Aquest any 13 encara ens té
reservades algunes sorpreses literàries, entre elles la publicació del 13è
llibre del filòleg, professor i escriptor de Capellades, Joan Pinyol, que ja
està fent parlar molt. Ningú no mor (Onada, 2013) és una novel·la de
terror també per a joves, no crec que s’haja de catalogar com a juvenil només
perquè els fets tinguen lloc en un institut i la protagonista siga una
adolescent. Novel·la, per tant, adreçada a qualsevol persona que tinga ganes de
submergir-se en una història atractiva i no tinga por de passar molta por.
No és aquesta una novel·la de terror explícit
i fàcil, d’aquelles de sang i fetge, sinó de terror subtil basat en allò
desconegut: ascensors que pugen i baixen sense que ningú prema el botó, mans
invisibles que toquen, deturen, salven..., llums que s’encenen misteriosament,
ombres que es belluguen entre la foscúria, portes que es tanquen bruscament,
lletres que es dibuixen des de l’èter... Amb això ja tindríem suficient per
estremir-nos al nostre raconet de lectura, però encara hi ha més. Aquesta
història, segons conta l’autor, està basada en fets reals i sobrenaturals, de
fet un dels motius que el portà a escriure-la ha estat perquè se’l creguen ja
d’una.
Sense desvetllar massa coses de l’argument
avance que arran d’un treball al voltant dels orígens de l’institut de
Masdeplors, el Marc i la Mercè descobriran una sèrie de fets misteriosos que en
eixir a la llum acabaran afectant als morts d’abans i als vius d’ara. Uns fets,
en definitiva, que entrellacen sense previ avís els cercles de la vida amb els
de la mort.
.jpg)
«Ningú no mor mentre hi hagi una persona que
el recordi», dirà en un moment donat l’àvia de la protagonista, una frase que
capta a la perfecció un dels temes
principals del llibre. És cert que ningú no mor, com vaticina el títol?
Soterrem els cossos, però ¿què passa amb la part que no és física: què passa
amb els somnis, les esperances, les pors, les il·lusions... en definitiva tot
el que en cada persona té una presència indubtable? També desapareix amb el
cos? Perquè les coses que no són físiques no es poden pas enterrar.
La Mort, amb majúscula, es
converteix en vertadera protagonista. La mort definida com al gran buit còsmic,
l’esfera indeterminada, l’eterna incògnita; però també com a part de la pròpia
vida, no pas un altre estadi del viure sinó el mateix estadi del viure. La
mort, unificadora i igualadora, al voltant de la qual gira tota la vida que
batega en aquest llibre. Tant és així que Joan Pinyol es permet la llicència
d’homenatjar-la fent que tots els noms de personatges i de llocs comencen amb
la seua incial, la lletra M. Em pregunte si haurà fet algun tipus de pacte amb
ella. L’autor, a més, ens descriurà diferents maneres de viure la mort, encara
que açò últim parega un oxímoron: al·lusions a la celebració del dia dels morts
del poble mexicà, el costum arrelat de posar flors allà on hi ha hagut un
accident amb la creença que l’ànima pul·lula per allà, la mort com a tema tabú
sobretot entre els més joves...
Però Pinyol va més enllà de la mort de les
persones, i enllaça amb el tema de la mort dels fets, de la història i de les
històries. De fet un altre dels grans temes de Ningú no mor és el de la
memòria històrica –de bell nou la M–, la importància d’escriure allò que
realment ha succeït, allò que explica el nostre present i que pot ser clau de
futur, perquè no caiga mai en l’oblit i en la més absoluta de les morts.
Reconec
que em costa llegir com a una simple lectora i entretenir-me únicament amb una
bona història, encara que siga d’aquelles que t’enxampa des de la primera
pàgina i amb quatre gambades –o quatre instants de lectura– et porta a la
darrera paraula. Necessite més, molt més, i aquest llibre m’ho ha donat. Aspire
a la bellesa de les paraules, sinó quin art seria aquest de la literatura?
Impossible no fer esment a dos capítols impactants, de gran volada literària,
que ben bé es podrien extraure de la novel·la i llegir-los per separat. I
rellegir-los. Un d’ells és el 6, que porta com a títol La dona dels gats,
on es descriu el personatge més inquietant d’aquesta novel·la: Maia, que
representa la figura de la bruixa que sempre ha existit en els pobles, una dona
amb mig cos paralitzat que viu envoltada de gats, que estranyament sap coses
que ningú coneix, que deambula entre el món dels vius i el dels morts. Una
semiviva o una semimorta. L’altre és el 12, Plaça de la Mort
número O, on s’hi descriu el descens al món dels morts d’un dels
personatges que ha deixat d’habitar el món dels vius. Capítol que ens evoca
ràpidament la Divina Comèdia, i també Els Cants de Maldoror, per
la cruesa de les escenes que descriu i alhora per la seua prosa poètica. Un
descens a l’inframón on el nou mort anirà descobrint els diferents cercles que
el conformen: els afusellats, els penjats, les víctimes d’accidents, els
ofegats, els cremats...
Ningú
no mor, tampoc novel·les com aquesta, perquè sempre hi haurà algú que les
visca, que les recorde, que les llegesca. Gràcies, Joan Pinyol, per aspirar a
la immortalitat.
Publicat en el Diari Gran
20 setembre 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada