És el que té poder gaudir del temps lliure, que t'ensopegues amb coses que potser hagueres preferit no trobar. Aquest matí m'he submergit en els escrits de mon pare i m'han colpit molt aquestes paraules que transcric:
"De xicotet em solien preguntar les dones quan anava amb ma mare: Què vols ser quan sigues major? Jo, naturalment, sense pensar-ho, contestava altivament: Jo vull ser metge, o descobrir el càncer, o rebre el premi nobel. Per a mi tot significava el mateix, perquè jo volia ser un home ben alt. Però , poc a poc, els dies passen i la pell s’endureix, quasi es pot dir que no has dormit gens i has vist transcórrer moltes coses. Divuit anys, no es pot dir que ets vell, però. Malgrat el dur camí, ets encara una petita carn blanca exposada a tant de perill...
I per això, ara, quan em pregunten què vull ser de major, conteste tristament, baixant el cap a terra: Jo no res. I és veritat, no espere ser res i no sóc res."
I per això, ara, quan em pregunten què vull ser de major, conteste tristament, baixant el cap a terra: Jo no res. I és veritat, no espere ser res i no sóc res."
Ironies de la vida...
2 comentaris:
El Pinar... què boniquet, m´agrada molt el text del pare...
Molts petonets!!!
Aniré afegint-ne més.
Ara estic treballant en la traducció del poema on ixen els soldats del magraner. Sniff!
La setmana que ve aniré a la biblioteca de València a per l'Archipiélago de Jordi Botella i del pare.
Molts petonets.
Publica un comentari a l'entrada