A mercè del temps

A mercè del temps

Del verd espere sempre el gest

i la rosa eterna;

del blau invoque, sempre creient,

que em deixate la boira.

Em dol quan s’enfosqueix el dia

i em dol quan el dia llostreja.

De l’absència somnie, infant encara,

que el record siga ple;

de la llunyania em trasllade, alè màgic,

a l’ombra dels teus peus.

Em dol quan s’enfosqueix el dia

i em dol quan el dia llostreja.

De la teva pell implore, verge sentit,

la tebiesa del tacte;

de les teves paraules necessite, poruc i captaire,

la comunió de la crisàlide.

Em dol quan s’enfosqueix el dia

i em dol quan el dia llostreja.

Francesc Mompó