dijous, 17 de setembre de 2009

Setembre (2a part)


El setembre, quan encara no hagi acabat l’estiu i els teuladins es paren entre les primeres fulles daurades dels xop, serà un tornar a començar, per a mi que fa tan poc que he començat. I per això, com esperant un nou ser o un nou món, intente escriure el meu primer conte que també és l’últim, perquè després seré una altra, deixant el vestit d’eruga per a esperar algun dia aquell, majestuós, de papallona.
Escric amb la precisa ajuda de mon pare que vigila la cal·ligrafia encara vacil·lant damunt del paper, com si endevinés ja en mi eixa mutació de fràgil crisàlide en els ulls que esperen, encara en gener, el frec deliciós de l’ultima calor de setembre, mentre recorren la pols assedegada de les oliveres postrades al capvespre.
El meu conte no és un conte, o almenys, vull dir, no és una ficció. Vol ser com un esbós en què transcorrerà una vida rere una altra, entrelligades en un sol anhel: la immortalitat. Recorde que mon pare parlava en les seves conserves d’un senyor anomenat Jorge Luis. Jo crec que aquest senyor exagera amb les seves invencions sobre arribar a no morir mai i l’atrocitat que suposaria romandre aquí, mirant a través d’una finestra com tot passa i torna per aquest carrer, per aquest riu, o per aquestes oliveres que, malgrat tot, no canvien i sempre estan aquí, esperant l’hivern per descansar el negre pes dels seus fruits. I clar, perquè aquest senyor no és immortal i té tan a prop la mort, detesta la idea que algú ho puga ser. I així diu que és igual l’eternitat que l’infern i el plaer de la contemplació quieta i muda que el fàstic de no saber que fer en cap moment de tots el moments. Pobre home, morí sense fills i així acabà de cop la seva immortalitat, amb la sola prolongació d’allò que escrigué sobre un paper. Com podria tot açò que jo escric ara, i també tot el que ell va escriure, posar-se a mirar l’incommensurable paisatge d’aquestes muntanyes que es desviuen per esquinçar els núvols i amagar el sol? Només és lletra morta, un ressò apagat sense la consistència de la carn i de tot allò que respira.

2 comentaris:

garbi24 ha dit...

Potser la lletra mai serà morta, sempre ens voldrà dir allò que el temps va esborrar.

òscar ha dit...

les lletres sempre són vives perquè reviuen els records.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...