diumenge, 19 octubre de 2014

Presentació "La flauta màgica" a Alcoi



Compte enrere per a la primera presentació de La flauta màgica (SM Arrels, Vaixell de vapor, 2014). Serà el dia 30 d'octubre a les 19.30h al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi. 

divendres, 10 octubre de 2014

LES ILLES FÈRTILS, PER MANEL RODRÍGUEZ-CASTELLÓ




Jordi Botella, Joan Antoni Climent i Fullana, Archipiélago/Arxipèlag. Germania, col·lecció Plaerdemavida de poesia núm. 13, Alzira, 2014. Pròleg de Julio Icaza Gallard i Martín Pacheco. Versió catalana de Mercè Climent.

· · ·

Fou en 1978 quan els autors d'Archipiélago publicaven el seu primer poemari a la petita editorial valenciana Lindes, que comandava Pere Bessó amb altres poetes de la seua generació i que en un breu però intens lapse de temps donaria a llum un bon estol del millor que llavors es feia en espanyol a la ciutat de València (entre d'altres el volum Imágenes del mateix Bessó). Els joves amics, per a sorpresa de no pocs i amb el silenci que sol acompanyar les fulguracions poètiques realment importants, s'hi van colar per carambola empesos pels escassíssims vents que alçaven llavors l'edició de poesia com ocells exòtics de les comarques del sud valencià, aus de pas cap a illes més llunyanes i fites més sòlides. Archipiélago, des del punt de vista de l'opció lingüística, fou l'obligat peatge que els seus autors havien de pagar per l'herència literària i cultural rebuda, la terra diglòssica de pas d'uns poetes que veien el món des de la pròpia llengua i que només havien d'esperar que madurés la fruita d'un idioma que ja brillava en algunes de les seues composicions i s'expressava amb perfecta consciència en els seus noms literaris i civils. Per altra banda, la potència verbal d'aquest llibre escrit a quatre mans necessitava els camins desbrossats del castellà poètic (ben llaurats per mestres com Octavio Paz, un dels més llegits en aquells anys) per no quedar embullada entre les espines d'un català encara poc dúctil entre les seues mans. L'aventura d'Archipiélago havia estat precedida per les singladures que a Joan Antoni (Muro del Comtat, 1957) van dur a l'antologia Migjorn (1977) i a Jordi (Alcoi, 1958) a la composició de cançons amb lletres esquinçades amb regust a rock i revetlla d'estiu. El primer, poeta des del bressol de l'adolescència d'una gracilitat desacostumada per al vol poètic, a penes si tornaria a trescar els camins de la literatura, una reaparició escadussera a l'antologia Llampec d'espurnes (1991), poemes inèdits i perduts en les carpetes del temps fins al mutis final que ens el va arrancar un dissortat dia de 2005. Per la seua banda, Archipiélago representà per a Jordi Botella l'inici (fulgurant i excepcional, ja ho hem dit) d'una llarga carrera que ens donà, a partir d'ara sempre en català, Bolero (1983), Cobles vallesanes i Disciplina (1990), Oxymoron (2001) i La nit transfigurada (2004) en poesia i La sagrada família (1997), Carta als reis (1998), Estació terminal (2002) o La caixa negra (2002) entre d'altres en narrativa i novel·la així com estudis literaris i un bon feix d'articles i columnes de premsa i unes quantes peces teatrals dissortadament inèdites.

Archipiélago, doncs, fou –és– l'aventura radical de dos amics que compartien estudis, casa, agòniques manifestacions antifranquisttes, àvides lectures i, sobretot, la passió per la poesia que llavors es desbordava des dels novísimos, Paz, Pound, Eliot i un llarg etcètera que inclou els poetes xinesos de la dinastia Tang que tan brillantment en Botella ressuscitaria en un dels seus darrers treballs poètics en castellà. I fou una aventura –sense a penes precedents ni continuadors– singularitzada per l'anonimat en què suren les illes poètiques del llibre: impossible discernir per al lector no iniciat en certs secrets què és de Botella i què de Fullana. Perquè la jugada consistia precisament en això, a la manera mallarmeana, en la dissolució del jo de l'autor (i el del lector) en la mar del llenguatge poètic, en els laberints i jocs verbals que celebren la passió eròtica, l'íntim sil·labari que dóna nom als misteris dels cossos, la creació d'un univers clos però perpètuament en moviment i obert a noves possibilitats significatives, completant-se tothora en el diàleg mut de la lectura.
Trenta-sis anys després d'aquella meravella (heus-ne ací un petit tast: "y sin embargo estás tan cerca / que con solo estirar mi brazo / alcanzaría / a desvelar el misterio de tu noche // pero no quiero / descubrir tus tatuajes / cubiertos de polvo milenario / ni oír tu voz de mansión abandonada / entre sílabas de jaramagos // prefiero estar cerca / tan cerca que el reverbero de la luna / me anegue / en los jeroglíficos / de tus muros desconchados / hasta que con el nuevo día / lance mis dagas / contra tu piel de barro"), hem d'aplaudir la iniciativa i el treball desplegats per Mercè Climent (filla de Joan Antoni i escriptora també al seu torn) i Germania. Amb aquest gest filial i gràcies a una versió en català en general molt ajustada a l'esperit primigeni excepte en algun detall menor, Archipiélago ja no només s'incorpora amb sentit i nom propi, Arxipèlag, al cabal fèrtil de la nostra literatura, sinó que ens brinda l'oportunitat del balanç històric i la ubicació en el lloc pertinent de dues de les més fèrtils i interessants illes poètiques de la nostra mar.

[Publicat a Saó núm. 396, setembre de 2014.]

divendres, 27 juny de 2014

Presentació Arxipèlag a Alcoi (vídeo)


Algunes setmanes després m'arriba aquest vídeo fet per 12 TV, un tast del que fou la presentació del llibre Archipiélago/Arxipèlag (Germania, 2014), de Jordi Botella i J.A. Climent Fullana, al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi el passat 14 de maig. 
Bé, una primícia: a la tardor el presentarem a València.

dimarts, 17 juny de 2014

LA FLAUTA MÀGICA: 25 DE JUNY EN LLIBRERIES!



A partir del 25 de juny podreu trobar a les llibreries la meua darrera novel·la: La flauta màgica (SM arrels, Vaixell de Vapor, 2014), amb les magnífiques il·lustracions d'Aitana Carrasco. Una adaptació personalíssima de la famosa òpera de Mozart. La novel·la comença així:

Aquest manuscrit narra les aventures que Tamino, príncep de Terres Llunyanes, visqué en un regne on feia massa temps que la foscúria ho senyorejava tot. Una història que mai no ens cansarem d’escoltar perquè està plena de personatges insòlits, objectes màgics i escenaris sorprenents. Serem testimonis de la lluita entre el Sobirà del Sol i la Reina de la Nit, entre la llum i l’obscuritat, entre la saviesa i la barbàrie. 
Coneixerem Papageno, meitat home meitat ocell, amant de les bones menges i creador de cançonetes; un ésser entranyable que es mor de ganes de trobar la seva Papagena. Ens enamorarem de la princesa Pamina, bella i valerosa, que renunciarà a les pròpies arrels a canvi d’un amor total. Ens inquietarem amb les aparicions de les tres servidores de la Reina Astriflamant i els seus parlaments. Però encara hi ha més, molt més: serps gegants, llunes que somriuen, paisatges impossibles, animals que ballen, proves que cal superar... I tot això adobat amb una melodia que s’amaga darrere de les roques, de les converses, de les cançons, dels balls, dels instruments musicals... 
T’atreveixes a endinsar-te en aquest fascinant viatge?

dilluns, 16 juny de 2014

"Els mots, i no" de Juli Capilla. Presentació al Café Malvarrosa de València.

El passat divendres 13 de juny es presentava al Café Malvarrosa de València el darrer poemari de Juli Capilla: Els mots, i no, publicat en la col·lecció PLAERDEMAVIDA de l'editorial Germania. Un lloc molt emotiu per al poeta, ja que aquest café llibreria està ubicat en el carrer de la seua infantesa.


L'acte estigué presentat pel periodista i escriptor Antoni Gómez, que ens féu un recorregut pels anteriors llibres de l'autor fins arribar a aquest. D'Els motos i no féu una anàlisi acurada i perfecta, on parlà del llenguatge, de l'estructura i de l'evolució del poeta entre d'altres coses. Els mots i, no és un recorregut amorós forjat a partir dels quatre elements formulats pels filòsofs presocràtics de la Grècia clàssica: aigua, terra, aire i foc, que estructuren el llibre en funció de la pulsió eròtica o amorosa. Una pulsió que, conforme avança el llibre, es decanta de manera inexorable –i trista– cap al buit, precisament el cinquè element de què parlaven la majoria de les escoles filosòfiques de l’edat mitjana ençà. 



A continuació, Juli Capilla i jo mateixa oferírem un tast dels poemes que conformen el llibre amb un recital on la música i els quatre elements (aigua, terra, aire i foc) juguen, com en el llibre, un paper crucial. 



Com no, en finalitzar la presentació i el recital, l'autor dedicà exemplar del seu llibre, que podeu adquirir en el mateix Café Malvarrosa, en el número 20 del carrer Historiador DIago.


Us deixe un dels poemes del llibre...

Amoramar 

Amor, la mar, des del cim del Penyal
se’ns ofereix, un altre cop, mordaç, 
impecable en el tacte i el salobre, 
vessant de brea en els plecs del ventre.
Al cimal, les gavines cauen en vol
o llibertat per l’aiguavés dels somnis,
i el vent, des de l’aire, és una mà
que tot ho encalça i purifica 
sense adonar-nos-en, sense pensar-hi. 
Aquesta mar tan nostra ens reclama, 
ens atrapa, ens embolcalla, ens enamora...
El temps ha esmicolat l’espill i ara 
Tirant jau mort amb un rictus pacient,
indiferent al ritme de les coses. 
L’amor, però, perdura en el bes 
que mai va ser, més enllà de les galtes;
en l’espurna d’uns ulls que reflecteixen 
la Bellesa del mar –l’amor– des del Penyal.

divendres, 16 maig de 2014

Archipiélago, per Gustavo Cardenal


Magnífiques paraules de Gustavo Cardenal durant la presentació del llibre Archipiélago/Arxipèlag (Ed. Germania, 2014) el passat 14 de maig al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi:


De los dos coautores de este libro, a uno no llegué a conocerlo. Pero eso no quiere decir que no supiera de él. En el momento en que apareció Archipiélago no había esta especie de obsesión por escribir, o al menos yo no tenía constancia de que la hubiera. Entonces, si te llegaba la onda de que alguien también escribía, tendías a establecer con él, a veces no una relación como tal, pero sí una especie de vínculo intangible y un poco secreto. Como éramos pocos, o al menos eso me parecía a mí, podía crearse entre nosotros una complicidad, aunque fuese tácita, de consumo interno. En ese tiempo, de entre los que uno sabía que andaban en el oficio de escribir, Fullana destacaba con un brillo algo especial. A mí me decían de un tío de Muro, que escribía muy bien, que era el bueno de verdad, el que apuntaba, porque entonces todo cuanto había o podía haber era eso, apuntes, brotecitos. Así se me quedó como en un desván, Fullana, el de Muro. Como un referente quizá impropio o poco justificado, algo gratuito, puede que idealizado, pero referente al cabo. Y ahí quedó. Hasta hoy. 

Hasta hoy en que por fin sí lo he leído de verdad. Mezclado inextricablemente con Botella, a quién sí conocí y conozco. El poemario que se reedita es a medias, cuenta en su factura con cuatro manos, pero no como suele producirse esto. En narrativa puede entenderse algo mejor lo de las cuatro manos: se reparten capítulos, o se piensan tramas en equipo, o incluso se distribuyen personajes, que se trabajan separadamente aunque luego haya una redacción común. Pero en poesía, tan íntima, tan personal, parece más difícil. Me dijo el propio Botella que en este caso no hubo interferencias del uno en el trabajo del otro. Como en cualquier técnica a dos, aquí cada cual aportó lo suyo, sus poemas, y no hubo ni siquiera un trabajo de lima, de pulido. Los poemas quedaban como los había escrito cada cual, y se firmaban genéricamente a dos, como Lennon y McCartney. Lo peculiar es que esto no se percibe en el texto. Yo al menos no lo percibo. A diferencia de Lennon y McCartney, no se detectan dos estilos. Esa comunión de estética y de sentimientos es lo que permite el libro, y lo que lo dota de una especial magia. El estilo, tan importante siempre, aquí no se diluye, pero sí parece mimetizarse, se hace uno sólo, común. Y cede su protagonismo a la magia, que también debió de ser común, y que hace casi cuarenta años fue la suficiente como para que hubiera quien se interesara en su publicación, algo que si hoy no es fácil, entonces era casi una utopía. Una magia que hoy mantiene, con una frescura notable.


Con la poesía ocurre que esa frescura, que no quiere decir ni ligereza, ni facilidad, que es otra cosa, esa frescura no prescribe. En general en literatura, como también  en Arte, hay un constante movimiento, una evolución. No siempre esto tiene sentido o defensa. Más bien parece cosa de modas o de intereses diversos. La verdad es que, cuando una obra es buena, se defiende y se hace valer a sí  misma, prevalece más allá de cualquier embate de la moda, de las corrientes imperantes. Un buen poema del siglo 19 es tan capaz de arrasar al lector hoy como cuando fue escrito. Es como si hubiese un carril muy activo en la carretera, en el que no paran de pasar cosas, novedades, rupturas, revoluciones. Ahí es donde se va escribiendo la historia de la literatura y donde se van instruyendo los catálogos. Pero al lado hay otro carril, que no es una vía muerta, y en ese viven y perduran muchas obras que no tienen edad, que no tienen caducidad. Y para ocupar de derecho un lugar ahí, esas obras no tienen que tener unas especiales características. Lo único que necesitan es nada menos que ser unas buenas obras. Pero hablar de “buenas obras” así, en términos absolutos, es algo arriesgado, y nada documentable. Es mejor dejar la materia opinable y tratar de la circunstancia. Hay obras que viven en la efervescencia, en el momento. Y otras que salen de ese carril tan trepidante y buscan lugares menos jaleados. Abandonan pronto la mesa de novedades. Algunas alcanzan el estatus de Bien Cultural, pero la mayoría pasan. Viven por los estantes, en los cajones, en el fondo de los catálogos. Y del mismo modo que hay obras distintamente circunstanciales, también eso se da en los lectores. Hay un lector que vive alrededor de la mesa de novedades, donde todo excita y casi todo caduca. Y otro, o acaso el mismo en otros momentos, que bucea más en lo hondo, que rastrea en el limo, allá donde van a reposar, sólo aparentemente quietas, esas obras cuyo peso las vuelve valiosas, que están más allá y más abajo que las espumas. 

Esto claro que pasa también en narrativa, pero sobre todo en Poesía hay que salirse del carril  y hacer que el Tiempo recupere su condición de abstracción absoluta. El Tiempo no pasa para la buena poesía; el Tiempo pasa POR la buena poesía, y tampoco la mejora, como lo que dicen de los vinos, simplemente la deja intacta. Ni la madura, ni la envejece. Casi ni la encuadra, porque la poesía no es ni hija ni deudora del tiempo en que se da. Y si da fe del estado de cosas de su tiempo, no la da de manera que pueda competir con los titulares de prensa. La materia de que se ocupa es cierto que puede aflorar hasta esos titulares, pero se nutre de un venero mucho más profundo. Más complejo. Menos exportable. 

Para hablar de este libro hay que intentar volverse tan puro como él. Usar palabras con mucha verdad y poco cascajo, y que tengan el tamaño adecuado. Hay que bajarse de las esdrújulas. Contiene una poesía atemporal, nunca eterna, que es una palabra grande y torpe. Eterno es lo que dura para siempre en el tiempo. Atemporal es aquello que no necesita del soporte del tiempo, que pasa por él como flotando, que no requiere del tiempo ni siquiera como referencia. Por eso se puede leer hoy “Archipiélago”   igual que si acabara de salir por primera vez. Se mantiene incólume, invulnerado. Fue tan moderno en su momento como lo es ahora, porque como digo está fuera del tiempo, o cuanto menos a salvo de sus habituales erosiones. Y es tal cosa, moderno, o mejor actual, o todavía mejor, vigente, más por su belleza intrínseca que por las maneras técnicas que Botella y Fullana emplearon, y que en aquel momento, para ser debidas a dos chavales de más o menos dieciocho o veinte años, acaso estaban notablemente afinadas. Rimas internas, juegos fonéticos con las palabras, ritmos como de canción, disposición espacial emancipada a veces del corsé de los renglones. Pero el sólo atrevimiento, o la sola pericia técnica no son más que un instrumento, que habría que dar por supuesto en todo el que escribe, aunque con tanta frecuencia ese supuesto sea una presunción o un favor que se le hace. Un instrumento que cabe usar, pero no valorar demasiado en sí mismo. Hay grandes autistas cuyo magnífico estilo se agota en sí mismo, sin trascender. La técnica por todo mensaje no es nada. Sólo sirve, es más, es imprescindible, para dar cauce al contenido y a la magia, si es que se poseen. En los autores de este libro no hubo ni alardes, ni pirotecnias gratuitas. Todo está hecho de un modo que trasluce naturalidad, y que se aleja de la impostura que, a esas edades, en el principio de escribir, podía llevarte a ser Bukowski lo mismo que Juan Ramón Jiménez. Generalmente siempre otros, generalmente casi nunca uno mismo.

Archipiélago está hecho de palabras dibujadas, de palabras tañidas como un instrumento, es decir, que está hecho de poesía. Las palabras, en el poema, parecen a veces querer jugar a ser también forma y colores. Palabra con su carga semántica precisa, pero palabra abierta, germinal, palabra que es ante todo propuesta. Pluralidad, lograr que la palabra, hecha llegar al estamento de palabra poética, se libere de esquemas y cometidos y trepe por el papel y lo invada, para volver el poema, también, cuadro. Eso elimina cualquier veleidad narrativa, todo riesgo de que el verso se embride en un discurso cerrado y vectorial, y lo vuelve, para el lector, algo fértil, abierto, fractal. Para el lector entregado, el que se deja ganar, el poema se diluye adentro y genera otros, más poemas, que no eran y que posiblemente no lleguen nunca a estar escritos en un folio, pero que se incorporan a lo más íntimo, que se reciben y se dicen con las mismas maneras naturales de la respiración.

La poesía no es un género. Es una manera de estar en el mundo. De mirar, de conocer. Instrumento de conocimiento y aprendizaje. Estos poemas plantean el cuerpo, lo buscan, lo dicen, lo abordan. El cuerpo campo de experimentación, tierra de descubrimiento, de conquista, de rendición, de regalo, de batalla, de victoria, de derrota. El cuerpo es aquello con lo que se vive, y es la expresión absoluta de la vida. El cuerpo que se va sabiendo, el propio, el ajeno, el cuerpo como profunda posesión inalienable, y todas las circunstancias en que se implica,  el amor y su contrario, el éxtasis y la miseria más absoluta, esos lugares que a los veinte años – edad en que Fullana y Botella escribieron esto – son tan fronterizos, tan desierto y vergel sin solución de continuidad, sin argumentos, sólo con piel y con alma. 

Da vértigo mirar ahora atrás. En los treintaytantos años que median entre la aparición y la reaparición de Archipiélago cabe una vida, o bueno, caben dos. Y hasta tres. Quien hoy traduce, y acaso con ello vuelve a escribir el libro,  cuando la primera publicación no era, no estaba, formaba parte de las hipótesis peregrinas del futuro, de sus azares. Y hoy, ya lo podemos ver, está aquí y es del todo real. Mercé hoy forma tándem con Botella, como en su día lo formó su padre. De alguna manera esto crea un bucle y lo cierra. Pero lo cierra no en el sentido primero de clausura, de cumplimiento. Es un bucle, no un círculo, y un  bucle es un constante fin y un constante inicio, lo cual le confiere aire y sentido germinal, de semilla. Archipiélago no se reedita: más bien renace, vuelve a darse en otro lugar del tiempo y de las vidas – o las muertes – de los implicados. Y lo hace para bien de todos nosotros. Estas experiencias, si uno les ofrece la piel abierta, reconcilian con la vida. No son homenaje mustio o nostálgico, ni memento. No son complacencia con un pasado que se idealiza por lo lejano, un lugar en el que se fue más feliz o más feraz. Son pura exaltación. Y una apuesta indudable por la vida. Y por la Belleza, que es algo que afortunadamente nunca prescribe.



divendres, 25 abril de 2014

Celebrant el Dia del Llibre a l'hospital La Fe de València



El passat 22 d'abril un grup d'escriptors: Teresa Broseta, Josep Millo, Carles Cano, Juli Capilla i jo mateixa, juntament amb l'il·lustrador Toni Cabo, vam visitar els xiquets ingressats a l'hospital La Fe de València per celebrar amb ells el Dia del Llibre. Nosaltres els hem regalat llibres; la bellesa de la rosa l'han posada ells, perquè ha estat un dia preciós on no ha faltat el vellut de les emocions. El psicòleg i bibliotecari del centre, Javier Velasco, ha sigut un autèntic mestre de cerimònies, a l'igual que el personal sanitari i administratiu que ens ha acompanyat en tot moment. 
En pocs dies de diferència em torne a trobar persones que em desperten la fe en la humanitat. Mercès!

dimecres, 16 abril de 2014

Visita al Col·legi d'Educació Especial Tomàs Llàcer d'Alcoi




Avui he viscut una experiència increïble amb els alumnes i "profes" (de professionals, perquè quin gran equip!) del Col·legi d'Educació Especial Tomàs Llàcer d'Alcoi. 

Era bonic tenir al davant xiquets i xiquetes de totes les edats mentre els contava les aventures i malifetes de Lina Panxolina. I veure'ls als ulls i als gestos que et comprenien em corprenia. Ells ho han passat bé, ho sé pels gràcies, per les abraçades, per les besades. Jo més. Ho sé per la joia que em cobria de cap a peus quan sortia per la porta. 

Gràcies, Francesc Pou, per aquesta proposició (des)honesta i tan enriquidora. I és que, de vegades, les coses més meravelloses sorgeixen d'una conversa, d'una proposta innocent, de ganes de provar coses noves... 
  

dijous, 3 abril de 2014

LA CIUTAT DE LA LLUM ES VESTEIX DE FESTA I POESIA



Festa: solemnitat amb què hom commemora un esdeveniment important del passat o subratlla la transcendència d'una escaiença actual. Festa de la poesia: festa on es balla agafat a la poesia, al ritme –lent o mogut– d’una melodia de versos; festa on les copes, els plats i les converses s’omplin de més poesia; festa on l’amfitriona és una bellísima dama anomenada Poesia.
Amb les paraules «festa» i «poesia» formant part del mateix sintagma i del mateix acte u ja es pot fer una idea del que s’hi esdevindrà.

El passat 29 de març se celebrava la Festa de la Poesia a la Seu Universitària d’Alacant, amb el desig de continuïtat i prosperitat per part d’organitzadors i participants. A les dotze del migdia el Vicerector de Cultura, Carles Cortés, i el Mantenidor de la Festa, el poeta Lluís Alpera, donaven la benvinguda a vora una cinquantena de persones, la major part d’elles poetes. 


Tot seguit tenia lloc una interessentíssima taula rodona sobre “La poesia en català: situació actual i reptes de futur” que comptava amb la presència del català Enric Casasses, el mallorquí Miquel Bezares i els valencians Begonya Pozo i Gaspar Jaen, moderats per Lluís Alpera, tots ells poetes.

El primer en parlar fou Enric Casasses que confessà que no se sentia massa còmode analitzant la poesia. Per començar, ens regalà dues cites: “On es parla d’art no hi ha art” i “La creació en art fa nosa”. Sabem que la poesia no té una aparença massa forta als mitjans, però segons Casasses no la necessita per la força que per ella mateix té, ha tingut i tindrà, perquè la poesia és una realitat al bell mig de les nostres vides. Remarcà no solament la força, sinó també la vitalitat que hi ha, tant en la poesia com en la llengua, malgrat una guerra que és dura i forta contra nosaltres. Feu esment a l’abundància de poesia dolenta que s’està fent gràcies internet, tallers literaris... o més correcte seria dir per culpa de. Entre tanta maregassa incerta, salvà del naufragi al jove poeta: Jaume Coll Mariné que acaba de publicar el poemari “Quanta aigua clara als ulls de la veïna”

Per la seua part, Miquel Bezares ens confessà la sensació de vertigen que li vingué quan el convidaren a participar en aquesta taula rodona, perquè com es pot analitzar la situació actual de la poesia en català quan som incapaços d’analitzar la pròpia. Alguns temes que posà damunt la taula foren el desequilibri en les traduccions al català en relació en el nombre de poemaris publicats, el tema dels grups poètics front a la solitud necessària del poeta, la dificultat de publicar un llibre de poesia (moltes vegades l’única manera és guanyant un premi) o la gran quantitat de poesia afavorida per l’aparició de les noves tecnologies (de vegades de baixa qualitat).

Begonya Pozo, centrà el seu discurs en la situació al País Valencià, més concretament a la ciutat de València. Malgrat la situació actual de pessimisme, deguda a factors com els pocs lectors, les poques publicacions o al mercat reduït, volgué mostrar un missatge positiu i optimista. Ens oferí un recorregut per la poesia de finals dels ’70 fins al moment actual, des que els joves poetes compromesos amb la vida cultural, amb la vida mateixa, amb la tradició lingüística i la mateixa poesia esdevenien mestres i monstres (amb el millor sentit de la paraula). Es queixava que els premis haurien de ser un espai per descobrir noves veus i, en canvi, s’han convertit en la subsistència de l’editorial. Destacava el paper importantíssim dels premis, de la crítica literària, de les antologies, de les tertúlies... i d’un element nou: la implicació de les universitats públiques, especialment en el paper de la formació, front a la no implicació d’altres institucions públiques. El tema editorial era obligat: les editorials de referència estan passant per moments de dificultats, però també és cert que estan emergint noves modalitats d’editorials, com ara Germania i Tria Llibres que funcionen a demanda. Malgrat tot, Begonya Pozo està convençuda que tenim una societat literària molt viva. Pel que fa als nous reptes, feia esment a la falta d’accés als llibres i proposava la creació d’una mena de portal actualitzat amb el nom dels autors i la seua obra; o a la necessitat d’oxigenar les noves veus i les veus estrangeres.

L’esfericitat es tancava amb la veu de Gaspar Jaén, la més crítica i crua de les quatre. Començava el seu discurs admetent que és poc lector de poesia i, a més a més, dolent; que ignora l’escena poètica actual, que no és estudiós de poesia ni forma part de la crítica. Dit això incidí en alguns punts, alguns un tant polèmics, com ara la gran quantitat de producció escrita «autoanomenada» poesia; la poca o nul·la repercussió econòmica que té aquesta producció poètica i condemnada a no tenir-la; la gran quantitat d’autodifusió de manera gratuïta deguda a internet o la recepció limitada d’aquesta gran producció i descompensada tenint en compte l’elevada producció. Segons ell predominen els pocs i mals lectors de poesia, els ignorants d’altres llengües i el dèficit de formació de tota aquesta massa de productors de poesia. Citava tres pilars fonamentals per a la formació d’aquests productors de poesia: l’ensenyament reglat, les trobades i, per descomptat, les lectures. Finalment, proposa fer una valoració de tota aquesta producció des de la crítica, des de la universitat, des de l’error i des de l’horror. 


En acabant s’obria el torn de paraula als assistents, la majoria d’ells poetes. S’establia així un debat interessant i nodridor entre ponents i públic. El rellotge empentava amb força les agulles del temps, així que després de l’encertadíssima dita d’Elx que ens regalà l’escriptor Joan-Carles Martí Casanova: «Els temps farà mestres», es donà per finalitzada la taula rodona. 

Després d’un dinar de germanor i un café vora mar, a les quatre tenia lloc la lectura poètica oberta a tots els participants. Durant quasi dues hores se recitaren versos propis i inèdits, tant dels presents com dels absents. Les veus consolidades, com ara les de Lluís Alpera, Jaume Pérez Muntaner, Lluís Roda, Vicent Penya, Manel Alonso o Juli Capilla, es barrejaven amb les emergents, com les dels joves poetes alcoians Mercè Climent, Mauro Colomina, Miquel Cruz i David Peidró, autors del llibre Nova poesia alcoiana. Poemes entre telers, publicat recentment. Els colors de les veus es trenaven amb una musicalitat impossible i l’espai era travessat per una melodia d’accents vinguts de diferents indrets i, alhora, d’un mateix territori que parla una llengua comuna. Un gaudi per als sentits, que amb una mica de sort podrem gaudir tots, ja que la intenció és publicar totes aquestes poesies inèdites en un llibre com a colofó d’aquesta I Festa de la Poesia. 


Publicat en La Veu del País Valencià i la web de notícies d'Alcoi Les muntanyes.

dimecres, 2 abril de 2014

“Lina Panxolina” obri la finestra dels somnis i la fantasia als xiquets de Castalla



El passat 28 de març vaig estar a la Casa de la Cultura de Castalla per presentar i contar la històra de Lina Panxolina i el quadern màgic. Allà també estaven els periodistes de Diània.tv que han fet un reportatge "boniquíssim" (amb text, fotos i vídeo) que copie al meu blog per no extraviar-lo:


“LINA PANXOLINA" OBRI LA FINESTRA DELS SOMNIS I LA FANTASIA ALS XIQUETS DE CASTALLA

Mercè Climent, l’autora alcoiana, va presentar el passat 28 de març la novel·la infantil “Lina Panxolina i el quadern màgic” a la Casa de Cultura de Castalla. L’acompanyaren moltes xiquetes i xiquets, el públic “més difícil de tots”, per passar una agradable vesprada, amb moltes sorpreses i regals per a tots. L’acte va posar punt i final a la campanya que s’ha estat desenvolupant durant tot el mes al municipi, per a fomentar la lectura entre els més joves.


“Lina Panxolina”, com li diuen els seus companys de classe per tindre la panxa redoneta, és una xiqueta de 8 anys, molt intel·ligent i somniadora. Un bon dia se li apareix un ésser fantàstic per proporcionar-li un quadern màgic, on tot el que dibuixe es convertirà en realitat. Els lectors gaudiran amb els mons tan divertits que Lina crearà mitjançant la seua privilegiada imaginació, i també, aprendran molt amb ella i amb les seues innocents malifetes.


Tot i ser una novel·la infantil, pretén que els joves receptors reflexionen sobre un seguit de temes claus a la infància, com passar-ho bé i ser feliç a l’escola, tenir l’autoestima ben alta, i superar els propis obstacles poc a poc.

El llibre va estar escrit i il·lustrat, respectivament, per les germanes Mercè i Àgueda Climent de forma concurrent: les imatges es van crear al mateix ritme que les lletres i, per tant, estan compenetrades perfectament. L’obra es recomana a partir dels 8 anys d’edat, “fins a l’infinit” perquè, d’alguna manera, tots som un poc xiquets.

Més fotos de l'acte:



Podeu comprar el llibre al lloc web de l’editorial Bullent.

divendres, 28 febrer de 2014

Presentació a la Biblioteca de Cocentaina a càrrec de Juli Capilla


Ahir tingué lloc a la Biblioteca de Cocentaina la presentació dels meus llibres infantils: Lina Panxolina i el quadern màgic (Bullent, 2010) i Marc i el poder sobre el temps (Onada, 2013). Vaig tindre un presentador de luxe: l'escriptor Juli Capilla, que em va fer una presentació "boniquíssima", en què contava la història d'una xiqueta a qui li agradaven molt les històries. Les històries llegides i les històries inventades, creades, imaginades, pensades... Vaja! Una història on jo era la protagonista. La deixe ací per si algú té gust de llegir-la i també perquè aquest blog no deixa de ser un àlbum de moments i paraules que mai no voldré oblidar.

"Mercè Climent i Paià és alcoiana: d’Alcoi. Perdoneu la redundància, però a mi això de ser d’Alcoi sempre m’ha paregut una “categoria”, des que vaig conèixer alguns alcoians. I també la gent del Comtat! Em sembla una categoria sobretot des que vaig descobrir l’inigualable Ovidi Montllor. Doncs bé, Mercè és alcoiana, del 81, una jove escriptora valenciana. Al seu haver, hi trobem un currículum que sorprèn. Mercè és llicenciada en Enginyeria Agrònoma i, també, en Filologia Hispànica. Poca broma! És, doncs, una enginyera enginyosa, ja veurem després per què. La seua passió, però, sens dubte, són les lletres. La literatura en majúscules i sense etiquetes, per bé que s’ha dedicat sobretot a allò que en diuen narrativa infantil i juvenil. No obstant això, té publicada una novel·la, Somniant amb Aleixa, guardonada amb el Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida, escrita juntament amb Francesc Mompó. Però, a més a més, és una activista literària incansable, i des de diferents fronts: a la Xarxa, com a blocaire (no debades, ha estat guardonada amb el XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en l’àrea de Difusió de la Literatura Catalana al País Valencià) i també des del facebook. També des de la rapsòdia, una faceta que l’ha lligada i la lliga amb el gènere no gens menyspreable de la poesia –i també a alguns dels seus paisans recitadors: l’Ovidi, per descomptat, però també Manel Rodríguez-Castelló o Juli Mira. Recentment, ha estat inclosa recentment en el recull Nova poesia alcoiana. Poemes entre telers, amb una breu però exquisida selecció de la seua poesia. Finalment, cal destacar les seues col·laboracions amb els mitjans de comunicació, com ara a Levante-EMV o al Diari Gran del Sobiranisme. I encara us puc dir que està a punt de publicar una nova novel·la, que es dirà La flauta màgica. No puc seguir, no seguiré per aquest camí... Perquè ara vull contar-vos un conte... 

....Això era i no era... Era o no era? Era! Heus ací que hi havia una vegada una xiqueta a qui li agradaven molt les històries. Les històries llegides i les històries inventades, creades, imaginades, pensades... Era una xiqueta... Una criatura tocada per un do, una il·lusió, una facultat: la de la creació. El seu món era un món de fantasia. Potser perquè el món real el trobava insuficient, pobre, incomplet. I la ficció era la manera d’eixamplar, d’ampliar, aquella realitat limitada, parcial, incompleta. Per això llegia les històries llegendàries, els contes universals, les rondalles valencianes i de més enllà. Se sabia de memòria els contes dels germans Grimm i de Perroult. Li encantaven El petit príncep, la caputxeta vermella, el soldadet de plom, Hänsel i Gretel, en Patufet, La rateta que agranava l’escaleta, Els tres porquets, la Blancaneus, Pinotxo, El sastre valent, la bella dorment, La Ventafocs... I tantes altres! Aquest era el seu món... Si haguérem de posar-li una banda sonora, a la il·lusió d’aquella criatura, d’aquella xiqueta enginyosa i somiadora, de segur que la cançó de Jaume Sisa li escauria d’allò més. La coneixeu, veritat? Es diu “Qualsevol nit pot sortir el sol”: “Oh benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum...” En fi, no cantaré jo ara, que plourà, i ara que ja s’ensuma la primavera no estaria bé... Tenia, la criatura protagonista d’aquest conte, una sensibilitat especial. Fins al punt que, de vegades, confonia la realitat i la ficció. No era, no us penseu, una confusió atzarosa o esbojarrada. Era una confusió feta a propòsit. Conscient. Ho feia a posta, vaja. I per què? Doncs, perquè pensava –més encara, reivindicava!– el món de la ficció. El volia dintre la realitat, real, palpable. I qui diu que la ficció no és real? 
Va passar el temps i la xiqueta es va fer dona. Una dona intel·ligent, sensible, perspicaç, i, si m’ho permeteu, extraordinàriament bonica. I aquella dona que abans havia estat xiqueta. O la xiqueta que encara hi havia en aquella dona, de tant de llegir i de tant d’escriure, va arribar a publicar algunes històries seues inventades. I va ser així com aquella afecció o afició, que en gran part li venia del seu pare, que també escrivia i llegia a pler, es va convertir en el seu ofici, la seua raó de viure, la seua particular felicitat, humil i ambiciosa alhora. 
Un dels seus llibres contava la història d’una xiqueta a qui se li apareixia una dona molt misteriosa que la va obsequiar amb un quadern màgic. I aquella troballa, aquella aparició miraculosa, va ser un punt d’inflexió per a ella, un abans i un després. Perquè Lina era una xiqueta una mica acomplexada. Tenia una germana més gran que ella que ja era tota una dona, i quan s’hi posava al costat no podia suportar la comparació. La seua germana tenia un cos esvelt, i ella en canvi veia el seu cos de xiqueta un punt grassoneta, sobretot a la panxa. Això la feia patir molt. A més, a l’escola es burlaven d’ella. Li deien: “Lina Panxolina”, per la panxeta que tenia. O bé: “Lina tarongina”, pel color dels seus cabells (era pèl-roja). Amb el quadern màgic tot allò va canviar per a Lina. A benefici seu, clar. O almenys això era el que pensava ella... I és que amb aquell quadern podia canviar la realitat!! Com? Molt fàcil!! Si Lina dibuixava alguna cosa, la realitat es transformava. Sí, sí! Com ho heu sentit! Amb el quadern màgic, Lina podia transformar la realitat tant com li venia de gust. Que mole no? Això ho va descobrir ella una mica per casualitat, perquè les paraules de la dona misteriosa que li havia lliurat el quadern no li havien acabat de convèncer. No li havien fet ni fred ni calor. Ni fu, ni fa. Però va ser el cas que va dibuixar una libèl·lula al quadern i, quasi de seguida, ipso facto, en va eixir del quadern... una libèl·lula!!! Sí! Una libèl·lula! Un parotet, que també en diem!! Quin quadern més màgic! I quin poder més increïble que li havia caigut a les mans! Faria el món com ella voldria, i no com havia estat fins ara! Dibuixant-lo al quadern!! Així, sense més. Que fàcil no? O no tant fàcil... Perquè tot depèn de l’ús que en fem, de les nostres virtuts... Però aquesta és ja una història que heu de llegir vosaltres mateixos, si no no tindria gràcia. I de veres que us dic que, si la llegiu, us agradarà moltíssim!          
Una altra història bonica que va escriure aquesta xiqueta, aquesta dona ja, contava l’aventura de Marc. De Marc Fullana. Un xiquet de Muro d’Alcoi, d’ací del Comtat. Marc era un xiquet entremaliat a qui agradava molt jugar al futbol. Li agradava tant que era capaç de reballar l’entrepà per a centrar la seua atenció en el joc. A més, com que era porter, com havia de parar els xuts si tenia les mans ocupades? A fer la mà l’entrepà, tu! Un dia, però, que intentava encistellar la berena en una paperera, se li va aparèixer de sobte un vagabund... Bo, ell va pensar que era un vagabund, però en realitat era un bruixot que, com no podia ser d’una altra manera, li va concedir un desig... Marc va vacil·lar molt i, després d’uns quants intents fallits, perquè demanava desitjos massa ambiciosos, el bruixot li’n va concedir un de ben impressionant: podria parar el temps quan voldria! Aquell va ser el desig perfecte! I és així com Marc, sempre que volia, parava el temps... i, mentrestant, mentre durava aquella aturada insòlita, màgica, podia transformar la realitat al seu gust. Prompte en va traure profit, d’aquell poder... però amb el temps es va adonar que aquell poder seu tan extraordinari sobre el temps se li podia girar en contra... com a la protagonista de l’altre conte, Lina Panxolina... Però aquesta és, també, una història que paga la pena que llegiu vosaltres, estimats lectors, perquè val molt la pena. Estan escrits, aquests dos llibres, amb un llenguatge exquisit. S’hi combina el llenguatge popular, amb frases fetes i dites ben valencianes, amb la dicció culta i molt treballada. No és fàcil escriure bé, ni tampoc adequar-se al llenguatge dels infants. La nostra protagonista hi excel·leix, en totes dues històries... Les del conte que us estic contant...  
Ací estan aquests dos llibres que no demanen pa. No demanen cap esforç extraordinari i, a canvi, us permetran gaudir de dues boniques històries. Històries que us remetran a mons màgics i que, de ben segur, us proporcionaran alguna moralitat ben profitosa, una ensenyança, un consell que us farà ben feliços. Llegiu aquests dos llibres tan bonics. I admireu-ne les il·lustracions que s’hi inclouen. Són també una delícia. Perquè aquestes dues històries, Lina Panxolina i el quadern màgic i Marc i el poder sobre el temps ens porten a mons paral·lels, mons que estan en la nostra imaginació, màgics, extraordinaris, tan bonics i tan reals, com la vida mateixa. Perquè, què seria de nosaltres sense la imaginació? Sense la ficció? 
Us assegure que Mercè Climent ha escrit dos contes molt bonics i molt ben fets. En done fe jo, que els llegits, i n’he gaudit com un xiquet, i me n’he enamorat sense pal·liatius, sense condicions, sense peròs, i n’estic ben content i feliç.
I conte contat, contes que cal llegir ja!"                         

Juli Capilla

dissabte, 22 febrer de 2014

Es presenta la reedició del llibre Archipiélago/Arxipèlag de Jordi Botella i J.A. Climent Fullana a Muro




Trenta-sis anys després de la publicació del llibre Archipiélago (Lindes, 1978) de Jordi Botella i Joan A. Climent Fullana i seguint l'itinerari d'aleshores, el passat 20 de febrer es presentava a la Biblioteca Municipal de Muro, dins del cicle “Dijous literaris”, la reedició en biblingüe Archipiélago/Arxipèlag (Germania, 2014). 


Archipiélago/Arxipèlag és un viatge per la pell del desig i per la pell de les paraules, on el viatger haurà de recórrer cada vers, cada tacte, cada illa, fins conquerir el poema, el cos, l’arxipèlag sencers. Un llibre fet de terra i d’aigua, d’illes i de mar; però també de silencis i d’absència, que destaca per la frescor i la potència dels seus versos, on la joguina va de la mà de la bellesa, la sensualitat i el simbolisme. Els poemes habiten un espaitemps palpable, real i, alhora, de natura mítica, insondable. Els jocs de paraules impossibles ens possibiliten més d’un sentit, de la mateixa manera que l’estructura (disposició del poema en la pàgina) ens permet infinites lectures, infinits viatges. Un poemari que, quasi quatre dècades després de ser escrit, aguanta les envestides inclement del temps.

Fou l’escriptor murer Manolo Pérez Berenguer l’amfitrió d’aquesta vetllada tan emotiva que comptà, a més, amb la presència del regidor de cultura del municipi Àlex Llopis, del poeta alcoià i coautor del llibre, Jordi Botella, i de Mercè Climent, traductora del llibre i filla de l’altre autor, Joan A. Climent Fullana.


Amb les primeres paraules de Pérez Berenguer ja s’intuïa que l’acte aniria més enllà de les convencionals presentacions de llibres. El seu parlament era tot un cant a l’amistat –de fet, el titulà “Els amics amants” –, on ens convidava a fer un passeig que començava en 1976, quan naixia la seua amistat amb Fullana. Amb l’emoció enganxada a la gola anava fent-nos un retrat dels dos autors d’Archipiélago, emmarcat en uns temps difícils –acabava de morir Franco– però alhora esperançadors –naixia la Democràcia, naixia l’amor. I com que tot cant ha d’anar acompanyat de música, jaspià el seu text de cançons de l’època que anà dedicant als amics d’aquell temps, molts presents a la sala.


Jordi Botella, amb l’humor i la ironia que el caracteritza, es traslladà als seus divuit anys per explicar-nos com nasqué aquest poemari escrit a quatre mans i com l’editorial Lindes s’interessà per ell. No faltaren totes les anècdotes i secrets del llibre –o quasi tots, mai sabrem què poemes escrigué ell i quins Fullana– i les sensacions que li produïa abocar-se a la seua lectura quasi quatre dècades després d’haver-lo escrit. Acabà amb la lectura d’una elegia que escriví quan l’amic Fullana faltà, l’u de desembre de 2005.


Mercè Climent, per la seua part, explicà el perquè de reeditar Archipiélago i fer-ho en versió bilingüe (castellà/català). També comentà la dificultat de traduir aquest poemari carregat de retòrica: aliteracions, paranomàsies, polisemies, jocs de paraules, rimes internes, dobles sentits... que, sovint, es perdien de passar d’una llengua a una altra. 
L’acte acabà amb la lectura d’alguns poemes per part de tots tres i la signatura d’exemplars. 


La gira arxipelàgica tot just acaba de començar. Pròxima illa: Alcoi. 

dimecres, 19 febrer de 2014

"PER L'AMOR DE DÉU", DE SURVIVORS PRODUCCIONS



Vaig conèixer Jesica Fortuny, actriu i proessora de l’Escola Municipal de Teatre, a la Casa de la Cultura de Picassent el 19 d'abril de 2012, amb motiu de la presentació que vaig fer a la Casa de la Cultura de la novel·la eròtica Somiant amb Aleixa. Ella fou l’encarregada de pujar la temperatura de la sala i pujar els colors fins i tot a la mateixa autora interpretant a ritme de tango alguns fragments de la novel·la.

De vegades passa que acabes de conèixer una persona i es produeix una mena de connexió extraordinària (o feeling), i això em va passar amb ella.

Fou en octubre de l'any passat quan m'explicà que estava inmersa en un nou projecte teatral, en format Cafe-teatre (còmic), que girava al voltant de la lectura d'un conte eròtic. I em demanava si jo tenia algun conte eròtic breu que pogueren utilitzar o si els podria recomanar algun. No vaig dubtar ni un segon i els vaig enviar un de meu, inèdit encara (en aquests moments ja no, ja que formarà part del llibret de falla Sagrada Família-Corea de Gandia d'enguany, dintre d'un monogràfic que porta com a títol Se(x)duïts i Se(x)duïdes, on han participat vora una cinquantena d'escriptors, coordinats per Lluís Roda i que es presentarà a Ca Revolta el pròxim 28 de febrer).

Uns mesos després el somni esdevenia realitat, per a la companyia teatral i per a mi també. "Per l'amor de déu. Amb nosaltres trobaràs el camí", una obra carregada d'humor i d'erotisme, on tres dones un tant puritanes han de fer un viatge interior per descobrir el seu propi erotisme a través de la lectura del meu text: "Una nit robada a la vida".



Després de la prestrena al Café la Marjal de Silla el passat 9 de febrer i l'estrena esperadíssima a Picassent (la localitat de la majoria dels seus autors) el 14 de febrer dins del Kafe Teatre que celebra la localitat des de fa ja una dècada, jo vaig poder gaudir-la el 15 de febrer. I dic gaudir-la amb plena consciència. Durant una hora vaig (vam) riure moltíssim amb les actuacions de Jesica Fortuny, Teresa Miedes, Aida Melero i Adrià Sòria, en els papers de Angústies, Amparín, Milagrín i Xuso (o Jesuset). Apoteòsic el final, quan les veus de les tres actius es vestiren de seda i sensualitat (com elles) per interpretar allò que mesos abans jo havia escrit.   

Faig una crida als programadors culturals perquè contacten amb Survivors Produccions i porten aquesta obra als seus cafés, pubs o teatres. Diversió assegurada!


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...