No he pogut anar a veure’t... ni t’he comprat cap regal... ni tan sols he recollit flors per tu... Però he escollit un ram de paraules perquè les faces teves a mesura que les vaig deixant al paper minuciosament, vigilant que cauen en el seu lloc únic i exacte.Aquest puzle de mots comença amb un grandiós “t’estime” i continua amb un desesperat “et trobe a faltar”...
Et busque cada nit de silenci, plena de lluna i de llàgrimes. Amargament cride Zu Hilfe! Zu Hilfe!, i les dames de la nit acudeixen al meu lament. Em salven de l’immens dolor de la teva absència i em regalen el misteri d’un món on sempre hi ets. Som dues ànimes tristes i solitàries que demanen, ben alt, un gest d’amor. Per un instant, abraçats, toquem l’eternitat més dolça...
Però, desperta, la realitat em recorda que tu ja no estàs amb mi. Una terrible sensació de vertigen s’apodera de mi... Ja no et veuré cada vegada que faça girar la clau en el pany del pis de L’Albereda... Ja no compartirem importants converses en els seients davanters del cotxe... Ja no em llegiràs fragments meravellosos de poetes morts... Ja no simularàs que dirigeixes tota una orquestra de cambra per a mi... Ja no passejarem pels ombrívols camins de xiprers... ni riurem mentre amaguem la por de la quietud i el silenci perpetus...
Tanmateix jo continuaré la teva recerca en els silencis, de les nits i dels dies... I tu sentiràs l’alegria de viure sentint-te viscut...
T’estime, pare...
4 comentaris:
Quines paraules tan boniques...
Tant de bó jo hagués pogut fer-li un ram de mots tan bonics al meu pare... però no he pogut, suposo que la ferida encara és massa oberta.
Un petó d'una altra ànima trista i solitària...
T'ha quedat un ram preciós que no es tornarà mustiu amb els dies
Cada paraula val per un ram de flors, només et dic això...
Quin bonic ram de paraules. Jo també n'he fet molts pel meu pare. El record que ens queda és, d'alguna manera, una part viva que perdura per sempre.
Publica un comentari a l'entrada