dijous, 22 gener de 2015

El gall del corral i el gall del penell



FITXA BIBLIOGRÀFICA DEL LLIBRE
  • Títol: El gall despistat
  • Autora: Teresa Broseta 
  • Il·lustrador: Toni Cabo
  • Col·lecció: «El Micalet Galàctic»
  • Pàgines / ISBN / Preu: 32 / 978-84-9026-145-3 / 6.50 €
  • Editorial / Ciutat / Any: Bromera / Alzira / 2013
Pugem al tàndem de Teresa Broseta i Toni Cabo i pedalegem fins una granja molt especial, la de Quimet, un gall despistat que aconsegueix variar la rutina de tots els animals que hi viuen. Un llibre divertidíssim que ens explica, potser, l’origen dels penells amb forma de gall o gallets.  

Qui no ha vist mai un penell? I un penell amb forma de gall? Els campanars de les esglésies i altres edificis sovint estan coronats per aquestes peces de metall que assenyalen d’on bufa el vent, amb freqüència amb forma de gall. I és que el gall, associat a l’eixida del sol, simbolitza la llum i la resurrecció, però també la custòdia i la vigilància.  

Sabem que els ulls d’un escriptor no són com els ulls de la resta de mortals. Els ulls d’un escriptor miren més enllà de la mirada. Veuen, miren, analitzen i guarden. Precisament observant penells va ser com a Teresa Broseta li vingué la idea del llibre El gall despistat. Conta que a prop de sa casa n’hi ha un de tortuga i altre de pingüí. De fet, al darrer ja li va escriure la seua particular història: Bernat, el pingüí agosarat, inclosa en un llibre de text de Voramar. No puc evitar esbossar un somriure quan l’autora diu que estan pendents les històries de la tortuga i d’algun altre penell estrany. Estem d’enhorabona doncs, després de tretze anys escrivint per als menuts a aquesta escriptora valenciana encara li bullen idees al cap. 

El gall despistat es publicà per primera vegada en 2006 dins de la campanya «Llegir en valencià» de la Fundació Bromera i ara, set anys després, l’editorial Bromera el reedita en la Sèrie Blanca –la de primers lectors– de la col·lecció El Micalet Galàctic. El llibre uneix per primera vegada aquesta parella d’artistes per explicar-nos la història de Quimet, un gall amb la son canviada que dorm a l’eixida del sol i canta quan la lluna vesteix el cel. Callant i cantant canviarà l’activitat de tota una granja amb unes conseqüències desastroses: gallines que no ponen ous, vaques que donen menys llet i porcs que s’aprimen a la carrera. 


Broseta i Cabo formen un tàndem d’allò més sinestèsic. Paraules que dibuixen i dibuixos que parlen, perquè la veritat és que no ens costa gran treball imaginar els personatges a partir de les paraules de Broseta i ens arriben tot tipus de veus i sorolls només mirant les il·lustracions de Cabo. Màgia i complicitat que es veu reflectida quan se’ls veu junts amunt i avall passejant el llibre i explicant contes de galls amb un teatret d'ombres.

Toni Cabo, il·lustrador, autor de còmic i dissenyador gràfic, és el responsable de donar vida a aquesta granja tan esbojarrada i divertida. Les seues són unes il·lustracions modernes i actuals, amb un to naïf i surrealista alhora, on les línies lliures i desimboltes dansen amb colors bàsics i contrastats. La gran perspectiva de l’espai és un dels elements característics d’aquest bolic de làmines. Tot un goig endinsar-nos en la immensitat de la màgia i la fantasia! Cabo fa l’efecte que té una càmera de cinema a les mans: és capaç de captar el moviment i plasmar-ho en el dibuix, també les veus i els sons amb què parla aquesta història, mitjançant línies, onomatopeies, tipus de lletres, etc. El resultat de tot plegat són unes il·lustracions molt expressives, alegres, dinàmiques i impactants, quasi vives.  

Ressenya publicada en el núm. 35 de la revista Lletres Valencianes.

dilluns, 19 gener de 2015

LLIBRES LLEGITS EN 2014




M'agrada fer llistes, ho confesse. Des de fa temps n'elabore una amb tots els llibres que he llegit al llarg de l'any. Ací va la de 2014 mentre la de 2015 comença a créixer.

NARRATIVA
1. El fantasma de la ópera. Gaston Leroux. 
2. Un mundo feliz. Aldous Huxley.
3. Dones d’aigua, hòmens de fang. Toni Cucarella. 
4. Relato de un náufrago. Gabriel Garcia Márquez.
5. L’illa de l’última veritat. Flavia Company
6. La rebel•lió dels animals. George Orwell.
7. Rayuela. Julio Cortázar.
8. La carretera. Cormac McCarthy
9. Octaedro. Julio Cortázar.
10. Sukkwan Island. David Vann.
11. Arroz y tartana. Blasco Ibáñez.
12. Las intermitencias de la muerte. José Saramago. 
13. Que ningú no et salvi la vida. Flavia Company
14. Elogio de la madrastra. Mario Vargas Llosa. 
15. La mà de ningú. Vicent Usó.
16. La cinquena planta. Manuel Baixauli.
17. L’aventura del tocador de señoras. Eduardo Mendoza.
18. Lo somni. Bernat Metge.
19. Curial e Güelfa. 
20. Tot el que tinc per ballar amb tu. Elvira Cambrils.


POESIA
21. Poemes a Nai. Miquel Àngel Riera.
22. El pis de la badia. Miquel Àngel Riera.
23. Biografia. Miquel Àngel Riera. 
24. Després de soterrada la tendresa. Maria Beneyto. 
25. Misteriosament feliç. Joan Margarit. 
26. No era lluny ni difícil. Joan Margarit.
27. Com si tornés d’enlloc. Anna Montero.
28. El cor del minotaure. Christelle Enguix
29. Joana. Joan Margarit.
30. Les veus de la Medusa. Vint-i-una poetes valencianes.
31. Sal oberta. Maria-Mercè Marçal
32. Fragments. Gaspar Jaén i Urban
33. L’instant etern. Enric Sòria. 
34. Estranyament. Manel Rodríguez Castelló
35. La dansa de les hores. Antoni Ferrer
36. Diari d’un setembrista. Jordi Llavina.
37. Llibre d’amic. Joan Vinyoli
38. Vent d’aram. Joan Vinyoli. 
39. El mateix silenci. Júlia Zabala.
40. Dotze poetes joves valencians. Tria a càrrec de M. Granell i F. Calafat. 
41. L’os de la música. Isabel Garcia Canet
42. Constants vitals. Manel Garcia Grau
43. L’instant fugaç. Juli Capilla.
44. La nit. Vicent Andrés Estellés
45. Hotel París. Vicent Andrés Estellés
46. Donzell amarg. Vicent Andrés Estellés
47. Els mots, i no. Juli Capilla.
48. Encara. Toni Prats. 
49. La corda del gronxador. Jordi Llavina. 
50. El diván del Tamarit. Federico García Lorca.
51. Cante Jondo. Federico García Lorca.
52. Romancero gitano. Federico García Lorca.
53. Primer desenllaç. Joan Vinyoli.
54. De vida i somni. Joan Vinyoli.
55. Llibre d’absències. Miquel Martí i Pol.
56. La pell del violí. Miquel Martí i Pol. 
57. La mort i la paraula. Carles Camps Mundó.
58. Elegía frente al mar y otros poemas. Vicent Valls. 
59. La veu de l’àngel. Jordi Pàmies. 
60. La mort i la paraula. Carles Camps Mundó.
61. La set intacta. Ramon Guillem.

INFANTIL I JUVENIL
62. El gall despistat. Teresa Broseta
63. Contes d’animalets i animalots. Xaro Navarro.
64. Més d’animalets i animalots. Xaro Navarro. 
65. El meu nom no és Irina. Xavier Aliaga
66. Vaig fer la maleta un dia de juny. Cinta Arasa.
67. Pinocho. Carlo Coloddi.
68. Què és l’amor, sinó...? Miren Agur Meabe
69. Xènia, tens un whatsapp. Gemma Pasqual. 

ASSAIG
70. Cartas a un joven poeta. Rilke. 
71. Aforismes. Tomás Llopis.
72. Conflicte lingüístic valencià. Rafael L. Ninyoles. 
73. Una aproximació a l’espill de Jaume Roig. Anna Isabel Peirats. 
74. Café del temps. Joan Borja. 

dijous, 27 novembre de 2014

La flauta màgica a Silla



I és que si creus en la màgia, passen coses com aquestes... Ahir de vesprada-nit vaig presentar "La flauta màgica" a la Biblioteca de Silla, dins de la 25a Setmana de les Lletres Valencianes. Vicent Carbonell féu una presentació magnífica, on no faltaren referències a l'òpera de Mozart i al cinema. 


El moment àlgid, sens dubte, va ser quan el músic Guillem Escorihuela ens interpretà un fragment de l'òpera amb la flauta travessera, amb la novetat que fusionà dues àries: la de l'entrada de Papageno amb la famosa àrea de la Reina de la Nit. Mai havia escoltat una flauta que cantara! Per a l'ocasió, a més, vam visualitzar dos fragments de l'òpera, de caràcter ben distint, una mica per marcar el caràcter maniqueista de l'obra i la lluita de l'odi contra l'amor: el moment en què la Reina de la Nit repudia la seua filla Pamina, si no és que mata Sarastre i l'escena en què Papageno per fi troba la seua Papagena. 


Vam debatre sobretot del procés de creació, ja que entre el públic hi havia molts alumnes de l'Escola d'Adults que cursaven un taller de creació literària impartida per Sergi Durbà. Com que tots els pastissos han d'estar coronats per una cirereta, Guillem Escorihuela ens regalà una altra peça de Mozart, aquest cop pertanyent al concert per a arpa i flauta.

divendres, 7 novembre de 2014

CONFESSIONS D'UNA ESCRIPTORA



Avui entrevistem Mercè Climent, una enginyera agrònoma i llicenciada en Filologia Hispànica. Mercè és una lletraferida de vocació, compromesa amb la llengua i el país i amb la difusió cultural del valencià mitjançant la col•laboració amb diversos mitjans de comunicació, amb la creació d'un blog personal "Els primers gestos del verd", que ha esdevingut blog de referència en llengua catalana, però sobretot amb creació de textos i guies de lectura per als més menuts.

Júlia Rosa: Els primers gestos del verd, inclòs dins "La rosa de paper", publicat el 2010 per l'editorial Florida és la teua "opera prima", un conte publicat juntament amb altres contes, on Alba, arran de la mort del pare, crea un món d'imatges per tal de crear un nou espai per a ell; un punt de trobada bastit des de la creació textual. Un conte emotiu que sembla reflectir una gran dosi d'elements de l'àmbit personal més adreçat a la introspecció interior que no pas a la creació textual. Com va ser el còctel de sentiments que va envoltar la publicació, i el premi, de "Els primers gestos del verd"?

Mercè Climent: Els primers gestos del verd, efectivament, és un conte personalíssim, que vaig necessitar escriure en un moment donat. De fet, el mateix títol està extret d’un vers de mon pare, Joan Antoni Climent i Fullana (ell era poeta) a qui va dirigit. Un conte adreçat a un públic adult, escrit des de la perspectiva d’una xiqueta de vuit anys que acaba de perdre son pare, un conte ple de clucaetes d’ulls a la realitat, però farcit d’elements fantàstics. 
Quan vaig començar a escriure, ho feia d’una manera intuïtiva, segurament molt inexperta, però tenia la necessitat d’explicar coses, sanar l’ànima, espantar fantasmes, arribar al fons de mi i saber qui era (qui sóc). Guanyar un premi suposa un esperó immens per continuar escrivint, encara que pense que el vertader escriptor continuarà fent-ho, independentment dels reconeixements. Però comences a adquirir seguretat amb tu mateixa, ja no titubeges tant, i arriba un moment en què els reptes són cada vegada més grans i confies en què seràs capaç de superar-los.

J.R: Lina Panxolina i el quadern màgic, publicat el 2010 per l'editorial Bullent, és la primera novel•la. Una història que ressegueix l'estela del primer conte, on Lina, la protagonista, descobreix la màgia i l'empra com a element alliberador amb capacitat de transformar la realitat. Una narrativa amerada d'un realisme fantàstic especialment adreçada a la superació personal. Una mena de literatura de l'alliberament?

M.C: Justament fou a l’inrevés, primer sorgí la novel•la Lina Panxolina i el quadern màgic, i després vingué el conte. Em va passar una cosa curiosa, i és que vaig sentir una mena d’enveja pel meu propi personatge, perquè tenia un quadern màgic on tot allò que dibuixava es feia realitat. En un moment de la meua vida jo vaig necessitar aquest quadern. Em costava molt superar la mort del meu pare i li vaig bastir un conte “Els primers gestos del verd”, que efectivament compartia un realisme fantàstic amb la Lina de la novel•la. Necessitava bastir-li un món on fora feliç i des d’on m’esperaria quan jo acabara de viure. Evidentment, jo no em crec aquestes coses, però aquest conte em serví i molt per començar a superar el tràngol més difícil de la meua vida. Escriure aquest conte, com tu dius, va ser una mena d’alliberament, de catarsi.

J.R: A més del text, Lina Panxolina i el quadern màgic té unes il•lustracions molt acurades fetes per la teua germana, Àgueda Climent. Unes imatges que reeixen a transmetre la màgia del text d'allò més bé. Com va anar la col•laboració amb Àgueda? El fet que siga la teua germana ha estat un avantatge, o potser no?

M.C: Aquest és el primer projecte que vaig fer amb Àgueda Climent, pintora i artista polifacètica, que no l’últim. Això ja diu molt. L’experiència de treballar juntes fou, i és sempre, fantàstica. Hi havia molta complicitat entre totes dues i sempre fórem sinceres l’una amb l’altra. Aquesta novel•la és especial perquè anà creixen en paraules i en il•lustracions al mateix temps. Veure com una història creix, al mateix temps, en lletres i en dibuixos és fascinant. De sobte els teus personatges tenen rostre i cos, tu pots passejar pels mateixos paisatges que has creat, les històries bateguen amb formes i colors... Generalment ella dibuixava després de llegir el que jo havia escrit, però de vegades els seus dibuixos tenien tanta força i estaven tan plens de detalls que em tocava modificar la narració.

J.R: Somiant amb Aleixa, publicada en la col•lecció l'Eclèctica de l'editorial Bromera, el 2010. Una novel•la eròtica d'allò més suggeridora, de la qual n'ets coautora juntament amb  Francesc Mompó. Sempre s'ha dit que la percepció de l'erotisme és ben diversa entre ambdós sexes; molt sovint les prioritats, les estratègies de seducció o els temps no són els mateixos. Com va ser el procés de creació textual de Somiant amb Aleixa?

M.C: Somiant amb Aleixa naix d’un repte després d’algunes xarrades amb Ramon Guillem i Joan Olivares (guanyadors també del premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida). Si ens plantejàrem fer una novel•la eròtica com la faríem? I ens posàrem a fer la nostra. Perseguíem diversos objectius: primer, que fora una novel•la complexa i no una col•lecció d’escenes eròtiques amb un fil argumental feble; volíem un personatge real, de carn i óssos, però sobretot fet de pensaments, de dubtes, d’inseguretats, de complexos; ens vam proposar que fora una novel•la eròtica sense límits, amb riquesa i varietat d’escenes per no avorrir el lector; i, finalment, aspiràvem a fondre dos estils literaris diferents en un. Potser aquest fou l’element més difícil, però amb sinceritat i molta complicitat jo crec que ho aconseguírem. És impossible distingir quan escriu un o l’altre, de fet, tampoc nosaltres som capaços ja de diferenciar-ho. Decidírem bastir la novel•la sobre tres eixos: el record, la realitat i el somni. Durant quasi un any anàrem fent créixer la història d’Aleixa, escrivíem un o l’altre segons ens abellira. Tant Mompó com jo som escriptors que ens deixem sorprendre pel que anem escrivint (som els primers lectors de les nostres obres), el que no vol dir que no parlàrem hores i hores del que s’esdevindria a cada capítol; i també dos escriptors que no ens conformem amb una història, sinó que cisellem molt el llenguatge que emprem i aspirem, sempre, a fer literatura.

J.R: Amor de vidre, publicat el 2012 dins el llibre "La rosa de paper" per l'editorial Florida, és un relat on el vidre s'esdevé frontera invisible entre una usuària del metro i el vigilant de l'estació i el discurs silent de l'estimada gestiona els neguits i les temences del vigilant fins al punt de condicionar completament les seues reaccions. M'ha semblat entreveure un homenatge a "la donna angelicata", a la qual per mirar-la als ulls calia alçar la barbeta, com devia fer el vigiliant quan la mirava a través de la càmera. Podríem dir que "Amor de vidre" reactulitza els tòpics de l'amor cortés?

M.C: De vegades els crítics veuen més coses del que l’autor perseguia. Aquest és un conte, potser el primer, on no em situe en el terreny personal. Senzillament se m’acudí la idea d’un home que treballa en un metro i s’enamora d’una usuària. La idea anà dibuixant-se durant les llargues esperes al metro de València. Em va fer gràcia i vaig començar a escriure sobre açò. Em vaig situar en els ulls del personatge masculí i em vaig endinsar en la seua obsessió. Vaig voler parlar d’un amor inassolible. D’alguna manera el vidre era la frontera que els separava i, alhora, els acostava.

J.R: Endolada de blanc, publicat el 2013 dins l'aplec de contes "Conta'm dona" per l'Ajuntament de Catarroja, ressegueix la tendència introspectiva de la publicació precedent. Aquesta vegada són els períodes hipotètics els que prenen la paraula per conrear els dubtes sobre els límits de l'amor i sobre els valors de les renúncies gratuïtes de per vida. Trobes que ha canviat una mica la cançoneta o encara s'hi manté la divisió de rols  per sexes?

M.C: De vegades els contes naixen per una simple anècdota. Un matí, en despertar, vaig veure al llençol un anell, s’havia després del meu dit. Em vaig imaginar la història d’una dona feliç (en aparença) que està a punt de casar-se, i que també es troba un anell al llençol, concretament el de compromís i el matí de la seua boda. Ella ho veu com un mal auguri i la inseguretat s’apodera d’ella. Ara els dubtes són immensos i els petits defectes de la parella són muntanyes inassolibles. Es casarà? No volia, de cap de les maneres, fer un relat sobre els aspectes negatius de l’home. Sí, en canvi, reflexionar sobre les coses que fem a la vida sense estar segurs i la poca valentia que tenim, de vegades, per canviar aquestes coses que no ens agraden. Som capaços de vestir-nos amb falses conviccions i seguir endavant amb una vida totalment desapassionada, que no volem, però amb la que ens conformem.

J.R: Marc i el poder sobre el temps, publicat el 2013 per Onada Edicions, una novel•la juvenil que conta la relació de Marc, un xic descregut de la màgia, però que està disposat a canviar un desig, controlar el temps, per una bona acció. Un bescanvi que el durà a viure aventures d'allò més divertides que ordeixen una trama amb un gran treball al darrere per apropar continguts, vocabularis i itineraris culturals al lectors més joves. Què hi ha al darrere de tanta innovació pedagògica?

M.C: Marc i el poder sobre el temps, diria, que és una novel•la atemporal (bé podria ser la història ambientada en temps dels nostres avis, dels nostres pares o, fins i tot, dels nostres fills), on el temps té un paper primordial. Paradoxa? Potser. Però també és una història plena de màgia, on el lector aprendrà jocs tan curiosos com Cagalló, tornaló o la història fascinant d’un déu grec anomenat Cronos. Per damunt de tot els lectors riuran i es divertiran bona cosa amb les peripècies de Marc, que un bon dia es troba amb el poder d’aturar el temps. També és un homenatge a la família, a la infantesa del pare (i de retruc, a la meua), al poble, als costums d’antany, al carrer dels jocs...  Jo no escric literatura infantil pensant en fer pedagogia, però sempre s’amaga entre línies. En aquest cas Marc ens ensenyarà a no ser egoistes, a no emprar la trampa per aconseguir les coses, a acceptar la gent que ens envolta amb les seus virtuts i defectes, a esforçar-nos per aconseguir les nostres metes, a gaudir amb el plaer de la lectura, a estimar la família, els nostres majors i els animals, a recuperar els jocs dels carrers i certs costums que potser no s’havien d’haver perdut mai i perquè no, a deixar oberta sempre la finestra de la fantasia.

J.R: La flauta màgica, publicada el 2014 dins la sèrie roja de l'editorial SM Arrels és una novel•la de narrativa juvenil bastida sobre la interacció de diverses disciplines artístiques. Un text que narra les peripècies del príncep Tamino que el lector podrà assaborir mentre escolta la música de la famosa òpera de Mozart. Una barreja que ajuda a imaginar situacions, a reinterpretar la lectura i a descorbrir l'opera, i la història que s'amaga sota la música, d'una manera tan efectiva com original. Un projecte didàctic molt interessant. Com va nàixer aquesta proposta tan suggerent?

M.C: Sempre he sigut una enamorada de La flauta màgica de Mozart, des que els meus pares em dugueren al Teatre Principal d’Alacant a veure-la, amb només vuit anyets. Ja d’adulta vaig pensar que seria una vertadera llàstima que els xiquets d’ara no s’endinasaren, com ho vaig fer jo, en aquesta meravellosa història d’amor, fantasia i aventures. Si normalment és la música la que ens apropa a la literatura, jo volia amb aquesta obra just el contrari, que acostara els lectors a la melodia que la inspira. Eixe ha estat el meu principal objectiu. És per això que ha treballat molt perquè aquest siga un llibre que sone, que cante i que balle. Però no solament havia de convertir una òpera a format de novel•la per a xiquets, sinó que funcionara per ella sola. No era una tasca fàcil, però amb molta estima i dedicació crec que me n’he sortit.

Publicat a morvedre.info
3 de novembre de 2014

dissabte, 1 novembre de 2014

Presentada "La flauta màgica" a Alcoi



Ahir, 30 d’octubre, tenia lloc al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi la presentació “oficial” de la meua darrera novel·la. Fou una presentació especial, perquè la persona que feia d’amfitriona no era un altre escriptor, com sol ser habitual, sinó que era la meua germana, que només començar l’acte es disculpava perquè ella no era del gremi sinó que era tècnica i que no estava acostumada a parlar en públic. Encara com.

Joana Climent dibuixà l’ambient d’infantesa on vam viure: uns pares “culturetes”, una casa plena de llibres i una banda sonora que acostumava a ser òpera. La xicoteta de les Climent va fer una perfecta comparança entre la meua novel·la i l'òpera que la inspira, La flauta màgica de Mozart. Intermitentment, jo anava intervenint per explicar com nasqué la idea de fer aquest llibre, del procés de creació, dels objectius que perseguia o de com arribà a publicar-se en El vaixell de vapor, la col·lecció que sempre llegia de menuda.


La música era necessària en aquest acte, així que van sonar dos àries de la famosa òpera de Mozart: la segona de la Dama de la Nit i la de Papageno, quan per fi, troba la seua Papagena. No en directe, això ja sí que haguera estat magnífic, però sí en vídeo. També vam llegir alguns fragments de la novel·la, per destacar principalment la descripció dels personatges, l’ambientació de conte màgic i la presència al llarg de tota la novel·la de la melodia. I és que, com ja he dit en vàries ocasions, aquest és un llibre que sona. 

Literatura, música... però també art, l’art que destil·len les meravelloses il·lustracions d’Aitana Carrasco, que estigueren molt presents al llarg de tota la conversa/presentació.

Una trena meravellosa, doncs, decorada amb el llacet de la simpatia, l’humor i els gestos de complicitat, que no passaren inadvertits pel públic assistent.


dimecres, 29 octubre de 2014

ENTREVISTA A RÀDIO ALCOI



La flauta màgica és el títol de la nova novel·la de Mercè Climent. Es presenta este dijous 30 d'octubre al Centre Ovidi Montllor, a les 19'30 hores. L'escriptora avança a Hoy por Hoy Alcoi el contingut i l'elaboració de la novel·la basada en la cèlebre òpera de Mozart. Mercè Climent, escriptora "per necessitat", es confessa molt còmoda amb el públic infantil, a qui està destinada la seua novel·la, "el públic infantil és exquisit i sincer". 

A l'enllaç podeu trobar l'entrevista sencera (a partir del minut 26)



dilluns, 27 octubre de 2014

ENTREVISTA A ARAMULTIMÈDIA



L'escriptor Francesc Gisbert m'entrevista per a ARAMULTIMÈDIA amb motiu de la que serà la primera presentació de La flauta màgica. Tot seguit reproduesc la nostra "conversa".

L'escriptora alcoiana Mercè Climent presenta aquest dijous, 30 d'octubre, la seua última obra, La flauta màgica. Un llibre juvenil editat pel nou segell SM Arrels (El Vaixell de Vapor). La presentació serà a les set i mitja al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi. Mercè Climent ens avança alguns pensaments en aquesta entrevista que proposa l'escriptor Francesc Gisbert en exclusiva per a ARAMULTIMÈDIA.

FRANCESC GISBERT. Després de Somiant amb Aleixa, una novel·la d'adults, vas publicar dues obres infantils, Lina Panxolina i el quadern màgic i Marc i el poder sobre el temps. D'on et ve aquest interés per la literatura per als més joves?

MERCÈ CLIMENT. Si et sóc sincera, al principi no tenia un interès especial pels lectors més joves. Tampoc pels altres, jo senzillament necessitava escriure. Lina Panxolia i el quadern màgic aparegué una mica per provatura i, sobretot, per repte. Moltes vegades els escriptors ens proposem reptes. Jo venia de fer relats per a adults, bàsicament. Un dia em vaig proposar fer una història per a xiquets i després d'un temps la publicaren. I llavors vingué el vertader món màgic: el món dels xiquets. Havia escrit una obra adreçada a ells de manera molt intuïtiva, sense quasi tractar amb ells; però aquesta primera obra m'apropà a ells (xerrades en col·les, animacions lectores...) i això em va fer ganes de continuar creant-los històries. El que més m'agrada d'ells és que són sempre sincers i busquen el mateix en tu, no pots enganyar-los, si alguna cosa no els agrada t'ho diuen. I a l'inrevés, els veus de seguida la joia i la il·lusió a la mirada, al somriure. Si un llibre meu ha servit per sembrar la llavoreta d'un futur lector, només un, ja ha valgut la pena haver-lo escrit.

FG. La teua última obra, La flauta màgica (SM Arrels), parteix de la trama argumental de l'òpera La Flauta Màgica, de Mozart. Què pretenies en escriure aquest llibre?

MC. Sempre he sigut una enamorada d'aquesta òpera, des que els meus pares em dugueren al Teatre Principal d'Alacant a veure-la, amb només vuit anyets. Ja d'adulta vaig pensar que seria una vertadera llàstima que els xiquets d'ara no s'endinsaren, com ho vaig fer jo, en aquesta meravellosa història d'amor, fantasia i aventures. Si normalment és la música la que ens apropa a la literatura, jo he volgut amb aquesta obra just el contrari, que acostara els lectors a la melodia que la inspira. Eixe ha estat el meu principal objectiu. És per això que he treballat molt perquè aquest siga un llibre que sone, que cante i que balle. Fins i tot, he inventat un personatge molt simpàtic que s'anomena Melodia.

FG. La flauta màgica és, per damunt de tot, una obra on domina la fantasia, tant pel que fa als personatges com a la trama. La imaginació més lliure sura en totes les teues obres infantils. Per què?

MC. Potser associe la màgia amb un món innocent, de puresa, on no hi ha lloc per a les mentides ni els desenganys: el món de la infantesa. Em trobe còmoda en aquest món, i de tant en tant, amb ajuda d'un bolígraf (o d'un teclat) viatge allí. Ara bé, no és necessari veure fades, elfs o nans per creure en la màgia. La màgia, en realitat, està a tot arreu i a cada moment. El nostre món és màgic ja només amb allò que podem veure i tocar cada dia. Només que hem de mirar bé per a veure-la.

FG. Quins ingredients creus que ha de tindre un bon llibre per enganxar als més joves? Quins secrets de l'escriptura has abocat en La flauta màgica?

MC. No sé exactament quina és la fórmula, si ho sabera començaria a escriure ara mateix el Harry Potter valencià. Està clar que escriure per a joves no és el mateix que escriure per a adults: has d'intentar un llenguatge més senzill (que no simple), treballar amb capítols més curts perquè potser molts d'ells encara no tenen l'hàbit de la lectura, buscar temes que els resulten atractius, que els personatges els siguen simpàtics i, fins i tot, que s'hi puguen identificar... Independentment del destinatari dels meus llibres, sempre he escrit històries, que per unes coses o d'altres, m'apassionaven. Estic convençuda que si l'autor no escriu des de l'emoció, des de les entranyes, serà impossible que entusiasme ningú.

Bé, el cas de La flauta màgica ha estat tot un repte. No solament havia de convertir una òpera a novel·la per a xiquets, sinó que funcionara per ella sola. No era una tasca fàcil, però amb molta estima i dedicació crec que me n'he sortit. L'essència de l'òpera està en la meua obra, encara que és cert que he hagut d'actualitzar un poc alguns temes, era necessari extraure la violència, el racisme o el masclisme. Per exemple, Pamina és molt més valenta en la meua novel·la que en l'òpera; he volgut donar molta importància a la música, l'obra està plena de cançons, de balls, d'instruments màgics, i com he dit abans he hagut de crear a Melodia, un cuquet que s'enreda en forma de clau de sol; les descripcions dels personatges i dels espais són essencials perquè el lector penetre en l'atmosfera d'aquell món dominat per la Reina de la Nit...

Això sí, un dels secrets d'aquesta novel·la és que mentre l'escrivia, de fons sempre sonava La flauta màgica de Mozart; així que no serà difícil que mentre llegiu aquest llibre sentiu alguna melodia...

dissabte, 25 octubre de 2014

ENTREVISTA A CAFÈ MONTCAU (RÀDIO ALTEA)




Quantes converses caben a dins d'un cafè? Moltes i molt variades. Això ho saben ben bé els cafeïnòmans que formen part de Cafè Montcau, un programa presentat i dirigit per Joan Borja, en Ràdio Altea.
Un honor compartir amb ells cafè (i un deliciós pastís de llima) en el programa que enceta, ni més ni menys, que la huitena temporada. 

A l'enllaç podeu trobar l'entrevista/conversa completa.

diumenge, 19 octubre de 2014

Presentació "La flauta màgica" a Alcoi



Compte enrere per a la primera presentació de La flauta màgica (SM Arrels, Vaixell de vapor, 2014). Serà el dia 30 d'octubre a les 19.30h al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi. 

divendres, 10 octubre de 2014

LES ILLES FÈRTILS, PER MANEL RODRÍGUEZ-CASTELLÓ




Jordi Botella, Joan Antoni Climent i Fullana, Archipiélago/Arxipèlag. Germania, col·lecció Plaerdemavida de poesia núm. 13, Alzira, 2014. Pròleg de Julio Icaza Gallard i Martín Pacheco. Versió catalana de Mercè Climent.

· · ·

Fou en 1978 quan els autors d'Archipiélago publicaven el seu primer poemari a la petita editorial valenciana Lindes, que comandava Pere Bessó amb altres poetes de la seua generació i que en un breu però intens lapse de temps donaria a llum un bon estol del millor que llavors es feia en espanyol a la ciutat de València (entre d'altres el volum Imágenes del mateix Bessó). Els joves amics, per a sorpresa de no pocs i amb el silenci que sol acompanyar les fulguracions poètiques realment importants, s'hi van colar per carambola empesos pels escassíssims vents que alçaven llavors l'edició de poesia com ocells exòtics de les comarques del sud valencià, aus de pas cap a illes més llunyanes i fites més sòlides. Archipiélago, des del punt de vista de l'opció lingüística, fou l'obligat peatge que els seus autors havien de pagar per l'herència literària i cultural rebuda, la terra diglòssica de pas d'uns poetes que veien el món des de la pròpia llengua i que només havien d'esperar que madurés la fruita d'un idioma que ja brillava en algunes de les seues composicions i s'expressava amb perfecta consciència en els seus noms literaris i civils. Per altra banda, la potència verbal d'aquest llibre escrit a quatre mans necessitava els camins desbrossats del castellà poètic (ben llaurats per mestres com Octavio Paz, un dels més llegits en aquells anys) per no quedar embullada entre les espines d'un català encara poc dúctil entre les seues mans. L'aventura d'Archipiélago havia estat precedida per les singladures que a Joan Antoni (Muro del Comtat, 1957) van dur a l'antologia Migjorn (1977) i a Jordi (Alcoi, 1958) a la composició de cançons amb lletres esquinçades amb regust a rock i revetlla d'estiu. El primer, poeta des del bressol de l'adolescència d'una gracilitat desacostumada per al vol poètic, a penes si tornaria a trescar els camins de la literatura, una reaparició escadussera a l'antologia Llampec d'espurnes (1991), poemes inèdits i perduts en les carpetes del temps fins al mutis final que ens el va arrancar un dissortat dia de 2005. Per la seua banda, Archipiélago representà per a Jordi Botella l'inici (fulgurant i excepcional, ja ho hem dit) d'una llarga carrera que ens donà, a partir d'ara sempre en català, Bolero (1983), Cobles vallesanes i Disciplina (1990), Oxymoron (2001) i La nit transfigurada (2004) en poesia i La sagrada família (1997), Carta als reis (1998), Estació terminal (2002) o La caixa negra (2002) entre d'altres en narrativa i novel·la així com estudis literaris i un bon feix d'articles i columnes de premsa i unes quantes peces teatrals dissortadament inèdites.

Archipiélago, doncs, fou –és– l'aventura radical de dos amics que compartien estudis, casa, agòniques manifestacions antifranquisttes, àvides lectures i, sobretot, la passió per la poesia que llavors es desbordava des dels novísimos, Paz, Pound, Eliot i un llarg etcètera que inclou els poetes xinesos de la dinastia Tang que tan brillantment en Botella ressuscitaria en un dels seus darrers treballs poètics en castellà. I fou una aventura –sense a penes precedents ni continuadors– singularitzada per l'anonimat en què suren les illes poètiques del llibre: impossible discernir per al lector no iniciat en certs secrets què és de Botella i què de Fullana. Perquè la jugada consistia precisament en això, a la manera mallarmeana, en la dissolució del jo de l'autor (i el del lector) en la mar del llenguatge poètic, en els laberints i jocs verbals que celebren la passió eròtica, l'íntim sil·labari que dóna nom als misteris dels cossos, la creació d'un univers clos però perpètuament en moviment i obert a noves possibilitats significatives, completant-se tothora en el diàleg mut de la lectura.
Trenta-sis anys després d'aquella meravella (heus-ne ací un petit tast: "y sin embargo estás tan cerca / que con solo estirar mi brazo / alcanzaría / a desvelar el misterio de tu noche // pero no quiero / descubrir tus tatuajes / cubiertos de polvo milenario / ni oír tu voz de mansión abandonada / entre sílabas de jaramagos // prefiero estar cerca / tan cerca que el reverbero de la luna / me anegue / en los jeroglíficos / de tus muros desconchados / hasta que con el nuevo día / lance mis dagas / contra tu piel de barro"), hem d'aplaudir la iniciativa i el treball desplegats per Mercè Climent (filla de Joan Antoni i escriptora també al seu torn) i Germania. Amb aquest gest filial i gràcies a una versió en català en general molt ajustada a l'esperit primigeni excepte en algun detall menor, Archipiélago ja no només s'incorpora amb sentit i nom propi, Arxipèlag, al cabal fèrtil de la nostra literatura, sinó que ens brinda l'oportunitat del balanç històric i la ubicació en el lloc pertinent de dues de les més fèrtils i interessants illes poètiques de la nostra mar.

[Publicat a Saó núm. 396, setembre de 2014.]

divendres, 27 juny de 2014

Presentació Arxipèlag a Alcoi (vídeo)


Algunes setmanes després m'arriba aquest vídeo fet per 12 TV, un tast del que fou la presentació del llibre Archipiélago/Arxipèlag (Germania, 2014), de Jordi Botella i J.A. Climent Fullana, al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi el passat 14 de maig. 
Bé, una primícia: a la tardor el presentarem a València.

dimarts, 17 juny de 2014

LA FLAUTA MÀGICA: 25 DE JUNY EN LLIBRERIES!



A partir del 25 de juny podreu trobar a les llibreries la meua darrera novel·la: La flauta màgica (SM arrels, Vaixell de Vapor, 2014), amb les magnífiques il·lustracions d'Aitana Carrasco. Una adaptació personalíssima de la famosa òpera de Mozart. La novel·la comença així:

Aquest manuscrit narra les aventures que Tamino, príncep de Terres Llunyanes, visqué en un regne on feia massa temps que la foscúria ho senyorejava tot. Una història que mai no ens cansarem d’escoltar perquè està plena de personatges insòlits, objectes màgics i escenaris sorprenents. Serem testimonis de la lluita entre el Sobirà del Sol i la Reina de la Nit, entre la llum i l’obscuritat, entre la saviesa i la barbàrie. 
Coneixerem Papageno, meitat home meitat ocell, amant de les bones menges i creador de cançonetes; un ésser entranyable que es mor de ganes de trobar la seva Papagena. Ens enamorarem de la princesa Pamina, bella i valerosa, que renunciarà a les pròpies arrels a canvi d’un amor total. Ens inquietarem amb les aparicions de les tres servidores de la Reina Astriflamant i els seus parlaments. Però encara hi ha més, molt més: serps gegants, llunes que somriuen, paisatges impossibles, animals que ballen, proves que cal superar... I tot això adobat amb una melodia que s’amaga darrere de les roques, de les converses, de les cançons, dels balls, dels instruments musicals... 
T’atreveixes a endinsar-te en aquest fascinant viatge?

dilluns, 16 juny de 2014

"Els mots, i no" de Juli Capilla. Presentació al Café Malvarrosa de València.

El passat divendres 13 de juny es presentava al Café Malvarrosa de València el darrer poemari de Juli Capilla: Els mots, i no, publicat en la col·lecció PLAERDEMAVIDA de l'editorial Germania. Un lloc molt emotiu per al poeta, ja que aquest café llibreria està ubicat en el carrer de la seua infantesa.


L'acte estigué presentat pel periodista i escriptor Antoni Gómez, que ens féu un recorregut pels anteriors llibres de l'autor fins arribar a aquest. D'Els motos i no féu una anàlisi acurada i perfecta, on parlà del llenguatge, de l'estructura i de l'evolució del poeta entre d'altres coses. Els mots i, no és un recorregut amorós forjat a partir dels quatre elements formulats pels filòsofs presocràtics de la Grècia clàssica: aigua, terra, aire i foc, que estructuren el llibre en funció de la pulsió eròtica o amorosa. Una pulsió que, conforme avança el llibre, es decanta de manera inexorable –i trista– cap al buit, precisament el cinquè element de què parlaven la majoria de les escoles filosòfiques de l’edat mitjana ençà. 



A continuació, Juli Capilla i jo mateixa oferírem un tast dels poemes que conformen el llibre amb un recital on la música i els quatre elements (aigua, terra, aire i foc) juguen, com en el llibre, un paper crucial. 



Com no, en finalitzar la presentació i el recital, l'autor dedicà exemplar del seu llibre, que podeu adquirir en el mateix Café Malvarrosa, en el número 20 del carrer Historiador DIago.


Us deixe un dels poemes del llibre...

Amoramar 

Amor, la mar, des del cim del Penyal
se’ns ofereix, un altre cop, mordaç, 
impecable en el tacte i el salobre, 
vessant de brea en els plecs del ventre.
Al cimal, les gavines cauen en vol
o llibertat per l’aiguavés dels somnis,
i el vent, des de l’aire, és una mà
que tot ho encalça i purifica 
sense adonar-nos-en, sense pensar-hi. 
Aquesta mar tan nostra ens reclama, 
ens atrapa, ens embolcalla, ens enamora...
El temps ha esmicolat l’espill i ara 
Tirant jau mort amb un rictus pacient,
indiferent al ritme de les coses. 
L’amor, però, perdura en el bes 
que mai va ser, més enllà de les galtes;
en l’espurna d’uns ulls que reflecteixen 
la Bellesa del mar –l’amor– des del Penyal.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...