dilluns, 21 de setembre de 2009

Setembre (4a part)


Jo fou immortal en nàixer, fins i tot abans. Mon pare, de qui em ve l’amor profund per la vida, em va elegir per perpetuar-se després que l’últim alè el deixe. Quan vaig nàixer, mon pare no va tenir cap alegria especial. Diu, m’ho diu, que amb la meva germana va plorar i tot, perquè era la criatura més dolça que havia vist fins aleshores i que una abraçada d’ella era com la carícia d’una son profunda sobre l’herba humida de l’estiu. Però va sentir la calma que és té quan hem acabat una tasca dificilíssima. Sabia que jo era la seva finestra per a viatjar pel temps fins l’eternitat, sabia que ja podia esperar tranquil·lament el final, jo era el seu bàcul per a veure més enllà de l’ocàs, en una alba nova i joiosa.
Mon pare i jo quasi que es parlem. No cal. Els dos ens mirem i cadascú sap que viu dins l’altre i sap de la nostra missió i del nostre secret. Els altres, els pobres mortals que dormen i mengen amb nosaltres no ho podrien comprendre i no ho deuen comprendre; només uns quants elegits ens despertem en la nit per veure en quin segle estem i si demà caminarem a gatameu o amb un bastó per les andanes.

1 comentari:

Joana ha dit...

El millor llenguatge del mon és el de les mirades, quan els ulls parlen, ja ho tenim tot.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...