dimarts, 25 de maig de 2010

COCOTETS

[...] I et busques a la cuina vella de la casa de Muro, amb set o vuit anys menys, seguint cada moviment del iaio per elaborar aquestes coques tapades. L’observes amassant la pasta amb una mica de dificultat perquè a la mà dreta li manquen tres dits. Et dóna un trosset perquè comproves la seva textura i proves d’imitar-lo. Costa més del que sembla. En un recipient de plàstic deixa una gran bola de farina treballada i una de més menuda no tant –la teva–, i les cobreix amb un drap perquè el llevat vaja fent la seva.
Mentre espereu, t’explica com es cuina el farcit i com si desvetllara un secret, et diu que si el prepares un dia o dos abans, els ingredients i els sabors s’assentaran i, per tant, els cocotets estaran molt més saborosos. Les paraules acompanyen la cullera que t’acosta a la boca perquè comproves que allò que diu no és cap mania de vell. I arriba el moment més desitjat –i el més difícil– donar forma als cocotets. Sobre un redolinet de massa has de col·locar la justa mesura de samfaina; amb poqueta quantitat quedaria escarmentat i amb molta el pastís no tancaria bé. Doblegar la massa requereix una certa habilitat perquè no se’t trenque, però tancar-la correctament encara més. Amb el polpís dels dits has d’anar fent lleus pressions i en arribar a l’extrem has de donar-li una mena de pessic de monja, que tu mai aconsegueixes. El resultat és un pastisset en forma mitja lluna que caldrà enfornar durant alguns minuts, fins que la pasta estiga bronzejada.
Fer cocotets requereix molta destresa, però també temps i paciència; i de menuda, ja se sap, que hi tenies tot el temps per davant, però de paciència et mancava encara un bon grapat...

8 comentaris:

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Que bons per als qui puguen menjar-ne!
coco coco cocotet!

Thera ha dit...

Quina bona pinta!!

Carme ha dit...

M'agrada molt com ho has explicat! Fan venir ganes de posar-t'hi! Han de ser boníssims, però el que més enveka fa de la teva explicació és aquesta mena de saviesa que traspua. La gent d'abans i ara també n'hi deu haver feien les coses d'una manera diferent, cda cosa prenia el seu temps, per ami era com una mena de meditació activa. Potser ara anem tots mancats de temps i de paciència, les dues coses, i el iaio les tenia.

Un plaer llegir-te, Mercè!

garbi24 ha dit...

Estic per mossegar la pantalla!!!! i mira que no els conec n'hi he tastat mai

Josep (Benaguasil) ha dit...

La meva àvia Clàudia també en preparava a casa. A la cuina de sa casa, on jo visc ara, ella fenyia i preparava moltes més pastes i coques que després portava al forn del carrer a coure. Què bo!

Ja fa anys, durant la meva dolescència, estant un dissabte a València ciutat, m'abellí un cocot. El vaig demanar a una pastisseria-fleca:
-Un cocot, per favor.
-Que?
-Un cocot.
-Como? no se lo que quieres decir.
-Un "cocote" -vaig dir ja indignat-.
-Perdona pero no se que és un cocote.
-Això! -li assenyalí amb el dit-.
-Ah! Una empanadilla!
-Sí, això.

Li paguí el cocot i em quedí amb la sensació de ser un Sioux a València.


Ja més endavant, fent el servei militar a Madrid, a punt de desaparèixer aquesta obligació, entrí a una botiga per demanar "unas trenillas para la botas". Ahí va això!

Salut!

Francesc Mompó ha dit...

Sense que servesca d'escletxa matrimonial, a l'altra banda de la Mariola li diem "Coques tapades". Ara que, estan igual de bones que els cocotets.
Una abraçada

maria ha dit...

m'he recordat a mi mateixa en la cuina de la meua iaia mirant i intentant fer el mateix que ella. L'única diferència és que ella no feia "cocotets", feia "pastissets"!

un abraç!

Mercè ha dit...

Moltes gràcies per compartir aquestos pastissets d'infantesa amb mi.
És curiós però jo a casa dels meus iaios menjava cocotets però al forn comprava "empanadilles". Per a mi no eren ni la mateixa cosa, pareguda sí, però ja està.
Molts petonets.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...