divendres, 20 de febrer de 2009

Ironies de la vida...


És el que té poder gaudir del temps lliure, que t'ensopegues amb coses que potser hagueres preferit no trobar. Aquest matí m'he submergit en els escrits de mon pare i m'han colpit molt aquestes paraules que transcric:
"De xicotet em solien preguntar les dones quan anava amb ma mare: Què vols ser quan sigues major? Jo, naturalment, sense pensar-ho, contestava altivament: Jo vull ser metge, o descobrir el càncer, o rebre el premi nobel. Per a mi tot significava el mateix, perquè jo volia ser un home ben alt. Però , poc a poc, els dies passen i la pell s’endureix, quasi es pot dir que no has dormit gens i has vist transcórrer moltes coses. Divuit anys, no es pot dir que ets vell, però. Malgrat el dur camí, ets encara una petita carn blanca exposada a tant de perill...
I per això, ara, quan em pregunten què vull ser de major, conteste tristament, baixant el cap a terra: Jo no res. I és veritat, no espere ser res i no sóc res."
Ironies de la vida...

2 comentaris:

Àgueda ha dit...

El Pinar... què boniquet, m´agrada molt el text del pare...

Molts petonets!!!

Mercè Climent ha dit...

Aniré afegint-ne més.
Ara estic treballant en la traducció del poema on ixen els soldats del magraner. Sniff!
La setmana que ve aniré a la biblioteca de València a per l'Archipiélago de Jordi Botella i del pare.
Molts petonets.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...