EL PATI DE L’ABANDÓ
Benvinguda de rovell
al pati de l’abandó.
Ahir el sol s’emmirallava
en les parets emblanquinades de calç,
avui l’espill de les imperfeccions
es nega a tornar-te la imatge del record.
Els murs s’esquincen cansats de temps
i el terra es cobreix amb el verd de l’absència.
Totes les portes s’obrin a l’oblit
i tu t’ho mires des de la finestra de la càmera
per posar límits al dolor
que, com l’heura que perviu,
se t'arrapa a lànima.
5 comentaris:
Molt bonic, Mercè! Una abraçada!
Gràcies, porquet.
Petonets.
Molt intensa, gaire bé m'has fet sentir aquest dolor..
M'agrada la metàfora...El patí està un xic abandonat, però sempre podem endreçar-lo, si hi posem una mica d'il·lusió i pot tornar al seu esplendor d'abans, la vida és això anar reinventar-nos cada dia...
Petons.
Un poema fort, cru que traspua dolor, malenconia. M'agrada la sàvia actitud de sentir, acceptar i ser espectadora per uns instants d'aquest naufragi de sentiments...
Publica un comentari a l'entrada