Setembre (3a part)

Potser molts siguen immortals com jo i no ho sàpiguen. Però, de què serveix la immortalitat si el que ho és no se n’adona i viu per a morir. I així tot el que fan és efímer, massa útil, perquè no els pertany més que un minúscul pedaç de temps.

Per això seria difícil començar aquesta història, que es concentra al voltant dels qui ja han mort i dels que encara no han nascut. Així i tot, no es pot començar si no des del centre, que no present, cap enrere, que és el meu avi, i cap avant que sóc jo mateixa endevinant les coses darrere de les meves ulleres, contra el vent que fueteja les branques i allarga el roig esgrogueït del crepuscle per entre l’estret que deixen les serres quan s’ajunten.

Quan va nàixer mon pare, justament un dia set, ningú hauria suposat que en ell es concentrava la raó de ser de la seva estirp. I supose, perquè supose que mon pare faria les mateixes coses que jo faig, mentre descobrisc les coses i els seus noms i l’olor i el soroll de les coses que passen i tornen, quan un dia escrigué un altre conte, el seu primer conte, potser també pensant que després de set anys vénen d’altres set i així, fins quan? Escrivia sobre el seu pare, el meu avi, i escrivia sobre ell perquè havia derrotat el pes insostenible de la seva ombra sobre ell mateix i tractava ara de reconciliar-se amb eixe home condemnat a no ser més que el seu ascendent. Allò era més humà que la covardia i minvava com un arbret que se seca enmig l’hivern. El va imaginar tot nu, sense la impressió del seu present i es va endevinar a ell mateix en el seu propi pare. De sobte, el comprengué i s’hi comprengué. No hi havia cap diferència entre aquell enfurismat home flac i sec, que no es reia mai, i ell mateix. Va notar com la sang d’aquell li bategava dins les seves venes i, per fi, va comprendre que ja no li tindria mai més por a la mort, perquè de la mateixa manera que son pare anava fent-se un cau dins d’ell, així ell també ho faria en un fill seu. I des d’aleshores em va imaginar i em va voler, voler de la manera que un es vol a ell mateix, sense estridències, sense cap tendresa, fins i tot amb duresa, eixe voler que és més fort i més profund que les arrels que fondegen la terra fins l’esgotament.