FELICITACIÓ ANY NOU 2010

Aquesta és la composició que he preparat per felicitar l'any nou. Abans de llegir-la premeu el play per escoltar la música que he escollit (un fragment de La flauta Màgica de Mozart).

2a PISTA BLOCAIRE INVISIBLE

Allà va la segona pista per al meu/meva blocaire invisible. Deduesc pel seu tarannà que aquesta cançó de Miquel Gil i lletra d'Enric Casassas li agradarà força.

RECITAL DELS INNOCENTS A L'ALCÚDIA

Ahir, 28 de desembre dia dels Sants Innocents mentre la gent anava fent broma per qualsevol indret jo vaig acudir al Recital dels Innocents que se celebra a l’Alcúdia des de fa cinc anys, de la mà del cantacançons Dani Miquel i del polifacètic, cantant i showman Toni de l'Hostal.

Cap broma! El Teatre La Clau, un casalot al carrer Sant Pere de la localitat, s’emplenava a gom de gent ansiosa d'escoltar veus valencianes. Durant més de tres hores vam gaudir de la música de grups de la terra com ara Arthur Caravan, Carles Pastor, Dani Miquel, Eva Dénia, Hugo Mas, Rapsodes, Pau Alabajos o Toni de l'Hostal i d'alguns versos dels poetes Elies Barberà i Toni Espí. També hi hagué temps per als homenatges quan Paco Muñoz dedicà unes paraules a Joan Monleon, que ens deixava ahir de matí. Això sí, tot dempeus! perquè allà no cabia ni un ànima de tants que hi érem. Una vesprada-nit màgica, on hi hagué ocasió per riure -ara mateix em ve al cap el tango finès de Toni de l'Hostal o el Romanç bilingüe recitat per Jacint ; però també per emocionar-nos amb els records de Paco Muñoz o amb el duet format per Hugo Mas amb sa mare. Llàstima no dur la càmera, com sempre acostume a fer, i que el record que ens quedarà siga de pocs píxels. Per sort el mòbil mai no ens l'oblidem a casa.Per rematar la feina els artistes i part del públic –al voltant d’una seixantena de persones– ens n’anàrem de sopar a un bar de la localitat. Amb la panxa plena i embriagats de nit uns pocs elegits ens esborronàrem amb l'acústic personalíssim d'algun artista, això sí, no dic qui.

Una altra nit per al record.

1a pista blocaire invisible

Ja va sent hora que done alguna pista sobre el meu/meva blocaire invisible.

De segur que si s'hi fixa bé li agradarà aquest quadre de Marc Chagall.

PESSEBRE BLOCAIRE 2009

Ahir, de nit, Mon acabà el Pessebre Blocaire 2009 (La garrofa de Mont-roig), on un muntó de desficiosos ens hi apuntàrem, entre ells jo. Només havíem d'aportar una fotografia d'una figureta del Betlem. Aquesta és la meva: dos patges típics d'Alcoi, extreta de la pàgina web www.cruzartesana.com, i aquest és el resultat d'un treball acurat, de molt d'art i, de segur, moltíssima paciència. Ja tinc el segon regal d'aquest nadal. Gràcies Mon.

Per poder gaudir-te sencera

Queden poques hores per encetar el nadal, tanmateix jo ja he rebut el meu primer regal...

Per poder gaudir-te sencera

Terra promesa enllà de la mirada
balles a les faldes de la muntanya
o sobre les fugisseres aigües del riu
dibuixes imprecises ombres de papallona,
escorça maternal de l’arbre savi,
ocell o poma entre les fulles,
llum de l’estrella llunyana
on el dia va a descansar el somni.

També ets la terra erma i la pluja necessària
o la pell del pensament impensat
i també bàlsam en el solc de la caiguda.

Tanmateix et vull minúscula,
al palmell de la mà et vull,
flor de gesmil en girar la pàgina,
minúscula et vull,
per poder comprendre’t tota,
per fer-me flama en el teu foc,
per poder gaudir-te sencera

Francesc Mompó

Desembre de 2009

EL BETLEM DE TIRISITI (ALCOI)

Figura de Tirisiti

Dintre del bagatge cultural col·lectiu del nostre País trobem el Betlem de Tirisiti, declarat Bé Immaterial d'Interés Cultural, que se celebra a Alcoi des de fa més de cent anys. Les representacions d’aquest betlem són hereves d'una llarga tradició mediterrània de teatres de titella, amb format menut i temàtica que combina elements populars i religiosos. Aquest substrat tan particular quallà en el marc de la industrialitzada societat alcoiana de meitat del segle XIX.

Representació Tirisiti al Teatre Principal d'Alcoi

Té, per tant, un gran valor històric i antropològic, i d’alguna manera nosaltres ens hem convertit ens els custodis d’aquest patrimoni cultural i, en conseqüència, de la seva supervivència.
Al Betlem de Tirisiti es poden distingir clarament dues parts: la "Part Sacra" (narració del naixement de Crist, l'adoració i la fugida a Egipte) i la "Part Costumista-Alcoiana", (escenes de contingut específicament alcoià, de situacions viscudes per part de personatges o de costums populars reflectides sobre l’escena, com ara les festes de moros i cristians)

Personatges del Betlem de Tirisiti

Alguns aspectes a destacar del Betlem de Tirisiti són el tipus de titelles –de peu i vareta, és a dir, els ninots van muntats sobre varetes verticals i corren per l'escenari pel si d'unes guies practicades entre els diversos elements escènics–; la vocalització dels personatges mitjançant l'ús d'una llengüeta metàl·lica; el paper del narrador que estimula la participació del públic; el tempo accelerat, quasi frenètic, que desplega l'acció; la gestualitat esquemàtica i divertida alhora o la música i els efectes sonors que reforcen determinades accions de la trama (colps de portes i finestres, sonar de campanes, caiguda de l’estrella, bastonades a la burreta...)

Escenari del Betlem de Tirisiti

És molt curiós fer esment al nom tan peculiar d’aquest Betlem. Per a mi Tirisiti sempre ha sigut Tirisiti i mai no havia parat esment a l'origen, però l’altre dia a la ràdio vaig escoltar el per què d’aquest nom. Inicialment el personatge del venter no tenia altre nom que aquell que l'identifica amb el seu ofici. Però el fet és que el públic acabà identificant-lo amb allò que escolta quan el venter crida a la seua dona, Tereseta, filtrada la veu de l’actor per la llengüeta metàl·lica que li és tan característica: “Tirisiti”. El nom del protagonista passaria, tot seguit, a anomenar el Betlem mateix.

Figures de Tereseta i Tirisiti

Vestiu-vos amb el vestit de la innocència i gaudiu-ne d'aquest fragment. (Pareu esment als gesots i a les cares dels menuts).

Fotos extretes de la pàgina web: http://www.betlemdetirisiti.com/

Ramon Guillem, premi Vicent Andrés Estellés de Poesia 2009

Amb Ramon Guillem, Fira de Torrent (agost de 2009)

Fa uns dies es conegué el veredicte dels XI Premis Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot. El jurat format per Antoni Defez, guanyador de l'edició passada, i els poetes Marc Granell i Josep Lluís Roig decidiren per unanimitat que el guardó recaiguera en l’obra que duia per títol “Abisme i ocell”, presentada pel poeta catarrogí Ramon Guillem i Alapont. Aquest premi, juntament amb el de Narrativa Científica que ha anat a parar a a l’escriptor d’Ontinyent Joan Torró per l'obra "Pluja a la mar", seran lliurats en un acte cultural el pròxim mes de març.

Però no només ha guanyat Ramon Guillem aquest certament, també ho hem fet els assidus de la poesia, els col·leccionistes d’imatges, els amants de les paraules, els ferits per la sageta de l’escriptura...
Des d’ací, la meva personal enhorabona.

Com que encara trigarem un temps a tenir el poemari a les mans he copiat una prosa poètica del seu llibre Maregassa.

Defallença

Cansat, del ritme en el poema, de les pestanyes de foc en la màscara repintades, del joc de daus carregats, del parany inclement de la mort, cansat del cor, de la seua presència, de la cacera perpètua dels mots en tots i cadascun dels recolzes de la síl·laba, com ulls inabastables de daina, sempre a l’aguait. Cansat de tantes veus sordes, de tanta llum perduda, de tanta tristesa vanejant pel dèdal dels carrers. Cansat, amb l’esgarrifança del gel en l’esquena, escric. I escric. I escric.

Ramon Guillem
Maregassa, Edicions Proa, 2002.

PASTISSETS DE NADAL

El meu últim post parlava d’enyorança, però en realitat no volia dir tot el que vaig dir. D’alguna manera ho vaig escriure d’esma, sense pensar, com si tingués la necessitat de plasmar-ho sobre paper –o sobre pantalla.
Ho torne a intentar...
Ara que sembla que ha arribat el fred de debò, i amb ell les primeres neus, em vénen al cap aquells dolços que feien els iaios quan arribaven aquestes dades.
Ha passat tant de temps, que fins i tot pareix que recorde l’escena d’una pel·lícula o d’una novel·la, que parle d’una altra vida.
Em veig de petita a l’hort de Muro, amb els meus germans, trencant ametlles sobre la pedra estacada al mur o sobre aquella situada al costat de l’herba-sana, la que feia la funció de seient quan no hi havia suficients cadires. Sabies que en pocs dies el iaio convertiria aquests fruits secs en saborosos pastissets de nadal: mantecats, cristines, carquinyols i “carinyitos”.
Els mantecats, aquelles coques rodonetes de sagí que se’t trencaven a gleves als palmells i a la boca se’t desfeien com pedres de fang.

Les cristines, rodones també, però més compactes, abillades amb paper d’àngel i coronades amb una ametlelta.

Els carquinyols –o rossegons, segons zones-, allargassats i durs, molt durs, segurament per això sempre eren els que es quedaven al rebost.

I els “carinyitos” -no sé per què els anomenàvem en castellà, però em negue a posar una “enya”-, aquelles boletes petites amb sabor de coco i vestides amb paper de magdalena.

Per què serà que aquests sabors ja no tornen mai?

Enyorança

Ha arribat el fred de debò i amb ell, les primeres neus. El paisatge blanc del meu poble (això sí, vist des de la televisió) m’emplena d’enyorança, dolça i amarga a la vegada. Perquè la neu em fa recordar el pare. Emocionat, anava abocant-se a cadascuna de les finestres de casa, i ens cridava “veniu, veniu a veure la neu”, cofoi, com un nen petit. I allà ens quedaven palplantats davant els vidres entelats de fred observant caure la neu al carrer dels àlbers, esperant veure’ls nets de la seva habitual tristor grisa...

I torne a sentir el goig de contemplar el blanc quan ho emplena tot; i de baixar al carrer i sentir un fred horrible als peus, però una enorme alegria al cor. Una emoció que se t’instal·la a la gola, i et fa estendre els braços per tocar les volves que cauen. I crides, i rius, i plores. I plores, i crides i rius amb més força. Com si fores boig. I ets feliç, però no ho sabràs fins molts anys després.

Les ales del sol, de Jordi Sierra i Fabra

Jo no em vaig llegir El noi amb el pijama de ratlles, un dels best sellers de fa un parell d’anys, però sí que he llegit Les ales del sol (Ed. Perifèric), de Jordi Sierra i Fabra. També hem fa vergonya admetre-ho, però aquesta és la primera obra que llig d'aquest autor tan prolífic (més de 300 obres publicades i dues dotzenes de premis).

Aquesta novel·la és una joieta, tant per la història que conta, com per la manera de fer-ho. L’argument es pot resumir molt senzillament: un dia al camp de concentració de Shek Kong (Hong Kong), concretament el que fa 972 per al protagonista.
Les ales del sol és una història realista, emmar­cada en el context de la guerra de Vietnam, on serem testimonis de la tràgica situació dels refugiats: la pèrdua de llibertat, la por a no eixir mai del camp, les malalties i la mort que sempre estan a l’aguait; la desil·lusió, el pessimisme i la desesperança per un futur que sembla no arribar mai...

Però aquesta història és especial, la realitat que es viu en aquest lloc tan inhòspit és contada per un nen de 12 anys capaç d’emocionar-se amb les aspes d’un ventilador o somniar amb les possibilitats d’un clip; un nen que converteix una taca del sostre en un gran amic; un nen que gaudeix aprenent noves paraules a l’escola; un nen ple d’il·lusió i d’optimisme que somnia un futur sense filams...

Una narració farcida d’innocència, de tendresa i en alguns moments d’exquisida ironia, malgrat la tristesa que assola el camp i les persones que hi habiten; malgrat tota la negror, les malalties i la mort; malgrat l' "esclavitud” entre filams; malgrat els somnis que ja no se somnien.
D’aquesta novel·la cal destacar també la brillant des­cripció de sensacions i de sentiments que hi fa l’autor, així com el to de la seua prosa, carregada de simbolisme i molt propera a la poesia en alguns moments.

El regust que ens queda després de llegir –assaborir– la història de Yu, és la importància de la lleialtat, la valoració de la capacitat de gaudir i somriure davant de les adversitats i la crítica social davant dels conflictes polítics.
Un cant a la llibertat per als més de 20 milions de refugiats que hi ha al món.

Si voleu llegir les primeres pàgines feu clic ací.

Per descarregar les propostes didàctiques, elaborades per una servidora, premeu aquest enllaç.

Les llengües territorials oficials a la Universitat

En el pla d’estudis de Filologia Hispànica de la UNED (Universitat d’Educació a Distància) consta que el segon any de carrera s'han d'obtenir 10 crèdits troncals corresponents a una segona llengua, a triar entre l’anglès –com no–, l’alemany, el francès o l’italià, i 5 més per a la literatura de qualsevol dels esmentats idiomes, cosa que no entenc molt bé, perquè se suposa que la societat espera d'aquests titulats que siguen persones competents en la llengua i la literatura espanyoles.
Deixant de banda aquest tema, tampoc no comprenc per què les llengües regionals oficials de l’Estat Espanyol (gallec, català i euskera) i les seves literatures no poden sumar-se a l'anterior llista. Autoodi? Discriminació? Jo diria que un poc d’ambdues coses.

Però la cosa encara és més greu. A l'inventari d’assignatures optatives –ja es donen per satisfets considerant-les optatives en compte de troncals, com l’anglès o el francès– sí que hi figuren la Llengua i Literatura Catalana / Gallega / Basca I, II i III; i és clar, les pots escollir i cursar-les, sabent i assumint que no tindràs tutor al centre on estàs matriculat, perquè ja pressuposen que poca gent les escollirà i, per tant, no paga la pena aquest servei a l’alumnat; i hauràs d’anar a “morir” a la seu central de la UNED: a Madrid, quina paradoxa!. (Jo vaig tenir uns professors meravellosos de català, tot s’ha de dir, malgrat la distància).

Per a més inri si curses un segon any d’alguna d’aquestes assignatures optatives, els crèdits ja no computaran com a tal, sinó que passaran a ser crèdits de Lliure Elecció. Em sembla una manera elegant i discreta de que els alumnes no les cursen, ja que aquests tipus de crèdits es poden obtenir per altres camins: assistint a ponències i xerrades, fent pràctiques en empresa, cursant assignatures oferides per altres carreres o fins i tot cursos que poc o res tenen a veure amb la carrera, com ara de piragüisme, d’automaquillatge o de massatges (açò és verídic) molt més fàcils d’aconseguir, on va a parar!, que cursant assignatures amb un temari completíssim, de les quals, a més a més, s’ha de fer treballs i exàmens.

Que algú em done una explicació, que jo puga entendre, a aquesta infravaloració de les llengües que es parlen als territoris de Galícia, Euskadi, Catalunya, País Valencià i Balears, i que teòricament hi comparteixen oficialitat amb l’espanyol.

Expressió: fer barcella

Segons el diccionari català-valencià-balear d'Alcover, la barcella és una mesura de gra, equivalent aproximadament a la sisena part d’una quartera. Així a les Balears es divideix en sis almuds; i a la regió de València, en quatre almuds. (A Mallorca un almud són 1,954 litres i al País Valencià al voltant dels 4). Continuant amb la definició que fa Alcover de barcella, també rep eixe nom el recipient que té la capacitat de la dita mesura i que serveix, per tant, per mesurar.

Al diccionari etimològic de Coromines trobem que barcella és una "mesura agrària" o "mesura de capacitat", variant de la forma estrictament mossàrab bartxella, també aplicat a una peça de terra; potser provinga del llatí vulgar *particella, diminutiu del llatí "Particula", que significava “petita part, bocinet”, “parcell·la”.

En temps passats les dones i, quan feia mal oratge, també els hòmens "feien barcella", és a dir, teixien barcelles (cabassos d’aquesta mesura o també del doble) –normalment d’espart, vímet o margalló– i mentrimentres anaven xerrant. Així doncs, s'entenia que fer barcella era passar el temps parlant quan ja s’havia perdut el costum de fer eixes feines, i avui encara es manté viva l'expressió en algunes comarques, com ara l’Alcoià i el Comtat (que jo conega).

Homenatge a Jaume Pérez Montaner a l'Alcúdia

Ahir, 27 de novembre la Taula de les lletres i dels menjars -organitzada pel Bloc de Progrés Jaume I de l'Álcúdia- es parava amb exquisides menges per retre homenatge al poeta de l'Alfàs del Pi, Jaume Pérez Montaner.

L'esdeveniment, que congregava a la sala Segle XXI de l'Alcúdia escriptors, familiars i amics del poeta, s'iniciava amb un còctel als jardins i continuava amb un sopar fet per a l'ocasió.

Cap a mitjanit els versos de Jaume, recitats per d'altres poetes, prenien protagonisme. Eusebi Morales, Francesc Mompó, Ramon Guillem, Isabel Robles i Josep Ballester, paraula a paraula i gest a gest anaven emplenant-ho tot de bellesa i d'emotivitat. Especialment quan la poetessa Isabel Robles li ratificava la seva declaració d'amor.

I des del seu lloc, l'homenatjat s'ho mirava tot, satisfet i commogut, mentre anava destapant-se tota la trama que, des de feia algun temps, Isabel i companyia duien conjuminant d'amagatotis.

Tot seguit Jaume Pérez Muntaner, el poeta en majúscules, se situava darrere del faristol, com ell mateix confessà, fet un manoll de nervis.Iniciava el seu parlament llevant-se importànica i repartint tota la que es mereix entre els participants; i el finalitzava amb alguns poemes escollits per a l'ocasió.

Els cafès i algunes instantànies tancaven l'acte i la nit.

Una nit màgica, una nit per al record.

Escriptors al terrat: Josep Lluís Roig i Iban L. Llop

Ahir al vespre el terrat de l’Octubre es vestia de gala i s’omplia a gom en una nova cita d’Escriptors al terrat. L'últim dijous de novembre reunia els dos poetes valencians Iban L. Llop (Castelló, 1975) i Josep Lluís Roig (Oliva, 1967). L'acte l'introduïa el poeta i vice-president de l’AELC, Ramon Guillem, amb unes pinzellades sobre l’obra i la trajectòria literària d’ambdós poetes.
Tant Roig com Llop centraren la xerrada en el seu últim llibre publicat: Peixos d’un mar sec (Premi Octubre de poesia Vicent Andrés Estellés, 2008) i Crònica de Calàbria (Premi Literari de València Alfons el Magnànim, 2009), respectivament.
Vers a vers anaven descobrint-nos un trosset del seu món interior. El problema de la llengua, de la terra i del país estava present en molts dels poemes de Roig. Per la seva part, Llop ens endinsava en una història real i inversemblant alhora d'un traductor submergit en el món del narcotràfic a Itàlia.

Temences i desitjos de dos entreteixits quasi de manera màgica a les altures de València amb el testimoniatge de les torres del Micalet i de Santa Caterina i de molts artistes de la paraula com ara Gemma Pasqual, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Francesc Mompó, Eusebi Morales, Lluís Roda, Salva Company, Xavier Aliaga, Marc Granell...

Un bell maridatge: Ramon Guillem i Miquel Gil

Un silenci

Hi ha una part de mi que no és meua

com hi ha un vers trencat que no em pertany,

un ritme que no acobla, una síl·laba

que sempre és misteri.

Un cor

que les llunes amaguen, una mirada ignota

que l'espill no sap retornar-me, un sol debolit.

Un viarany que els meus peus destrossa,

un rai que en rierol s'embarranca,

aquest udol que els llops reconeixen.

Un silenci.

Ramon Guillem. Terra d'aigua. 1993

Miquel Gil. Orgànic. 2001

Coses de nens: fases lunars

Avui va de fases lunars... I és que l’altre dia mirant el lleu somriure vertical que feia la lluna vaig evocar la meva germana petita i la seva particular teoria sobre les fases de la lluna. Ella havia aprés als llibres que hi havia el cuarto menguante, el cuarto creciente, i com la lògica li suggeria resseguia la successió amb: el cuarto lleno i el cuarto vacío.

(Llavors donàvem les classes en castellà, i a més a més, en català es perd la doble interpretació de cuarto).

Concert-homenatge 400 anys d'absència: Miquel Gil, Pep Gimeno "Botifarra", Orquestra Àrab de Barcelona i Banda Simfònica Unió Musical de Llíria

Ahir 21 de novembre el pavelló Pla de l’Arc de Llíria s’omplia per retre, de bell nou, un merescut homenatge als moriscos del Camp de Túria, després de 400 anys d’absència. De la mateixa manera que fa vuit mesos l’acte reunia damunt de l’escenari Miquel Gil, Pep Gimeno "Botifarra", la Banda Simfònica Unió Musical de Llíria i l’Orquestra Àrab de Barcelona. Les veus de Mohammad Bout Ayoub, de Miquel Gil i de Botifarra es trenaven majestuoses per centenars de dits creadors de belles notes i melodies. Una nit per al record.

Escriptors al casal: Pell de pruna, amb Joan Olivares i Jordi Albinyana

Ahir, 20 de novembre (bona data per celebrar coses), el Casal Jaume I de Catarroja continuava el seu cicle Escriptors al Casal amb la presentació de la novel·la eròtica Pell de pruna, escrita per Joan Olivares i il·lustrada per Jordi Albinyana.

Entre els presents, moltíssima gent coneguda: els cantants Miquel Gil i Carles Pastor; els escriptors Albert H. Xulvi, Francesc Mompó, Eusebi Morales i Ramon Guillem; el "traficant de llibres" Vicent Beguer i d'altres amics i amigues.

Joan Olivares ens explicà com nasqué el projecte de Pell de pruna, ens féu saberdors de moltíssimes anècdotes interessants, ens llegí -interpretà- un fragment magistral de l'obra, i sobretot -com en la novel·la- ens féu baquejar-nos de riure en molts moments. Mai no em canse d'escoltar l'Olivares, aconsegueix seduir el receptor amb les seves històries, els seus coneixements i, fins i tot, amb les seves inventives; i molt especialment amb la seva manera tan particular de fer-ho.

Jordi, per la seua banda, no només féu de contrapunt en el discurs de Joan -formen una parella explosiva- també ens parlà de com havia "esculpit" els seus dibuixos amb carbó i cafè. Sí, sí, i dic esculpit expressament. Mireu aquest vídeo i sabreu per què ho dic.

Raimon Guillén, responsable del casal i amfitrió de l’acte, clogué l'acte amb l'agraïment als artistes i al públic asssitent. Abans de baixar la persiana del local, Olivares i Albinyana dedicaren -cadascú a la seua manera- exemplars de la novel·la Pell de pruna.

La nit acabà en el restaurant canari l'Arepera, com sempre amb bones i abundoses menges, amb converses d'allò més disteses i suggerents, molt acord amb la novel·la que es presentava.

Origen del terme "propina"

Açò de la lingüítica dóna per a molt... L'altre dia per exemple vaig descobrir l'origen de la paraula propina. Us faré cinc cèntims.
L'Alcover defineix propina com: gratificació voluntària que el superior, el client o el consumidor dóna a qui el serveix. Sí, ja, però això ja ho sabíem tots.
La paraula té el seu origen en el terme grec propinein: el prefix pro més el verb pínein, que significa beure. És a dir, venia a dir alguna cosa així: “beure a la salut d’altre”. A la xarxa he trobat que existia el costum de beure part del contingut de la copa, i la resta ho bevia la persona per la qual es trincava –o brindava, com vulgueu.
En llatí, “propinare” mantenia el mateix significat però agregà també el de beure convidat per un altre. Més tard aparegué la paraula “propina” per a designar “regal, present, convit”, significats que es mantenen actualment. La paraula propina en català seria un clar exemple de neologisme lèxic originat per via culta.
Ara bé, si observem altres idiomes, com el francés (pour-boire) o l’alemany (trinkgeld), propina significa literalment diners per a beure. És a dir, ells van optar per la traducció de cadascuna de les parts del vocable grec. I si tinguérem la sort d’entendre què diu ací давать на чай (dabatch na tchai), sabríem que en rus indica literalment “donar per al te”.

SOPAR DE BOLETS A CA LES SENYORETES

Els bolets han sigut els grans protagonistes d'aquest cap de setmana a Ca les senyoretes.

Dissabte tinguérem l'oportunitat de conèixer Enric Gràcia, micòleg del programa Caçadors de bolets de TV3 i professor de la Universitat de Barcelona, i aprendre amb ell moltíssimes coses referent al món dels fongs. Però ja se sap que quan comences a interesar-te per qualsevol tema, te n'adones que la distància necessària per aplegar al fondo de l'assumpe va fent-se més i més gran. Amb el seu llibre: Puc sembrar rovellons al meu jardí?, que contempla 150 preguntes i respostes sobre els bolets, anirem reduint aquesta distànica.

La nit avançava, això sí a poc a poc, perquè allà sota el Benicadell sembla que el temps s'ature (deu ser per això que els mòbils hi deixen de funcionar) i arribava el moment del sopar, tot fet a base de bolets.

ENTRANTS

Polp amb salsa de ceps Coca de recapte d'esclata-sangs i llonganissa
Canelons de foie-gras amb camagrocs

PRIMER
Sopa de bolets variats

SEGON
Llobarro amb rossinyols i verdures

TERCER

Tournedó de cua de bou amb tòfona sobre niu de carabassa i trompetes de la mort
POSTRES
Bunyols de Tots Sants amb bolets confitats, melmelada de caqui i pluja de magrana

I a la matinada, amb la panxa plena d'exquisides menges, ens férem la copeta de rigor i encetàrem converses on, com no podia ser d'una altra manera, els bolets en foren protagonistes.

Una altra nit màgica per al record.

PREMIS CIUTAT D'ALZIRA 2009

Ahir, 13 de novembre, es lliuraren els Premis Ciutat d’Alzira 2009, que arribaven a la seva 21 edició. La sala Rex Natura de la localitat acollia al voltant d’un miler de persones, entre les quals hi havia una gran representació del món de les lletres, de l’educació, de la cultura en general i, és clar, de la política. A aquesta edició s’han presentat un total de115 originals i els guanyadors s’han repartit una dotació global de 82.000 €. L’acte va estar presentat per l’actor Sergio Caballero, amb l’acompanyament musical de Rumbau Grup de Metalls. El lliurament dels guardons, els parlaments, la música, les menges i el vi anaren entrellaçant-se en una nit màgica.

• XIV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, per a Pep Castellano amb l’obra Bernat, un científic enamorat.
• XIV Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil, per a la novel·la Fantasfrizy, de Maria Carme Roca. L'obra de Joan Pla, La violinista de París, quedà finalista.
• XV Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, per a Amador Menéndez, amb l’obra Una revolución en miniatura. Nanotecnología y disciplinas convergentes.
• XI Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera, per a Abelard Saragossà amb l’assaig El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur.
• IV Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca, per a Piti Español, amb Mans quietes!.
• IV Premi de Poesia Ibn Jafadja, per a Antoni Prats, amb el poemari La joia.
• XXI Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, per a Joan Pons, amb la novel·la La casa de gel.

Si cliqueu ací trobareu molta més informació sobre els guanyadors de cadascuna de les modalitats i sobre la temàtica de les obres guardonades.

D'aquesta nit em quedaran per al record la copa que ens férem a mitjan vesprada amb Pep Castellano, Canto i Alba; l'estona llarga al hall -prèvia al sopar- on saludàrem a tants i tants coneguts; el conte d'ombres que s'inclogué en un dels parlaments i, com no, la bona companyonia a taula durant tota la vetllada. N'hi hagué també de coses negatives, però no sé si és el lloc d'explicar-les i embrutar una nit plena d'il·lusions i joia -com deia Prats- per a tants. Potser en un pròxim escrit.

L'origen del terme biquini

El terme Bikini apareix per primera vegada per anomenar un dels atols que conformen les Illes Marshall, famós per les proves nuclears que s’hi dugueren a terme. Com a part dels Territoris de Prova de l’Oceà Pacífic, fou un dels llocs on es provaren més de 20 bombes atòmiques i d’hidrogen entre 1946 i 1958.
Aquesta paraula té el seu origen en el marshalés "Pik" que significa "superfície" i "Ni" que significa "coco".
No ve al cas d'aquest post però un poc de cultura mai està de sobra. Un atol és una illa de les mars tropicals, de forma més o menys circular, constituïda per esculls coral·lins que formen un cinyell al voltant d'una llacuna central d'aigua salada. Es forma quan un escull coral·lí creix al voltant d’una illa volcànica, la qual posteriorment s’enfonsa en l’oceà.
L’estilista francés Loius Réard presentà l’any 1946 per primera vegada en la seua col·lecció de vestits de bany, un de dos peces al que anomenà bikini, en honor a aquesta illa del Pacífic, possiblement per l'efecte explosiu que estava segur provocaria.

Dit açò, els termes monoquini, triquini o fins i tot burquini, s'haurien originat per un procediment completament antietimològic, propiciat per la relació semàntica de caràcter associatiu d’identificar la primera part de la paraula biquini amb el prefix llatí “bi” = dos.

Presentació "Dos amics de 20 anys": Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Ahir, 11 de novembre, al Centre Octubre de València, i continuant amb les activitats de l'Espai Illes Balears, es presentava el llibre "Dos amics de 20 anys", que repassa la relació que mantingueren a la Ciutat Comtal Bartomeu Roselló-Pòrcel i Salvador Espriu entre 1930 i 1938. Un llibre en edició de luxe, exquisidament elaborat i, com el mateix autor manifesta, escrit amb fotografies. Obria l'acte Carles Cabrera, representant del Govern Balear, i el continuava el poeta valencià Jaume Pérez Muntaner, que centrava el seu discurs en l'amistat dels dos escriptors, Rosselló-Pòrcel i Espriu, però principalment en el concepte mateix de l'amistat, recordant Aristòtil amb la seva dita "No té cap amic qui té massa amics" o Josep Palacios amb aquesta altra: Oh! amics meus, la veritat és que no n'hi ha cap, d'amic".

Xavier Abraham, l'autor d'aquest meravellós llibre -que ja tinc a casa- i "traficant de versos", com el definia Jaume Pérez Montaner, seguia parlant de la relació d'aquests íntims amics que es conegueren als 17 anys; de l'amistat que mantingueren fins a la mort de Roselló-Pòrcel, del record permanent que s'instal·là en Espriu i de la manera que influí en la seva obra; de com aconseguí trobar fotografies, cartes i documents inèdits; anècdotes, viatges, converses... i així, a poc a poc, l'obra anava prenent forma i color.

I com no, hi havia temps per als versos: els d'Espriu dedicats al seu estimadíssim amic:

La barca del temps

Estimat Rosselló
si podies venir
amb la barca del temps
amb el vent de llevant
a l'Alguer.
I senties amb mi
com és viu i arrelat,
i tan clar,
aquest nostre parlar
català de l'Alguer.

Com et diu el teu nom
i somriu
la ciutat de l'Alguer,
allunyat amic meu
que ara ets
als xiprers,
a l'indret on comencen
a obrir el record
i el veler i el camí
que et va ser
sempre car,
el camí de la mar
de l'Alguer.

Si podies venir
amb la barca del temps
amb el vent de Llevant,
amb la barca del temps.

Com et diu el teu nom
i somriu la ciutat,
allunyat amic meu...

Allunyat amic meu
si podies venir
amb la barca del temps...

La vetllada finalitzava amb un deliciós àpat al mateix centre Octubre.

Ps. Avui mateix al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi té lloc la presentació del llibre amb l'al·licient que hi haurà també l'exposició amb 36 panells amb tota la documentació i fotografies que donen forma al llibre.

Presentació de la novel·la eròtica "Pell de pruna" a Catarroja

Divendres, 20 de novembre, a les 20.00 h al Casal Jaume I de Catarroja tindrà lloc la presentació de la novel·la "Pell de pruna" (Premi de Novel·la Eròtica la Vall d'Albaida, 2007) de l'escriptor Joan Olivares i il·lustracions del pintor Jordi Albinyana. L'entrada és lliure i gratuïta, per la qual cosa si teniu l'oportunitat no deixeu d'assistir-hi perquè paga -i apaga- la pena.

Com que en alguns casos és millor una imatge que mil paraules, ací us deixe un parell de vídeos. En el primer es pot veure Joan Olivares llegint -interpretant- un fragment de la novel·la, potser un dels més agosarats. Amb l'altre gaudireu de l'erotisme dels dibuixos de Jordi Albinyana i de la veu de Miquel Gil.

A mercè del temps

A mercè del temps

Del verd espere sempre el gest

i la rosa eterna;

del blau invoque, sempre creient,

que em deixate la boira.

Em dol quan s’enfosqueix el dia

i em dol quan el dia llostreja.

De l’absència somnie, infant encara,

que el record siga ple;

de la llunyania em trasllade, alè màgic,

a l’ombra dels teus peus.

Em dol quan s’enfosqueix el dia

i em dol quan el dia llostreja.

De la teva pell implore, verge sentit,

la tebiesa del tacte;

de les teves paraules necessite, poruc i captaire,

la comunió de la crisàlide.

Em dol quan s’enfosqueix el dia

i em dol quan el dia llostreja.

Francesc Mompó

Coses de nens: els "tios"

Anàvem l'altre dia pel centre de València i vam presenciar la següent escena de nens:

Dos xics joves feien barcella en la vorera. Arribat el moment d'acomiadar-se un li diu a l'altre: "Adéu, tio". De cara a ells venia una xiqueta d'uns quatre o cinc anyets agafada de la mà de sa mare, els assenyala tota emocionada i li diu a sa mare plena d'innocència: "Mira, eixe també és tio".

Ais, de ben cert que tindrà un oncle que s'estima molt.