Carles Pastor ens parla del seu pròxim treball: "Dies de ràdio"

 

Carles Pastor es llança a l’aventura del micromecenatge per donar forma i veu al seu quart disc, Dies de ràdio, després de Travellers (2006), La noia del nord (2009) i Els ulls de Bob (2011). En paraules del propi Cales Pastor, veient el moment que travessa la cultura en general i especialment la nostra, el micromecenatge es una opció molt vàlida donat que tots eixim guanyant. Serà aquest un disc d’autor, narratiu i d’estil pop, que s’aproparà en ocasions al blues i la música celta, mullat per l’onatge del mediterrani, amb influències britàniques i americanes dels (clàssics) autors pioners, que acompanyen sempre a aquest cantant. Deu cançons amb lletres del propi Carles Pastor i dels poetes Francesc Mompó, Alba Àlvarez, Manel Alonso, Vicent Nàcher i Miriam S. Moreiras.

Dies de ràdio  encara està als llimbs dels discs no gravats, però amb el suport de tots nosaltres, que estimem la música de qualitat en la nostra llengua, aviat descendirà a la terra per omplir les nostres llars de bons moments. De fet, per segon any consecutiu, Carles Pastor ha estat finalista en el Certament Terra i Cultura, Premi Miquel Martí i Pol 2012 (premi que s’atorga a la millor cançó amb música original basada en un poema en llengua catalana) amb el tema Vaig plegar, amb lletra del poeta Francesc Mompó, que formarà part d’aquest disc.

Aprofitant que encara queden uns dies per a fer aportacions a aquest projecte força actractiu, li hem fet algunes preguntes a Carles Pastor perquè ens parle de Dies de ràdio i ens desvele alguns secrets d’aquest treball.

 

 

1. Carles Pastor, tres discos a l’esquena i un quart en camí, Dies de ràdio. Déu n’hi do! Digues, com definiries el teu estil com a cantant i músic?

Tornem al Carles Pastor narratiu i pop d’autor. La meitat del disc, de fet, el podríem definir així, l'altra meitat s’apropa més al blues, la música celta, amb un toc mediterrani i, com sempre, estaran presents les meues influències britàniques i americanes dels (clàssics) autors pioners.

2. Ja han passat set anys des del teu primer disc, ens podries parlar una mica de la teva evolució com a músic des de Travellers (2006) fins a Dies de ràdio?

Cada vegada busque més tenir el control d’allò que faig. En Travellers era més innocent però va ser un bon començament; La noia del nord va ser el meu primer treball en valencià, amb ell  vaig evolucionar les lletres i vaig descobrir la riquesa de la nostra llengua i la sonoritat exacta per a mi, a banda de un grapat de cançons encara que en la seua majoria gravades en directe, per a mi musicalment va ser un pas molt gran i és un disc al que tinc molta estima. Amb Els ulls de Bob em vaig endinsar en el gran repte de musicar onze poetes i poetesses valencians. No és fàcil fer un treball que tinga continuïtat.

3. Parla’ns un poc d’aquest nou projecte que tens entre mans Dies de ràdio i explica’ns el perquè d’aquest títol tan suggeridor?

Dies de ràdio és la recopilació de tota la meua obra, començant per la innocència de Travellers, passant pel desenvolupament musical de La noia del nord, fins arribar a la poesia d’Els ulls de Bob. Tota eixa experiència es barreja en Dies de ràdio. D’alguna manera el títol parla un poc de tornar a la infantesa, dels sentiments més primitius, de la soledat que queda a l'altre costat de l'espill que som nosaltres mateixos. El títol l’he agafat de la gran pel·lícula de Woody Allen. Després de ser pare he tornat a reviure moments i a recordar les coses que ens fan ser com som, he tornat a escoltar la ràdio, cosa que no feia des de fa molt de temps. La ràdio, d’alguna manera, simbolitza les primeres sensacions de tot.

4. En el teu anterior treball Els ulls de Bob musicaves 11 poetes actuals valencians, una mena d’antologia poética musicada. En Dies de ràdio parles de barrejar composicions pròpies i d’altres poetes. Quins són aquests poetes i què t’ha motivat a pensar concretament en ells?

Els poetes son: Francesc Mompó, Alba Àlvarez, Vicent Nàcher, Manel Alonso i Miriam S. Moreiras. Amb Mompó i Alonso ja vaig treballar en Els ulls de Bob i he de dir que tinc una afinitat especial. Nàcher és un poeta narratiu que m'interessa molt, Àlvarez és una jove poetessa que amb el seu primer llibre em va sorprendre i Moreiras és una poeta galega excepcional.

Ells tornen a ser la meua veu, trie els poetes perquè diuen en els seus poemes allò que jo també pense i que m'agradaria escriure, sentiments que compartim o imatges que em traslladen a records interiors que jo pensava que havia perdut. En definitiva, els poetes per a mi són la veu que et diu: “no estàs sol”.

5. Com ha estat el procés per escollir els poemes?

Molt complicat com sempre. En aquest treball només son 5 els poetes però podria fer un disc de 25. És una  llàstima perquè tinc un bon grapat de llibres a casa esperant-me, poetes com Pere Bessó, Vicent Penya, Àngels Gregori, Josep Piera i molts altres potser no tan coneguts, a banda de tornar a treballar amb poetes com Berna Blanch, Ramon Guillem, Teresa Pascual, Jaume Pérez Montaner... Podríem estar parlant de poesia que m'agrada i no pararíem en una bona estona. Al final has de triar i és cert que em deixe portar un poc per les circumstàncies de casualitat a l'hora d'escollir i per com sonen les paraules cantades al piano o a la guitarra.

6. Ja estan compostes totes les cançons de Dies de ràdio?

Si, Dies de ràdio està acabat. Vull dir, compostes totes les cançons amb guitarra, piano i arranjaments bàsics que desprès, òbviament, caldrà treballar a l'estudi.

7. Com definiries l’estil musical d’aquest darrer treball?

Jo crec que torna a ser un disc d'autor (però no de cantautor), sempre m'agrada vestir les cançons de la manera que sé, m'agrada experimentar però fins a cert punt, preferesc fer el que crec que sé fer, ben fet que no llançar-me a territoris que no domine, tinc en cmpte sempre que les cançons que faig funcionaran amb una guitarra i veu a l'escenari. Pots dir-me conservador en aquest aspecte però de moment continue amb l'estil que em trobe mes a gust.
De vegades quan trobe una melodia i m'agrada com sona no li done massa voltes i sí que busque una continuïtat en la cançó, d’alguna manera les cançons marxen com un tren o un cotxe en la carretera contemplant el paisatge. Això sí, en Dies de ràdio he fet 3 o 4 cançons que comencen a experimentar nous camins, com la música celta o un pop més anglès dels 90 i amb el toc blues i mediterrani que sempre m'acompanyen.

8. En Els ulls de Bob trobàvem ecos d’Antonio Vega o Van Morrison. I en aquest, hi ha batecs d’algun clàssic?

Jo escolte molt de blues per treballar la veu, sobretot blues dels anys 50,60 i cantat per dones com Bessie Smith, Billie Holiday, Carmen McRAE, o Ella Fitzgerald, entre d’altres. M'agraden molt músics com Mike Scott o George Harrison, però quan estic component tracte de trobar un estil que siga el més personal possible,.

9. Finalista dos anys consecutius en els Premis Premi Miquel Martí i Pol, a la millor musicació de poema en català de l'any, amb A Mercè del temps (2011) i Vaig plegar (2012), tots dos del poeta Francesc Mompó. Què ha significat per a tu aquestes mencions?

Es curiós que et telefonen i et diguen que a Lluís Llach li ha agradat molt una cançó teua. Realment és molt gratificant. Formar part durant dos anys consecutius del CD-llibre TERRA I CULTURA és un plaer, i compartir CD amb gent com Silvia Pérez Cruz, Miquel Gil o Roger Mas, encara ho fa més gran. De tot això Mompó en té gran part de mèrit.

10. Qui seran els teus companys de viatge en aquest nou disc?

Dies de ràdio és un recull de temps, com et comentava abans, per això he volgut treballar amb músics que m'han acompanyat durant aquests 7 anys. En primer lloc Pau Cháfer al piano i hammond amb qui ja vaig treballar al disc Travellers i que és una joia de músic; Silvia Martí, a la bateria; Zábalo Borràs, al saxo; i la veu de Mari Bautista, companys de La noia del nord; Juanjo Blanco al llaüt i arxillaüt, company incansable; Jordi silvestre, violinista jove però molt preparat que ha estat rodant amb mi l'últim any Els ulls de Bob; i Borja Penalba, al baix i acordió com a novetat per a mi, un músic sobradament reconegut pels seus treballs. És a dir, un luxe de banda per a fer feliç a qualsevol.

11. Encara no està gravat el disc, però ja teniu la portada. Qui és l’il·lustrador?

Federico Fernández és un artista de Vigues que treballa sobretot literatura infantil, té gran part de la seua obra publicada en les editorials Galaxia I Kalandraka i a més va ser Premi Nacional d'Il·lustració l'any 2002 per l'obra  ¿Onde perdeu lúa a risa? És un luxe poder comptar amb ell.

12. Per què t’has decidit per la plataforma de micromecentage VERKAMI per a llençar el teu pròxim treball? Què passaria si no assolires la quantia que t’has proposat?

M'agradaria fer un disc contundent, amb un grapat de músics on cadascú aporta la seua professionalitat i el seu sentiment. M'he envoltat d'una gran banda, d'un fantàstic il·lustrador, de l’estudi XALOC que és com si fora ma casa amb Juanjo Blanco al capdavant. Tinc pensat un disseny per al disc senzill però molt, molt xulo (tipus vinil), de merchandising amb samarretes, il·lustracions originals, xapes... i tot això només ho puc fer amb una plataforma com VERKAMI, que et permet reunir els diners i treballar amb tota la llibertat del món.

Si no assolírem el pressupost necessari –i  sóc conscient que és molt complicat arribar-hi–, en arribar eixe moment li pegarem voltes a la història, evidentment no podré fer el treball de la manera que tenia al cap, però moltes vegades les portes es tanquen per obrir-ne d'altres. El fracàs no forma part del meu llenguatge musical, estic fent música des que tenia 16 anys, ara en tinc 37, si estiguera ací de passada no haguera estat mitja vida darrere dels acords. La música és per a mi un lloc on em trobe dins del món.

 
Descripció projecte VERKAMI:
http://www.verkami.com/projects/5047

 

Publicat en el DGS

16 de maig de 2013