dimecres, 10 de març de 2010

15 ANYS SENSE OVIDI

Avui fa 15 anys que Ovidi descansa allà on comença el Barranc del Cinc. 15 anys sense l'artista, sense el músic, sense el cantant, sense l'actor...
He de confessar que no sabia que era justament hui l'aniversari de la seva mort, però a la xarxa he anat trobant moltíssims homenatges i me n'he assabentat. És curiós que, justament hui, he passat tot el matí escoltant les seves cançons.
Per si hi ha algú que no sap qui és l'Ovidi, deixe aquest vídeo i la lletra de la cançó Autoretrat (Crítica i Autocrítica).

Autoretrat
Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.
Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l'artista. El cantant. El pallasso!

7 comentaris:

Carme ha dit...

Veus avui, no estava preparada per participar a l'homenatge a Ovidi. No m'havia assabentat de res.

Però el vaig escoltant aquí i allà pels blogs i recordant...

Calpurni ha dit...

Gràcies Mercè per participar en l'homenatge a Ovidi.

Albanta ha dit...

Recordem encara com si fos aqui a l'artista, al cantant, al pallasso...
Inoblidable
Una abraçada Mercé

Striper ha dit...

Sempre estara al record era un gran arrtista.

Josep (Benaguasil) ha dit...

Què gran ets Ovidi! I dius que fas vacances, roder? Jo et veig molt per ací, gairebé tots els dies. No pots fer vacances xè!.Tens massa feina encara.

Josep (Benaguasil) ha dit...

A mí em passa com a tu, Mercé. Quan morí Ovidi no siguí conscient, ni tampoc quan morí Enric Valor ni Joan Fuster. En tinc ara trenta-sis i justament durant l'adolescència, durant els anys d'inconsciència, vaig perdre els qui anys després són els meus referents.

Sempre arribe tard! Què hem de fer?

Mercè ha dit...

Carme:
Jo tampoc ho sabia, i el món virtual s'encarregà d'informar-me. Si havia d'esperar que "canal nuev" li fera un homenatge.

Calpurni:
Com diria l'Ovidi, de res.

Albanta:
Recordem, i mentre recordem, ell encara estarà ací.

Striper:
Sí, era un gran artista. Posava passió en tot allò que feia. Gran Ovidi!

Josep:
Estic amb tu. Encara té molta feina. Ací a ma casa, ara mateix canta, el meu poble Alcoi. Ais! Ovidi. I que quan va morir jo no vaig ser-ne conscient.

Una abraçada a tots i gràcies per passar per ma casa a fer-vos el cafenet.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...