D’allò absurd i anacrònic del català

 

D’allò absurd i anacrònic del català

L’altre dia evocava la conversa que vaig tenir durant la meva estada a Itàlia amb un xic d’allà. No sé per quina raó estava encisat amb Espanya i de tant en tant hi viatjava. Fins ací tot molt respectable. Ens calgueren pocs minuts per comprovar que entre nosaltres no hi havia allò que s’anomena feeling o complicitat. Presentacions, dues besades i la pregunta de torn –més bé afirmació per part d’ell– «així que ets espanyola?». El primer que penses és i jo a tu què t’he fet, però ix la vena de professora i comences a fer classe de tot: historia, sociologia, filologia... Li explique que no, que jo no em sent espanyola, que jo em sent ciutadana d’un territori que s’estén de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i que té com a llengua històrica i pròpia el català. S’estranya de la meva resposta, i em diu –encara de bon humor– que és antieconòmic això mantenir dues llengües i absurd, perquè al cap i a la fi tots ens entendríem en espanyol. Ara ho recorde bé, la paraula que emprà fou anacrònic. Em pregunte que hi ha d’anacrònic en un poble ben viu que vol que la seva llengua gaudesca de tots els drets de què gaudeix qualsevol llengua en un país normal. Que jo sàpiga anacrònic és aquella situació no pròpia del temps al qual es vol referir. No és suficient el desig d’alguns perquè el català i els catalans esdevinguem anacrònics. I és clar, segons aquesta persona i tantes altres, és absurd que una persona que ha anat creant el seu món en una llengua determinada la vulga continuar utilitzant, perquè és molt més lògic que faça servir una altra, que no és la seva.

Com és d’avorrit fer sempre el mateix discurs. Passe de remuntar-me al segle XVIII i explicar com ens aboliren els nostres drets, cultura i llengua per la força de les armes i el just decret de conquesta. Qui vulga saber que estudie, que jo per fer classe cobre (manllevant la frase a una persona que m’estime molt). Em pose al seu costat i li dic que compartesc la seva postura. Crec que està content d’haver-me convençut amb el seu discurs ranci. Sí, és antieconòmic mantenir dues llengües en un territori i també, per què no dir-ho, utòpic. Ho demostra la història, sempre que han conviscut dues llengües, una ha acabat imposant-se sobre l’altra i finalment aquesta darrera ha desaparegut. Li dic que la independència dels Països Catalans solucionaria la despesa de mantenir dues llengües, i que ens llevaríem la rèmora de mantenir la llengua del país veí, la que se’ns va imposar. No vol dir-me radical, però sé que ho pensa.

És evident que no ens telefonarem, però jo em vaig sentir satisfeta que se sentira la nostra veu, la de tot un país, a Itàlia. Siguem amfitrions del nostre país, cultura i llengua allà on anem. No defallim, alcem els nostres estendards, onegem les nostres banderes i continuem la lluita. Que no ens facen callar, que se’ns senta, i en la nostra llengua, la que hem mamat des del bressol i la que posa nom a totes les coses que coneixem. Estiguem orgullosos de les nostres arrels, del que som i d’allò a què aspirem: uns Països Catalans lliures.

Salut!

 

 

Publicat al Diari Gran del Sobiranisme

14 d'agost de 2012