Com és possible llegir per segona vegada una novel·la i que tot siga tan sorprenent o més que la primera vegada? I utilitze conscientment la paraula sorprenent amb el sentit de no previst en absolut.
Vaig llegir per primera vegada Cien años de soledad farà uns deu anys (tal vegada un poc més) i la sensació que tenia és que m’agradà moltíssim. En aquesta ocasió formava part de la llista de lectures obligatòries de l’assignatura Literatura Hispanoamericana Contemporània (qui sap si d’una altra manera l’haguera tornat a llegir). Recordava -més que recordar diria que ho sabia i prou- que era la història de l’estirp Buendía a Macondo, que cap al final apareixia un ésser mitològic amb cua de porc per les relacions incestuoses dels últims descendennts i també el primer paràgraf perquè mon pare el sabia de memòria i algunes vegades el recitava.
Quasi asseguraria que he llegit una novel·la diferent i que el realisme màgic que jaspia tota la història va més enllà del llibre. De bell nou m’he marejat viatjant per l’obsessiva espiral de Temps i m'he enamorat de cada criatura, de cada petita història; però sé que aquest regust només durarà uns dies, ja que la màgia d’aquesta història rau que tot s’oblidarà perquè així, de tant en tant, podrem tornar a llegir-la per primera vegada. Els lectors, com els habitants de Macondo, serem víctimes de la pesta de l’oblit i si com ells volem recordar alguna cosa necessàriament haurem d’escriure-ho.
Però encara hi ha més... Quan havia acabat la novel·la he tornat a llegir el pròleg (normalment li faig una ullada abans de la lectura i després ho faig amb més atenció per si de cas m'he perdut algun detall d'importància) i tot just quan feia referència al bestiari fantàstic i simbòlic de la novel·la, he escrit al marge com a exemple: papallones grogues i acte seguit ha entrat pel balcó una papallona (i no de les que s’instal·len a les cuines per posar ous en la farina). Ha estat voleiant (en espirals?) durant uns minuts i quan el meu home ha intentat fer-li ua foto ha fugit. (Hi ha un moment de la novel·la on el fundador de Macondo, José Arcadio Buendia, pensa que la gent anava gastant-se a poc a poc a mesura que la seva imatge passava a les plaques metàl·liques dels daguerrotips). Casualitat? Vull pensar que no, que és la màgia d’aquesta grandíssima història de solituds i d’espills enfrontats.
Vaig llegir per primera vegada Cien años de soledad farà uns deu anys (tal vegada un poc més) i la sensació que tenia és que m’agradà moltíssim. En aquesta ocasió formava part de la llista de lectures obligatòries de l’assignatura Literatura Hispanoamericana Contemporània (qui sap si d’una altra manera l’haguera tornat a llegir). Recordava -més que recordar diria que ho sabia i prou- que era la història de l’estirp Buendía a Macondo, que cap al final apareixia un ésser mitològic amb cua de porc per les relacions incestuoses dels últims descendennts i també el primer paràgraf perquè mon pare el sabia de memòria i algunes vegades el recitava.
Quasi asseguraria que he llegit una novel·la diferent i que el realisme màgic que jaspia tota la història va més enllà del llibre. De bell nou m’he marejat viatjant per l’obsessiva espiral de Temps i m'he enamorat de cada criatura, de cada petita història; però sé que aquest regust només durarà uns dies, ja que la màgia d’aquesta història rau que tot s’oblidarà perquè així, de tant en tant, podrem tornar a llegir-la per primera vegada. Els lectors, com els habitants de Macondo, serem víctimes de la pesta de l’oblit i si com ells volem recordar alguna cosa necessàriament haurem d’escriure-ho.
Però encara hi ha més... Quan havia acabat la novel·la he tornat a llegir el pròleg (normalment li faig una ullada abans de la lectura i després ho faig amb més atenció per si de cas m'he perdut algun detall d'importància) i tot just quan feia referència al bestiari fantàstic i simbòlic de la novel·la, he escrit al marge com a exemple: papallones grogues i acte seguit ha entrat pel balcó una papallona (i no de les que s’instal·len a les cuines per posar ous en la farina). Ha estat voleiant (en espirals?) durant uns minuts i quan el meu home ha intentat fer-li ua foto ha fugit. (Hi ha un moment de la novel·la on el fundador de Macondo, José Arcadio Buendia, pensa que la gent anava gastant-se a poc a poc a mesura que la seva imatge passava a les plaques metàl·liques dels daguerrotips). Casualitat? Vull pensar que no, que és la màgia d’aquesta grandíssima història de solituds i d’espills enfrontats.
3 comentaris:
és una bona obra, si, perfectament rellegible, que és de les coses millors que es poden dir d'un llibre. :) segurament el realisme màgic no és una invenció literària, sinó un estat d'esperit :)
L'hauré de rellegir... i segur que em sorprendrà altre cop, ja que no em recordo res del que expliques... tret del nom dels protagonistes, clar que fa molts més anys que tu que la vaig llegir.
Doncs estic en una època de rellegir força i este és un bon candidat
Publica un comentari a l'entrada