Ahir 3 de juny es va celebrar l'acte de lliurament dels premis La rosa de paper a la sala d'actes del centre Florida de Catarroja. I jo vaig ser una de les guardonades, concretament guanyadora de la categoria D de narrativa (la d'universitaris), amb el conte Els primers gestos del verd. Estic especialment contenta perquè el vaig crear pensant en mon pare. De fet el títol fa referència al primer vers d'uns dels seus poemes, que també li serveix d'epitafi: Ja trenquen els primers gestos del verd. En aquest relat, Alba de 7 anys crearà un món ideal -segons el seu parèixer- a son pare que acaba de morir. La seva innocència de xiqueta donarà lloc a un univers impossible, de vegades absurd, de vegades entranyable... però sempre impregnat del sentiment més naïf.
No puc compartir el relat amb vosaltres perquè es publicarà a la col·lecció So de Lletres de Florida edicions pròximament, però adjunte el dibuix que Àgueda em féu per acompanyar el relat.
És el nostre petit homenatge per a tu, pare.
Si voleu un altre punt de vista feu clic ací.
10 comentaris:
moltes felicitats pel premi i encara més si el pensament en escriure'l el tenies en algú tan proper com un pare.
felicitats de nou!
Moltíssimes felicitats, ton pare encara vetlla per tu i segur que tu has escrit un conte preciós mereixedor del premi! Molt emotiu!
Enhorabona! Me n'alegre molt. El significat d'este tipus de premis és que has de perseverar en l'escriptura i això ja és molt. L'argument és molt prometedor. Ja avisaràs de la publicació.
Enhorabona Xicona, això es mereix un comboiet.
Moltes gràcies!!! Ja no tinc excusa per a no continuar per aquest camí.
Una abraçada!
Ja ho regarem, Jordi.
Jo vaig estar a La Pobla i es notava que esta xiqueta prometia per això li vàrem donar el premit, xe
felicitats i endavant
...El pare estarà sempre en nosaltres...
Moltíssimes felicitats!!!
Molts besets!!!
Àgueda.
moltes felicitats, segur que no es mes que el reconeixement a una feina ben feta,
ell s'en sentiria cofoi...segur
un peto
Moltíssimes felicitats pel premi !
Els pares sempre estan amb els fills, siguin o no entre nosaltres.
El meu fa molts anys que ens va deixar per sempre, tant que tinc una imatge difusa però en moments concrets em dona forçes per continuar.
Endavant!
Publica un comentari a l'entrada