dilluns, 1 de juny de 2009

La sèrie en majúscules: VIENTOS DE AGUA

Aquesta sèrie s'inicia en 1934 amb la història de José Olaya (Ernesto Alterio), un asturià de 19 anys que treballa amb el seu pare i germà Andrés en una mina de carbó. Un dia ocorre un escapament de gas i Andrés demana al capatàs que deixi sortir als treballadors, entre els quals hi havia nens. El capatàs desestima la petició i Andrés desobeïx l'ordre de tornar al treball, evacuant als miners; no obstant això, resulta mortalment ferit en un enfonsament. José i el seu pare aconsegueixen dur a un agonitzant Andrés a sa casa, on mor envoltat per la seva família. Aquesta mateixa nit, José decideix esclatar la mina en venjança i després de fer-ho, es perseguit per la Guàrdia Civil. Sa mare li demana que s'exiliï en Argentina amb els diners que tenia estalviats el seu germà mort i adopti la seva identitat. José mantindrà en secret la defunció del seu germà i es farà cridar Andrés pels seus futurs amics i família.
Paral·lelament, en 2001, el fill menor d'un envellit José (Hèctor Alterio), Ernesto Olaya (Eduardo Blanco) és un arquitecte sense treball que sofreix la crisi econòmica d'aquest any. Juntament amb la seva esposa i fills, decideixen emigrar a Espanya, però el denominat Corralito bloqueja els seus dipòsits bancaris impedint-li comprar quatre passatges d'avió. No obstant això, el seu pare li ofereix diners suficients perquè viatge sol. Ernesto es trasllada a Madrid, on coneix a Ana (Marta Etura), una cambrera de 20 anys que l’ajuda a instal·lar-se en un apartament compartit amb Mara (Angie Cepeda), una jove immigrant il·legal colombiana. Ernesto observa com els seus plans de progrés s'enfonsen davant una lenta burocràcia espanyola i les restriccions i xenofòbia que sofreixen els immigrants. A pesar d'això, menteix a la seva família sobre la seva veritable situació, fent-los creure que viu sol i amb bones expectatives de treball.

Així comença la sèrie Vientos de agua dirigida per Juan José Campanella (director de pel·lícules com El hijo de la novia, El mismo amor, la misma lluvia... Malgrat els premis obtinguts i l'èxit obtingut a Argentina, no podem dir el mateix de la sort que tingué ací. Tele5 va emetre 4 dels 13 capítols que la formen i deixà de fer-ho perquè les audiències anaven en davallada. Jo considere que Vientos de agua és la millor sèrie de TV que s'ha fet mai i que costarà que, coma mínim, s'iguale: un repartiment espectacular, dues històries apassionants, una fotografia meravellosa, un guiço impecable... I és que cada capítol té la força, la versemblança i la dignitat d'una bona pel·lícula.
La meva experiència: l'he vista dues vegades (i sé que vindrà una tercera), he parlat d'ella i li he fet tanta difusió com he pogut, he passat vesprades mirant fins a 3 capítols seguits, enamorant-me de tots i cadascun dels personatges, m'he rist i he plorat... En definitiva, una mica més de 13 hores de bon cine amb els sentiments a flor de pell.

I-M-P-R-E-S-C-I-N-D-I-B-L-E!!!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

És "el hijo de la novia" no el padre de la novia. Ja em recordes a nosequi...:)

Mercè Climent ha dit...

Gràcies, ja ho he canviat.
Una abraçada.

Salva Pérez ha dit...

Jo vaig ser dels que no vulgueren veure l'esmentada sèrie. T'he de confessar que la campanya mediàtica em semblà agobiant, la tria d'actors poc imaginativa (no els critique, alguns són magnífics, com ara Héctor Alterio, de qui recorde El nido com si fóra ara), etc. No puc parlar del que no vaig veure, però si et dic que les presentacions no em convidaven a veure-la.
Una abraçada.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...