un punt que sentia una mena de desassossec per no estar escrivint –aquestes coses que ens passen als escriptors– però quina va ser la meua sorpresa quan vaig ser conscient que durant aquell temps havia esbossat desenes i desenes de poemes en llibretes que sempre porte al damunt. No havia deixat d’escriure, tan sols havia canviat de gènere. Vaig decidir donar forma a aquells poemes i els vaig estructurar en un poemari titulat finalment Infinitamant. M’han musicat algun poema, traduït a l’alemany, antologat en algun llibre, convidat a recitals poètics… però els meus poemes encara romanien inèdits i en contínua evolució. Com digué Garcia Márquez un llibre no s’acaba, s’abandona. Amb la publicació del llibre, per fi, abandonaré la visió i revisió d’aquests poemes, que ha acabat convertint-se en un treball obsessiu i inacabable.

Infinitamant és un llibre que parla de l’amor en totes les seues vessants: passió, felicitat, dolor, pèrdua, record, patiment... al llarg de les 5 parts que l’estructuren i els 44 poemes que el conformen. No vull dir molt més sobre ell, perquè ja sabeu que els poemes no s’han d’explicar, sinó llegir. I això és el que faré ara mateix, llegir-vos un d’ells per fer-vos un tast del llibre.

ADORMIDA EN EL TEU SOMNI

Desitjos? Només un:
esgolar-me entre els llençols
i vertebrar-me a la línia de la teua esquena,
així, arraulideta cada nit
sota la teua pell.
Cobrir-te la nuesa amb el vellut d’una carícia,
mentre els llavis, com un brunzit d’ales,
sobrevolen l’illa dels naufragis.
Tornar a respirar l’olor del desig
quan reposa sobre la teua epidermis,
alhora que em bressola el ritme lent dels batecs.
I així, com dues culleretes ben arreglades al calaix,
quedar-me, per sempre, adormida en el teu somni."



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...