El viàtic del jo poètic cap a la llum
Justament fou el poeta i editor de Llibres del Segle, Roger
Costa-Pau, que em digué que sempre aconsellava als amics novel·listes que no
perderen mai de vista l’aspiració a deixar escrit un bon vers.
Un bon consell sí, però sobretot una declaració d’intencions
la d’aquesta editorial gironina, amant i col·leccionista de bons versos, com
els que serva el darrer llibre d’Antoni Clapés.
En L’arquitectura de la llum, el poeta s’emmiralla en el
full en blanc i aquest li retorna la veu del poema, l’essència del vers. O el
desordre, el silenci, el buit. Mur o mirall que escruta el món, escriurà en un
dels poemes. L’eterna condemna per cercar el camí de la perfecció, de la llum,
amb només una eina: la paraula. El poeta definitivament és un malalt, ferit de
lletra.
És aquest el viàtic del jo poètic fins arribar a la casa de
la llum, on s’amaguen l’essència i la perfecció del poema, però també l’ésser
despullat d’artificis. I la paraula és l’amalgama necessària per convertir el
no-res en tot, l’oblit en memòria, el silenci en veu, la foscúria en llum. La
paraula es l’única clau per entrar al món, que és a la vegada mirada i poema.
Ja ho diu Clapés habitar just a la llinda de la paraula / allí on la llum / és
invisible i tot esdevé visible.
L’arquitectura de la llum
Antoni Clapés
Ed. Llibres del Segle
103 pàg.
Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme
4 de setembre de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada