Origen del terme "propina"

Açò de la lingüítica dóna per a molt... L'altre dia per exemple vaig descobrir l'origen de la paraula propina. Us faré cinc cèntims.
L'Alcover defineix propina com: gratificació voluntària que el superior, el client o el consumidor dóna a qui el serveix. Sí, ja, però això ja ho sabíem tots.
La paraula té el seu origen en el terme grec propinein: el prefix pro més el verb pínein, que significa beure. És a dir, venia a dir alguna cosa així: “beure a la salut d’altre”. A la xarxa he trobat que existia el costum de beure part del contingut de la copa, i la resta ho bevia la persona per la qual es trincava –o brindava, com vulgueu.
En llatí, “propinare” mantenia el mateix significat però agregà també el de beure convidat per un altre. Més tard aparegué la paraula “propina” per a designar “regal, present, convit”, significats que es mantenen actualment. La paraula propina en català seria un clar exemple de neologisme lèxic originat per via culta.
Ara bé, si observem altres idiomes, com el francés (pour-boire) o l’alemany (trinkgeld), propina significa literalment diners per a beure. És a dir, ells van optar per la traducció de cadascuna de les parts del vocable grec. I si tinguérem la sort d’entendre què diu ací давать на чай (dabatch na tchai), sabríem que en rus indica literalment “donar per al te”.