Què tindran els llibres de Jordi Llavina que sempre els llegesc dues vegades seguides? Ara és el torn d’El llaütista i la captaire (Amsterdam Llibres, 2013), el seu darrer llibre publicat, que aviat deixarà de ser-ho perquè Contrada, recull de sonets dels que ja he llegit –i, és clar, rellegit– algunes joies, demana pas amb força.
Si Vetlla, anterior llibre del Llavina, era un poemari (o poema) amb sabor de novel·la, en El llaütista i la captaire ens trobem davant d’una novel·la amb regust de poema. Pel llenguatge, pels ritmes, pels silencis. Ara, però, és el mateix autor qui butxaqueja –terme ja utilitzat en Vetlla– per oferir-nos una història fascinant i colpidora, on les relacions amoroses que s’hi plantegen s’abracen i desabracen en el record, en la paraula.
La veu narradora omniscient es combina amb elegància amb la veu interior del personatge principal, el Marc, de manera que ens acostem a ell de prop o de molt a prop, tan a prop que acabem estant dins d’ell, sentint com ell, sent ell. Viatgem amb ell a través del temps, a un passat llunyà i a un altre de més recent, dos passats habitats per dues dones importants: la Bel i la Clara, dos personatges exquisidament treballats que se’ns tatuen a la pell de l’anima i dels que, també, arribem a enamorar-nos. L’autor ens dibuixa un triangle atípic, on els vèrtex només coincidiran en l’espaitemps del pensament.
Mitjançant un mecanisme complex –com els emissors engegats dins el pit de les llúdrigues per controlar-los els moviments i els hàbits– s’entrellacen dues històries d’amor, des dels primers ciments fins a l’enderrocament de totes dues relacions. Dues històries que s’inicien amb el bateig de l’aigua i que s’aboquen a l’ull del lector amb continus paral·lelismes i contrapunts farcits de simbologia: la salvació d’una nina elegantment vestida i de nom Elisenda, front a una altra despullada fins i tot del seu nom, amb un destí molt més trist; uns pètals caiguts i recollits a la mateixa església però amb la distància que només dóna el temps; la promesa als cabells fermes i rossos de la Bel front a l’animalitat dels cabells negres de la Clara; el tacte de les dues absències en un santjordi gravat en fusta; una telefonada imprevista que uneix el mateix dia els noms de les dames extraviades... I dos personatges –el llaütista i la captaire– que es colen en la història sense previ avís per canviar el rumb de totes dues relacions, constatant les diferències d’una i la mort definitiva de l’altra.
Novel·la que flirteja en molts moments amb el gènere del dietari. L’autor s’amaga darrere de la màscara per oferir-nos una mica més d’ell. És aquest un llibre, com ja ens té acostumats Llavina, ple de referències a la literatura (Iannis Ritsos, Hölderlin, Ausiàs March, Thomas Bernhard o Julien Gracq) i a d’altres arts, com ara el cinema (Méliès) o la música (Clem Snide). Però també jaspiat de reflexions personals i descripcions de ciutats evocades.
L’autor ens proposa un joc d’espills on s’emmiralla el compromís amb la pèrdua i el desencís. El lector acaba esdevenint una mena de déu que observa una colla d’homes atabalats, amb uns emissors dins el pit que van deixant rastre del seu pas en la fosca i el silenci de l’univers.
Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme
11 de novembre de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada