"Infinitamant", X premi Ibn Jafadja

 

De vegades la millor manera d'expressar les emocions és escrivint-les. Estic feliç, i molt, després que el meu poemari "Infinitamant" haja estat guardonat amb el X Premi Ibn Jafadja de Poesia dels Premis Alzira. I aquestes són les paraules que la nit del divendres 13 de novembre se m'enredaven a la gola per tanta emoció.

"Bona nit, amigues, amics... M’he escrit unes paraules perquè no em passe com quan em telefonà l’alcalde Diego Gòmez per comunicar-me que era la guanyadora del premi Ibn Jafadja d’enguany. Crec que no vaig aconseguir articular ni una sola frase coherent. Tremolava, suava, em saltaven les llàgrimes, i un nus a la gola m’impedia parlar. Va ser un moment molt i molt emocionant, com el d’aquest mateix instant.

Estic molt i molt feliç esta nit, bé, en realitat tot el dia de hui. Pel premi, és clar, i per altres tantes coses. Voldria donar les gràcies a moltíssima gent, però sobretot als membres del jurat per confiar en la meua obra, a l’ajuntament d’Alzira i a l’editorial Bromera per fer possible un any més aquesta festa de la cultura i de la literatura, i molt especialment a ma mare, a la meua germana, i a Juli per acompanyar-me en aquesta nit tan i tan especial. Sense vosaltres no seria el mateix.

Recorde perfectament la primera vegada que vaig assistir a un Sopar de Lliurament  dels Premis Alzira, farà 6 o 7 anys. Jo començava a escriure més o menys seriosament. Aquella nit em vaig prometre que algun dia jo també guanyaria l’estatueta de Manuel Boix. I vés per on, aquest dia ha arribat. Ara, he de confessar que mai no em m’havia imaginat que seria en la modalitat de poesia. Jo sempre he fet prosa: contes, novel·la infantil, d’adults... Però durant quasi dos anys em vaig veure incapaç d’escriur’n: per falta de concentració, de rutina, d’estabilitat emocional... Arribà un punt que sentia una mena de desassossec per no estar escrivint –aquestes coses que ens passen als escriptors– però quina va ser la meua sorpresa quan vaig ser conscient que durant aquell temps havia esbossat desenes i desenes de poemes en llibretes que sempre porte al damunt. No havia deixat d’escriure, tan sols havia canviat de gènere. Vaig decidir donar forma a aquells poemes i els vaig estructurar en un poemari titulat finalment Infinitamant. M’han musicat algun poema, traduït a l’alemany, antologat en algun llibre, convidat a recitals poètics… però els meus poemes encara romanien inèdits i en contínua evolució. Com digué Garcia Márquez un llibre no s’acaba, s’abandona. Amb la publicació del llibre, per fi, abandonaré la visió i revisió d’aquests poemes, que ha acabat convertint-se en un treball obsessiu i inacabable.

Infinitamant és un llibre que parla de l’amor en totes les seues vessants: passió, felicitat, dolor, pèrdua, record, patiment... al llarg de les 5 parts que l’estructuren i els 44 poemes que el conformen. No vull dir molt més sobre ell, perquè ja sabeu que els poemes no s’han d’explicar, sinó llegir. I això és el que faré ara mateix, llegir-vos un d’ells per fer-vos un tast del llibre.

ADORMIDA EN EL TEU SOMNI

Desitjos? Només un:

esgolar-me entre els llençols

i vertebrar-me a la línia de la teua esquena,

així, arraulideta cada nit

sota la teua pell.

Cobrir-te la nuesa amb el vellut d’una carícia,

mentre els llavis, com un brunzit d’ales,

sobrevolen l’illa dels naufragis.

Tornar a respirar l’olor del desig

quan reposa sobre la teua epidermis,

alhora que em bressola el ritme lent dels batecs.

I així, com dues culleretes ben arreglades al calaix,

quedar-me, per sempre, adormida en el teu somni."