Dia del pare

Dijous passat va ser el dia del pare. Abans no li donava massa importància a aquest dia. Bé, solíem anar a dinar amb els avis i algun regalet, fet al col·legi, sempre feia esbossar un somriure al pare. Doncs és ara quan aquest dia pren més importància per a mi. I és que, durant 24 hores, la ment et recorda permanentment quin dia és. I et passes tot el dia esquivant alguns pensaments i forçant d'altres, per no recordar i per no ferir-te massa.

Hui et faig un petit homenatge, pare:

Sempre setembre
Recorde aquell conte que m’escrigueres quan només tenia set anys. Setembre, es deia. Em parlaves dels misteris del set i del nostre amor tan particular. M’explicaves, ple de paciència, que la vida de l’home es dividia en períodes de set anys. Jo ja havia superat el primer dels trams –la infantesa -, i ja em veies capaç d’entendre pensaments tan savis.
He après a estimar-me el set, però ara també el maleïsc. Comencen les primeres pluges del mes de setembre. Amb quaranta-vuit anys Tànatos t’allunya de mi... No m’havies dit que set cicles completen l’existència de l’home!
Anònimes figures, abillades de dol, m’envolten, i em sé en una solitud infinita. Potser molta gent t’ha estimat –segur que sí– però ningú com jo. “No oblides la teva missió”, m’has dit fa tan sols unes hores. Se’t dibuixa un somriure irònic i al rostre puc veure un sudari de tranquil·litat i de pau.

Viuràs en mi fins a l’últim sospir. Hi haurà, de bell nou, un elegit que, com jo, haurà de mantenir-nos vius. I així, pare, la nostra estirp perdurarà i assolirem aquella immortalitat de què em parlaves.