dijous, 19 març de 2015

LLIBRES CHUS




DADES LLIBRERIA

Nom: Llibres Chus
Propietària: Maria Jesús Seva Cutillas 
Adreça:  C. l’Ordana, 14
Població: Sant Joan d’Alacant
Web: www.llibresinfantils.es
Blog: www.chusllibres.blogspot.com
twitter: @ChusLlibres

Torne a casa amb una bossa de cartó, on algú ha dibuixat amb retolador permanent un regal, també permanent. Tatuat amb lletres de colors, un nom: «CHUS» i una adreça: www.llibresinfantils.es, amb unes ve dobles que semblen papallones dansaires. Hui he conegut Maria Jesús Seva Cutillas i la seua llibreria, situada en el número 14 del carrer l’Ordana de Sant Joan d’Alacant. L’atzar, de vegades, té aquestes coses, i et regala un lloc, una persona, un llibre (o molts). O com és el cas, les tres coses alhora.

Llibres Chus és una llibreria especialitzada i de referència en literatura infantil i juvenil en la nostra llengua, el que no vol dir que no hi tinguen cabuda llibres en altres llengües, els clàssics de sempre o els més venuts del moment. La propietària aposta, a més a més, per editorials xicotetes i independents, que normalment no tenen la capacitat de distribució que tenen les grans. Una tasca admirable i necessària, sobretot ara que els xiquets ja no poden veure dibuixos en valencià i cada vegada més juguen en la llengua que no els és pròpia. 

El nou local, obert ara fa ja tres anys, està dividit en tres zones àmplies i clarament diferenciades: la llibreria com a tal, la sala destinada a tallers i contacontes i la terrasseta on poder fer activitats amb els més menuts quan fa bo. Els llibres estan organitzats per edats i per temàtiques, amb un gust exquisit. De seguida els ulls busquen els raconets més acollidors, com aquell de la tauleta de fusta amb un sofanet i tamborets al voltant, o el de les dues butaques florejades que ens acullen, ens abracen, ens conviden a seure-hi per viatjar a les primeres pàgines de l’aventura escollida. 



La llibreria virtual (www.llibresinfantils.es) manté el mateix ordre i bon gust que la física. Així, comprovem que els llibres apareixen ordenats per edats: «els més petits», «pre-lectura», «inici a la lectura», «ja llegim», «el pas a grans lectors», «espai juvenil» i «pares i educadors»; i per temes: «l’art», «les pors infantils» com ara la mort, els malsons o el rebuig, «el món infantil», o «els grans temes» com l’amor, l’amistat, la felicitat o la llibertat... Chus, a més, ens fa recomanacions d’àlbums il·lustrats, ens parla dels imprescindibles de l’any i aporta la seua opinió sobre cada història. Si li demanes un llibre que no té a les prestatgeries –reals o virtuals– s’abilla amb barret i fuet per iniciar l’aventura i la recerca. És tota una Indiana Jones de llibres. 


Chus és una enamorada de la literatura infantil i juvenil, d’açò te n’adones als pocs minuts d’estar parlant amb ella. Molt probablement aquesta passió li ve de l’època en què son pare tenia un quiosc i ella començava a llegir còmics, una passió que anà en augment quan la seua filla obrí els ulls al món. Li he vist estrelletes als ulls quan li he demanat que em recomanara un llibre, o dos, o tres. N’ha obert, destapat i desplegat desenes . De tots els temes, d’autors de tots els indrets del món i per a totes les edats. És fantàstica. En un moment donat m’ha posat a les mans un llibre i m’ha convidat a llegir-lo per dir-li què en pensava. El monstre, de Daniel Martin i Ramon Trigo. No el coneixia. M’he esborronat sencera i quan he arribat al final només he pogut articular un sospir. Un llibre atrevidíssim que parla de la violència que pateixen els xiquets i no tan xiquets a casa. És el llibre que porte a la bossa de cartó decorada de manera tan naïf. Però no és solament el llibre: és la sensació viscuda, les paraules que no he pogut dir a la llibreria, el record de la conversa amb una dona tan extraordinària.


Hem parlat d’altres títols com ara L’ànec i la mort, de Wolf Erlbruch; Salvatge, de Emily Hughes; Allà on viuen els monstres, de Maurice Sendak; Amagar-se en un racó del món, de Jimmy Liao («presentar» Jilly Liao a la gent és una de les coses que la fan sentir orgullosa)... Títols no tan fàcils de trobar a les llibreries convencionals. I és que la selecció de llibres infantils que té és amplia i acuradíssima, i, molt important, canviant, perquè ella sempre va a la recerca de nous tresors. Chus és molt generosa i comparteix les seues troballes amb els lectors i els oients, i és que aquesta llibretera també conta contes als més menuts, sempre que la història se li haja clavat ben a dintre i puga ser capaç d’expressar tot allò que li haja fet sentir.

Més que una llibreria és una caseta de conte –de contes, més bé–, on setmanalment es fan activitats per a la canalla: cumplecontes, tallers de pintura, de cuina o d’arquitectura, animacions lectores... Sobretot m’ha cridat molt l’atenció una activitat que porta com a títol: Pa, xocolate i contes, que consisteix a que els xiquets berenen un trosset de pa amb xocolate mentre escolten un bon conte o un grapat d’ells. De seguida he evocat aquelles vesprades fredes en què sèiem al voltant del foc i els iaios ens contaven relats, faules o rondalles. Tots aquests tallers i activitats giren sempre al voltant d’un llibre. És importantíssim que els xiquets palpen, miren, òbriguen, fullegen els llibres, i entenguen que amaguen aventures fascinants. Si els creem l’hàbit d’escoltar històries quan encara no saben llegir, amb tota certesa quan aprenguen, agafaran ells sols un llibre, voldran anar a la llibreria del barri, passejar-se per les fires del llibre o visitar la biblioteca del poble. Així de senzill i així d’important. Un xiquet que llig serà un adult que pensa. 



Molts tenen la idea preconcebuda que la literatura infantil és un petit món –quasi un submón–, d’autors mediocres, incapaços de fer una novel·la per a adults, i unes poques obres, generalment clàssics, que paguen la pena. Com d’equivocadíssims que estan! Precisament, hui anava acompanyada de la meua germana, arquitecta de professió, que només entrar s’ha assegut en una de les cadires a fullejar un llibre d’arquitectura... per a xiquets! Sé que al·lucinava. Després s’ha sumat a la conversa que manteníem Chus i jo i ha anat endinsant-se en aquest món infinit i màgic –quasi un supermón– que és la literatura infantil. «Jo pensava que la literatura infantil eren els llibres de Peppa Pig, Geronimo Stilton i els contes de sempre». És un dia important: almenys un adult hui ha recuperat la seua ànima de xiquet.

El cor d’una llibreria batega al mateix ritme que ho fa el cor del llibreter que en té cura. Una llibreria és el seu llibreter, sens dubte. Maria Jesús Seva Cutillas s’ha guanyat a pols l’apel·latiu de «llibretera». Perquè un llibreter no és solament aquella persona que ven llibres –això ho sabríem fer tots–, un llibreter és algú que regala somnis i il·lusions, que ens convida a viatjar a indrets meravellosos per conèixer personatges entranyables, que ens dóna claus per entendre el món i així poder arribar a ser millors personetes. Ella, sens dubte, fa tot això. 



Reportatge publicat en el núm. 39
de la revista Lletres Valencianes

dijous, 12 març de 2015

La flauta màgica al col·legi Claret de Xàtiva



Ahir vaig estar tot el dia en el col·legi Claret de Xàtiva. Els alumnes de 5è i de 6è havien llegit "La flauta màgica" i, com que el centre celebrava la seua Setmana Cultural, em van convidar a que anara per fer-los una xarrada al voltant del llibre. O això creia jo, perquè en arribar les sorpreses anaven encadenant-se sense treva. 



Un mural immens amb els personatges de la novel·la em donaren la benvinguda a una sala amb una cabuda de cent persones que estaria plena tot el matí. Els alumnes es convertiren en periodistes i personatges de la novel·la, que es preguntaven els uns als altres, sempre a tres veus (com les Dames de la Nit), sobre allò que conta i no conta el llibre; els personatges del llibre -alumnes disfressats- m'acorralaren per demanar-me explicacions (un dels millos moments, sens dubte); hi hagueren telefonades en directe des de tots els indrets del món per fer-me qüestions sobre el fet d'escriure; un altre grup d'alumnes exposaren les seues portades alternatives (xe, quina colla d'artistes!)... 



Per la vesprada, quan encara no havia acabat de signar els quasi dues-cents exemplars del llibre, un grup d'alumnes de 6è, dirigits per la professora de música del centre, van fer una interpretació de l'obra de Mozart, des que Tamino és atacat per la serp fins que Terres Llunyanes aconsegueix recuperar la llum. Fantàstic! Encara tinc l'emoció enganxada a la pell. No sé com agrair-vos tanta màgia...






divendres, 27 febrer de 2015

VIATJAR LLEGINT



  • Títol: Vaig fer la maleta un dia de juny
  • Autora: Cinta Arasa 
  • Col·lecció: «Esplai»
  • Pàgines / ISBN / Preu: 230 / 978-84-9904-149-0 / 10.00 €
  • Editorial / Ciutat / Any: Bullent / Picanya / 2014


«Aquest viatge ha estat com entrar dins d’un llibre», diu en un moment donat la protagonista de Vaig fer la maleta un dia de juny. Doncs, jugant amb les mateixes paraules, podem afirmar que llegir aquest llibre ha estat com entrar dins d’un viatge, el viatge des dels ulls d’Eulàlia, cecs encara de veritat. 


De vegades no ens calen maletes per fer un viatge, i és que la lectura d’un llibre es pot convertir en el més fascinat dels viatges...

El viatge exterior implica, en molts casos, el viatge interior, la introspecció més o menys conscient d’un mateix. És temps de fer balanç, reflexionar i prendre decisions. Viatjar ens canvia, o almenys ens dóna l’oportunitat de fer-ho. El viatjant esdevindrà una mena d’animal que pèl-muda, que es desvesteix d’una pell ja massa vella. Precisament és el que li ocorre a la protagonista de Vaig fer la maleta un dia de juny, guanyadora del 33è Premi de Narrativa Juvenil Enric Valor, que agafa un tren a l’estació de l’adolescència per tornar, mesos després, a l’estació de la maduresa, amb les pupil·les gravades de realitat. 

A Eulàlia Pallarés i Camprubí, convençuda que la vida de debò només es pot llegir, no viure, un dia se li presenta l’oportunitat de viure. I veure. Així és com un dia de juny de l’any 1909 comença a preparar les maletes per encetar un viatge a Anglaterra, on farà de traductora a son pare, empresari català que vol adquirir maquinària per augmentar la productivitat de les seues fàbriques. 


L’autora alça aquesta història sobre uns fonaments plens de contrastos. Ens ofereix dues fotografies ben diferents (o no tant), una en blanc i negre, tenyida de sang: la de Barcelona de 1909, amb les seues revoltes populars; l’altra en color, amb molta llum: la de l’evolucionada Anglaterra amb tot d’avenços en maquinària i electricitat. En totes dues estampes, hi conviuen dues classes socials fortament oposades: la classe treballadora explotada, i la dels empresaris explotadors. I, finalment, ens mostra possiblement el leitmotiv de l’obra, el contrast entre una realitat deformada amb què la protagonista se sent còmoda, com amb qualsevol dels seus vestits nous i cars, i la realitat real d’hores inacabables de feina, de càstigs exemplars als treballadors, de xiquets dient adéu a una infantesa de joguets i somriures, de morts sobrevingudes per esgotament, d’aquella pudor penetrant que és l’olor de moltes vides podrint-se. 

Cinta Arasa, a més, es preocupa per donar a conèixer la diversitat dialectal del nostre territori, alhora que enriqueix i dóna verisme als personatges que la protagonista va trobant-se en el seu viatge. I ho fa amb una prosa molt acurada que denota experiència i solatge, en ocasions d’un gran preciosisme que es veu reflectit amb l’ús dels símbols, com ara les joies o els ulls com a mirall de la realitat. Amb molta elegància ens va donant pinzellades del que s’esdevindrà, fent-nos créixer encara més les ganes per saber, per conèixer. 

...I com, si no havíem necessitat fer la maleta, tornem d’aquest viatge amb una que costa tancar de tan plena? Plena de crits a favor de la llibertat, plena de llàgrimes per tantes injustícies, plena de forces renovades per lluitar a favor de la dignitat de les persones, plena de ganes d’agafar un grapat de fulls en blanc i escriure, de llegir, de viatjar... de viure!

Ressenya publicada en el núm. 38
de la Revista Lletres Valencianes

diumenge, 8 febrer de 2015

VIATGERS AL TREN!




FITXA BIBLIOGRÀFICA DEL LLIBRE
  • Títol: Un tren de llegenda, el Xitxarra
  • Autor: Juli Capilla 
  • Il•lustrador: Antoni Laveda
  • Col•lecció: «Estrella de Mar»
  • Pàgines / ISBN / Preu: 80 / 8499041418 / 6.15 €
  • Editorial / Ciutat / Any: Bullent / Picanya / 2013

Una novel·la divertidíssima on les rondalles, les llegendes i els personatges de l'imaginari popular valencià es barregen amb el rerefons històric del Xitxarra. Un viatge al passat que ens du al present la memòria, perquè aquesta història no muira quan ho facen els majors que encara la recorden. 


L’escriptor Juli Capilla s’endinsa en el gènere infantil amb una novel·la que té molt a veure amb les comarques centrals del País Valencià i les seues tradicions, una novel·la on realitat i fantasia van abraçant-se i desabraçant-se durant un viatge màgic. Perquè l’autor, de fet, ens relata el viatge d’anada i tornada que fan, des d’Almoines a Alcoi, el iaio Ferran i els seus tres néts –Jordi, Laia i Emiliet– a bord d’una recreació del Xitxarra que, màgicament, esdevindrà real. Però no es tracta d’un simple viatge en tren, sinó d’un viatge en el temps, que els portarà a ells, i a nosaltres, a l’època daurada del Xitxarra o tren dels anglesos, a principis del segle passat, amb el testimoni d’ametlers i oliveres i la ziga-zaga del riu Serpis. 


Capilla reivindica el nostre imaginari popular, els nostres mites ancestrals i els personatges que habiten les nostres llegendes, com ara el bandoler xativí Camot, l'home del sac amb què durant molts anys s’ha fet por als xiquets perquè obeïren i del que es conta que convertia els xiquets en botifarres, tendra cansalada o xulla ben llustrosa. Però també n'hi ha d'inventats o que recorden personatges de la literatura universal en un clar homenatge, com ara la Bruixa Maduixa, que remet a Hansel i Gretel dels germans Grimm; el gegant del Serpis, a l'Esclafamuntanyes d'Enric Valor; o el petit salvatge. Tot un món que habita en la nostra llengua, cosa que sap ben bé l’autor que, a més, té cura de mantenir molt vives les expressions autòctones.

Els xiquets del llibre i els que s’aboquen a aquestes pàgines jugaran amb d’altres xiquets, els antics (perquè en això de jugar no hi ha fronteres) per viure una aventura divertidíssima on no caldran televisions, ni ordinadors, ni viedeoconsoles. Coneixerem com eren les escoles d’abans, on xics i xiques jugaven per separat, on els mestres es deien amb el don i es parlava un castellà ben valencianot. Veurem que el tren era tan lent que donava temps als passatgers de baixar-se’n en marxa i fer un pixum pel camí, per a després tornar-se’n a pujar. Descobrirem que no solament les cases tenen portes, sinó que les poblacions també en tenien, d’entrada i d’eixida. Reviurem l’esplendor industrial d’Alcoi, quan el riu era ple de fàbriques i naus industrials i no hi havia cap pudor en fer treballar els més menuts. I el temps es deturarà en instants màgics dels nostres pobles com ara la Fira de Cocentaina, la cavalcada dels Reis de l’Orient a Alcoi, o les festa de Moros i Cristians. I més coses, moltes més coses. Amb cada capítol, una aventura i amb cada aventura, una magnífica il•lustració d’Antoni Laveda. 

El llibre guarda, a més, un homenatge merescut a l'Associació Tren Alcoi-Gandia i difon la seua tasca de conscienciació sobre un tren que no hauria d'haver desaparegut, com d’altres tant, i com no haurien de desaparèixer altres línies ferroviàries encara en vigor, com ara la que uneix Alcoi amb Xàtiva.

Ressenya publicada en el núm. 36 
de la revista Lletres Valencianes

dijous, 22 gener de 2015

El gall del corral i el gall del penell



FITXA BIBLIOGRÀFICA DEL LLIBRE
  • Títol: El gall despistat
  • Autora: Teresa Broseta 
  • Il·lustrador: Toni Cabo
  • Col·lecció: «El Micalet Galàctic»
  • Pàgines / ISBN / Preu: 32 / 978-84-9026-145-3 / 6.50 €
  • Editorial / Ciutat / Any: Bromera / Alzira / 2013
Pugem al tàndem de Teresa Broseta i Toni Cabo i pedalegem fins una granja molt especial, la de Quimet, un gall despistat que aconsegueix variar la rutina de tots els animals que hi viuen. Un llibre divertidíssim que ens explica, potser, l’origen dels penells amb forma de gall o gallets.  

Qui no ha vist mai un penell? I un penell amb forma de gall? Els campanars de les esglésies i altres edificis sovint estan coronats per aquestes peces de metall que assenyalen d’on bufa el vent, amb freqüència amb forma de gall. I és que el gall, associat a l’eixida del sol, simbolitza la llum i la resurrecció, però també la custòdia i la vigilància.  

Sabem que els ulls d’un escriptor no són com els ulls de la resta de mortals. Els ulls d’un escriptor miren més enllà de la mirada. Veuen, miren, analitzen i guarden. Precisament observant penells va ser com a Teresa Broseta li vingué la idea del llibre El gall despistat. Conta que a prop de sa casa n’hi ha un de tortuga i altre de pingüí. De fet, al darrer ja li va escriure la seua particular història: Bernat, el pingüí agosarat, inclosa en un llibre de text de Voramar. No puc evitar esbossar un somriure quan l’autora diu que estan pendents les històries de la tortuga i d’algun altre penell estrany. Estem d’enhorabona doncs, després de tretze anys escrivint per als menuts a aquesta escriptora valenciana encara li bullen idees al cap. 

El gall despistat es publicà per primera vegada en 2006 dins de la campanya «Llegir en valencià» de la Fundació Bromera i ara, set anys després, l’editorial Bromera el reedita en la Sèrie Blanca –la de primers lectors– de la col·lecció El Micalet Galàctic. El llibre uneix per primera vegada aquesta parella d’artistes per explicar-nos la història de Quimet, un gall amb la son canviada que dorm a l’eixida del sol i canta quan la lluna vesteix el cel. Callant i cantant canviarà l’activitat de tota una granja amb unes conseqüències desastroses: gallines que no ponen ous, vaques que donen menys llet i porcs que s’aprimen a la carrera. 


Broseta i Cabo formen un tàndem d’allò més sinestèsic. Paraules que dibuixen i dibuixos que parlen, perquè la veritat és que no ens costa gran treball imaginar els personatges a partir de les paraules de Broseta i ens arriben tot tipus de veus i sorolls només mirant les il·lustracions de Cabo. Màgia i complicitat que es veu reflectida quan se’ls veu junts amunt i avall passejant el llibre i explicant contes de galls amb un teatret d'ombres.

Toni Cabo, il·lustrador, autor de còmic i dissenyador gràfic, és el responsable de donar vida a aquesta granja tan esbojarrada i divertida. Les seues són unes il·lustracions modernes i actuals, amb un to naïf i surrealista alhora, on les línies lliures i desimboltes dansen amb colors bàsics i contrastats. La gran perspectiva de l’espai és un dels elements característics d’aquest bolic de làmines. Tot un goig endinsar-nos en la immensitat de la màgia i la fantasia! Cabo fa l’efecte que té una càmera de cinema a les mans: és capaç de captar el moviment i plasmar-ho en el dibuix, també les veus i els sons amb què parla aquesta història, mitjançant línies, onomatopeies, tipus de lletres, etc. El resultat de tot plegat són unes il·lustracions molt expressives, alegres, dinàmiques i impactants, quasi vives.  

Ressenya publicada en el núm. 35 de la revista Lletres Valencianes.

dilluns, 19 gener de 2015

LLIBRES LLEGITS EN 2014




M'agrada fer llistes, ho confesse. Des de fa temps n'elabore una amb tots els llibres que he llegit al llarg de l'any. Ací va la de 2014 mentre la de 2015 comença a créixer.

NARRATIVA
1. El fantasma de la ópera. Gaston Leroux. 
2. Un mundo feliz. Aldous Huxley.
3. Dones d’aigua, hòmens de fang. Toni Cucarella. 
4. Relato de un náufrago. Gabriel Garcia Márquez.
5. L’illa de l’última veritat. Flavia Company
6. La rebel•lió dels animals. George Orwell.
7. Rayuela. Julio Cortázar.
8. La carretera. Cormac McCarthy
9. Octaedro. Julio Cortázar.
10. Sukkwan Island. David Vann.
11. Arroz y tartana. Blasco Ibáñez.
12. Las intermitencias de la muerte. José Saramago. 
13. Que ningú no et salvi la vida. Flavia Company
14. Elogio de la madrastra. Mario Vargas Llosa. 
15. La mà de ningú. Vicent Usó.
16. La cinquena planta. Manuel Baixauli.
17. L’aventura del tocador de señoras. Eduardo Mendoza.
18. Lo somni. Bernat Metge.
19. Curial e Güelfa. 
20. Tot el que tinc per ballar amb tu. Elvira Cambrils.


POESIA
21. Poemes a Nai. Miquel Àngel Riera.
22. El pis de la badia. Miquel Àngel Riera.
23. Biografia. Miquel Àngel Riera. 
24. Després de soterrada la tendresa. Maria Beneyto. 
25. Misteriosament feliç. Joan Margarit. 
26. No era lluny ni difícil. Joan Margarit.
27. Com si tornés d’enlloc. Anna Montero.
28. El cor del minotaure. Christelle Enguix
29. Joana. Joan Margarit.
30. Les veus de la Medusa. Vint-i-una poetes valencianes.
31. Sal oberta. Maria-Mercè Marçal
32. Fragments. Gaspar Jaén i Urban
33. L’instant etern. Enric Sòria. 
34. Estranyament. Manel Rodríguez Castelló
35. La dansa de les hores. Antoni Ferrer
36. Diari d’un setembrista. Jordi Llavina.
37. Llibre d’amic. Joan Vinyoli
38. Vent d’aram. Joan Vinyoli. 
39. El mateix silenci. Júlia Zabala.
40. Dotze poetes joves valencians. Tria a càrrec de M. Granell i F. Calafat. 
41. L’os de la música. Isabel Garcia Canet
42. Constants vitals. Manel Garcia Grau
43. L’instant fugaç. Juli Capilla.
44. La nit. Vicent Andrés Estellés
45. Hotel París. Vicent Andrés Estellés
46. Donzell amarg. Vicent Andrés Estellés
47. Els mots, i no. Juli Capilla.
48. Encara. Toni Prats. 
49. La corda del gronxador. Jordi Llavina. 
50. El diván del Tamarit. Federico García Lorca.
51. Cante Jondo. Federico García Lorca.
52. Romancero gitano. Federico García Lorca.
53. Primer desenllaç. Joan Vinyoli.
54. De vida i somni. Joan Vinyoli.
55. Llibre d’absències. Miquel Martí i Pol.
56. La pell del violí. Miquel Martí i Pol. 
57. La mort i la paraula. Carles Camps Mundó.
58. Elegía frente al mar y otros poemas. Vicent Valls. 
59. La veu de l’àngel. Jordi Pàmies. 
60. La mort i la paraula. Carles Camps Mundó.
61. La set intacta. Ramon Guillem.

INFANTIL I JUVENIL
62. El gall despistat. Teresa Broseta
63. Contes d’animalets i animalots. Xaro Navarro.
64. Més d’animalets i animalots. Xaro Navarro. 
65. El meu nom no és Irina. Xavier Aliaga
66. Vaig fer la maleta un dia de juny. Cinta Arasa.
67. Pinocho. Carlo Coloddi.
68. Què és l’amor, sinó...? Miren Agur Meabe
69. Xènia, tens un whatsapp. Gemma Pasqual. 

ASSAIG
70. Cartas a un joven poeta. Rilke. 
71. Aforismes. Tomás Llopis.
72. Conflicte lingüístic valencià. Rafael L. Ninyoles. 
73. Una aproximació a l’espill de Jaume Roig. Anna Isabel Peirats. 
74. Café del temps. Joan Borja. 

dijous, 27 novembre de 2014

La flauta màgica a Silla



I és que si creus en la màgia, passen coses com aquestes... Ahir de vesprada-nit vaig presentar "La flauta màgica" a la Biblioteca de Silla, dins de la 25a Setmana de les Lletres Valencianes. Vicent Carbonell féu una presentació magnífica, on no faltaren referències a l'òpera de Mozart i al cinema. 


El moment àlgid, sens dubte, va ser quan el músic Guillem Escorihuela ens interpretà un fragment de l'òpera amb la flauta travessera, amb la novetat que fusionà dues àries: la de l'entrada de Papageno amb la famosa àrea de la Reina de la Nit. Mai havia escoltat una flauta que cantara! Per a l'ocasió, a més, vam visualitzar dos fragments de l'òpera, de caràcter ben distint, una mica per marcar el caràcter maniqueista de l'obra i la lluita de l'odi contra l'amor: el moment en què la Reina de la Nit repudia la seua filla Pamina, si no és que mata Sarastre i l'escena en què Papageno per fi troba la seua Papagena. 


Vam debatre sobretot del procés de creació, ja que entre el públic hi havia molts alumnes de l'Escola d'Adults que cursaven un taller de creació literària impartida per Sergi Durbà. Com que tots els pastissos han d'estar coronats per una cirereta, Guillem Escorihuela ens regalà una altra peça de Mozart, aquest cop pertanyent al concert per a arpa i flauta.

divendres, 7 novembre de 2014

CONFESSIONS D'UNA ESCRIPTORA



Avui entrevistem Mercè Climent, una enginyera agrònoma i llicenciada en Filologia Hispànica. Mercè és una lletraferida de vocació, compromesa amb la llengua i el país i amb la difusió cultural del valencià mitjançant la col•laboració amb diversos mitjans de comunicació, amb la creació d'un blog personal "Els primers gestos del verd", que ha esdevingut blog de referència en llengua catalana, però sobretot amb creació de textos i guies de lectura per als més menuts.

Júlia Rosa: Els primers gestos del verd, inclòs dins "La rosa de paper", publicat el 2010 per l'editorial Florida és la teua "opera prima", un conte publicat juntament amb altres contes, on Alba, arran de la mort del pare, crea un món d'imatges per tal de crear un nou espai per a ell; un punt de trobada bastit des de la creació textual. Un conte emotiu que sembla reflectir una gran dosi d'elements de l'àmbit personal més adreçat a la introspecció interior que no pas a la creació textual. Com va ser el còctel de sentiments que va envoltar la publicació, i el premi, de "Els primers gestos del verd"?

Mercè Climent: Els primers gestos del verd, efectivament, és un conte personalíssim, que vaig necessitar escriure en un moment donat. De fet, el mateix títol està extret d’un vers de mon pare, Joan Antoni Climent i Fullana (ell era poeta) a qui va dirigit. Un conte adreçat a un públic adult, escrit des de la perspectiva d’una xiqueta de vuit anys que acaba de perdre son pare, un conte ple de clucaetes d’ulls a la realitat, però farcit d’elements fantàstics. 
Quan vaig començar a escriure, ho feia d’una manera intuïtiva, segurament molt inexperta, però tenia la necessitat d’explicar coses, sanar l’ànima, espantar fantasmes, arribar al fons de mi i saber qui era (qui sóc). Guanyar un premi suposa un esperó immens per continuar escrivint, encara que pense que el vertader escriptor continuarà fent-ho, independentment dels reconeixements. Però comences a adquirir seguretat amb tu mateixa, ja no titubeges tant, i arriba un moment en què els reptes són cada vegada més grans i confies en què seràs capaç de superar-los.

J.R: Lina Panxolina i el quadern màgic, publicat el 2010 per l'editorial Bullent, és la primera novel•la. Una història que ressegueix l'estela del primer conte, on Lina, la protagonista, descobreix la màgia i l'empra com a element alliberador amb capacitat de transformar la realitat. Una narrativa amerada d'un realisme fantàstic especialment adreçada a la superació personal. Una mena de literatura de l'alliberament?

M.C: Justament fou a l’inrevés, primer sorgí la novel•la Lina Panxolina i el quadern màgic, i després vingué el conte. Em va passar una cosa curiosa, i és que vaig sentir una mena d’enveja pel meu propi personatge, perquè tenia un quadern màgic on tot allò que dibuixava es feia realitat. En un moment de la meua vida jo vaig necessitar aquest quadern. Em costava molt superar la mort del meu pare i li vaig bastir un conte “Els primers gestos del verd”, que efectivament compartia un realisme fantàstic amb la Lina de la novel•la. Necessitava bastir-li un món on fora feliç i des d’on m’esperaria quan jo acabara de viure. Evidentment, jo no em crec aquestes coses, però aquest conte em serví i molt per començar a superar el tràngol més difícil de la meua vida. Escriure aquest conte, com tu dius, va ser una mena d’alliberament, de catarsi.

J.R: A més del text, Lina Panxolina i el quadern màgic té unes il•lustracions molt acurades fetes per la teua germana, Àgueda Climent. Unes imatges que reeixen a transmetre la màgia del text d'allò més bé. Com va anar la col•laboració amb Àgueda? El fet que siga la teua germana ha estat un avantatge, o potser no?

M.C: Aquest és el primer projecte que vaig fer amb Àgueda Climent, pintora i artista polifacètica, que no l’últim. Això ja diu molt. L’experiència de treballar juntes fou, i és sempre, fantàstica. Hi havia molta complicitat entre totes dues i sempre fórem sinceres l’una amb l’altra. Aquesta novel•la és especial perquè anà creixen en paraules i en il•lustracions al mateix temps. Veure com una història creix, al mateix temps, en lletres i en dibuixos és fascinant. De sobte els teus personatges tenen rostre i cos, tu pots passejar pels mateixos paisatges que has creat, les històries bateguen amb formes i colors... Generalment ella dibuixava després de llegir el que jo havia escrit, però de vegades els seus dibuixos tenien tanta força i estaven tan plens de detalls que em tocava modificar la narració.

J.R: Somiant amb Aleixa, publicada en la col•lecció l'Eclèctica de l'editorial Bromera, el 2010. Una novel•la eròtica d'allò més suggeridora, de la qual n'ets coautora juntament amb  Francesc Mompó. Sempre s'ha dit que la percepció de l'erotisme és ben diversa entre ambdós sexes; molt sovint les prioritats, les estratègies de seducció o els temps no són els mateixos. Com va ser el procés de creació textual de Somiant amb Aleixa?

M.C: Somiant amb Aleixa naix d’un repte després d’algunes xarrades amb Ramon Guillem i Joan Olivares (guanyadors també del premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida). Si ens plantejàrem fer una novel•la eròtica com la faríem? I ens posàrem a fer la nostra. Perseguíem diversos objectius: primer, que fora una novel•la complexa i no una col•lecció d’escenes eròtiques amb un fil argumental feble; volíem un personatge real, de carn i óssos, però sobretot fet de pensaments, de dubtes, d’inseguretats, de complexos; ens vam proposar que fora una novel•la eròtica sense límits, amb riquesa i varietat d’escenes per no avorrir el lector; i, finalment, aspiràvem a fondre dos estils literaris diferents en un. Potser aquest fou l’element més difícil, però amb sinceritat i molta complicitat jo crec que ho aconseguírem. És impossible distingir quan escriu un o l’altre, de fet, tampoc nosaltres som capaços ja de diferenciar-ho. Decidírem bastir la novel•la sobre tres eixos: el record, la realitat i el somni. Durant quasi un any anàrem fent créixer la història d’Aleixa, escrivíem un o l’altre segons ens abellira. Tant Mompó com jo som escriptors que ens deixem sorprendre pel que anem escrivint (som els primers lectors de les nostres obres), el que no vol dir que no parlàrem hores i hores del que s’esdevindria a cada capítol; i també dos escriptors que no ens conformem amb una història, sinó que cisellem molt el llenguatge que emprem i aspirem, sempre, a fer literatura.

J.R: Amor de vidre, publicat el 2012 dins el llibre "La rosa de paper" per l'editorial Florida, és un relat on el vidre s'esdevé frontera invisible entre una usuària del metro i el vigilant de l'estació i el discurs silent de l'estimada gestiona els neguits i les temences del vigilant fins al punt de condicionar completament les seues reaccions. M'ha semblat entreveure un homenatge a "la donna angelicata", a la qual per mirar-la als ulls calia alçar la barbeta, com devia fer el vigiliant quan la mirava a través de la càmera. Podríem dir que "Amor de vidre" reactulitza els tòpics de l'amor cortés?

M.C: De vegades els crítics veuen més coses del que l’autor perseguia. Aquest és un conte, potser el primer, on no em situe en el terreny personal. Senzillament se m’acudí la idea d’un home que treballa en un metro i s’enamora d’una usuària. La idea anà dibuixant-se durant les llargues esperes al metro de València. Em va fer gràcia i vaig començar a escriure sobre açò. Em vaig situar en els ulls del personatge masculí i em vaig endinsar en la seua obsessió. Vaig voler parlar d’un amor inassolible. D’alguna manera el vidre era la frontera que els separava i, alhora, els acostava.

J.R: Endolada de blanc, publicat el 2013 dins l'aplec de contes "Conta'm dona" per l'Ajuntament de Catarroja, ressegueix la tendència introspectiva de la publicació precedent. Aquesta vegada són els períodes hipotètics els que prenen la paraula per conrear els dubtes sobre els límits de l'amor i sobre els valors de les renúncies gratuïtes de per vida. Trobes que ha canviat una mica la cançoneta o encara s'hi manté la divisió de rols  per sexes?

M.C: De vegades els contes naixen per una simple anècdota. Un matí, en despertar, vaig veure al llençol un anell, s’havia després del meu dit. Em vaig imaginar la història d’una dona feliç (en aparença) que està a punt de casar-se, i que també es troba un anell al llençol, concretament el de compromís i el matí de la seua boda. Ella ho veu com un mal auguri i la inseguretat s’apodera d’ella. Ara els dubtes són immensos i els petits defectes de la parella són muntanyes inassolibles. Es casarà? No volia, de cap de les maneres, fer un relat sobre els aspectes negatius de l’home. Sí, en canvi, reflexionar sobre les coses que fem a la vida sense estar segurs i la poca valentia que tenim, de vegades, per canviar aquestes coses que no ens agraden. Som capaços de vestir-nos amb falses conviccions i seguir endavant amb una vida totalment desapassionada, que no volem, però amb la que ens conformem.

J.R: Marc i el poder sobre el temps, publicat el 2013 per Onada Edicions, una novel•la juvenil que conta la relació de Marc, un xic descregut de la màgia, però que està disposat a canviar un desig, controlar el temps, per una bona acció. Un bescanvi que el durà a viure aventures d'allò més divertides que ordeixen una trama amb un gran treball al darrere per apropar continguts, vocabularis i itineraris culturals al lectors més joves. Què hi ha al darrere de tanta innovació pedagògica?

M.C: Marc i el poder sobre el temps, diria, que és una novel•la atemporal (bé podria ser la història ambientada en temps dels nostres avis, dels nostres pares o, fins i tot, dels nostres fills), on el temps té un paper primordial. Paradoxa? Potser. Però també és una història plena de màgia, on el lector aprendrà jocs tan curiosos com Cagalló, tornaló o la història fascinant d’un déu grec anomenat Cronos. Per damunt de tot els lectors riuran i es divertiran bona cosa amb les peripècies de Marc, que un bon dia es troba amb el poder d’aturar el temps. També és un homenatge a la família, a la infantesa del pare (i de retruc, a la meua), al poble, als costums d’antany, al carrer dels jocs...  Jo no escric literatura infantil pensant en fer pedagogia, però sempre s’amaga entre línies. En aquest cas Marc ens ensenyarà a no ser egoistes, a no emprar la trampa per aconseguir les coses, a acceptar la gent que ens envolta amb les seus virtuts i defectes, a esforçar-nos per aconseguir les nostres metes, a gaudir amb el plaer de la lectura, a estimar la família, els nostres majors i els animals, a recuperar els jocs dels carrers i certs costums que potser no s’havien d’haver perdut mai i perquè no, a deixar oberta sempre la finestra de la fantasia.

J.R: La flauta màgica, publicada el 2014 dins la sèrie roja de l'editorial SM Arrels és una novel•la de narrativa juvenil bastida sobre la interacció de diverses disciplines artístiques. Un text que narra les peripècies del príncep Tamino que el lector podrà assaborir mentre escolta la música de la famosa òpera de Mozart. Una barreja que ajuda a imaginar situacions, a reinterpretar la lectura i a descorbrir l'opera, i la història que s'amaga sota la música, d'una manera tan efectiva com original. Un projecte didàctic molt interessant. Com va nàixer aquesta proposta tan suggerent?

M.C: Sempre he sigut una enamorada de La flauta màgica de Mozart, des que els meus pares em dugueren al Teatre Principal d’Alacant a veure-la, amb només vuit anyets. Ja d’adulta vaig pensar que seria una vertadera llàstima que els xiquets d’ara no s’endinasaren, com ho vaig fer jo, en aquesta meravellosa història d’amor, fantasia i aventures. Si normalment és la música la que ens apropa a la literatura, jo volia amb aquesta obra just el contrari, que acostara els lectors a la melodia que la inspira. Eixe ha estat el meu principal objectiu. És per això que ha treballat molt perquè aquest siga un llibre que sone, que cante i que balle. Però no solament havia de convertir una òpera a format de novel•la per a xiquets, sinó que funcionara per ella sola. No era una tasca fàcil, però amb molta estima i dedicació crec que me n’he sortit.

Publicat a morvedre.info
3 de novembre de 2014

dissabte, 1 novembre de 2014

Presentada "La flauta màgica" a Alcoi



Ahir, 30 d’octubre, tenia lloc al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi la presentació “oficial” de la meua darrera novel·la. Fou una presentació especial, perquè la persona que feia d’amfitriona no era un altre escriptor, com sol ser habitual, sinó que era la meua germana, que només començar l’acte es disculpava perquè ella no era del gremi sinó que era tècnica i que no estava acostumada a parlar en públic. Encara com.

Joana Climent dibuixà l’ambient d’infantesa on vam viure: uns pares “culturetes”, una casa plena de llibres i una banda sonora que acostumava a ser òpera. La xicoteta de les Climent va fer una perfecta comparança entre la meua novel·la i l'òpera que la inspira, La flauta màgica de Mozart. Intermitentment, jo anava intervenint per explicar com nasqué la idea de fer aquest llibre, del procés de creació, dels objectius que perseguia o de com arribà a publicar-se en El vaixell de vapor, la col·lecció que sempre llegia de menuda.


La música era necessària en aquest acte, així que van sonar dos àries de la famosa òpera de Mozart: la segona de la Dama de la Nit i la de Papageno, quan per fi, troba la seua Papagena. No en directe, això ja sí que haguera estat magnífic, però sí en vídeo. També vam llegir alguns fragments de la novel·la, per destacar principalment la descripció dels personatges, l’ambientació de conte màgic i la presència al llarg de tota la novel·la de la melodia. I és que, com ja he dit en vàries ocasions, aquest és un llibre que sona. 

Literatura, música... però també art, l’art que destil·len les meravelloses il·lustracions d’Aitana Carrasco, que estigueren molt presents al llarg de tota la conversa/presentació.

Una trena meravellosa, doncs, decorada amb el llacet de la simpatia, l’humor i els gestos de complicitat, que no passaren inadvertits pel públic assistent.


dimecres, 29 octubre de 2014

ENTREVISTA A RÀDIO ALCOI



La flauta màgica és el títol de la nova novel·la de Mercè Climent. Es presenta este dijous 30 d'octubre al Centre Ovidi Montllor, a les 19'30 hores. L'escriptora avança a Hoy por Hoy Alcoi el contingut i l'elaboració de la novel·la basada en la cèlebre òpera de Mozart. Mercè Climent, escriptora "per necessitat", es confessa molt còmoda amb el públic infantil, a qui està destinada la seua novel·la, "el públic infantil és exquisit i sincer". 

A l'enllaç podeu trobar l'entrevista sencera (a partir del minut 26)



dilluns, 27 octubre de 2014

ENTREVISTA A ARAMULTIMÈDIA



L'escriptor Francesc Gisbert m'entrevista per a ARAMULTIMÈDIA amb motiu de la que serà la primera presentació de La flauta màgica. Tot seguit reproduesc la nostra "conversa".

L'escriptora alcoiana Mercè Climent presenta aquest dijous, 30 d'octubre, la seua última obra, La flauta màgica. Un llibre juvenil editat pel nou segell SM Arrels (El Vaixell de Vapor). La presentació serà a les set i mitja al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi. Mercè Climent ens avança alguns pensaments en aquesta entrevista que proposa l'escriptor Francesc Gisbert en exclusiva per a ARAMULTIMÈDIA.

FRANCESC GISBERT. Després de Somiant amb Aleixa, una novel·la d'adults, vas publicar dues obres infantils, Lina Panxolina i el quadern màgic i Marc i el poder sobre el temps. D'on et ve aquest interés per la literatura per als més joves?

MERCÈ CLIMENT. Si et sóc sincera, al principi no tenia un interès especial pels lectors més joves. Tampoc pels altres, jo senzillament necessitava escriure. Lina Panxolia i el quadern màgic aparegué una mica per provatura i, sobretot, per repte. Moltes vegades els escriptors ens proposem reptes. Jo venia de fer relats per a adults, bàsicament. Un dia em vaig proposar fer una història per a xiquets i després d'un temps la publicaren. I llavors vingué el vertader món màgic: el món dels xiquets. Havia escrit una obra adreçada a ells de manera molt intuïtiva, sense quasi tractar amb ells; però aquesta primera obra m'apropà a ells (xerrades en col·les, animacions lectores...) i això em va fer ganes de continuar creant-los històries. El que més m'agrada d'ells és que són sempre sincers i busquen el mateix en tu, no pots enganyar-los, si alguna cosa no els agrada t'ho diuen. I a l'inrevés, els veus de seguida la joia i la il·lusió a la mirada, al somriure. Si un llibre meu ha servit per sembrar la llavoreta d'un futur lector, només un, ja ha valgut la pena haver-lo escrit.

FG. La teua última obra, La flauta màgica (SM Arrels), parteix de la trama argumental de l'òpera La Flauta Màgica, de Mozart. Què pretenies en escriure aquest llibre?

MC. Sempre he sigut una enamorada d'aquesta òpera, des que els meus pares em dugueren al Teatre Principal d'Alacant a veure-la, amb només vuit anyets. Ja d'adulta vaig pensar que seria una vertadera llàstima que els xiquets d'ara no s'endinsaren, com ho vaig fer jo, en aquesta meravellosa història d'amor, fantasia i aventures. Si normalment és la música la que ens apropa a la literatura, jo he volgut amb aquesta obra just el contrari, que acostara els lectors a la melodia que la inspira. Eixe ha estat el meu principal objectiu. És per això que he treballat molt perquè aquest siga un llibre que sone, que cante i que balle. Fins i tot, he inventat un personatge molt simpàtic que s'anomena Melodia.

FG. La flauta màgica és, per damunt de tot, una obra on domina la fantasia, tant pel que fa als personatges com a la trama. La imaginació més lliure sura en totes les teues obres infantils. Per què?

MC. Potser associe la màgia amb un món innocent, de puresa, on no hi ha lloc per a les mentides ni els desenganys: el món de la infantesa. Em trobe còmoda en aquest món, i de tant en tant, amb ajuda d'un bolígraf (o d'un teclat) viatge allí. Ara bé, no és necessari veure fades, elfs o nans per creure en la màgia. La màgia, en realitat, està a tot arreu i a cada moment. El nostre món és màgic ja només amb allò que podem veure i tocar cada dia. Només que hem de mirar bé per a veure-la.

FG. Quins ingredients creus que ha de tindre un bon llibre per enganxar als més joves? Quins secrets de l'escriptura has abocat en La flauta màgica?

MC. No sé exactament quina és la fórmula, si ho sabera començaria a escriure ara mateix el Harry Potter valencià. Està clar que escriure per a joves no és el mateix que escriure per a adults: has d'intentar un llenguatge més senzill (que no simple), treballar amb capítols més curts perquè potser molts d'ells encara no tenen l'hàbit de la lectura, buscar temes que els resulten atractius, que els personatges els siguen simpàtics i, fins i tot, que s'hi puguen identificar... Independentment del destinatari dels meus llibres, sempre he escrit històries, que per unes coses o d'altres, m'apassionaven. Estic convençuda que si l'autor no escriu des de l'emoció, des de les entranyes, serà impossible que entusiasme ningú.

Bé, el cas de La flauta màgica ha estat tot un repte. No solament havia de convertir una òpera a novel·la per a xiquets, sinó que funcionara per ella sola. No era una tasca fàcil, però amb molta estima i dedicació crec que me n'he sortit. L'essència de l'òpera està en la meua obra, encara que és cert que he hagut d'actualitzar un poc alguns temes, era necessari extraure la violència, el racisme o el masclisme. Per exemple, Pamina és molt més valenta en la meua novel·la que en l'òpera; he volgut donar molta importància a la música, l'obra està plena de cançons, de balls, d'instruments màgics, i com he dit abans he hagut de crear a Melodia, un cuquet que s'enreda en forma de clau de sol; les descripcions dels personatges i dels espais són essencials perquè el lector penetre en l'atmosfera d'aquell món dominat per la Reina de la Nit...

Això sí, un dels secrets d'aquesta novel·la és que mentre l'escrivia, de fons sempre sonava La flauta màgica de Mozart; així que no serà difícil que mentre llegiu aquest llibre sentiu alguna melodia...

dissabte, 25 octubre de 2014

ENTREVISTA A CAFÈ MONTCAU (RÀDIO ALTEA)




Quantes converses caben a dins d'un cafè? Moltes i molt variades. Això ho saben ben bé els cafeïnòmans que formen part de Cafè Montcau, un programa presentat i dirigit per Joan Borja, en Ràdio Altea.
Un honor compartir amb ells cafè (i un deliciós pastís de llima) en el programa que enceta, ni més ni menys, que la huitena temporada. 

A l'enllaç podeu trobar l'entrevista/conversa completa.

diumenge, 19 octubre de 2014

Presentació "La flauta màgica" a Alcoi



Compte enrere per a la primera presentació de La flauta màgica (SM Arrels, Vaixell de vapor, 2014). Serà el dia 30 d'octubre a les 19.30h al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...