Com l’Angèlica

“Potser l’instrument musical de l ’angèlica va desaparèixer, però la força de la bellesa va seguir altres camins. Si més no, sempre ens queda una mica d’orgull. El mateix que ens fa llegir, veure, escoltar, escriure. I que ens fa sentir, i saber-nos vius, tot i cert inevitable regust amarg al fons, com un solatge de tristesa”.


Aquest és un fragment del llibre que enceta la meva llista de lectures per a l’estiu: Com l’angèlica de Ramon Guillem, i que en certa manera s’aproxima al seu argument. Amb l’estructura del diari (però sense dates), i a través d’escrits no gaire extensos i replets de melodia poètica –potser com la de l’angèlica–, trobem una maregassa de sensacions i de pensaments íntims de l’autor: des dels petits plaers més quotidians, com el dolce far niente; fins a les reflexions més excelses envers la música, la poesia, la pintura, l’amor, els records, els amics...
Podem arribar a conèixer a l'escriptor llegint aquestes pàgines: hedonista empedreït que s’estima per damunt de tot la vida i també les coses belles que hi habiten, poeta de la glorificació i el goig de ser, poeta entusiasta de viure amb plenitud amb tot allò creat.
La lectura també ens rebel·la el sentiment de por del poeta. La por al silenci i quietud perpètues, la por a l’obscuritat immensa del no res, la por a la gran Dama temuda que tot ho pot. No obstant això hi deixa un alè d’esperança: el record ens farà immortals, la lectura d’un poema ens tornarà a la vida, la visió d’una obra d’art no deixarà morir del tot al seu creador, una melodia farà que ens retrobem amb el seu compositor. Guillem en una pregària que vol ser veritat ens diu: És així! Serà així! Ho vol així per tots els absents, però sobretot per ell mateix.
Amb aquesta lectura se t’encomanen unes immenses ganes per llegir, per escoltar música, per estimar, per aprendre, per conèixer... En definitiva... per viure!

Han parlat també d'aquest llibre Pep Castellano i Francesc Mompó.