MOMO, DE MICHAEL ENDE

No vull fer cap crítica literària, tan sols una reflexió: Qui diu que les novel·les infantils i juvenils són només per als lectors més joves?

Acabe de rellegir la novel·la Momo, de Michael Ende i m’ha tornat a meravellar. Aquest llibre disfressat d’història per a nens (o no tant nens) és tot un llegat de filosofia sobre el temps i l’home davant d’aquest. La primera vegada que la vaig llegir tenia 12 anys, i és cert que no vaig aprofundir en el vertader concepte del temps, perquè amb 12 anys encara penses que tens tota la vida per davant i el temps en compte de córrer, s’hi passeja. Algunes qüestions que se’n deriven d’aquestes pàgines són: Què és allò realment important i allò imprescindible en les nostres vides? Què fa que la vida pague la pena i es convertesca en vidassa (com un dels personatges defineix la vida d’uns altres)?

És clar, les aventures, els personatges entranyables (com Beppo Agranador o Gigi Cicerone), els elements fantàstics (com la tortuga Cassiopea), els escenaris sorprenents (com el carreró del Mai Més o la Casa d'Enlloc)... embolcallen la història de Momo, una xiqueta que haurà de lluitar contra uns homes grisos que estan apoderant-se del temps de les persones, uns éssers que es dediquen a buscar clientela que vulga obrir un compte per a estalviar temps, uns homes incapaços de somniar, de riure o de gaudir del silenci, uns homes amb vides pobres, uniformes i fredes.

Segurament molts ja l’haveu llegit, però jo recomane la relectura, especialment si hem perdut el somriure, les ganes de somniar o, senzillament, el plaer per les petites coses.