M'agrada quedar-me absorta davant la biblioteca del pis de L'Albereda. És curiós sembla que sempre hi haja nous llibres, i la realitat és que sempre han estat allí. Potser és un mateix que creix i descobreix noves obres i nous autors. Però aquesta vegada he rescatat un conte que vaig escriure amb catorze anys i que guanyà el premi de narrativa de l'institut. Recorde que no vaig arreplegar el premi el dia de l'acte i que tampoc no vaig posar títol al conte. Quen es publicà al periòdic de l'institut aparegué com: Sense títol, de Mercè Climent.
Ara trobe moltíssimes errades i coses que canviaria, però és bonic recordar com naixia en mi l'amor per les lletres. Bé, ho he passat al word i he decidit penjar-ho al blog.
Ara trobe moltíssimes errades i coses que canviaria, però és bonic recordar com naixia en mi l'amor per les lletres. Bé, ho he passat al word i he decidit penjar-ho al blog.
És un fragment de mi.
5 comentaris:
Uix, he tardat a llegir-ho, eh? però m'ha agradat! Sóc nova a casa teva i benvinguda a casa meva, sempre agrada molt trobar un nou racó! Petons!
Hola Mercediues:
És molt bonic el teu relat "Sense títol" (hehehe).
Molts besets!!!
Benvinguda a casa meva Zel. Com tu dius, sempre és agradable trobar nous racons.
Anem llegint-nos, doncs.
Salutacions.
M'ha encantat. Encantat de llegir-te per primer cop.
Vés preparant cafè, que tornaré.
Sempre és agradable tenir lectors nous.
Benvingut!
Publica un comentari a l'entrada