Àgata, ulls de gata

Àgata, has tancat ja per sempre els teus immensos ulls del color de les olives a la tardor. La boca petita, de llavis fins, ha quedat oberta per no deixar esclafir la teva riallada sincera, només per mostrar el gest de l’últim dolor. Una ganyota arrufada ha desdibuixat el bell perfil grec, perquè desesperadament volies l’oxigen, l’aire i la vida.

Has quedat estesa sobre el terra de qualsevol manera. Àgata, cruelment arrancada de la vida. La pintura t’acarona –com sempre ho ha fet– els cabells, els vestits i la pell. Les mans són urpes sobre el ventre llis. El sofriment se t’ha quedat enganxat a les galtes, vermelles i humides. Ah! I els teus ulls de gata? Ja mai més no s’abocaran a l’esguard que, fidel, t’espera.
Àgata, ulls de gata, les botes de ferro feia massa temps que no t’ancoraven en terra ferma. Monstres creats des de l’obsessió, mots que només signifiquen per a tu, la teva ombra i totes les altres… El subconscient s’ha engolit raó i realitat. Dels llenços han fugit les teves criatures per acompanyar-te en la follia dels últims dies, i la imatge de l’assossec ha quedat penjada a les parets.
Un paisatge verd i incomplet, que es cobreix de grisa tempesta, la foscúria nodrint-se de llum… però encara hi ha un badall que deixa passar un raget de sol, l’espurna que instants abans et mantenia viva.
Àgata, ulls de gata, quasi és hora de dinar; tanmateix, tu, avui, ja no seuràs a taula. Això sí, se’t permet assaborir l’àpat que hagueres escudellat.
Àgata, ulls de gata… Àgata, inconscient i mil vegades folla! No t’has adonat que has tirat tres grapats de pintura al perol del brou i has pintat una fina pluja de fideus a la teva aquarel·la.
No tenies dret a deixar morir els monstres, ni les ombres, ni els mots. Ni la riallada sincera, ni la fina ironia, ni l’espai vital que havies conquerit –sempre immens. I, molt menys, els teus ulls de gata!