Coses de nens (III)

Per què els nens són tan tan escatològics?

Ahir em moria de riure quan la meva germana em contava la següent anècdota...

Sevilla. El Rocío. 40º. Dones devanides amb els seus vestits d'andalusa, amb les llunes de colors i els ornaments de plàstic; cavalls cansats de suportar el pes de les parelles de genets, molts ja entrats en anys i, sobretot, en quilos; bous arrastrant carretes desbordades de gent i i de menges; homes custodiant els seus animals i les seves femelles... Barrets, ventalls i garrots. Tota una aquarel·la colorista, podríem dir-ne costumista.

Doncs bé, la meva neboda amb tot només se sentia atreta per les bonyigues dels cavalls i les pandocaes dels bous. Resseguia els camins que feien al seu pas i les peculiars formes que tenien. Però el millor fou quan arribà a l'excrement d'un bou vell i cansat, aprecià les restes de farratge del que s'alimenten i cridà:

-Mamà, mamà! Esa caca tiene hasta raíces...

I allí estaven mare i filla morint-se de riure davant l'excrement de l'animal.

No sé jo com s'ho prendien els folklòrics allí presents.