PER SANT JORDI, UNA PLUJA DE PÈTALS I DE LLETRES

Encara se senten els efectes de la pluja de pètals i de lletres que dilluns, dia de Sant Jordi, ens mullava a tots els ciutadans dels Països Catalans. A les cases, les roses esclaten i ens regalen l’aroma del país que estimem. A les prestatgeries, els llibres reclamen dits, esguard i vida.

Avui vull omplir el sarró de Sant Jordi amb tres noves aventures: tres novel·les escrites per autors valencians, publicades recentment i adreçades a lectors de diferents edats.

Per als més menuts de la casa he escollit La col·leccionista de taques, de Pep Castellano (Ed. Edelvives-Baula, 2011), una novel·la, amable, tendra, rodona i molt ben escrita, com ja ens té acostumats –malacostumats, diria jo– el seu autor. L’argument se centra en una xiqueta que fotografia taques que després col·lecciona. Taques de xocolata, de fang, d’oli… Taques amb formes de coses: un gosset, un xumet, la cara d’un amic… Taques que per art de màgia anticipen fets que succeiran en un futur pròxim. Una xiqueta que ens conta en primera persona tot allò que li passa pel cap, sense pèls a la llengua, i d’una manera molt pròxima als lectors als quals va dirigit. Castellano mostra un gran respecte pels ells, que de segur llegiran amb gust aquesta novel·la. Una història molt recomanable si volem que la finestra dels somnis romanga oberta. Amb obres com aquesta queda ben clar que la literatura infantil també pot ser literatura amb majúscules i que és injust que estiga relegada a la categoria de subgènere.

Per al públic adolescent m’he decidit per Els papers àrabs, d’Ivan Carbonell (Ed. Bullent, 2011), XXX premi Enric Valor de Narrativa Juvenil. No és fàcil escriure per a joves, mantenint un tremp literari tan alt i una estructura narrativa rica. Els papers àrabs trena aquestes tres variables amb mestratge: una història divertida i trepidant, un exquisit tractament del llenguatge i un paradigma narratiu ben teixit.

Una història de misteri i aventura que reuneix dos colles de joves a la comarca del Camp de Túria per resoldre un misteri. Un misteri lligat a enigmes, cartes xifrades, bruixeria, antics tresors àrabs i pactes malèfics. Una trama que arranca des del present i que intercala escenes de l’Edat Mitjana, on el mestre Jaume Roig juga un paper important.

Ivan Carbonell torna a delectar-nos amb el seu impecable i personalíssim estil: un maridatge impossible entre la maduresa del llenguatge i la calidesa de la prosa poètica.

Finalment, per al públic adult, he triat El quadern de les vides perdudes, de Silvestre Vilaplana (Ed. Bromera, 2011), Premi Alfons el Magnànim de Narrativa 2011. No calen molts personatges quan ens acarem a una història tan apassionant com aquesta, la d’un home que viu atemorit per un ésser que l’habita –l’hoste, l’anomena ell– que li nega la consciència i la identitat, que té el seu rostre i que fa coses no sospitades. Un home perseguit pel seu passat que viu –sobreviu– ancorat en un present ple de desesperança i absències. Un home que només troba consol recopilant fragments de llibres –i de vida– que vol salvar de l’oblit, amb l’esperança de salvar així també el reu record. En aquest sentit es podria dir que és un llibre de llibres, farcit de referències literàries que s’entrellacen de manera magistral amb la trama.

Aquesta novel·la és mereixedora de formar part d’un altre quadern de vides perdudes. Vessa literatura per tot, hi ha un treball d’orfebre amb la no gens fàcil primera persona –que alterna amb la tercera– per bastir un monòleg interior carregat de profunditat, amb una prosa madura, elegant i, en moltes ocasions, propera al llenguatge poètic.

Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme,

el dia 25 d'abril de 2012.