D’allò absurd i anacrònic del català
L’altre dia evocava la conversa que vaig tenir
durant la meva estada a Itàlia amb un xic d’allà. No sé per quina raó estava
encisat amb Espanya i de tant en tant hi viatjava. Fins ací tot molt
respectable. Ens calgueren pocs minuts per comprovar que entre nosaltres no hi
havia allò que s’anomena feeling o complicitat. Presentacions, dues
besades i la pregunta de torn –més bé afirmació per part d’ell– «així que ets
espanyola?». El primer que penses és i jo a tu què t’he fet, però ix la vena de
professora i comences a fer classe de tot: historia, sociologia, filologia...
Li explique que no, que jo no em sent espanyola, que jo em sent ciutadana d’un
territori que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i que té com a llengua
històrica i pròpia el català. S’estranya de la meva resposta, i em diu –encara
de bon humor– que és antieconòmic això mantenir dues llengües i absurd, perquè
al cap i a la fi tots ens entendríem en espanyol. Ara ho recorde bé, la paraula
que emprà fou anacrònic. Em pregunte que hi ha d’anacrònic en un poble ben viu
que vol que la seva llengua gaudesca de tots els drets de què gaudeix qualsevol
llengua en un país normal. Que jo sàpiga anacrònic és aquella situació no
pròpia del temps al qual es vol referir. No és suficient el desig d’alguns
perquè el català i els catalans esdevinguem anacrònics. I és clar, segons
aquesta persona i tantes altres, és absurd que una persona que ha anat creant
el seu món en una llengua determinada la vulga continuar utilitzant, perquè és
molt més lògic que faça servir una altra, que no és la seva.
Com és d’avorrit fer sempre el mateix discurs.
Passe de remuntar-me al segle XVIII i explicar com ens aboliren els nostres
drets, cultura i llengua per la força de les armes i el just decret de
conquesta. Qui vulga saber que estudie, que jo per fer classe cobre (manllevant
la frase a una persona que m’estime molt). Em pose al seu costat i li dic que
compartesc la seva postura. Crec que està content d’haver-me convençut amb el seu
discurs ranci. Sí, és antieconòmic mantenir dues llengües en un territori i
també, per què no dir-ho, utòpic. Ho demostra la història, sempre que han
conviscut dues llengües, una ha acabat imposant-se sobre l’altra i finalment
aquesta darrera ha desaparegut. Li dic que la independència dels Països
Catalans solucionaria la despesa de mantenir dues llengües, i que ens llevaríem
la rèmora de mantenir la llengua del país veí, la que se’ns va imposar. No vol
dir-me radical, però sé que ho pensa.
És evident que no ens telefonarem, però jo em vaig
sentir satisfeta que se sentira la nostra veu, la de tot un país, a Itàlia.
Siguem amfitrions del nostre país, cultura i llengua allà on anem. No defallim,
alcem els nostres estendards, onegem les nostres banderes i continuem la
lluita. Que no ens facen callar, que se’ns senta, i en la nostra llengua, la
que hem mamat des del bressol i la que posa nom a totes les coses que coneixem.
Estiguem orgullosos de les nostres arrels, del que som i d’allò a què aspirem:
uns Països Catalans lliures.
Salut!
Publicat al Diari Gran del Sobiranisme
14 d'agost de 2012
1 comentari:
Per sort conec un parell d'italianes que no només estan aprenent la llengua sinó que es volen quedar aquí.....per deu si la realitat és plurilingüe i multilingüe.....
Publica un comentari a l'entrada