divendres, 3 de febrer de 2012

"Fronteres de vidre" a la Societat Coral "El Micalet" de València



Ahir es presentà a la Biblioteca de la Societat Coral "El Micalet" de València el darrer llibre de Francesc Mompó: Fronteres de vidre (Ed. Germania).

L’acte estigué presentat per l’escriptor Manel Alonso. De Mompó digué que és un home inquiet, alegre i alhora combatiu, agitador social, i amant de la literatura, de la llengua i del país (de totes tres en fa una). Destacà la versatilitat per adaptar-se a tots els gèneres: narrativa d’adults, juvenil, relat, poesia, crítica, assaig... i acabà llançant-li el repte de fer una peça teatral. De Fronteres de vidre explicà que segurament està veient-se una mica eclipsat per la llarga ombra de la novel·la Somiant amb Aleixa, també publicada en 2011. Després de fer un repàs dels mitjans i de les persones que ja s’han fet ressò de l’obra, com ara els escriptors Xavier Aliaga, Carles Cortés o Àngel Cano; llegí la ressenya que en el seu dia penjà en el seu blog Els papers de can Perla, on explicava que «Fronteres de vidre és un recull de contes amb una gran unitat, donada no sols per la filosofia que desprén, sinó també per l’objectiu fotogràfic emprat que ens oferix uns primers plans d’uns personatges atrapats per la insatisfacció i l’autoengany». Quant a l'estil destacava una prosa, rica en locucions, frases fetes i expressions, i un lèxic molt cuidat. A més, afegia que la llengua emprada de vegades està emparentada amb la poesia.


Francesc Mompó ens desvetllà que l’origen del primer dels contes naix del record d’un viatge fet fa tres anys a Euskal Herria i que plasma en el conte que porta com a títol La inapreciable quietud del vidre. A partir d’ací s’embarcà en el projecte de fer un recull de contes amb un nexe comú: el vidre, l’espill, el reflex; on la realitat i la irrealitat es fonen sempre en una frontera difusa. Parlà també del treball de la pintora Àgueda Climent, que anava il·lustrant els contes a mesura que ell els escrivia. De fet, cada dibuix sintetitza –amb un llenguatge diferent, el pictòric– cada història que Mompó ha sigut capaç de bastir. Els homenatges també estan presents en aquest recull i així ens ho confessà: al seu iaio (Bon dia), a la il·lustradora (El cas de l’estranya pintora), a uns bons amics (Just lo front port vostra bella semblança), a Ca les Senyoretes (Els habitants de Jam), a Blanquita (Fèlix)... Per acabar ens oferí la lectura del conte que obri aquestes Fronteres de vidre i que porta com a títol Ja n’hi ha prou. Per escoltar-lo només heu de prémer el play.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...