dilluns, 26 de setembre de 2011

MOMO, DE MICHAEL ENDE



No vull fer cap crítica literària, tan sols una reflexió: Qui diu que les novel·les infantils i juvenils són només per als lectors més joves?

Acabe de rellegir la novel·la Momo, de Michael Ende i m’ha tornat a meravellar. Aquest llibre disfressat d’història per a nens (o no tant nens) és tot un llegat de filosofia sobre el temps i l’home davant d’aquest. La primera vegada que la vaig llegir tenia 12 anys, i és cert que no vaig aprofundir en el vertader concepte del temps, perquè amb 12 anys encara penses que tens tota la vida per davant i el temps en compte de córrer, s’hi passeja. Algunes qüestions que se’n deriven d’aquestes pàgines són: Què és allò realment important i allò imprescindible en les nostres vides? Què fa que la vida pague la pena i es convertesca en vidassa (com un dels personatges defineix la vida d’uns altres)?

És clar, les aventures, els personatges entranyables (com Beppo Agranador o Gigi Cicerone), els elements fantàstics (com la tortuga Cassiopea), els escenaris sorprenents (com el carreró del Mai Més o la Casa d'Enlloc)... embolcallen la història de Momo, una xiqueta que haurà de lluitar contra uns homes grisos que estan apoderant-se del temps de les persones, uns éssers que es dediquen a buscar clientela que vulga obrir un compte per a estalviar temps, uns homes incapaços de somniar, de riure o de gaudir del silenci, uns homes amb vides pobres, uniformes i fredes.

Segurament molts ja l’haveu llegit, però jo recomane la relectura, especialment si hem perdut el somriure, les ganes de somniar o, senzillament, el plaer per les petites coses.

6 comentaris:

Barcelona m'enamora ha dit...

Una miqueta tard, però...moltes felicitats Mercè!!!

Estic molt d'acord amb la teva reflexió, hi ha molts llibres (en teoria) de nens que m'encanta rellegir i que em fan emocionar molt! Momo no el coneixia, me l'apunto.

Una abraçada.

Pep ha dit...

M'anoto el títol del llibre.
M'has convençut.
Gràcies.

Dolors Jimeno ha dit...

Tens molta raó, Mercè, en tot el que dius. Quan jo feia literatura infantil em costava molt més que els altres relats.
D.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

A mi m'encanten les novel·les dites infantils i juvenils, potser perquè sovint són més planeres i més fàcils de llegir...recordo el que vaig riure fa uns anys amb aquella novel·la d'en Pep Coll que parlava dels minairons...
Petons,
M. Roser

Rafel ha dit...

Reflexions molt encertades. Beppo Agranador un gran personatge.

Cal trobar el temps que ens volen furtar i viure les petites coses.

Maria ha dit...

El primer llibre que vaig deborar de petita I que recordo amb molta estima.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...