In memoriam: Alfonsina Storni i Mercedes Sosa

Ahir per la vesprada rellegia la novel·la L’ull de Zeus, de Francesc Mompó per fer-ne la guia de lectura. A les primeres pàgines hi ha una escena preciosa en què dos de les protagonistes s’emocionen escoltant la cançó Alfonsina i el mar en un pub mexicà de la platja de la Malva-rosa. No l’havia sentida mai, així que vaig buscar la lletra en internet. Hi ha moltes versions però vaig anar a parar a la de Mercedes Sosa, a qui tampoc no tenia individualitzada.
Aquesta cançó està basada –com molts sabreu, però que jo fins ahir no– en uns versos de la poetessa argentina Alfonsina Storni. Els últims que escrigué abans d’endinsar-se a les aigües del Mar de la Plata als seus 46 anys, per calmar el sofriment d'una malaltia que se li arrelava per dins i que estava consumint-la. Aquests estaven dirigits al seu únic fill, Alejandro, i fou ella mateixa qui els envià al periòdic “La Nación” on foren publicats juntament amb la seva necrològica.

VOY A DORMIR

Dientes de flores, cofia de rocío,
manos de hierbas, tú, nodriza fina,
tenme prestas las sábanas terrosas
y el edredón de musgos escardados.

Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.
Ponme una lámpara a la cabecera;
una constelación; la que te guste;
todas son buenas; bájala un poquito.

Déjame sola: oyes romper los brotes...
te acuna un pie celeste desde arriba
y un pájaro te traza unos compases

para que olvides... Gracias. Ah, un encargo:
li él llama nuevamente por teléfono
le dices que no insista, que he salido.

Avui mentre llegia les Prosas Profanas de Darío, tombada al sofà, m’ha semblat reconèixer la veu de Mercedes Sosa per la ràdio de la cuina. M’hi he dirigit emocionada pensant en les casualitats de la vida. Però no era Alfonsina i el mar la que sonava, sinó Gracias a la vida. I és que avui mateix Mercedes Sosa també se n’ha anat a dormir.