L'obra d'Ovidi. Una reivindicació generacional.

 

Divendres passat s'encetaven els #DocumentalsAlCasal al Centre Cultural Ovidi Motllor d'Alcoi. Com no podia ser d'altra manera, el primer documental estigué dedicat a l’Ovidi Montllor, la seua obra i la influència als països de llengua catalana amb la projecció del documental: Crònica d'un artista (TV3, 2005). Posteriorment hi hagué una Taula Redona oberta a la participació de totes i tots, amb convidats representants dels diferents àmbits de la societat i la cultura on es feu un recorregut generacional de la seua reivindicació al llarg del temps per tal de tindre una visió general de la seua recepció a les diferents generacions que actualment convivim a la nostra societat, i per tal de ser conscients de la direcció que aquesta recepció té a l’actualitat. Jo era una de les convidades, en qualitat d’escriptora jove de la generació dels 80, cosa que em permeté reflexionar sobre aquest homenot que fou l’Ovidi. Uns quants em digueren que allò que havia escrit era per publicar. No crec que fora per tant, però com que aquesta finestra m’ho permet ací deixe algunes coses que vaig explicar.

 

Cada moment de la nostra vida té necessàriament associada una banda sonora. Però ves per on que les cançons de l’Ovidi han estat sempre presents en cadascun dels trams que he anat recorrent fins arribar ací, a aquesta taula redona i quadrada alhora, per parlar d’ell. Recorde el primer disc que vaig escoltar de l’Ovidi: A Alcoi, com no podia ser d’altra manera. A casa tots érem Ovidi, tots recitàvem Els amants; tos volíem aprendre i ballar amb la Teresa; tots volíem ser els “altres” i fer burla als rics quan van a l’òpera així ben vestidets; tots declaràrem el nostre amor incondicional per aquella pobra, bruta, trista, dissortada pàtria, que també era la nostra; tots vam decidir que no ens conformaríem amb les molles si podíem tenir el pa sencer... I l’Ovidi entrà a la nostra casa per quedar-s’hi en cadascú de nosaltres. He tingut la immensa sort que els meus pares, des de ben menudets, ens han transmet l’amor per la literatura, per la música, per la cultura... Però jo em pregunte, quina visió tindria jo ara de l’Ovidi si els pares no ens hagueren ensenyat a estimar-lo, com ja ho feren ells una generació abans? Conec gent de la meva generació que no sap qui és l’Ovidi i això em pareix sorprenent, però sobretot trist i descoratjador, perquè això significa que els seus fills i els fills del seus fills possiblement no el coneixeran mai, i tampoc no tindran cap interès de fer-ho. Pitjor que l’odi, és l’oblit. 

En plena adolescència recorde un mur amb el rostre de l’Ovidi Montllor i unes paraules que deien una cosa així com Ovidi, no t’oblidem; que de tant en tant apareixia esborronat i acompanyat de paraules blasfemes que llavors jo no entenia del tot. Com tampoc entenia com un home que cantava, recitava i interpretava tan bé, que ens apropava als nostres poetes, que es posicionava a favor del poble i censurava l’opressió, la fam, la misèria, l’explotació o la corrupció, que era fill de la ciutat... alçara tanta polseguera i despertara tant d’odi. Llavors vaig voler saber més. Més del que t’expliquen a l’escola, a l’institut o al carrer... Més, molt més. Per sort a casa jo vaig tenir una altra escola. I vaig aprendre què significava ser un poble oprimit, i em va créixer l’odi. Però un odi, que com Ovidi, intente transformar en art perquè el meu poble, llengua i cultura continuen vius. També sóc jo de les de la serena violència, com digué Vicent Luna, representant de la junta directiva del Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi, el dia que s’inaugurava una placa a la casa on va nàixer l’Ovidi, al carrer Sant Joan de Ribera 15.

No descobresc res si dic que Ovidi ha sigut una metàfora del nostre país. Nasqué aquest català d’Alcoi en plena postguerra, quan Espanya era en blanc i negre, i el nostre país només en negre. Prompte prompte va tastar el gust de la fam quan s’assabentà que moltes nits els seus pares ni sopaven; i començà a sentir que li mancava l’aire per culpa dels fums dels capatassos de les fàbriques que explotaven els seus treballadors. Com tants de la seva generació, se sorprengué que la llengua que parlava a casa i al carrer, que no a l’escola ni a cap altre lloc, també es podia escriure. I amb la set que dóna una llarga passejada pel desert anà bevent pàgines de llibres i de diccionaris i anà aprenent a escriure la llengua que parlava. I llavors fou conscient que hi havia una història, una cultura, tot un país en estat latent, esperant els primers rajos de sol per començar a germinar. 

Fou a Barcelona, on viatjà perquè volia fer teatre, que se n’adonà que malgrat el franquisme el país bullia de possibilitats: naixien revistes, es feia teatre, s’escrivia poesia, en català. I l’Ovidi, un entre tants, va decidir donar-se sencer a aquest país en tot el que feia. I es mantingué fidel sempre a la seva cultura, al seu país, al que ell creia just, fins el dia que se n’anà per fer vacances. Cosa que treia de polleguera la gent del puntet, els amos i capatassos, no solament de fàbriques i empreses.

Ovidi obria a molts la porta a la poesia en català (Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Josep M. De Sagarra, Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner, Carles Riba, Joan Brossa, Pere Quart, Fuster) i descobria així que teníem una cultura, tant o més digna que aquella que ens volia sepultar a la força en un oblit de marbre. Amb algunes de les seves lletres ens demostrà que la tendresa també parla en català. Quantes cançons carregades de crítica i denúncia: a l'opressió, a la censura, a la misèria, als ostentadors del poder, a la por, a l'explotació, a la corrupció... És evident que l'Ovidi –el nostre Ovidi, que també podríem anomenar-lo el clàssic, perquè sempre serà un model digne d’imitació– està  de total actualitat i que ens calen més Ovidis per a dur a terme la nostra lluita. Sí, Ovidi, volem guerra!

Com deia abans és pitjor l’oblit, que l’odi. I és cert que hi hagué tota una massa de gent que odiava l’Ovidi i tot el que ell representava. I, especialment a la dècada dels 80, quan s’estrenava allò que van anomenar democràcia, ja s’ho feren per apartar-lo de l’escena social, cultural i política, perquè ja no calia protestar, tot ja estava bé i en ordre (en l’ordre que interessava). Però no fou ni és tan senzill arraconar l’Ovidi i forçar el seu oblit. És evident que els qui el van conèixer i estimar el serven a la seva memòria i transmetran aquest amor als seus fills. I en aquest sentit Ovidi mai no morirà, sempre estarà fent vacances i en qualsevol moment sonarà una de les seves cançons, o s’escoltarà la seva veu recitant versos dels nostres poetes, o el “play” de qualsevol reproductor ens permetrà veure alguna de les seves pel·lícules... I, a més, tenim una generació de nous músics que el tenen com a referent, quan no versionen algunes de les seves cançons més emblemàtiques. Ai! Tornem al poder de la música...

Els darrers mesos i centrant-me únicament en les comarques més properes diria que s’han fet moltes coses per reivindicar el record de l’Ovdi, en part perquè en 2012 commemoràvem els 70 anys del seu naixement. Ara mateix recorde per exemple que a l’Olleria es presentava allà pel setembre el disc 'A dos de val', un recull dels poemes de Joan Fuster que Ovidi Montllor hi recità l'any 1993, en una de les seves darreres aparicions en públic; disc editat per Paco Muñoz que conté fragments del recital que Ovidi Montllor féu, musicats per 'Bertomeu' amb l’acompanyament de músics com Hugo Mas, Lluís Miquel, Carles Llinares (Batà), Vicent Torrent, Eva Dénia, Ovidi Twins, Carraixet, Pau Alabajos, Andreu Valor i Dani Miquel. Segur que em deixe algun, demane disculpes. Aquest acte va estar organitzat pel col·lectiu l'Olla, amb la col·laboració de VilaWeb Ontinyent, l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida i Consolat de Mar i de l'Ajuntament de l'Olleria, no sé si per veure’s una mica obligat a dir que sí.

Fa poc més d’una setmana se celebrava la Diada de Sant Ovidi a ca les Senyoretes d’Otos, el nostre particular Shangri la, i amb esta ja van 7 edicions. Set edicions on han participat gent molt retllevant de tots els àmbits de la nostra cultura com ara les periodistes Núria Cadenes i Amàlia Garrigós; els cantautors Pau Alabajos, Hugo Mas o Miquel Gil; el grups Arthur Caravan o Sénior i el Cor Brutal; els directors de cinema Carlos Pérez i Toni Canet; el poeta Toni Canet... Perquè Ovidi era i és de tots.

A Alcoi es col·locava allà pel mes de febrer una placa en la casa on Ovidi nasqué, en el número 15 del carrer San Joan de Ribera i a principis de març s’inaugurava el Passeig amb el seu nom i també l’escultura feta per l’artista Antoni Miró. Ara els alcoians podem veure el cel a través de la silueta d’Ovidi, i des de quasi la Plaça de l’Ajuntament.

Aquestes fites et fan plantejar-te qüestions. Qui fa més per la memòria de l’Ovidi les institucions públiques o els col·lectius i associacions culturals? Potser caldria més el recolzament de les administracions? I què em digueu d’Alcoi, el poble que el va veure nàixer i a qui Ovidi ha cantat tantes vegades, quasi dos dècades ha necessitat per pensar-hi de fer una mica de justícia, quan ja hi havia localitats arreu dels Països Catalans que havíen batejat carrers, places o escoles amb el nom de l’Ovidi. I per què?

Bé, en realitat no són preguntes blanques, més bé són preguntes retòriques, d’aquelles que quan estudiàvem poesia el mestre ens deia que el poeta no esperava resposta. Tots la sabem i, si no, fent un exercici de reflexió podem arribar a intuir-la. Ovidi simbolitzava moltes coses, a grans trets: justícia, llibertat, cultura i país. Doncs encara, a dia de hui, hi ha gent que sent un odi profund per ell i pel seu símbol. Torne a dir, és preferible l’odi a l’oblit.

Us posaré un exemple real i ben quotidià, per desgràcia bastant extensible: El dia d’abans de la inauguració del passeig Ovidi Montllor, les grues Català (ho reconec, en eixe moment també vaig pensar un acudit fàcil) sostenien el rostre de l’Ovidi de no sé quantes tones. Em recorde a mi tota cofoia, com una xiqueta amb sabatetes noves, dient-me que quina sort haver passat per allí en eixe precís moment... Doncs vaig escoltar la conversa de dues dones en perfecte castellà queixant-se de por qué cojones el Ayuntamiento se tiene que gastar no sé cuantos miles de euros en esta escultura de hierro con la crisis que tenemos?. Em pregunte jo si aquelles dones, segurament immigrants espanyoles, sabrien qui era l’Ovidi i quines eren totes les causes que ell defensava. Perquè segurament si saberen, comprovarien que moltes eren compartides, i no un simple roig i nacionalista, com molts s’entesten a defensar.

Però com a contraposició fa uns dies que vaig fer un recital de poesia a un institut d’Alcoi amb versos de poetes valencians d’actualitat, un alumne em demanà si al final del recital podia llegir un poema que havia portat de casa. I quina era? Homenatge a Teresa... Em vaig esborronar. Els nostres joves encara porten a Ovidi com a estendard. Aquell dia de colp, un centenar de xavals van conèixer l’Ovidi.

No val a dir que una persona sola no pot fer res per canviar el rumb de les coses. Tots podem aportar el nostre granet d’arena. I en aquest sentit jo, com a professora –intermitent, això sí, i en algunes ocasions de català–, reivindique la figura d’Ovidi, quasi sempre a través de la poesia. Perquè un dia l’Ovidi m’obrí la porta a la poesia, i ara és la poesia qui em serveix per obrir una finestra que mira a l’Ovidi, i així cada any alguns centenars d’alumnes, com a mínim, no podran dir que no saben qui va ser Ovidi Montllor.

 

 

Article publicat en el DGS

el 27 de març de 2013.