Microconte: Matèria grisa

El metge escarbotava amb parsimònia dins del meu historial. És gruixut. Molt gruixut. Sóc un hipocondríac i sovint visite l’ambulatori i les urgències dels hospitals. Estic neguitós. Fa setmanes que ho estic. M’espere el pitjor i sé que seré incapaç d’assumir-ho. De seguida que ha trobat el que buscava ha mitigat les meves cabòries. M’ha assegurat que els resultats de la ressonància cerebral són bons. M’ha dit que als pacients els feia molta curiositat mirar-se per dins així que mentre em parlava ha anat mostrant-me plaques i més plaques, des de tots els angles possibles. Ho he trobat un tant morbós –en realitat em feia por– i de seguida he intentat que em llevara de davant aquelles fotos en blanc i negre. I gris. Perquè no ha deixat de remarcar a cada moment que només s’hi percebia matèria grisa i que, per tant, podia estar ben tranquil. “Veus, tot gris. Només gris. Gris i més gris.”
Massa tranquil no m’he quedat, no. Perquè... on queden tota la saviesa i l’experiència acumulades durant tant de temps? I els pensaments? Pense cada dia, quasi a cada moment. I els records? Estava convençut que al llarg de tots aquests anys anava guardant-me’ls acuradament en algun raconet de la memòria.
De camí a casa se’m repetien incansablement les paraules del doctor: “Tot gris. Només gris. Gris i més gris”. Potser aquell fóra l’únic record vertader que el meu cervell podia servar.