"Archipiélago"

L'altre dia, aprofitant que havia d'anar a la Bibliotea d'Humanitats per agafar alguns llibres per a l'assignatura de Literatura Contemporània, vaig fer una gesta que em ballava pel cap feia algunes setmanes. Ha temps enrere havia descobert, fusant per internet, que hi havia un exemplar del poemari Archipiélago (1978), escrit per mon pare i el seu gran amic Jordi Botella. I això vaig fer, rescatar-lo de les urpes de l'oblit, almenys per uns dies. Tenint-lo a les mans vaig notar eixa sensació de sentir a la gola quelcom que et fa mal i que no pots engolir, i que et fa venir ganes de plorar...

Però encara vaig tenir l'oportunitat de clucar-li l'ullet a una altra persona. Vaig entrar a la llibreria Tirant lo Blanch, i em vaig encapritxar d'un llibre de contes de Guy de Maupassant, exquisidament il·lustrat. Al pis de l'Albereda en tenim molts, de contes del Maupassant, i és que a ma mare li encisa aquest escriptor.

Ja de tornada cap a casa, en el metro, vaig passejar l'Archipiélago i vaig fer-li una primera llegida. Aprofite per transcriure dos fragments, dic fragments perquè no se sap quan comencen i acaben els poemes:

ramaje tu cuerpo
rima de mi cuerpo
rito sin rostro
rastro de tu rostro
la ruta del rito de tu rostro
el rito roto en la ruta hacia tu gruta

extensión tu margen
expansión tu vidrio
expresión tus signos

retenerte en el sueño
sobre los surcos que surcan tus heridas
reconquistarte en la maternidad de la noche
sobre las telarañas de tus entrañas

telarañas de lutos en mis latidos
tatuaje de carbón
reino del rezo
el roce encadena tus rizos
roto el rito
rota la palabra del tiempo

la luz se enmascara de palabras

* * *

amor y desamor

piedra de hiedra

murmullo de arrullo

en el invierno del infierno

cúbreme del sol

árbol

mientras escribo

t'estime.

Coses de nens

Tafanejant per les carpetes de l'ordinador m'he trobat amb aquest dibuix de la meua nebodeta Mar, de 6 anys. N'hi ha per a sucar-li pa!

No cal explicar que la figura gran i vestida de cardenal (ho dic pel morat de la túnica) és la gran Dama -la mort, i la nena, groga de pànic, ella mateixa.

El diàleg que mantenen, una mica calderià potser, per qui no l'entenga, és el següent:

- No et faré mal (No te voy a hacer daño, en l'idioma dels xiquets "Notebolla acedaño").

La Mort intenta tranquil·litzar la xiqueta, però amb la dalla ben empunyada no sembla que vaja a aconseguir-ho.

- Vaja

La interjecció de Mar no pareix que siga d'alleugeriment. Per no parlar dels trets i del color de la cara! És com si assumira el seu destí, això sí, amb ironia, i més encara, amb ironia calderiana.

I quina cosa dir del títol? "Mar i la muerte que era buena". Doncs jo asseguraria que aquesta estampa no expressa en absolut la idea del títol. I què seran les 2 taques (o tatxes que diríem a Alcoi) negres de l'esquerra? No vull ni pensar-ho. No direu que no és gore la cosa.

Què tindran els xiquets al cap?

Aprofite per enviar una abraçada molt forta a les dos xicones més guapes de tota Andalusia: Àgueda i Mar, i felicitar Sònia, futura mamà.

Cavaller sense espasa

En el segle XIX Lord Acton, hitoriador anglès, ja ho descrigué d'una manera sublim: “El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament”.
La pel·lícula “Cavaller sense espasa” (èl títol original "Mr. Smith goes to Washington") de Frank Capra ens parla d'açò, de corrupció política, d’hòmens sense escrúpols, de manipulació... en definitiva, de la voracitat del poder. És un film de l’any 1939, però entre els seus valors destaca la seua atemporalitat. (No em toca parlar ací dels temps que corren).
Però en aquesta insaciable selva d’interessos creats i de senadors fastigosos, sobreviu un home honest, ingenu i generós, un Quixot de les causes perdudes: Jefferson Smith –magníficamnent interpretat per James Stewart– que lluitarà, fins l’esgotament, per defensar els seus ideals.
La pel·lícula desprén grans dosis d’humor i d’ironia, tant és així que hi ha algunes escenes que t’arranquen les riallades de ben endins.
Destaque l’escena en què el senyor Smith està al Senat parlant durant hores i hores per mantenir el seu torn de paraula segons l’article 5. 3 de la Constitució (americana, clar està). És molt divertit veure un James Stewart cansí i exhaust, i més encara les cares de fastigueig dels components de l’auditori.
I és que com diria el pare del protagonista: “No et perdes les meravelles que t’envolten”. Doncs això, si teniu oportunitat, no us la perdeu.
Finalment agrair a Toni Contelles, gran cinèfil, l'assessorament fílmic.

Domini àrab en terres valencianes

Feia unes setmanes que teníem les entrades per al Concert de Llíria en Homenatge als moriscos del Camp de Túria "400 anys d'absència", on actuarien Miquel Gil i Pep Botifarra. Em feia moltíssima il·lusió escoltar la veu trencada i melodiosa de Miquel Gil, i com no, tornar a contagiar-me de l'alegria del Botifarra. Al cartell s'afegia l'Orquestra Àrab de Barcelona i l'Unió Musical de Llíria. Jo pensava que estaria bé això de sumar uns tons àrabs a la música de les 2 veus valencianes.

I ahir per la nit... sorpresa! L'Orquestra Àrab de Barcelona amb la magnífica veu d'Ayoub, el desvergonyiment del director musical Mohamed Soulimane i el ritme de la resta de components de la OAB alçaren de les butaques, en més d'una ocasió, el públic que emplenava de gom a gom l'Auditori Unió Musical de Llíria. Excel·lents els nostres, però prodigiosos els àrabs.
Adjunte un fragment de Wa Habibi d'un altre concert, perquè en aquesta ocasió ens deixàrem la càmera a casa.

Notícies relacionades:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/124732

Ironies de la vida...

És el que té poder gaudir del temps lliure, que t'ensopegues amb coses que potser hagueres preferit no trobar. Aquest matí m'he submergit en els escrits de mon pare i m'han colpit molt aquestes paraules que transcric:

"De xicotet em solien preguntar les dones quan anava amb ma mare: Què vols ser quan sigues major? Jo, naturalment, sense pensar-ho, contestava altivament: Jo vull ser metge, o descobrir el càncer, o rebre el premi nobel. Per a mi tot significava el mateix, perquè jo volia ser un home ben alt. Però , poc a poc, els dies passen i la pell s’endureix, quasi es pot dir que no has dormit gens i has vist transcórrer moltes coses. Divuit anys, no es pot dir que ets vell, però. Malgrat el dur camí, ets encara una petita carn blanca exposada a tant de perill...
I per això, ara, quan em pregunten què vull ser de major, conteste tristament, baixant el cap a terra: Jo no res. I és veritat, no espere ser res i no sóc res."

Ironies de la vida...

Una altra nit per al record

Després de tota una setmana d'escriure i reescriure, de fer i desfer, arribà el dia assenyalat. Arribàrem a mitjan vesprada a Ca les senyoretes. Com ja comença a ser costum, ens férem una ampolleta de cava i un platet de formatge de l'Heretat del Pere, a l'habitació Sabela. Beatriu i jo ens apartàrem prompte del grup per fer els últims assajos. I els nervis començaven a aflorar!.

Un poc abans de les nou ja estàvem asseguts i preparats per iniciar la presentació de Camí d'amor, de Francesc Mompó. Com haviem planificat tots 3, encetàrem l'acte amb la lectura d'un fragment molt suggerent de la novel·la. En acabant Beatriu i jo dedicàrem unes paraules a l'autor de l'obra, i aconseguírem sorprendre'l i, fins i tot, emocionar-lo. (Prova superada!). Les paraules de Francesc tancaren l'acte.
Tocava el moment del sopar. Sobre les taules un suggeridor gravat del pintor Jordi Albinyana donava la benvinguda a totes les parelles allí congregades.

Un àpat deliciós i una companyia immillorable ens acompanyaren durant tota la vetllada.

Arribà l'hora dels gintònics on es produïren alguns dels millors moments de la nit. Tinguérem l'oportunitat de veure Jordi Albinyana creant art amb un pilot i uns bastonets higiènics i assistir a un recital trilingüe de Pell de pruna.
Una altra nit per al record.

Notícies relacionades:

Blog de Uendo

Blog de Toni Teruel

Blog d'Enric Marco

I en quin embolic ens hem ficat!

I en quin embolic ens hem ficat!

Divendres passat, després d'emplenar la panxa amb bones menges i millor vi, Beatriu i jo acceptàrem la "proposició indecent" de Francesc Mompó. Així que, dissabte 14 de febrer, dia dels enamorats, tindrem el gran honor de presentar l'autor de la novel·la Camí d'amor, guanyadora del Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Catarroja 2008, a Ca les senyoretes.

Ja ens imagine, tots tres asseguts en la mateixa taula que ho han fet grans personatges il·lustres (bé, el Uendo ja té experiència, però nosaltres ens estrenem), amb l'escodrinyadora mirada dels Emmascarats (que imposen molt, tot s'ha de dir) i amb un públic amic espectant i de segur que molt exigent.

Ens guanyarem el sopar encara que només siga pels nervis que passarem, crec.

Nit màgica a Ca les Senyoretes

Ahir vam assistir a la presentació d'Històries del paradís de Xavi Xarrià (cantant dels Obrint pas), a Ca les Senyoretes. El mestre del temps, Joan Olivares, ens delectà amb un discurs d'eixos dels que ja ens té acostumats. Les primeres paraules semblaven destronar el Xavi en aquesta nova faceta que encetava, però acabà per assegurant-nos que és un bon llibre i no només el primer llibre del vocal dels Obrint pas. El torn de Xavi arribà després de les paraules del seu gran amic, Dídac Botella. I ens parlà de sensacions, d'entrebancs, de dubtes... i de les seves ganes, inesgotables, de lluitar per la nostra llengua i pel nostre país, ja siga de la mà de la música o de la literatura.

I arribà l'hora de seure a taula per sopar. I... quin honor honor (com podria haver dit Fuster), compartir menges i vi amb els components dels Obrint pas.

Però encara hi havia més. Molt més. Sota la mirada atenta dels Emmascarats de Jordi Albinayana i de tots els presents, Xavi Sarrià, Miquel Gironés i Pep Botifarra ens oferiren un concert en acústic. I ens emplenàrem de música, de terra i de força.

I aquest matí, després de prendre'ns un bon desdejuni (ja en l'Olleria, perquè tornàrem ben entrada la nit), hem entrat a la Biblioteca per visitar les instal·lacions i delectar-nos amb els quadres de Jordi Albinyana. I, estranyament, hem finalitzat la visita escrivint uns versos enigmàtics de la Vida es sueño, de Calderón de la Barca.

Nova novel·la de Francesc Mompó, Camí d'amor

Un tast per començar a assaborir-la:

[...] I les mans? Ah, les mans! Aquelles papallones voladisses i transgressores no s’havien conformat amb alliberar els cossos, no. Ara necessitaven apamar fronteres i terres perdudes. Necessitaven que tota aquella informació sobre la geografia del plaer passara pel polpís dels dits i els asseverara que tot i ser-ne dos sentien tots els límits com a propis. I passaven de la càlida redonor d’unes cuixes meravellosament estilitzades a navegar per les planes d’un ventre amical. I passaven d’alfarrassar uns bíceps ferms i fibrats a xiuxiuejar desitjos a uns pectorals protectors.I els llavis esdevenien llengües de foc i encenien flames en les forests del cor. I el cor esdevenia foc en aquells mariners de pell d’aigua.

[...] I els sentiments esdevenien tan intensos que prenien cos i es feien carn. I el cos esdevenia objecte d’una estima tan pura que es feia sentiment. I el frec del fang juvenil escrivia una delicadíssima pel·lícula d’amor.

Entre llibres

Cabeza de mujer leyendo. Pablo picasso.

Tan princesa ella

Mireu-la entre olles i llibres,
tan princesa ella.
Pell de romer i alè de pebrella
movent-se com una serp
per fondalades ombrívoles,
fang de Mariola
ran de font de rojos crepuscles,
alta branca de carrasca
i refilets de cadernera.
Mireu-la entre olles i llibres,
tan princesa ella.
Als marges, recer de sol;
i ametla, en la mirada.
Timó i mel en la paraula ,
i en la sintaxi una nana de muntanya.
Copa les mans que bega en tu
un país de pols i d’argelaga.
Mireu-la entre olles i llibres,
tan princesa ella.
Càlid llençol d’abraçada blanca,
alcavons i roselles,
da’m sempre la imatge de la terra,
l’onatge irós i la venerable olivera.
I quan descloga les parpelles,
una persiana als ulls
per a un ponent de plom
que crema les aigüeres.
Mireu-la entre olles i llibres,
tan princesa ella,
mercè de la terra.

Francesc Mompó

(Juny 2007)

REGRESSA AIGUA

REGRESSA AIGUA

Vine a mi, aigua de la infantesa,
aigua que brolla i corre, aigua mansa,
retorna com una besada salina
aspirada en brises càlides
o retorna dolça des de l’úter
d’aquell delta dels meus jocs.
Tendra i descordada torna,
tu que et lliurares a crepuscles profans
vençuda per les brases de Sant Joan
i prenyada de lluentors nocturnes
per una calitja rotunda i desfermada.
Torna retuda a la meva memòria
com a tu se t’han retut els orgullosos cims
volent ser plor
desfets en aigua.
Torna’m el que vaig ser quan de valor
em mesurava amb tes carenes escumoses
i la meva sang aventurada
trobava consol en la teva saliva,
quan freda, em llepaves els polsos
i jo era un tot, un somni.
Torna i regressarem
a la transparència de la teva ànima
on la meva trobà sentit,
ja que tèrbola d’anys oblidà la senzillesa
i no hi ha recerca útil, no hi ha aliment
que no sàpia a aigua.

Autora: Àgueda Climent

Traducció: Francesc Mompó

Al teu país d'Itàlia

In Absentia

Perdut per la història i els arbres
pentine les pedres amb la teva imatge
i el temps em retalla l’espai
en el blau d’una opereta Koreana.
Els llavis tremolosos, de nord a sud,
mosseguen contínuament el teu nom,
però l’ombra no avança
i la color dibuixa els objectes
amb exactitud cartesiana
i anhele la nit que m’acosta a tu
i et busque en el rostre dels passants
que em fan ganyotes d’absència
mentre les campanes de Sant Pere
ratllen alienes el cel de Roma
i un nepalès m’indica el camí de la cervesa.
Fang sense alè em deixate
en un món estrany.


Francesc Mompó