dijous, 3 d’abril de 2014

LA CIUTAT DE LA LLUM ES VESTEIX DE FESTA I POESIA



Festa: solemnitat amb què hom commemora un esdeveniment important del passat o subratlla la transcendència d'una escaiença actual. Festa de la poesia: festa on es balla agafat a la poesia, al ritme –lent o mogut– d’una melodia de versos; festa on les copes, els plats i les converses s’omplin de més poesia; festa on l’amfitriona és una bellísima dama anomenada Poesia.
Amb les paraules «festa» i «poesia» formant part del mateix sintagma i del mateix acte u ja es pot fer una idea del que s’hi esdevindrà.

El passat 29 de març se celebrava la Festa de la Poesia a la Seu Universitària d’Alacant, amb el desig de continuïtat i prosperitat per part d’organitzadors i participants. A les dotze del migdia el Vicerector de Cultura, Carles Cortés, i el Mantenidor de la Festa, el poeta Lluís Alpera, donaven la benvinguda a vora una cinquantena de persones, la major part d’elles poetes. 


Tot seguit tenia lloc una interessentíssima taula rodona sobre “La poesia en català: situació actual i reptes de futur” que comptava amb la presència del català Enric Casasses, el mallorquí Miquel Bezares i els valencians Begonya Pozo i Gaspar Jaen, moderats per Lluís Alpera, tots ells poetes.

El primer en parlar fou Enric Casasses que confessà que no se sentia massa còmode analitzant la poesia. Per començar, ens regalà dues cites: “On es parla d’art no hi ha art” i “La creació en art fa nosa”. Sabem que la poesia no té una aparença massa forta als mitjans, però segons Casasses no la necessita per la força que per ella mateix té, ha tingut i tindrà, perquè la poesia és una realitat al bell mig de les nostres vides. Remarcà no solament la força, sinó també la vitalitat que hi ha, tant en la poesia com en la llengua, malgrat una guerra que és dura i forta contra nosaltres. Feu esment a l’abundància de poesia dolenta que s’està fent gràcies internet, tallers literaris... o més correcte seria dir per culpa de. Entre tanta maregassa incerta, salvà del naufragi al jove poeta: Jaume Coll Mariné que acaba de publicar el poemari “Quanta aigua clara als ulls de la veïna”

Per la seua part, Miquel Bezares ens confessà la sensació de vertigen que li vingué quan el convidaren a participar en aquesta taula rodona, perquè com es pot analitzar la situació actual de la poesia en català quan som incapaços d’analitzar la pròpia. Alguns temes que posà damunt la taula foren el desequilibri en les traduccions al català en relació en el nombre de poemaris publicats, el tema dels grups poètics front a la solitud necessària del poeta, la dificultat de publicar un llibre de poesia (moltes vegades l’única manera és guanyant un premi) o la gran quantitat de poesia afavorida per l’aparició de les noves tecnologies (de vegades de baixa qualitat).

Begonya Pozo, centrà el seu discurs en la situació al País Valencià, més concretament a la ciutat de València. Malgrat la situació actual de pessimisme, deguda a factors com els pocs lectors, les poques publicacions o al mercat reduït, volgué mostrar un missatge positiu i optimista. Ens oferí un recorregut per la poesia de finals dels ’70 fins al moment actual, des que els joves poetes compromesos amb la vida cultural, amb la vida mateixa, amb la tradició lingüística i la mateixa poesia esdevenien mestres i monstres (amb el millor sentit de la paraula). Es queixava que els premis haurien de ser un espai per descobrir noves veus i, en canvi, s’han convertit en la subsistència de l’editorial. Destacava el paper importantíssim dels premis, de la crítica literària, de les antologies, de les tertúlies... i d’un element nou: la implicació de les universitats públiques, especialment en el paper de la formació, front a la no implicació d’altres institucions públiques. El tema editorial era obligat: les editorials de referència estan passant per moments de dificultats, però també és cert que estan emergint noves modalitats d’editorials, com ara Germania i Tria Llibres que funcionen a demanda. Malgrat tot, Begonya Pozo està convençuda que tenim una societat literària molt viva. Pel que fa als nous reptes, feia esment a la falta d’accés als llibres i proposava la creació d’una mena de portal actualitzat amb el nom dels autors i la seua obra; o a la necessitat d’oxigenar les noves veus i les veus estrangeres.

L’esfericitat es tancava amb la veu de Gaspar Jaén, la més crítica i crua de les quatre. Començava el seu discurs admetent que és poc lector de poesia i, a més a més, dolent; que ignora l’escena poètica actual, que no és estudiós de poesia ni forma part de la crítica. Dit això incidí en alguns punts, alguns un tant polèmics, com ara la gran quantitat de producció escrita «autoanomenada» poesia; la poca o nul·la repercussió econòmica que té aquesta producció poètica i condemnada a no tenir-la; la gran quantitat d’autodifusió de manera gratuïta deguda a internet o la recepció limitada d’aquesta gran producció i descompensada tenint en compte l’elevada producció. Segons ell predominen els pocs i mals lectors de poesia, els ignorants d’altres llengües i el dèficit de formació de tota aquesta massa de productors de poesia. Citava tres pilars fonamentals per a la formació d’aquests productors de poesia: l’ensenyament reglat, les trobades i, per descomptat, les lectures. Finalment, proposa fer una valoració de tota aquesta producció des de la crítica, des de la universitat, des de l’error i des de l’horror. 


En acabant s’obria el torn de paraula als assistents, la majoria d’ells poetes. S’establia així un debat interessant i nodridor entre ponents i públic. El rellotge empentava amb força les agulles del temps, així que després de l’encertadíssima dita d’Elx que ens regalà l’escriptor Joan-Carles Martí Casanova: «Els temps farà mestres», es donà per finalitzada la taula rodona. 

Després d’un dinar de germanor i un café vora mar, a les quatre tenia lloc la lectura poètica oberta a tots els participants. Durant quasi dues hores se recitaren versos propis i inèdits, tant dels presents com dels absents. Les veus consolidades, com ara les de Lluís Alpera, Jaume Pérez Muntaner, Lluís Roda, Vicent Penya, Manel Alonso o Juli Capilla, es barrejaven amb les emergents, com les dels joves poetes alcoians Mercè Climent, Mauro Colomina, Miquel Cruz i David Peidró, autors del llibre Nova poesia alcoiana. Poemes entre telers, publicat recentment. Els colors de les veus es trenaven amb una musicalitat impossible i l’espai era travessat per una melodia d’accents vinguts de diferents indrets i, alhora, d’un mateix territori que parla una llengua comuna. Un gaudi per als sentits, que amb una mica de sort podrem gaudir tots, ja que la intenció és publicar totes aquestes poesies inèdites en un llibre com a colofó d’aquesta I Festa de la Poesia. 


Publicat en La Veu del País Valencià i la web de notícies d'Alcoi Les muntanyes.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...