A mercè del temps
Del verd espere sempre el gest
i la rosa eterna;
del blau invoque, sempre creient,
que em deixate la boira.
Em dol quan s’enfosqueix el dia
i em dol quan el dia llostreja.
De l’absència somnie, infant encara,
que el record siga ple;
de la llunyania em trasllade, alè màgic,
a l’ombra dels teus peus.
Em dol quan s’enfosqueix el dia
i em dol quan el dia llostreja.
De la teva pell implore, verge sentit,
la tebiesa del tacte;
de les teves paraules necessite, poruc i captaire,
la comunió de la crisàlide.
Em dol quan s’enfosqueix el dia
i em dol quan el dia llostreja.
Francesc Mompó
1 comentari:
Ben veritat el que diu la poesia volem i dolem.
Publica un comentari a l'entrada