Setembre (1a part)

[...] No és just de cop i volta menysprear el set per ser un número difícil i de solitària aparença. És el major d’una sola xifra que no es deixa compartir amb cap altre. És un número tràgic, resignat a una solitud immerescuda: només podem donar set coses a un o donar una sola cosa a set. I si fórem dos els que haguérem de compartir set tresors? I si fórem tres, amb el sofriment d’esperar més que els altres? Que trist no ser just per raó de ser. Tu quatre i jo tres, i aparentar una generositat que a males panes podem mostrar.

Aquí està. És el set. Solitari i ombrívol, capficat, en un racó de l’estança esperant les passes perdudes d’algú. O potser una salutació, el furtiu retrobament de l’addició. Com el germà major, sense participar en els jocs dels infants, sempre disposat a desprendre’s d’alguna part per poder oferir-se als altres. El germà major que mai no va tenir sort, massa gran per rebre qualsevol indici d’estima; ni un senyal de fer l’ullet, ni una besada de tendresa maternal, res. No com el cinc que tot ho rep. Sempre junt a ell mateix per a lloar-se encara més o junt a res, ple de supèrbia, repetint-se: cinc i zero, cinc i zero. Prepotència i també simplicitat. Què fàcil preferir-lo!

Per això, en el darrer moment, hem elegit el set per marcar la nostra condició de mudables. És el major de tots, per damunt del vuit i del nou que ens insinuen ja la paritat o la multitud de tres. Set, la breu durada d’una metamorfosi o de tota una creació; el terme més ample d’una existència, després del qual no podem sinó tornar a començar. Com es torna el dilluns a l’escola després d’haver visitat els avis i el seu sol d’hivern que curen en un petit hort als afores del poble, amb dos magraners i dos gesmilers despullats i els seus tres tarongers verds, coberts tots d’una serenitat que s’apropen cada vegada més a la felicitat.