SOPAR DE BOLETS A CA LES SENYORETES

Els bolets han sigut els grans protagonistes d'aquest cap de setmana a Ca les senyoretes.

Dissabte tinguérem l'oportunitat de conèixer Enric Gràcia, micòleg del programa Caçadors de bolets de TV3 i professor de la Universitat de Barcelona, i aprendre amb ell moltíssimes coses referent al món dels fongs. Però ja se sap que quan comences a interesar-te per qualsevol tema, te n'adones que la distància necessària per aplegar al fondo de l'assumpe va fent-se més i més gran. Amb el seu llibre: Puc sembrar rovellons al meu jardí?, que contempla 150 preguntes i respostes sobre els bolets, anirem reduint aquesta distànica.

La nit avançava, això sí a poc a poc, perquè allà sota el Benicadell sembla que el temps s'ature (deu ser per això que els mòbils hi deixen de funcionar) i arribava el moment del sopar, tot fet a base de bolets.

ENTRANTS

Polp amb salsa de ceps Coca de recapte d'esclata-sangs i llonganissa
Canelons de foie-gras amb camagrocs

PRIMER
Sopa de bolets variats

SEGON
Llobarro amb rossinyols i verdures

TERCER

Tournedó de cua de bou amb tòfona sobre niu de carabassa i trompetes de la mort
POSTRES
Bunyols de Tots Sants amb bolets confitats, melmelada de caqui i pluja de magrana

I a la matinada, amb la panxa plena d'exquisides menges, ens férem la copeta de rigor i encetàrem converses on, com no podia ser d'una altra manera, els bolets en foren protagonistes.

Una altra nit màgica per al record.

PREMIS CIUTAT D'ALZIRA 2009

Ahir, 13 de novembre, es lliuraren els Premis Ciutat d’Alzira 2009, que arribaven a la seva 21 edició. La sala Rex Natura de la localitat acollia al voltant d’un miler de persones, entre les quals hi havia una gran representació del món de les lletres, de l’educació, de la cultura en general i, és clar, de la política. A aquesta edició s’han presentat un total de115 originals i els guanyadors s’han repartit una dotació global de 82.000 €. L’acte va estar presentat per l’actor Sergio Caballero, amb l’acompanyament musical de Rumbau Grup de Metalls. El lliurament dels guardons, els parlaments, la música, les menges i el vi anaren entrellaçant-se en una nit màgica.

• XIV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, per a Pep Castellano amb l’obra Bernat, un científic enamorat.
• XIV Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil, per a la novel·la Fantasfrizy, de Maria Carme Roca. L'obra de Joan Pla, La violinista de París, quedà finalista.
• XV Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, per a Amador Menéndez, amb l’obra Una revolución en miniatura. Nanotecnología y disciplinas convergentes.
• XI Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera, per a Abelard Saragossà amb l’assaig El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur.
• IV Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca, per a Piti Español, amb Mans quietes!.
• IV Premi de Poesia Ibn Jafadja, per a Antoni Prats, amb el poemari La joia.
• XXI Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, per a Joan Pons, amb la novel·la La casa de gel.

Si cliqueu ací trobareu molta més informació sobre els guanyadors de cadascuna de les modalitats i sobre la temàtica de les obres guardonades.

D'aquesta nit em quedaran per al record la copa que ens férem a mitjan vesprada amb Pep Castellano, Canto i Alba; l'estona llarga al hall -prèvia al sopar- on saludàrem a tants i tants coneguts; el conte d'ombres que s'inclogué en un dels parlaments i, com no, la bona companyonia a taula durant tota la vetllada. N'hi hagué també de coses negatives, però no sé si és el lloc d'explicar-les i embrutar una nit plena d'il·lusions i joia -com deia Prats- per a tants. Potser en un pròxim escrit.

L'origen del terme biquini

El terme Bikini apareix per primera vegada per anomenar un dels atols que conformen les Illes Marshall, famós per les proves nuclears que s’hi dugueren a terme. Com a part dels Territoris de Prova de l’Oceà Pacífic, fou un dels llocs on es provaren més de 20 bombes atòmiques i d’hidrogen entre 1946 i 1958.
Aquesta paraula té el seu origen en el marshalés "Pik" que significa "superfície" i "Ni" que significa "coco".
No ve al cas d'aquest post però un poc de cultura mai està de sobra. Un atol és una illa de les mars tropicals, de forma més o menys circular, constituïda per esculls coral·lins que formen un cinyell al voltant d'una llacuna central d'aigua salada. Es forma quan un escull coral·lí creix al voltant d’una illa volcànica, la qual posteriorment s’enfonsa en l’oceà.
L’estilista francés Loius Réard presentà l’any 1946 per primera vegada en la seua col·lecció de vestits de bany, un de dos peces al que anomenà bikini, en honor a aquesta illa del Pacífic, possiblement per l'efecte explosiu que estava segur provocaria.

Dit açò, els termes monoquini, triquini o fins i tot burquini, s'haurien originat per un procediment completament antietimològic, propiciat per la relació semàntica de caràcter associatiu d’identificar la primera part de la paraula biquini amb el prefix llatí “bi” = dos.

Presentació "Dos amics de 20 anys": Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Ahir, 11 de novembre, al Centre Octubre de València, i continuant amb les activitats de l'Espai Illes Balears, es presentava el llibre "Dos amics de 20 anys", que repassa la relació que mantingueren a la Ciutat Comtal Bartomeu Roselló-Pòrcel i Salvador Espriu entre 1930 i 1938. Un llibre en edició de luxe, exquisidament elaborat i, com el mateix autor manifesta, escrit amb fotografies. Obria l'acte Carles Cabrera, representant del Govern Balear, i el continuava el poeta valencià Jaume Pérez Muntaner, que centrava el seu discurs en l'amistat dels dos escriptors, Rosselló-Pòrcel i Espriu, però principalment en el concepte mateix de l'amistat, recordant Aristòtil amb la seva dita "No té cap amic qui té massa amics" o Josep Palacios amb aquesta altra: Oh! amics meus, la veritat és que no n'hi ha cap, d'amic".

Xavier Abraham, l'autor d'aquest meravellós llibre -que ja tinc a casa- i "traficant de versos", com el definia Jaume Pérez Montaner, seguia parlant de la relació d'aquests íntims amics que es conegueren als 17 anys; de l'amistat que mantingueren fins a la mort de Roselló-Pòrcel, del record permanent que s'instal·là en Espriu i de la manera que influí en la seva obra; de com aconseguí trobar fotografies, cartes i documents inèdits; anècdotes, viatges, converses... i així, a poc a poc, l'obra anava prenent forma i color.

I com no, hi havia temps per als versos: els d'Espriu dedicats al seu estimadíssim amic:

La barca del temps

Estimat Rosselló
si podies venir
amb la barca del temps
amb el vent de llevant
a l'Alguer.
I senties amb mi
com és viu i arrelat,
i tan clar,
aquest nostre parlar
català de l'Alguer.

Com et diu el teu nom
i somriu
la ciutat de l'Alguer,
allunyat amic meu
que ara ets
als xiprers,
a l'indret on comencen
a obrir el record
i el veler i el camí
que et va ser
sempre car,
el camí de la mar
de l'Alguer.

Si podies venir
amb la barca del temps
amb el vent de Llevant,
amb la barca del temps.

Com et diu el teu nom
i somriu la ciutat,
allunyat amic meu...

Allunyat amic meu
si podies venir
amb la barca del temps...

La vetllada finalitzava amb un deliciós àpat al mateix centre Octubre.

Ps. Avui mateix al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi té lloc la presentació del llibre amb l'al·licient que hi haurà també l'exposició amb 36 panells amb tota la documentació i fotografies que donen forma al llibre.

Presentació de la novel·la eròtica "Pell de pruna" a Catarroja

Divendres, 20 de novembre, a les 20.00 h al Casal Jaume I de Catarroja tindrà lloc la presentació de la novel·la "Pell de pruna" (Premi de Novel·la Eròtica la Vall d'Albaida, 2007) de l'escriptor Joan Olivares i il·lustracions del pintor Jordi Albinyana. L'entrada és lliure i gratuïta, per la qual cosa si teniu l'oportunitat no deixeu d'assistir-hi perquè paga -i apaga- la pena.

Com que en alguns casos és millor una imatge que mil paraules, ací us deixe un parell de vídeos. En el primer es pot veure Joan Olivares llegint -interpretant- un fragment de la novel·la, potser un dels més agosarats. Amb l'altre gaudireu de l'erotisme dels dibuixos de Jordi Albinyana i de la veu de Miquel Gil.

A mercè del temps

A mercè del temps

Del verd espere sempre el gest

i la rosa eterna;

del blau invoque, sempre creient,

que em deixate la boira.

Em dol quan s’enfosqueix el dia

i em dol quan el dia llostreja.

De l’absència somnie, infant encara,

que el record siga ple;

de la llunyania em trasllade, alè màgic,

a l’ombra dels teus peus.

Em dol quan s’enfosqueix el dia

i em dol quan el dia llostreja.

De la teva pell implore, verge sentit,

la tebiesa del tacte;

de les teves paraules necessite, poruc i captaire,

la comunió de la crisàlide.

Em dol quan s’enfosqueix el dia

i em dol quan el dia llostreja.

Francesc Mompó

Coses de nens: els "tios"

Anàvem l'altre dia pel centre de València i vam presenciar la següent escena de nens:

Dos xics joves feien barcella en la vorera. Arribat el moment d'acomiadar-se un li diu a l'altre: "Adéu, tio". De cara a ells venia una xiqueta d'uns quatre o cinc anyets agafada de la mà de sa mare, els assenyala tota emocionada i li diu a sa mare plena d'innocència: "Mira, eixe també és tio".

Ais, de ben cert que tindrà un oncle que s'estima molt.

NOVEMBRE ESTRANY

Els arbres es despullen,
temorencs i silenciosos
–roig, verd i groc–
i el gessamí del balcó
encara ens regala flors.
Arrels que cerquen l'aigua,
jocs orfes de fullam sec
i cistelles buides de bolets.

Novembre estrany.

Poema sobre la tardor per al

133è joc literari proposat per Tibau

Espai Illes Balears: Presentació "Paraula de poeta"

Fa unes hores he assistit a una de les activitats programades per l’Espai Illes Balears: la presentació dels darrers números de la col·lecció “Paraula de poeta” al Centre Octubre de València. En un principi estava programat l’assistència de dos poetes mallorquins: Damià Pons i Josep Lluís Aguiló, però finalment només hem pogut comptar amb la presència d’aquest últim que ens ha llegit alguns dels seus poemes. També hem tingut l’oportunitat de gaudir dels versos de Damià Pons, recitats per l’actriu Pepa Alòs i el poeta eivissenc Manel Marí.
Un acte presentat per Carles Cabrera que ha servit perquè les fronteres que separen el País Valencià i Ses Illes es feren fonedisses i conèixer així dos dels seus grans poetes, i per què no dir-ho, també dels nostres. Ara això sí, confesse que m’ha tocat afinar una mica l’oïda per entendre l’accent mallorquí en alguns moments.

Un soparet a Can Bermell tancava una altra exquisida vetllada per al record.

Avui faig meu –i vostre– aquest poema d’Aguiló, ple de la innocència –i també del desvergonyiment– que donen els set anys.

MINERALS

He anat a comprar minerals
amb la Maria. Té set anys.

Els dissabtes hi ha un mercat de carrer
i un venedor que, a cops, en porta.

Hem arribat, les pedres
llueixen sota el sol. La meva filla
els ha anat tocant i triant
amb expressió de caçador.

Les pedres són més grosses
que la seva mà. Algunes són
més brillants que els seus ulls.

El firaire les assenyala:
–Aquesta és la pedra dels ulls,
aquesta és la pedra del cor,
aquesta té molta energia.–

La meva filla el mira, seriosa,
i diu: –Això és un hematites,
això turquesa, això oliví,
això obsidiana nevada.–

Els posa al seu lloc. Poca broma.

Amb la mateixa cara seriosa
amb què tot sovint m’explica
que les fades existeixen;

que adesiara en veu.

MANIFESTACIÓ CONTRA LA CORRUPCIÓ A VALÈNCIA

Dissabte passat era la manifestació convocada per a dir NO A LA CORRUPCIÓ i demanar la DIMISSIÓ DE CAMPS. Isquérem ben mudats de casa per anar a l'Acte de lliurament dels Premis Octubre, i cap a les 19.00h -ja feia més d'una hora que havia començat- ens trobàrem a l'altura de Sant Agustí un camí de gent que semblava no tenir fi (fore m'ha sortit un apariat). Càmera en mà, anàvem avançant-los per poder donar testimoni.

El riu de gent, més de mig quilòmetre segur, desembocava en la Plaça de la Verge, on s'amuntegaven milers i milers de persones més. Tots estàvem ben sorpresos de la capacitat de convocatòria del poble mitjançant el boca a orella i la xarxa. 40.000 segons les fonts organitzadores.

Era impressionant veure gent de totes les edats i de tribus urbanes ben diferents -no només catalanistes radicals, com s'entesten a dir aquells governants del PP- i tots a una mateixa veu demanant la dimissió d'un president que ens ha tocat aguantar ja massa temps. I nosaltres, com tants altres, pujàvem a les taules dels bars per immortalitzar el moment i poder donar testimoni almenys per la xarxa, perquè si hem d'esperar que Campsnal 9 diga alguna cosa, ja podem esperar asseguts.

Total, que a la Nit dels Octubres vaig arribar xopà de suor i amb un mal de peus insuportable -és el que té anar a una mani amb unes sabates de 7 cm de tacó.

Us deixe un vídeo que férem a la Plaça de la Verge, no té massa qualitat però queda clar que allà érem més de 2.200 catalanistes radicals que assegura la polícia de la Generalitat.

Almenys un ram de paraules

No he pogut anar a veure’t... ni t’he comprat cap regal... ni tan sols he recollit flors per tu... Però he escollit un ram de paraules perquè les faces teves a mesura que les vaig deixant al paper minuciosament, vigilant que cauen en el seu lloc únic i exacte.
Aquest puzle de mots comença amb un grandiós “t’estime” i continua amb un desesperat “et trobe a faltar”...
Et busque cada nit de silenci, plena de lluna i de llàgrimes. Amargament cride Zu Hilfe! Zu Hilfe!, i les dames de la nit acudeixen al meu lament. Em salven de l’immens dolor de la teva absència i em regalen el misteri d’un món on sempre hi ets. Som dues ànimes tristes i solitàries que demanen, ben alt, un gest d’amor. Per un instant, abraçats, toquem l’eternitat més dolça...
Però, desperta, la realitat em recorda que tu ja no estàs amb mi. Una terrible sensació de vertigen s’apodera de mi... Ja no et veuré cada vegada que faça girar la clau en el pany del pis de L’Albereda... Ja no compartirem importants converses en els seients davanters del cotxe... Ja no em llegiràs fragments meravellosos de poetes morts... Ja no simularàs que dirigeixes tota una orquestra de cambra per a mi... Ja no passejarem pels ombrívols camins de xiprers... ni riurem mentre amaguem la por de la quietud i el silenci perpetus...
Tanmateix jo continuaré la teva recerca en els silencis, de les nits i dels dies... I tu sentiràs l’alegria de viure sentint-te viscut...

T’estime, pare...

XXXVIII PREMIS OCTUBRE

Ahir per la nit tenia lloc la gala literària de la Nit dels Octubre a l’edifici del carrer Sant Ferran de València. Moltíssima gent es repartia per les plantes del Centre Octubre per veure un acte on es barrejaven les lletres i la música, els records i els homenatges, els parlaments públics i les converses privades, les safates amb menges i les copes de vi.
Els guardonats dels Premis Octubre –que arribaven a la seva XXXVIII edició– i vertaders protagonistes de la vetlada, foren:

• Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia, per a Lluís Calvo, amb el poemari “Col·lisions”.
• Premi Andròmina de Narrativa, per a Rafael Gomar per la novel·la “Andròmines”.
• Premi Joan Fuster d'Assaig, per a Vicent Sanchis pel llibre "Franco contra Flash Gordon"
• Premi de Teatre, per al dramaturg Manuel Molins, per l’obra 'Dones, dones'.

A més, per la seva tasca de promoció de la cultura i la llengua catalana rebia el premi honorífic l’Institut Ramon Llull.

ACTES LITERARIS AMB MOTIU DELS XXXVIII PREMIS OCTUBRE

Ahir assistírem a dos de les activitats, de les moltes, organitzades amb motiu dels XXXVIII Premis Octubre.
A les 17.00, al Centre Octubre de València tingué lloc una interessant taula redona que tractava de “L’experiència digital”, amb els escriptors Toni Cucarella, Manel Alonso i Joan Navarro, moderats per Xavier Aliaga. La sensació final fou un poc de jugar als patacots –que deia el meu iaio-, és a dir, ningú no acabàvem de tenir clar com serà això de l’era digital pel que fa a la literatura i vaticinàvem idees –de vegades un tant utòpiques- sobre els avantatges que podrà tenir.
A les 11 de la nit, Ca Revolta acollia els poetes Eusebi Morales, Christelle Enguix, Francesc Mompó i Maria Fullana. Un acte presentat per Isabel Robles, també poetessa, on els versos i les veus dels quatre rapsodes anaven trenant-se majestuosos fins a ben entrada la matinada. En un local a gom, el silenci regnava entre els que allí ens congregàvem amatents de la poesia.

Després, com no podria ser d’una altra manera, alguns -Isabel Robles, Eusebi Morales, Francesc Mompó, Jaume Pérez Muntaner, Ramon Guillem i d’altres- rematàrem la nit amb unes copes al Café Lisboa -punt d’encontre històric de molts lletraferits- on saludàrem el dramaturg Manolo Molins. Les converses giraren al voltant de poesia, cine, música o ciutats llunyanes; i l’aigua de valència i les roses esdeveniren símbol de l’instant.

I aquesta nit, el lliurament dels XXXVIII Premis Octubre, en les seves 4 modalitats: teatre, assaig, narrativa i poesia.